15 de març 2022

Tertúlia sobre "L'Illa d'Arturo" d'Elsa Morante al club Celler de Lletres

 

Club de lectura CELLER DE LLETRES L’illa d’Arturo d’Elsa Morante

(traducció: Joan Oliver)

 

  • Tertúlia de divendres 11 de març de 2022

Un cop al mes el Club de lectura Celler de lletres celebra la seva tertúlia a la biblioteca, però a banda d’aquesta trobada mantenim un grup de whatsapp per poder-nos comunicar amb més agilitat entre una i altra sessió. L’esmentat grup s’activa sobretot el dia de la trobada del club, perquè de vegades algú no pot assistir i avisa amb temps.

 


Faig aquesta prèvia al resum perquè divendres passat era un dia fred i plujós, de carrers mullats i paviment relliscós. Una de les integrants va comentar que no assistiria just per aquest motiu, i de seguida va rebre l’oferiment d’acompanyar-la amunt i avall amb el cotxe. Cosa que es va desestimar. Amb tot, en començar la sessió, la sorpresa va ser que aquesta persona que, segons les seves pròpies paraules, no havia de venir, s’hi va arribar, amb el conseqüent aplaudiment encoratjador de la resta del grup.

 

Si he explicat tot això no és tant per ressaltar el fet concret i personal d’una de les clubaires, que també, sinó per remarcar el que mai no em cansaré de repetir: les trobades de clubs de lectura no són, només, reunions per comentar una lectura. El que es desprèn d’aquestes trobades es mou en el terreny literari, ben cert, però també en el camp de les emocions, de les relacions personals, de la responsabilitat i la pertinença a un grup. I encara més enllà d’aquests aspectes hi ha, també, aquella part més etèria però ben arrelada: sentir-nos vius.

 

I ara sí: passo a detallar, breument, el que es va comentar al voltant de L’illa d’Arturo, d’Elsa Morante.

 


En una primera ronda d’opinions es va lloar la magnífica traducció de Joan Oliver, que ens ofereix un lèxic precís i ric, però assequible. Dos puntals per proporcionar una lectura amena. Amb tot, i tenint en compte que, tal com es va dir, la novel·la és més narrativa i descriptiva que no pas dialogada, a algunes clubaires se’ls ha fet feixuc aquest detallisme descriptiu. Sense considerar, però, que no sigui lloable igualment perquè amb ell l’autora aconsegueix dibuixar els paisatges, els ambients, i fins i tot els personatges. 

Quant a la trama, en la majoria de casos les clubaires han considerat que és una història dolorosa. El pas que fa el protagonista, Arturo, en passar de la més tendra infantesa, plena d’un món d’herois llegendaris i mites, cap a una certa maduresa, ha estat considerat com un gran patiment per part del noi. És un fet, tal com s’ha comentat, que la figura dels pares, en creuar aquest difícil llindar de l’adolescència, acostuma a caure del lloc preeminent on era. Però en el cas d’Arturo, que va perdre la mare en néixer ell i que s’ha agafat a la imatge del pare tot idolatrant-lo de manera malaltissa (vist i judicat des de fora i com a lectors), la caiguda del pedestal és un sotrac difícil de suportar. 

A més, Arturo veurà trontollar el seu món ideal amb l’arribada de Nunziata, la nova esposa del pare. Aquesta, amb tot el seu reguitzell de creences religioses que es mouen el voltant de la fe cega i freguen el fanatisme, provocarà en el nen el despertar de tot un seguit d’emocions que mai abans no havia sentit. 

En realitat, però, Arturo viu aquestes emocions, però no les comprèn. Ell s’adona que alguna cosa dins seu està canviant, però no atina a posar nom a allò que li neix al dedins, i ho va entenent a mesura que s’hi troba, però sempre potser amb el peu canviat. 

Ens ha cridat l’atenció el personatge del pare, Wilhelm, i d’aquell que va ser el seu protector, l’Amalfità. S’ha comentat que l’origen de la misogínia que amara tota la història que trobem a L’illa d’Arturo neix, precisament, d’aquest Amalfità. Wilhelm aprendrà d’ell l’aversió i repulsió vers les dones, malgrat que es casarà en dues ocasions. I de retruc Arturo repetirà el comportament i la filosofia de vida del pare, tot considerant les dones lletges i informes. Però ens hem preguntat sobre el tema de l’homosexualitat i com a l’inici aquesta apareix de manera velada, mentre que a mesura que la novel·la avança l’ambigüitat va desapareixent i l’homosexualitat va prenent forma. Sigui com sigui, i tornant a la qüestió de la misogínia, també és cert que a la majoria de les clubaires, per no dir a tothom, aquesta temàtica misògina se’ls ha arribat a fer insuportable. 

Hi ha, segons hem comentat, una clara diferència entre la relació que estableix Arturo cap al pare, i la que estableix aquest vers el fill. Perquè si bé en el primer cas, tal com s’ha esmentat més amunt, és d’idolatria, en el segon cas és d’indiferència. I només cap al final de la novel·la trobarem un únic acte d’amor per part de Wilhelm vers Arturo, i serà just després d’una dura conversa entre ells. 

Una conversa que tindrà a veure, precisament, amb el tema que esmentava fa un moment, l’homosexualitat, i que en aquell passatge es construeix en un personatge, Stella, que ens hem plantejat si realment era necessari de cara a l’evolució de tota la trama. O dit d’una altra manera: si el tractament gairebé protagonista que se li ha donat a partir d’un cert punt de la narració, és coherent amb la resta de la història. 

Una pregunta similar ens l’hem fet al voltant de la figura de Silvestro, el didot d’Arturo quan aquest és un nen i que tindrà un paper decisiu en el desenllaç. Diguem-ne que en aquest cas ens ha sorprès, fins i tot, la manera com l’autora ens el presenta, gairebé disculpant-se de cara als lectors per aquesta aparició de Silvestro. 

Hem parlat d’un tema de, malauradament, gran actualitat com és la guerra. De la solitud, del silenci, de la manca de comunicació, de la necessitat d’amor... Però en acabar aquesta tan interessant sessió del club de lectura, ha quedat surant en l’aire una pregunta: ¿quina era la finalitat de l’autora, Elsa Morante, en escriure una novel·la amb una càrrega misògina tan marcada com aquesta? Reflectir la realitat? Denunciar aquest sentiment d’aversió? 

Sigui com sigui, una novel·la ben recomanable per treballar-la en un club de lectura.

 

Elsa Morante

  • L’autora

Escriptora italiana (Roma, 1918-1985), era filla d’una mestra d’origen jueu i d’un empleat de correus, i va passar la seva infantesa en el popular barri del Testaccio. La seva afició per la literatura i l’escriptura arrenquen des de l’adolescència, tot publicant contes i relats en periòdics per a nens, i és en complir els divuit quan decideix dedicar-se de ple a l’escriptura i abandona família i estudis. 

Entre 1939-1941 col·labora en el setmanal Oggi i inicia la seva carrera com a escriptora. El 1941 es casa amb el també escriptor Alberto Moravia, amb qui viurà l’exili entre els anys 1943-1944. La relació, però, acabarà amb la seva separació el 1962. Viatja a Espanya, a l'URSS, a la Xina i als Estats Units. 

La seva producció literària s’inicia als vint-i-tres anys, amb la publicació del recull de narracions Il gioco segreto (1941; El joc secret). Posteriorment publica la novel·la Menzogna e sortilegio (1948; Mentida i sortilegi), amb la qual guanya el Premi Viareggio. Però serà amb la seva segona novel·la, L’isola di Arturo (1957; L’illa d’Arturo) quan rep el reconeixement internacional i l’obra resulta guanyadora del Premi Strega. Posteriorment publicarà altres obres, però tot d’una s’esdevé un silenci literari de gairebé deu anys que serà trencat amb la publicació de La storia (1974; La història), una gran novel·la que suscita polèmica i que esdevé un best-seller mundial abans de ser adaptada a la televisió italiana l'any 1986 per Luigi Comencini. La seva última novel·la, apareguda el 1982, Aracoeli (Araceli), va rebre el Premi Médicis estranger el 1984. 

Malalta a conseqüència d'una fractura de fèmur, Elsa Morante va intentar suïcidar-se l'any 1983. Va morir el 1985. 

Els crítics, en relació a la seva obra, han remarcat com a característica més original la seva constant versatilitat estilística, un recurs que li va permetre fondre la representació realista de les motivacions psicològiques dels personatges amb la transposició lírica d’aquests mateixos personatges i la descripció de situacions en un pla fabulós, ple de símbols i mites.

 


  • L’obra

La novel·la es construeix com el camí iniciàtic del seu protagonista, Arturo Gerace, el nen solitari que viu a l’illa de Pròixida. Orfe de mare des del naixement, el seu pare, Wilhelm Gerace, se’ns mostra com un personatge misteriós i distant que passa llargues temporades fora de l’illa, però és, alhora, un personatge profundament idolatrat pel fill, que fantasieja al voltant de la figura paterna en un vaivé entre imaginació i mitologia. De fet, tal com ens explica a l’inici de la novel·la, ell és Arturo, i duu el nom d’una estrella i també d’un rei llegendari.

 El món d’Arturo és l’illa i el castell on viu, anomenat La Casa dels Noiets en record del seu anterior propietari, l’Amalfità, un clar exemple de misogínia, entre altres trets del seu caràcter. Però aquest univers començarà a trontollar amb l’arribada de Nunziata, la jove amb qui s’ha casat el pare i que passa a ocupar, d’un dia per l’altre, el rol de madrastra d’Arturo.

 Serà aquest trencament de l’ordre establert el que propiciarà tot un seguit de canvis en la psicologia i el comportament d’Arturo, i l’autora, amb un fi sentit per captar els petits detalls que conformen els caràcters de les persones, ens recrearà aquesta evolució del noi tot marcant clarament la fricció que té lloc entre la repressió i l’alliberament dels instints. Una contraposició de sentiments que s’extrapolarà a d’altres personatges. 

La novel·la ens ve narrada per la veu d’un Arturo ja adult que recorda aquells anys d’infantesa i adolescència, per la qual cosa la història apareix pinzellada pels esdeveniments que evoca i també per un cert judici que ell mateix elabora a posteriori. D’aquesta manera va construint la seva pròpia biografia i en ella trobem un ventall de temàtiques ampli i divers: la figura del pare idolatrat, l’afecte vers la madrastra, la relació del pare amb un reclús de la presó de Pròixida, el pes del passat i del rol social, la cultura, la sexualitat. Però per damunt de tots ells el que preval és el pas de la infantesa a l’adultesa, per part d’Arturo, i la necessitat d’amor.

 

La pel·lícula

Altres dades

 

Sílvia Romero

www.silviaromeroolea.weebly.com

a
Etiquetes de comentaris:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)