Club
de lectura SEGONA FERMENTACIÓ
No em deixis mai, de Kazuo Ishiguro (traducció: Xavier Pàmies)
Tertúlia
de divendres 8 de febrer de 2019
La lectura de la novel·la
No em deixis mai ha sorprès,
convençut, i generat dubtes. Aquestes valoracions són les que podrien resumir
tota la discussió que hem dut a terme a la trobada del nostre Club de lectura
Segona fermentació.
Ha sorprès la manera de
tractar un tema que podríem encabir perfectament en una història de
ciència-ficció de les més clàssiques, una distòpia amb tots els elements
necessaris perquè pugui avançar i ser considerada com a tal, que és com de
forma habitual es cataloga aquesta novel·la. Però el tractament narratiu, amb un
ús ben proper de la primera persona focalitzada en la protagonista, Kathy H.,
que ens permet penetrar en els seus pensaments, reflexions i, el que és més
important, emocions, aconsegueix que ben sovint oblidem aquest element de
ciència-ficció i valorem el món que ens planteja com un món del nostre dia a
dia.
Ha convençut, doncs, l’ús
d’uns personatges propers, creïbles, reals, que podríem trobar en qualsevol
situació del nostre dia a dia, amb les problemàtiques i conflictes habituals en
cada època que ens és narrada. Personatges que, contràriament al que considera
la societat en la qual viuen (dins la novel·la), pateixen i senten, s’emocionen
com qualsevol altra persona. I remarco aquest persona
ja que ells, en el fons, saben perfectament que no són considerats així: la
societat per a la qual han estat creats no els considera, de cap de les
maneres, persones.
Però he esmentat a
l’inici que la novel·la també ha generat dubtes. El gran dubte, la gran
pregunta (que ha estat àmpliament debatuda i analitzada), és per què els
personatges no es rebel·len davant la seva dissort? En aquest sentit són moltes
les teories que hem anat compartint, totes vàlides i totes incertes alhora.
Un dels clubaires ha
matisat que aquest és un aspecte que li ha cridat l’atenció, perquè en altres
obres amb què hem relacionat la trama d’aquesta novel·la, com podria ser Frankenstein de Mary Shelley o Blade Runner, pel·lícula dirigida per
Ridley Scott (no oblidem que el film pren com a punt de partida -o es basa- en
la novel·la de Philip K. Dick Els androides
somien xais elèctrics?), sí que apareix un component de rebel·lió. Cosa que
ha dut a una altra clubaire a remarcar la submissió i la immensa desemparança a
què es veuen abocats els personatges.
Tot plegat ha jugat a
l’hora d’intentar triar un tema que defineixi la novel·la No em deixis mai, on cada participant hi ha dit la seva: hipocresia
de la societat, solitud, manca d’educació en la llibertat, insensibilització en
normalitzar els fets...
En definitiva, una
lectura interessant que ha provocat una bona tertúlia, i un llibre que cal
conèixer.
·
L’autor
Premi Nobel de Literatura l’any 2017,
Kazuo Ishiguro és un escriptor britànic d’origen japonès (Nagasaki, 1954). A
l’edat de sis anys es trasllada a viure a Anglaterra, on tindrà lloc la seva
formació escolar i universitària. En aquest sentit, cursa estudis a la
Universitat de Kent i posteriorment es doctora en Escriptura creativa a la
Universitat de East Anglia, on rep una marcada influència del novel·lista
Malcolm Bradbury.
A principis dels vuitanta és quan comença
a donar-se a conèixer en el món literari. El 1982 es publica la seva novel·la Una pàl·lida vista dels turons (Premi
Winifred Holtby), i a aquesta la seguirà, el 1986, Un artista del mundo flotante (Premi Whitbread de Literatura i
Premi Scanno). Però és la seva tercera novel·la, El que resta del dia (1989), la que li atorga reconeixement mundial
i es converteix en un èxit de crítica i públic. Amb ella va rebre el Booker
Prize, un dels guardons amb més prestigi, i va ser duta al cinema el 1993
(pel·lícula dirigida per James Ivory).
Amb la següent obra, però, Kazuo Ishiguro
canviaria el rumb del seu estil narratiu tot publicant Els inconsolables (1995), un relat introspectiu amb escassa acció
que va ser mereixedor del Premi Cheltenham. La cinquena novel·la data de 2001 i
sota el títol Quan érem orfes l’autor
torna a agafar un dels seus temes favorits: la nostàlgia. Posteriorment publica
No em deixis mai (2005), obra que
tractarem en el nostre Club de lectura. Aquesta novel·la, que també va ser duta
al cinema el 2010 sota la direcció de Mark Romanek, ha rebut diversos premis:
el Corine Internationaler Buchpreis, el Serono Literary Prize, i el Casino de
Santiago European Novel Award. El recull de relats Nocturns (2009) i la novel·la El
gegant enterrat (2016) són algunes de les seves darreres publicacions.
Les seves obres han estat traduïdes a més
de 40 idiomes.
· L’obra
“Em dic Kathy H. Tinc trenta-un anys, i en
fa més d’onze que treballo de cuidadora.” Aquestes són les primeres línies de
la novel·la No em deixis mai, de
Kazuo Ishiguro. I al llarg de les seves pàgines el personatge de la Kathy
evocarà la seva vida fins al moment present.
En una primera part de la narració
coneixerem l’escola de Hailsham, un centre d’elit on ella cursa els primers
anys de la seva formació. Ho fa, com la resta de companys, en règim intern, i
durant aquesta etapa d’infantesa coneixerem els altres dos personatges que
tindran un pes important dins la novel·la i que són els amics de la Kathy: la
Ruth i el Tommy. En la segona part la trobem ja cursant estudis superiors a la
Residència, també acompanyada de la Ruth i el Tommy i amb els conflictes que
pot significar un canvi d’ambient i d’escenari després de la rutina adquirida
durant tants anys a l’escola de Hailsham. I en la tercera part de la història
ens situarem en aquesta feina seva de cuidadora, moment en què es retroba,
després d’un temps important de no tenir-ne notícia, de nou amb la Ruth i el
Tommy.
La recuperació d’aquesta amistat és el
detonant perquè la Kathy, sempre evocant el passat des d’una primera persona
que se’ns fa molt propera, ens expliqui tot el que van descobrint sobre la
realitat d’aquells anys viscuts junts a Hailsham i sobre la veritat del seu
futur.
És una novel·la intrigant i commovedora,
construïda sobre les relacions d’amistat i, alhora, al voltant de la immensa
solitud dels seus personatges. També és una al·legoria d’un món artificial que
podem considerar de ciència-ficció malgrat que, en realitat, es troba ben a
l’abast. Però potser, per damunt de tot, és una novel·la que ens parla de la
fragilitat de la vida.
Altres
dades
·
Kazuo Ishiguro a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Kazuo_Ishiguro
·
Discurs del Premi Nobel Kazuo Ishiguro: https://www.nobelprize.org/prizes/literature/2017/ishiguro/25148-kazuo-ishiguro-discurso-nobel/
·
No
em deixis mai a El Nacional: https://www.elnacional.cat/lallanca/ca/critica/marina-porras-kazuo-ishiguro_203142_102.html
·
“Así es Ishiguro, el Nobel de Literatura”,
a youtube: https://youtu.be/G1SfMiYY1ns
Sílvia
Romero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada