22 de juny 2021

Acomiadem el Club de lectura Juvenil amb la novel·la "Like blau" de Gemma Pascual. Ens retrobarem al setembre!

El passat 17 de juny vam celebrar la cloenda del club de lectura juvenil comentant Like blau de Gemma Pasqual. Aquesta novel·la tracta temes molt diversos: l’amistat, la llibertat, el dret a ser diferents, la superficialitat, el valor de les arts... El món futurista on viu la Kas, la protagonista, és del tot artificial. Per aconseguir likes, has de ser un bon ciutadà, complir totes les regles i suggeriments i, esdevenir popular i simpàtic en una societat en què mana l'estètica. No hi ha llibres, no hi ha música, ningú no es qüestiona res, la paraula mort no existeix en el vocabulari. I ningú no es mira als ulls, tothom interactua mitjançant les pantalles!

Aquest món ha resultat força estrany als lectors del nostre club, però els ha intrigat fins al final. Això sí, van reconèixer que no se sentirien gens còmodes vivint-hi, i segur que rebrien molts dislikes, perquè no seguirien les normes. I que trist seria viure sense llibres!




Gemma Pasqual i Escrivà va neixer a Almoines (la Safor) el 1967. Ha escrit principalment novel·les juvenils o infantils com ara MarinaL'últim vaixell i Et recorde, Amanda. Ha guanyat diversos premis, entre els quals el premi Barcanova de literatura juvenil el 2007 i el premi Samaruc al 2015


L’univers futurista de la Kas els va recordar a sèries de l’estil de Outer Banks i llibres com I un dia serà demà (d’Anna Vilar) on la tecnologia tot ho controla i un grup de joves pot marcar la diferència. De fet, la pròpia Gemma Pasqual ha explicat en entrevistes que amb el seu llibre volia fer homenatge a grans clàssics de la ciència-ficció com Fahrenehit 451 (Ray Bradbury), Un món feliç (Aldous Huxley) o 1984 (George Orwell).

Durant el debat vam aprofitar per parlar sobre com les xarxes socials arriben a determinar la nostra vida i autoestima (fins al punt que moltes persones –celebritats incloses– les estan abandonant per poder viure més tranquil·les). Per no mencionar les bogeries que fan alguns joves per aconseguir selfies espectaculars! (Sabíeu que un dels membres del club va reconèixer no haver-se fet MAI una selfie??? Fins ara no li ha vingut mai de gust i no s’havia deixat seduir per les modes).



Però tornant a la novel·la, sens dubte la part preferida dels lectors del club ha sigut el desenllaç, tot i que ens hauria agradat que el final fos més llarg i tingués més acció (i que la primera part de la novel·la fos una mica menys repetitiva). Hi haurà més aventures i emoció a la segona part d’aquesta saga? Volem saber-ho ja, però haurem d’esperar a que la Gemma Pasqual l’acabi d’escriure!!

Per últim, (i en honor al món de Like blau) vam acabar la sessió jugant a un versió literària del repte viral “Higher or Lower”. Els membres del club van haver d’encertar preguntes com ara... què és més popular Google: la saga de Geronimo Stilton o la de Harry Potter? L’autora Care Santos és més o menys buscada que l’Andrea Izquierdo? Què té més cerques a Internet: la paraula “Spoiler” o el nom “Kamal”? Les respostes us sorprendrien!

I vosaltres, podríeu viure en un món sense llibres com la Kas? Nosaltres no, i és per això que al setembre ens retrobarem al club de lectura juvenil per seguir gaudint de la veritable màgia de la lectura... compartir-la! Us esperem!

Mx





 

15 de juny 2021

Acabem el curs del Club de Lectura Celler de Lletres amb "La impaciència del cor" d'Stefan Zweig

 

Club de lectura CELLER DE LLETRES

La impaciència del cor, d’Stefan Zweig

(traducció: Joan Fontcuberta)


       Tertúlia de divendres 11 de juny de 2021

Finalitzar el curs del Club de lectura Celler de lletres amb una trobada al voltant d’una novel·la d’Stefan Zweig és, per als apassionats de la narrativa d’aquest escriptor, una immillorable forma d’acomiadar-nos fins després de l’estiu. I ha quedat constatat que per a aquelles persones que no coneixien l’obra d’aquest autor, la lectura i comentaris sobre La impaciència del cor també ha significat una bona manera d’entrar en l’univers narratiu de Zweig.

 


El primer que hem acordat en base a la primera ronda de valoracions per temptejar quines havien estat les sensacions lectores, és que ens trobem davant una novel·la en la qual la importància de la narració rau en els personatges, i no pas –o no tant- en l’argument de l’obra. És en ells, en la seva recreació, en la construcció de la seva psicologia, on podem copsar més clarament el missatge que pretén oferir-nos l’autor. Un missatge que es presenta gairebé com una història fulletonesca, però a la qual Zweig li atorga una gran profunditat. 

A més aquests personatges –així ho hem establert- poden ser analitzats des de diferents perspectives i/o criteris. És a dir, que per una banda podem valorar-los i catalogar-los individualment en base a la nostra lectura, però també els podem apreuar en base a la classe social o estament de què formen part: aristòcrates, militars, servents... Amb tot, al llarg de la tertúlia el que hem treballat més a bastament ha estat cadascun dels personatges principals de manera individualitzada.

Les clubaires han considerat que el tinent Hofmiller es mostra com un ésser dèbil i amb clares mostres d’inseguretat, i fins i tot s’ha comentat que aquest pot ser el motiu pel qual se sent còmode en l’estament militar: perquè és una persona que necessita obeir ordres, no pas prendre decisions. Però per l’altra banda és un ésser vanitós i molt preocupat pel què diran; un aspecte, aquest últim, que esdevé clau per comprendre el balandreig on oscil·la sempre la seva determinació.

La jove Edith ha estat valorada per les clubaires com una dona intel·ligent que, a causa de la malaltia, ha caigut en una depressió que la manté desesperada i irritable. El tracte que rep per part dels familiars i servents l’ha col·locada en el paper de jove consentida, i ella aprofita la situació per manipular les persones del seu voltant. Inclòs el tinent Hofmiller, amb qui també practica –i no és amb l’únic- el xantatge emocional.

Curiosament el personatge que ha desvetllat més empatia ha estat el doctor Condor –a pesar de la descripció inicial amb què apareix per primer cop en la novel·la. Condor és un home caut, de moral elevada, generós, responsable amb la seva feina i amb les seves decisions fins a les darreres conseqüències, i és qui ens mostra aquella forma de compassió que, al llarg de la narració, se’ns ofereix com a sentiment que treballa per fer el bé i no només com a forma de mostrar la llàstima que ens desperta una persona o situació.

I és que La impaciència del cor ens ofereix una narració de ficció on, amb gran detallisme i rigor, se’ns exposa tot un seguit de consideracions positives i negatives sobre el sentiment de la compassió: gairebé som davant d’un tractat sobre la compassió. I aquesta tasca Stefan Zweig la duu a terme amb un redactat on pràcticament no hi ha diàleg, on abunden les descripcions precises, on els fets històrics que ell va viure tan intensament –la guerra- apareixen només com a recurs literari i com a teló de fons dels esdeveniments. I sobretot ho duu a terme amb el detallisme psicològic mitjançant el qual ens presenta els personatges; una recreació de l’ànima humana, cal dir-ho, magistral.

Més enllà d’aquest aspecte de tipus més temàtic, al llarg de la tertúlia també hem comentat altres qüestions. Una d’elles podria ser el recurs de l’autor d’utilitzar la figura del narrador testimoni, ja que a les primeres pàgines se’ns convida a escoltar la narració que un personatge és a punt d’explicar a un altre. Aquest recurs ens apropa de manera versemblant a la història tot fent-nos creure que allò que llegirem és real. Un altre aspecte podria ser la simbologia que podem extreure del ball on es coneixen el tinent Hofmiller i Edith, i que serà el punt de partida de tot el que després succeirà. Aquest ball, dos passos endavant i un enrere, és el que es manté en tot moment per part de Hofmiller, que decideix prendre una actitud concreta –dos passos endavant- però tot d’una se li desperten els dubtes –una passa enrere. I així contínuament. Com en un ball.

Han estat molts més i molt interessants els comentaris que han anat sorgint durant la trobada, així com la lectura que s’ha fet de frases concretes de la novel·la que una o altra clubaire volia remarcar. Però com que resulta impossible acollir totes aquestes aportacions i encabir-les en aquestes poques línies, em limitaré a ressaltar la frase amb que nosaltres mateixes hem tancat la sessió del club i que es correspon a la darrera frase de la novel·la: “Des d’aquell moment sé que cap culpa no resta oblidada mentre la consciència en tingui coneixement.”

Amigues i amics del Club de lectura Celler de lletres: ens retrobem el proper mes de setembre en aquestes nostres entranyables i interessants tertúlies. Aprofiteu aquests mesos per llegir i gaudir de les lectures!

Bon estiu!

 

Stefan Zweig

       L’autor

Escriptor austríac (Viena, 1881-Brasil, 1942), va ser molt conegut durant la dècada dels 20 i els 30 del segle XX. Fill de burgesos benestants, cursa estudis a Viena i a Berlín, tot llicenciant-se en Filosofia. Encara en època d’estudiant comença a assajar l’escriptura imitant Rilke en la lírica, Hofmannsthal en el teatre i Schnitzler en la narrativa. Els seus nombrosos viatges (França, Itàlia, Anglaterra, Espanya, Bèlgica, Holanda, Índia, Xina, Àfrica, Amèrica) es converteixen en font permanent d’inspiració i formen el marc de realitats, fets, llegendes i personatges que omplen les pàgines de les seves obres.

El 1912 inicia la seva relació amorosa amb l’escriptora Friederike Maria von Winternitz, que, per aquest motiu, abandona el seu marit. En esclatar la I Guerra Mundial es refugia a Suïssa, on es representa la seva obra dramàtica Jeremias, en la qual blasma la guerra, i entra en contacte amb un altre escriptor pacifista també exiliat: el seu amic Romain Roland. Finalitzada la guerra s’instal·la a Salzburg, on inicia l’època més fecunda de la seva vida d’escriptor. A més, casa seva esdevé el lloc de trobada dels principals artistes de l’Europa dels anys 20.

Però el 1934 l’etapa d’èxit i brillantor entra en zona obscura: abandona Salzburg perquè pressent que Hitler acabarà amb la independència d’Àustria. Un cop instal·lat a Anglaterra es divorcia per casar-se amb la seva jove secretària: Lotte Altmann.

El 1940 Zweig emigra als EEUU, i més tard al Brasil. La fatiga de la vida nòmada i l’enfonsament de les seves esperances vers un món fonamentat en la cultura i la comprensió humana, l’indueixen a cercar la fugida i el repòs en la mort. Així, juntament amb la seva esposa Lotte Altmann, se suïcida a Petròpolis (Brasil) el 23 de febrer de 1942.

 


       L’obra

Publicada el 1939, és la seva única novel·la llarga i en castellà també se l’ha traduït per La piedad peligrosa. Cosa que ens duu a plantejar-nos per què la pietat, suposadament un sentiment elevat i generós, pot convertir-se en perillosa. I és que la novel·la explora les contradiccions de l’ànima i el comportament humà i exposa les reaccions que hom pot tenir davant el patiment d’altri, i com aquestes poden desembocar en una compassió mal entesa.

La història s’inicia el novembre de 1913, quan el llavors jove oficial Hofmiller és destinat a Jaroslau, prop de la frontera hongaresa. Mesos més tard assisteix a un sopar al castell del senyor Kekesfalva i, després de l’àpat, se celebra el ball. Hofmiller, per tal de complir amb la cortesia que dicten les normes socials, treu a ballar la filla de l’amfitrió, Edith, tot i que ell sent atracció per la neboda, Ilona. Aquest gest respectuós esdevindrà un desencert perquè, l’oficial no ho sap, Edith pateix una discapacitat física a causa d’una inusual malaltia. En aquell moment la noia reacciona enfurismada i colèrica, cosa que causa desconcert en el jove.

Un cop assabentat del motiu d’aquesta resposta indignada, Hofmiller començarà a freqüentar les visites al castell. Per una banda per l’interès que sent per Ilona; per l’altra banda per la compassió que li desperta Edith. Aquest capteniment vers la noia provocarà que ella se n’enamori, i en aquest moment és quan es fa més evident l’encert del títol de l’obra: la pietat perillosa. Però també aquest esment a la impaciència del cor; una impaciència que provoca en els personatges que la raó sigui incapaç de conduir els sentiments.

Escrit en primera persona, la veu narradora actua de testimoni dels fets ocorreguts en el passat i els explica a un personatge oient, cosa que dona més versemblança a la història exposada. I a més de la trama pinzellada més amunt hi trobem les temàtiques que van marcar l’obra, en general, de Zweig: el declivi de l’aristocràcia, el pas del temps i l’enyorança per les oportunitats perdudes, les lluites interiors de l’ésser humà...

Altres dades

       Pàgina web sobre Stefan Zweig: http://www.stefanzweig.org/en/

       Stefan Zweig a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Stefan_Zweig

       La impaciència del cor a l’Avui: https://projectetraces.uab.cat/tracesbd/avui/2010/avui_a2010m11d4p14scultura.pdf

       La impaciencia del corazón a El Cultural: https://elcultural.com/La-impaciencia-del-corazon

       La impaciencia del corazón al blog Liliana Costa: https://lilianacosta.com/la-impaciencia-del-corazon/

       Conferència de Mauricio Wiesenthal sobre Stefan Zweig (youtube): https://youtu.be/Air2h60seTQ

       Obres d’Stefan Zweig al Catàleg Aladí (en català): http://aladi.diba.cat/search~S1*cat/X?SEARCH=(zweig%2C%20stefan)&searchscope=171&SORT=AX&l=cat&m=a

       Obres d’Stefan Zweig al Catàleg Aladí (en castellà): http://aladi.diba.cat/search~S1*cat/X?SEARCH=a:(zweig%2C%20stefan)&searchscope=171&SORT=AX&l=spa&m=a

 

Sílvia Romero

www.silviaromeroolea.weebly.com

14 de juny 2021

Final de curs del Club de Lectura Segona Fermentació amb "Rellotge sense busques"

 

Club de lectura SEGONA FERMENTACIÓ

Rellotge sense busques, de Carson McCullers

(traducció: Marta Ferré i Antoni Picornell)

 

       Tertúlia de divendres 11 de juny de 2021

Última trobada de curs del Club de lectura Segona fermentació, i la celebrem al voltant de la lectura de Rellotge sense busques, de Carson McCullers, escriptora estatunidenca que és considerada una de les més valorades del segle XX. I com ja és habitual en les nostres tertúlies iniciem la sessió amb una primera ronda d’opinions que ens permet un apropament a les sensacions lectores que ha provocat aquest títol. En aquest sentit podem copsar que, fora d’un parell o tres de veus que exposen certa indiferència vers la lectura esmentada perquè no els ha acabat d’atrapar o no els ha interessat en especial, la resta del grup en fan una valoració positiva.

 


Un dels primers aspectes que han sortit a conversa ha estat el tractament dels personatges, i per aquest motiu hem dedicat una part de la tertúlia a estudiar-los en més profunditat. Hem considerat que es poden establir dos grups: per una banda els adults, on col·locaríem el farmacèutic Malone i el jutge Clane; i per l’altra banda els joves, on hi trobaríem Jester –net del jutge Clane- i el negre d’ulls clars Sherman. Amb tot, aquesta distinció de grups en cap cas va en detriment de la lògica interrelació que s’estableix entre tots ells, ja que tots quatre mantenen vincles –de vegades afectius i en ocasions de rebuig.

Jester ha estat el personatge que menys ha captivat les clubaires. Se l’ha descrit com un adolescent immadur que no acaba de trobar el seu lloc, que pateix a causa de certa ambigüitat quant a la seva tendència sexual i que, això sí, mostra un clar interès per conèixer els detalls de la seva orfenesa. Una orfenesa que provoca en ell la necessitat d’intentar indagar el passat, escarbotar fins trobar la veritat, i aquesta actitud, juntament amb una ideologia més avançada que la de l’avi –un retrògrad que defensa la discriminació racial- propiciarà enfrontaments amb el jutge Clane.

També l’orfenesa i la necessitat de conèixer els orígens i trobar la pròpia identitat és el motor que fa actuar Sherman, però ell ho fa amb una actitud ben diferent de la de Jester. Sherman ha estat valorat per part de les clubaires com un jove irat i rabiós a causa de tot el patiment sofert al llarg de la seva vida, però alhora com un jove un tant incoherent perquè cerca en Jester un amic al mateix temps que el rebutja i tortura –psicològicament.

El grup dels personatges adults ha estat, precisament, el que ha captat més l’interès de les clubaires.

Un lector del grup ha considerat que el jutge Clane es mostra com un personatge complet i ben treballat. Amb tot i en alguns casos, les valoracions que n’hem fet també han estat un tant oposades, perquè l’hem catalogat com a panxacontent i per contra hem criticat la fermesa reaccionària de la seva ideologia tot prenent-lo com un clar referent del retrat racista del sud dels Estats Units. I amb tot el jutge té un element de vulnerabilitat: és capaç d’estimar, de sentir afecte, enyorança. Aquesta sensibilitat és el que ens el fa humà.

I un altre sector del grup s’ha decantat, a l’hora de mostrar quin era el seu personatge més interessant, pel farmacèutic Malone. És amb ell amb qui comencem a caminar per la novel·la, i és la seva problemàtica –una malaltia sense cura- la que apareix en primer terme a les pàgines inicials. Tot i que la seva manera d’actuar, de deixar-se dur, de no reaccionar, ha estat el component més dialèctic vers la psicologia del personatge.

Més enllà d’aquest debat que hem obert sobre el tractament dels personatges també ens hem plantejat aspectes com el suïcidi, que apareix en més d’una i més de dues ocasions esmentat en la novel·la; els secrets familiars i com aquests poden arribar a convertir-se en bombes de rellotgeria; el racisme i el retrat que ens mostra de la societat estatunidenca dels anys cinquanta -en alguns moments hem fet referència a altres lectures ambientades en aquesta època i sobretot a les obres de Harper Lee; la cerca de la pròpia identitat i de la veritat sobre el passat...

També ha hagut diversos aspectes formals que ens han cridat l’atenció. Per una banda la primera frase de la novel·la (“La mort és sempre la mateixa, però cada home es mor a la seva manera”), que ens evoca i/o recorda clarament la tan coneguda primera frase d’Anna Karènina, de Lev Tolstoi. Per l’altra banda la riquesa dels diàlegs dins la novel·la, remarcant en especial els que mantenen el jutge Clane i el farmacèutic Malone, i també fent especial menció als que mantenen els dos joves, Jester i Sherman. I encara podríem esmentar la reflexió que ens ha brindat un clubaire en comentar que a les primeres pàgines de la novel·la la veu narradora ens ofereix un espòiler que després no es compleix (i no entraré en més detalls per no fer-lo nosaltres, l’espòiler), cosa que ens ha semblat un recurs notable per captar l’atenció.

En definitiva Rellotge sense busques de Carson McCullers ha estat una bona lectura per acabar el curs. Ara només ens queda aprofitar l’estiu per llegir i gaudir de noves lectures, i retrobar-nos el proper mes de setembre per continuar amb aquestes nostres sessions tan enriquidores.

Bon estiu, amics i amigues del Segona fermentació!

 

Carson McCullers

       L’autora

De nom real Lula Carson Smith (1917-1967), va ser una escriptora estatunidenca considerada encara en l’actualitat una de les millors representants de la narrativa del sud dels EEUU i una de les autores més notables del segle XX.

Va iniciar estudis de piano i volia ser concertista, però als quinze anys va contraure febre reumàtica, cosa que va esbotzar aquest somni (a causa de les nombroses recaigudes). Lectora voraç, amb setze anys ja va començar a escriure obres de teatre, i tot plegat va provocar que es volgués dedicar a l’escriptura. Va buscar feines diverses per poder-se matricular als cursos d’escriptura creativa de les universitats de Columbia i de Nova York.

Però el novembre de 1936 emmalalteix greument i és des d’aquesta convalescència quan inicia l’escriptura de la novel·la El cor és un caçador solitari (titulada inicialment El mut). El 1937 es casa amb Reeves McCullers, però el matrimoni va ser força tempestuós, amb nombroses ruptures i posteriors reconciliacions. El 1940 publica El cor és un caçador solitari amb gran èxit de crítica i de lectors; l’any següent apareix Reflexos en un ull daurat; el 1946 la novel·la Frankie Addams; i el 1961 publica Rellotge sense busques.

Amiga de Tennessee Williams, Arthur Miller, Marylin Monroe, Isak Dinesen i John Huston (entre d’altres), va continuar la seva trajectòria com a escriptora a pesar de tots els problemes de salut (va empitjorar a causa d’una pleuresia). El 1947, però, va intentar suïcidar-se. El 1952 s’instal·la a França amb el seu marit, però va tornar al cap d’un any, just després del suïcidi de Reeves McCullers. Carson McCullers va morir el 1967 a conseqüència d'una hemorràgia cerebral.

Gran part de les seves obres van ser adaptades al cinema, i potser la més destacable és Reflexos en un ull daurat, dirigida per John Huston i protagonitzada per Marlon Brando i Elizabeth Taylor. La crítica ha comentat, de l’obra de Carson McCullers, que és d’una gran sensibilitat i que ens parla de l’amor, la solitud i el dolor, aconseguint universalitzar el sud dels Estats Units tot donant una veu especial als perdedors. 

 


       L’obra

Rellotge sense busques és l’última novel·la que ens va arribar de la ploma de Carson McCullers abans de la seva mort, i en ella podem trobar els diversos aspectes i característiques que han bastit la seva trajectòria. Un d’ells, com no podia ser d’una altra manera, és el fet de realçar i posar veu al sector social format pels més desemparats en aquella època: els blancs pobres, i els negres en general.

Els personatges d’aquesta novel·la se’ns mostren en dos nivells. Per una banda els coneixem en la seva faceta més emocional i íntima, i en aquest sentit descobrim el seu patiment i desolació, però també els seus anhels, somnis i il·lusions. Per l’altra banda, i totalment lligada a l’anterior, se’ns mostren inserits en l’engranatge social, amb tot el que això comporta segons quin sigui el marc en què es mouen. Així tenim J. T. Malone, el farmacèutic incapaç d’acceptar el pas del temps i conscient que el camí s’acaba; el jutge Fox Clane, vidu, ancorat en el passat i recreant el seu dia a dia en base a una època pretèrita que considera molt millor que no pas l’actual; el jove Jesper, net de l’anterior, que busca el seu lloc en la societat, intenta entendre’s a ell mateix cercant la veritat dels fets que van provocar la seva orfenesa i que polemitza amb l’avi, tot i que no sempre aconsegueix que pensament i conducta avancin alhora; i el controvertit Sherman, un jove negre d’ulls clars que va ser abandonat a les escales d’una església i que es convertirà en el centre del conflicte i en catalitzador de passions soterrades.

 

Com és habitual en la narrativa de Carson McCullers les històries d’aquests personatges s’aniran encreuant per crear una composició plena i intensa que retrata la societat dels anys 50 del sud dels Estats Units, i que ens reflecteix una història i una manera de pensar que haurien de ser ben lluny de la nostra actualitat. Una narració que juga contínuament amb el missatge que transmet el títol de la novel·la perquè... es poden anul·lar les busques del temps i, així, aturar-lo?

 

Altres dades

       Pàgina web sobre Carson McCullers (en anglès): https://carson-mccullers.com/

       Carson McCullers a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Carson_McCullers

       Rellotge sense busques a El País: https://elpais.com/diario/2009/03/26/quaderncat/1238031921_850215.html

       Reloj sin manecillas al blog Indienauta: https://www.indienauta.com/reloj-sin-manecillas-carson-mccullers-seix-barral-2017/

       Carson McCullers al Catàleg Aladí (en català): http://aladi.diba.cat/search~S1*cat/X?SEARCH=a:(MacCullers%2C%20Carson)&searchscope=171&SORT=AX&l=cat&m=a

       Carson McCullers al Catàleg Aladí (en castellà): http://aladi.diba.cat/search~S1*cat/X?SEARCH=a:(MacCullers%2C%20Carson)&searchscope=171&SORT=AX&l=spa&m=a

 

Sílvia Romero

www.silviaromeroolea.weebly.com

11 de juny 2021

Obertes les incripcions de la nova edició del concurs adreçat a infants i joves "Llegir té premi"



 Arrenca la sisena edició del concurs Llegir té premi adreçat a infants i joves d'entre 8 i 16 anys.

Com funciona? 

Accedint a la pàgina web http://www.llegirtepremi.cat/ els usuaris poden registrar-se per  participar.
És important tenir el carnet de la biblioteca. 

Els usuaris poden formar equips una vegada comença el concurs. Els equips son d'un mínim de 2 persones fins a un màxim de 10

Com es juga? 

El joc consisteix en triar una lectura proposada a la plataforma virtual i llegir-la. 

Una vegada llegit el llibre, s' haurà de contestar a una serie de preguntes que permetran avançar de nivell i guanyar punts 

On es poden trobar els llibres que s'han de llegir?

Les lectures aconsellades es podran trobar a la biblioteca virtual, l'eBiblioCat,  a la mateixa plataforma del concurs, a la teva biblioteca o demanar-les en préstec a través de la xarxa de biblioteques públiques

Quan comencen les inscripcions?

El periode d'inscripció comença el dia 28 de maig de 2021 fins al dia que s'esgotin les places disponibles

Quan comença el concurs? 

El concurs comença el 28 de juny i acaba el 29 d'agost de 2021.

Quins son els premis? Quan es lliuraran? 

Els premis que hi han son un smartwatch i polsera d'activitat, llibre infantil i juvenils, i  medalles iman 

Els guanyadors hauran d'anar a buscar els premis a la seva biblioteca a partir del 20 de setembre.






02 de juny 2021

Exposició 15ena mostra El Cor de l'Art

 Aquest mes de juny tenim al claustre de la biblioteca l'exposició 

15ena mostra El Cor de l'Art  amb pintures i il·lustracions dels estudiants d'amARTs (acadèmia mediterrània ARTs)




A les vitrines d’art

“Escultures de ferro” de Benito Sànchez

Manyà de tota la vida i ara, ja jubilat, ha volgut seguir la seva professió d'una manera més artística. Va començar realitzant carros de cavalls i canons de batalla, passant per figures més modernes i, a l'actualitat, ha vist que li apassiona crear escultures amb ferralla i altres materials reciclats. És el seu hobby preferit de totes les tardes.

El podeu seguir a Instagram com a @lavibenito i gaudireu de totes les creacions que ha fet fins el dia d'avuí.