30 de maig 2021
28 de maig 2021
Lliurament dels premis del 23è Concurs Literari Infantil: "Una aventura per la prehistòria: com era el Penedès fa 16 milions d’anys”
En l'acte de lliurament de premis del 23è Concurs Literari Infantil s'han desvelat els guanyadors del certamen literari, que enguany tenia per tema el jaciment paleontològic dels Casots (Subirats):
 |
| Foto de grup |
Al peu de foto de les següents imatges podreu veure la classe i nom de l'escola, el títol (si n'hi ha) del conte, el nom de la guanyadora i el de la persona que dóna el premi:
 |
4t C Col·legi Sant Josep
La Meva aventura a la prehistòria de l’AINA MORERA BATLLE. Dóna el premi: Susana Carrillo de la biblioteca |
 |
4t A Escola La Pau
La Lídia desperta en una altra època de l’ÈRIKA TIJERO CASABAYÓ.
|
Dóna el premi: Montse Garcia de
l’Escola Vedruna
|
4t C IE Jacint Verdaguer
conte sense títol de la LUCÍA JACINTO OCHOA.
Dóna el premi: Teresa Galimany de la biblioteca
 |
4t A Sant Josep
Una mirada al neolític de l’ESTER CAÑADAS SEGURA.
|
Dóna el premi: Marta Castellví, regidora de Cultura |
 |
4t C Escola La Pau
La Nena neandertal de la LUZ ESTEBAN DOMÍNGUEZ.
|
Dóna el premi: Mercè Gumà, mestra del
Col·legi Sant Josep |
 |
4t Vedruna
conte sense títol de la MARTINA RAMÍREZ BANDERA.
|
Dóna el premi: Jordi Carrión, mestre de
l’Escola La Pau |
 |
4t A IE Jacint Verdaguer La Família Lovegood de la LAURA GARCIA POZÓN. Dóna el premi: Marta Viaplana de la biblioteca |
 |
4t B IE Jacint Verdaguer Una història inoblidable de la CLARA GUSI PERICAS. Dóna el premi: Glòria Bricollé de la biblioteca |
 |
4t B Col·legi Sant Josep El llibre màgic dels Casots en la prehistòria de la MAR ROIG GUERRERO. Dóna el premi: Toni Adell, sadurninenc
descobridor del jaciment paleontològic dels Casots |
 |
4t D Col·legi Sant Josep El Viatge a la prehistòria de l’ANNA RODRÍGUEZ CASADEJÚS. Dóna el premi: Marta Castellví,
regidora de Cultura |
 |
4t B Escola La Pau Els aventurers de la LOLA BARBERAN ESTEVE. Dóna el premi: Silvia Monjas, mestra
de l’IE Jacint Verdaguer |
Per altra banda, incloem també els enllaços dels vídeos de Youtube perquè pogueu veure l'acte sencer:
Adjuntem també els contes
de les guanyadores:
Moltes gràcies al jurat participant i moltes felicitats a les guanyadores!
27 de maig 2021
Cloenda al Club dels Petits Clàssics
El passat 20 de maig el club de lectura infantil Petits Clàssics va fer la cloenda del curs. Us deixem la crònica que ha fet la Núria Talavera, moderadora del club, per a l'ocasió i algunes fotografies de l'activitat que van dur a terme els clubaires:
El llibre de les bèsties
L’última lectura del Club dels petits clàssics ha estat El llibre de les bèsties, una adaptació de Barcanova a la seva col·lecció de Clàssics a mida. Ramon Llull escriu el Llibre de les meravelles per homenatjar la creació de Déu (el cel, les plantes, els metalls, la persona…) i el Llibre de les bèsties n’és una part. Hi apareixen tot d’animals humanitzats amb els defectes i virtuts que tenen les persones quan posseeixen poder i han de governar (un tema molt actual en aquests temps que corren).
La tertúlia sobre aquest llibre ha girat entorn diversos temes destacats. En primer lloc, hi ha hagut molta curiositat per paraules desconegudes, les quals hem anat comentant i esbrinant-ne el significat, mots com “bocamolla”, “nociu”, “paquiderm”, “guilla” o “desassossegada”.
Un altre tema de conversa ha estat la por: “la por ens impedeix actuar, i quan rebem amenaces i/o xantatges entre amics o companys d’escola i tenim por, donem poder a aquestes persones”. La conversa va derivar cap a l’assetjament escolar: aquests nois i noies viuen aquesta qüestió molt de prop, més del que els adults ens imaginem. Són destacables dues frases que es van pronunciar durant la tertúlia i que recollien el sentiment general: “A l’escola se sobreviu com pots” i “L’ESO és l’entrada al gran bullying”. La gran pregunta era com afrontar problemes com per exemple que escampessin falsos rumors sobre tu, rebre insults, rebre amenaces a través de xarxes socials i sobretot com superar el mal que et fa tot això. Tal com van explicar ells mateixos, comptar amb amics que creguin en tu és bàsic per superar qualsevol conflicte.
En tercer lloc, vam parlar sobre el consum de carn i els termes vegetarians/vegans/carnívors/herbívors. La conclusió a la qual van arribar és que cal cuidar molt el medi ambient, perquè si no, el futur de la humanitat està compromès. I finalment l’última tertúlia va posar sobre la taula la qüestió enginy i/o astúcia vs força, representada cada qualitat per una animal diferent en l’obra, la guineu i el lleó.
Només queda desitjar un molt bon estiu a
tots els clubaires i que les lectures no hi faltin durant aquests mesos! Us
esperem amb molta il·lusió al setembre, per retrobar-nos amb noves històries,
personatges i vivències; una abraçada i fins molt aviat!
Núria Talavera
Coordinadora del Club petits clàssics
L’activitat del darrer dia de club va consistir en un Escape Book, en què els nens i les nenes s'ho van passar molt bé:
26 de maig 2021
Noves recomanacions literàries de llibres del nostre nou centre d'interès Punt de Gènere. "Mamà desobedient" d'Esther Vivas
Aquest
mes de maig s’ha celebrat el dia de la mare. Des de la biblioteca continuem amb
les nostres recomanacions mensuals de documents del nostre nou centre d’interès Punt de gènere dedicat a temes d’igualtat i aquest cop presentem el llibre Mama desobedient.Una mirada feminista a la maternitat de la periodista catalana Esther Vivas i editat al 2019 per Ara Llibres.
Què vol dir ser mare a la nostra societat?
La maternitat és només una qüestió personal o pot ser vista com una responsabilitat col·lectiva? Quin és el model de mare que hem de seguir? La de la superwoman que compagina feina i criança o la de la mare sacrificada al servei de la família i de l’infant? Però realment, en aquest tema, hi ha un model de referècia o tant l’un com l’altre només son el resultat de narracions de la nostra societat ? I sobretot, com diu l’autora , perquè sembla incompatible ser mare i feminista? "..Ser mare no hauria de significar criar en solitari, quedar-se a casa o renunciar a la resta de la nostra vida, i ser feminista no hauria d’implicar un menysteniment o una indiferència davant la maternitat ..” Arrel d’aquestes reflexions Esther Vivas parla de la seva experiència de maternitat i ho fa amb una mirada diferent i desobedient.
Què són els malabarismes de la maternitat? Quin concepte de conciliació familiar tenim a Espanya, que són els permisos iguals i intransferibles, que hi ha darrera del permís de paternitat equiparat al de maternitat, llei des del gener 2020? I encara, què vol dir preguntar-se per la maternitat, quants tipus de mare hi ha a la nostra societat, perquè la depressió post part encara es considera un tabú? I a més, realment existeix l’instint maternal o senzillament la criança és responsabilitat de dos?
El llibre està dividit en tres parts, dedicades respectivament a la narració del concepte de la maternitat, al part i a la lactància. Hi surten temes invisibles com la pèrdua gestacional, la violència obstètrica, la infertilitat, l'avortament i la conciliació familiar.
Aquesta mirada, critica i honesta alhora es veu acompanyada tota la estona de dades estadístiques, referències bibliogràfiques i una mirada periodística que no deixa de banda en cap moment també la seva experiència personal.
Esther Vivas és periodista especialitzada en anàlisi política i social, maternitats i feminisme i polítiques agroalimentàries. Compagina la seva feina periodística amb l’ensenyament al Màster d’Agricultura Ecològica de la Universitat de Barcelona i al Màster en Desenvolupament i Cooperació de la Universitat Ramon Llull. Va ser guardonada amb el premi Biocultura 2015 al periodisme compromès amb el medi ambient. Les seves darreres obres són Mama desobedient. Una mirada feminista a la maternitat (2019, Ara Llibres) i El negocio de la comida. ¿Quiéncontrola nuestra alimentación? (2014, Barcelona: Icaria editorial).
25 de maig 2021
Crònica de la setena trobada del Club de Lectura Juvenil el 20/05/2021
" La Xènia s'ha enamorat, però no d'un noi del seu entorn, sinó d'una veu sorgida d'Internet amb la qual comparteix la seva passió per la lectura. Però qui és la seva ànima bessona? Aviat un paquet inesperat li revelarà la identitat del noi amb el qual ha compartit les seves més íntimes emocions. El paquet prové de la presó de menors i conté la història d'un assassí..."
Aquesta és la sinopsi de Mentida, la novel·la de Care Santos (guanyadora del Premi Edebé) que hem llegit aquest mes de maig al club de lectura juvenil. Ahir ens vam poder reunir a la biblioteca presencialment per comentar-lo i... les crítiques van ser positives! Ara ja sabem per què s’ha convertit en un best-seller: té molta intriga, misteri, una mica d’amor, i una història impactant.
Tot i que l’inici no va acabar d’atrapar als membres del club, a partir de la segona part no van poder parar de llegir! Una lectora va confessat haver-lo devorat en menys d’una setmana. No és per presumir (una mica sí) però al club tenim lectores i lectors voraços (un d’ells va reconèixer haver llegit 18 llibres en els darrers dos mesos!!!!)
Degut als salts temporals de la història, resulta una mica complicat reconstruir tota la trama i vam analitzar el final plegats. Un dels personatges (no direm qui) fa un sacrifici important per algú altre, i això ens va portar a debatre temes força profunds, com ara per qui estaríem disposats a sacrificar-nos. Tots vam estat d’acord en que faríem el que fos per la nostra família (excepte per algun cosí o cosina que no ens cau gaire bé).
Durant la sessió també vam reflexionat sobre si les segons parts no són mai bones (ja que Care Santos va escriure dos continuacions de Mentida), i arribàrem a la conclusió que la gran majoria de les vegades no ho són. Hi ha tants llibres, sèries i pel·lícules que no han sabut parar a temps! I de tant allargar-los acaben pendent la seva essència. Els membres del club hauran de decidir si li volen donar una oportunitat a Veritat i Por, però ara per ara preferim el final de Mentida tal i com està.
I parlant de veritats i mentides: al final de la sessió vam posar a
prova les nostres cares de pòquer amb un joc! Cadascú explicaria tres anècdotes
pròpies relacionades amb els llibres i la lectura... però una havia de ser
falsa (i la resta havíem de descobrir de quina es tractava). Quantes històries
increïbles ens vam explicar, i quines estratègies més detectivesques es van fer
servir per trobar la veritat! D’aquest club en sortirà més d’un expert
criminalista... Paraula de Mixa!
I la propera lectura del club serà... Like blau de Gemma Pasqual, una novel·la de ciència-ficció juvenil que promet emoció i acció. La comentarem el proper 17 de juny... no hi falteu!
No hi ha llibres, no hi ha música, ningú no es qüestiona res, la paraula mort no existeix en el vocabulari. Ningú no es mira als ulls, tothom interactua mitjançant les pantalles.
19 de maig 2021
"Motril 86" amb l'escriptora Muriel Villanueva al Club de Lectura Celler de Lletres
● Tertúlia de divendres 14 de maig de 2021
En la trobada del Celler de lletres del mes de maig, dedicada a la
novel·la Motril 86, de Muriel
Villanueva, hem tingut el luxe de comptar amb l’assistència de l’autora, cosa
que ha enriquit la tertúlia i la nostra percepció lectora de l’obra.
Després d’unes breus paraules de l’autora hem iniciat la sessió tot
temptejant, a partir de la primera ronda de valoracions, les diverses
temàtiques que suscitava aquesta lectura. I, òbviament, hem aprofitat que
teníem entre nosaltres a Muriel Villanueva per traslladar-li els nostres
comentaris.
Un dels primers aspectes que s’ha posat damunt la taula ha estat la sensació, per part d’alguna clubaire, de no acabar de percebre, en les primeres pàgines, quina era la intencionalitat de la història que anàvem llegint. Però, alhora, hem convingut que un cop ens endinsem en la narració d’aquest viatge que fa Mar, la nena protagonista, cap a Motril, aquesta suposada sensació de desconcert desapareix. En aquest sentit Muriel Villanueva ha exposat breument la cuina de l’escriptura de la novel·la, tot comentant que hi podem trobar dues línies narratives. En una apareix l’esmentat viatge i tots els esdeveniments que hi tenen lloc. En l’altra, des d’una veu lírica més emocional, se’ns detalla què és cert i què és ficció de tot allò que anem llegint.
Muriel Villanueva ens ha explicat que Motril 86 és una novel·la d’autoficció en la qual, a partir de la construcció narrativa, va anar explorant la seva veritat al voltant d’uns fets concrets de la seva vida. També, encara mantenint-nos en aquest recurs de la veu lírica que pinzella quins elements narratius són verídics i quins altres estan tractats des de la ficció, ens ha comentat que el fet creatiu és el gran tema que apareix en moltes de les seves obres; té tendència i afició a treballar la metaliteratura.
Val a dir que a partir d’aquesta breu dissertació per part de l’autora alguna clubaire ha aportat una altra idea: la narració atrau i et fa mantenir atenció lectora, però el que en queda, sobretot, són les emocions, més que no pas la història mostrada. Com si la trama fos un pretext per explorar els sentiments. Cosa que lliga perfectament amb aquesta idea d’autoficció que exposava Muriel Villanueva.
Encara en aquests aspectes de tipus més formal o tècnic hem comentat l’ús de les diverses veus narratives. Ens hem plantejat si les dues línies narratives esmentades abans poden ser llegides per separat, si podrien mantenir una certa entitat d’independència. Però després de valorar les informacions que trobem en un o altre estadi, hem considerat que ambdues avancen a l’uníson i que es necessiten per créixer.
El personatge de la Mar, la nena protagonista, també ha estat objecte de debat. Algunes clubaires han plantejat certs dubtes sobre la coherència, en el sentit de versemblança, d’un caràcter com el que se’ns exposa si el traslladem a una nena “real” de deu anys; detalls com algunes de les respostes que dona, algunes de les preguntes que fa, són els que han servit de base per argüir aquesta incertesa. Però just les preguntes, les respostes, l’actitud de la Mar que en unes lectores presenta dubtes, altres lectores ho valoren com un comportament lògic, com una conseqüència raonable de tot allò que està vivint la nena, ja no només en aquesta edat d’infant, sinó també en l’època en que se situa l’acció de la novel·la: any 1986.
De nou les explicacions de l’autora no només han servit per posar llum a aquest tema, sinó que han anat més enllà gràcies a les contínues referències que ens exposava al voltant de la cuina de l’escriptura. No en va Muriel Villanueva és conductora de diversos cursos d’escriptura creativa.
Hem obert el marc de comentaris per fixar-nos en altres personatges. En el cas de les dues mares de la Mar, en realitat podríem considerar que només n’arribem a conèixer una d’elles, la que l’acompanya fins a Motril. Els companys i companyes del pis d’aquesta localitat plantegen, per ells mateixos, unes problemàtiques que ens han semblat interessants, tant quant a la relació de parella entre Carmen i Vicent i el conflicte sobre la maternitat, com la situació complicada en què es troba Empar quant a la seva salut. I ja que esmento aquesta qüestió de la maternitat val a dir que, tal com ha pronunciat la mateixa autora, la veu lírica que apareix a la novel·la obeeix al fet que en aquells moments vol ser mare i, per tirar endavant amb aquest projecte de vida, té la necessitat de passar comptes amb allò que va viure com a filla.
En definitiva, com ja he dit i repetit, es tracta d’una obra d’autoficció en la qual el pes de la veu lírica incideix de manera notable en la trama, i a més de reflexionar sobre la maternitat i altres problemàtiques ens va exposant, en un interessant treball de metaliteratura, quins són els elements verídics, quins es mouen entre les boires del record, i quins altres són recreació fictícia per construir la novel·la. I si a tot això li sumem el luxe de poder comptar amb les explicacions de l’autora, el club de lectura esdevé encara més ric i viu.
Gràcies, Muriel, per haver acceptat compartir amb nosaltres aquesta tertúlia.
● Unes paraules de l’autora: Muriel
Villanueva
Començo a sentir-me la Biblioteca de Sant Sadurní com una mica casa meva,
doncs l'espai és amable i bonic i l'equip m'acull i em permet treballar-hi
també com a formadora. Que en aquesta casa una bona conductora del debat
literari com és la Sílvia Romero em convidi a parlar de la meva obra és un
privilegi i un gust. He agraït profundament la possibilitat de revisitar Motril 86, una novel·la que feia temps
que no em mirava i que ara em retorna el procés emocional de la Muriel
d'aleshores, però sobretot la possibilitat de reflexionar de nou sobre la
maternitat i la metaliteratura, acompanyada d'un grup de lectores exigent i
molt viu que m'ha fet sentir el meu propi llibre d'una manera renovada i
vibrant.
● L’autora
Muriel Villanueva i Perarnau (València, 1976) és llicenciada
en Teoria de la Literatura i
Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona i
diplomada en Educació Musical per
la Universitat de València. Va
cursar el COU al Licée Espagnol de París i les pràctiques de mestra
a Bari (Itàlia). En alguna ocasió ha declarat que el piano, la guitarra,
el baix i el cant (i darrerament també el saxo) l’han acompanyat al llarg de la
seva trajectòria.
En el món de la creació literària es va formar a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès tot cursant diverses disciplines: Iniciació a la narrativa i Narrativa (amb Andreu Ayats), Novel·la I (amb Jaume Cabré), Novel·la II (amb Isidre Grau), Guió de Llargmetratge I (amb Esther Cases) i Bíblies de sèries de TV (amb Laia Aguilar i Isaac Palmiola). També va cursar Escritura y Meditación amb Isabel Cañell, i s’ha format en Constel·lacions Familiars amb Lena S. Rupa i Carme Tusset.
Ha treballat com a mestra de música, com a professora de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès (entre 2006 i 2014), i en l’actualitat és professora d’escriptura i acompanyament literari alhora que col·labora en la revista digital Catorze i condueix els tallers d’escriptura creativa de la biblioteca de Sant Sadurní d’Anoia.
Ha publicat llibres de contes, narrativa infantil i juvenil, dietaris, relats breus, poemes i novel·la. En aquest darrer camp trobem, entre d’altres, títols com Mares, i si sortim de l'armari?: la història d'una família quasi feliç (2006); Jo toco i tu balles (Premi Montflorit de Novel·la, 2009); Baracoa (2010); La gatera (que, entre d’altres, ha rebut la Menció del jurat del Premi Documenta 2010, i el Premi Just Manuel Casero 2011); l’obra que comentarem en el nostre club de lectura: Motril 86 (2013); El parèntesi d'esquerre (2016); Rut Sense Hac (2018); París es Azul (2019); El ball de les estornelles (2020); i Semiidèntics (2021).
Algunes de les obres esmentades han estat traduïdes al castellà, i el 2020 va rebre el Premi Llibreter per la novel·la juvenil Dunes.
● L’obra
A la contracoberta del llibre se’ns indica, tot fent referència al
contingut de la novel·la, que “l’any 1986 la Mar, de deu anys, engega unes
vacances amb una de les seves dues mares”. Efectivament, la Mar és la
protagonista d’aquesta història i com a lectors l’anirem seguint durant el
trajecte en cotxe que fa des de Barcelona fins a Andalusia, i encara
continuarem al seu costat durant l’estada a Motril. Però aquesta no és l’única
línia narrativa que trobem a Motril 86
perquè, intercalada entre els esdeveniments que van tenir lloc durant aquell
estiu i com un clar exemple de metaliteratura, apareix la veu de l’autora,
Muriel Villanueva, que està recopilant dades i informacions diverses sobre el
seu passat per tal de construir la novel·la que nosaltres tenim a les mans. És
a dir, que el personatge de la Mar és l’alter ego de l’autora, però cal no
perdre de vista que es tracta d’una recreació en base a les boires del record i
a les necessitats de la ficció.
La protagonista és una nena inquieta, desperta, viva, d’aquelles que trenquen els silencis i que sempre tenen a punt un estirabot per resposta, però sobretot és un personatge de gran lucidesa, malgrat la seva curta edat. I el que pivota contínuament al seu voltant és el conflicte –entès com a tema central de la novel·la– de l’homosexualitat de les seves mares; aquesta homoparentalitat, de vegades pesant i en ocasions duta amb més lleugeresa, que acompanya en tot moment la protagonista. I al costat d’aquest, l’altre gran tema seria la maternitat, però no pas tractada com a necessitat de ser mare, sinó des del plantejament de què significa ser mare.
Tot plegat Muriel Villanueva ens ho ofereix en un continu anar i venir
entre el passat, amb la Mar nena, i el present, amb l’autora treballant el
projecte de novel·la. Un deambular que es va solapant tot mantenint sempre la
identitat de cada època i construint un tot.
Cal destacar, també, les descripcions acurades dels espais i l’aparició d’alguns personatges volgudament peculiars.
Altres dades
● Web
oficial de Muriel Villanueva: https://murielvillanueva.com/
● Muriel
Villanueva a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Muriel_Villanueva_i_Perarnau
● Booktràiler
de Motril 86: https://youtu.be/r4yRaHhADH0
● Entrevista
a la revista digital Núvol: https://www.nuvol.com/llibres/muriel-villanueva-motril-86-parla-duna-maternitat-atipica-11563
● Ressenya
de Motril 86: https://www.laveudelsllibres.cat/noticia/31275/motril-86-art-metaescriures
● Muriel
Villanueva al Catàleg Aladí: http://aladi.diba.cat/search~S171*cat?/aVillanueva+i+Perarnau%2C+Muriel/avillanueva+i+perarnau+muriel/1%2C2%2C33%2CB/exact&FF=avillanueva+i+perarnau+muriel&1%2C32%2C
Sílvia Romero
18 de maig 2021
Crònica de "La Lluvia amarilla" de Julio Llamazares segons el Club de Lectura Segona Fermentació
● Tertúlia de divendres 14 de maig de 2021
A pesar de la duresa temàtica que amara la novel·la de Julio
Llamazares La lluvia amarilla, en la
primera ronda de valoracions del Segona fermentació hem pogut constatar que es
tracta d’una narració de gran bellesa i totes les clubaires han assegurat que,
malgrat l’allunyament que provoca l’esmentada duresa, no podien abandonar la
lectura. Només ha hagut una veu discordant, dins el conjunt del grup, que ha
matisat els diversos aspectes de l’obra amb els quals no ha connectat i, a més,
ha valorat en negatiu.
Per començar ens hem fixat en l’estil narratiu, aquest
discurs en primera persona que obeeix al monòleg del protagonista i que va
filant amb lentitud parsimoniosa el seu passat, el de la família, i el del
poble, tot oferint-nos aquestes informacions en petites dosis aparentment
disseminades amb un cert desordre, però que en realitat tenen poc de dispersió
perquè conformen un tot unitari. A més, i encara comentant els aspectes tècnics
i els recursos que empra Julio Llamazares, s’ha remarcat la força que té la
novel·la en les seves primeres línies, quan comença la narració en primera
persona i el verb en futur, com si es tractés d’un auguri, i que en acabar la
lectura arribem a comprovar com es tanca el cicle iniciat a les primeres
pàgines.
També hem fet esment a les diverses simbologies que podem trobar en la història que s’hi desenvolupa. Des de la pluja groga, que evoca sobretot el pas del temps, fins a la corda que el protagonista es nua a la cintura per després llençar ben lluny i acabar recuperant (la corda, en algunes universos simbòlics, pot significar des del lligam al passat fins a l’ascens al cel), tot passant per la figura de la gossa que l’acompanya en tot moment, sempre sense nom. I encara fent esment al tema de la pluja groga, un clubaire ha considerat que pot fer referència a les fulles de pollancre que ens descriu enganxades als vidres, i com aquestes creen un mur de separació entre el protagonista i l’exterior. És a dir, que ens ve a parlar de la solitud i l’aïllament.
El protagonista ha estat qüestió cabdal de comentaris al llarg de la tertúlia. Algunes clubaires l’han valorat com un home fort i valent; d’altres l’han considerat un individu obsessionat per la idea de pertinença a un lloc, un principi que arriba a límits extraordinaris; d’altres han incidit en la bogeria que es va apoderant d’ell... I així podríem anar enumerant les diverses visions que pot tenir un lector davant d’aquesta novel·la, plantejaments que varien en funció de l’empatia creada vers el protagonista i el sacseig emotiu que la història produeix en cadascun dels lectors.
Dels altres personatges que apareixen, hem parlat, sobretot, de Sabina (l’esposa del protagonista) i del fill que marxa del poble tot cercant un futur millor. En el cas del fill, Andrés, la situació exposada ens ha dut a debatre al voltant del trencament de relacions familiars que suposa aquesta marxa, i com el pare passa a considerar que Andrés ja no té a veure ni amb ell ni amb la família. Quant a Sabina, es fa difícil buscar els motius que la duen al suïcidi. O millor dit: es fa difícil buscar el motiu exacte que la duu al suïcidi, perquè de raons en poden haver moltes i diverses, des de la depressió fins al cansament d’una vida sense futur, passant per un intent d’acabar no només amb la seva vida, sinó d’acabar amb la vida al costat del seu home (tenint en compte que en aquella època poques opcions tenia una dona de separar-se). I aquesta amplitud de motius possibles obeeix, com s’ha comentat, al fet que el tractament del punt de vista narratiu en tot moment evita que el lector pugui conèixer què pensen i què senten els altres personatges. Només tenim notícia, i aquesta és la intencionalitat de l’autor, d’allò que pensa, recorda, i sent el protagonista.
Uns records, però, que a mesura que avança la narració es van mesclant amb les boires que aclaparen el pensament de l’home, perquè a causa de la solitud en què viu, comença a barrejar la realitat (l’actual i la del record) amb la imaginació.
Són molts altres els temes que hem anat comentant. La mort, una idea que és present al llarg de tota la novel·la, per exemple, és un dels aspectes plantejats en el debat. I sobretot proposat en base a l’acceptació de la mort per part del protagonista, o bé a la resignació davant la seva imminent arribada. També hem referenciat alguns passatges que han cridat l’atenció en especial. Un d’ells seria la descripció dels esdeveniments que van tenir lloc a la casa de Sobrepuerto, quan un incendi la va consumir amb la família que hi vivia i amb els animals dins. O el moment en què el protagonista, afamat i sobretot preocupat per l’alimentació de la gossa, baixa al poble per demanar ajuda, i allà només obté el buit i el silenci.
Són molts més els comentaris que han anat sorgint al llarg de la trobada, però per anar tancant aquest breu resum que de cap de les maneres pot comprendre la totalitat de la tertúlia, afegir la riquesa de lèxic (cosa que em duu a apuntar el debat sobre la coherència d’aquest lèxic en un personatge com és el protagonista que se’ns dibuixa) i la bellesa de les descripcions, tant de la natura (les estacions, el vent, la neu, el so del riu) com dels personatges (explicats mitjançant la veu del protagonista) i dels estats d’ànim que se’ns ressenyen.
Com he indicat a l’inici del
redactat, la novel·la ha causat molt bones sensacions lectores a pesar de la
temàtica trista, que es mou entre l’exposició de l’èxode rural i la solitud de
l’ésser humà (que pot dur a la bogeria), i només una veu dins el grup s’ha
posicionat negativament vers aquest obra.
Julio Llamazares
●
L’autor
Neix el 1955 a Vegamián (Lleó) i durant els anys universitaris abandona els estudis de Dret per dedicar-se a les lletres. S’instal·la a Madrid, però tota la seva obra ens arriba amarada dels seus viatges i del seu origen lleonès. En aquest sentit cal destacar la sensibilitat que mostra per la natura i per un estil de vida que a poc a poc va desapareixent de la nostra societat.
Es dona a conèixer com a poeta amb l’obra La lentitud de los bueyes (1979), i uns anys després es consolida en aquest gènere en guanyar el Premio Jorge Guillén amb un nou poemari: Memoria de la nieve (1982).
El 1985 fa la seva entrada en el gènere narratiu amb la novel·la Luna de lobos (finalista del Premio Nacional de Literatura), on ens narra les peripècies dels combatents republicans que van resistir a les muntanyes durant els anys immediatament posteriors a la guerra espanyola: una magnífica anàlisi i descripció dels instints més primaris i violents de l’ésser humà. La novel·la, a més, va ser duta al cinema el 1987
A aquesta la seguiran molts altres títols, entre els quals podem destacar les novel·les La lluvia amarilla (obra que comentarem en el nostre Club de lectura i que també va ser finalista del Premio Nacional de Literatura), Escenas del cine mudo, El cielo de Madrid, Las lágrimas de San Lorenzo (finalista del Premio de la Crítica de Castilla y León), i Distintas formas de mirar el agua (finalista del Premio de la Crítica de Castilla y León). A aquesta llista cal afegir la narrativa breu, amb els reculls de relats En mitad de ninguna parte, Tres historias verdaderas, i Tanta pasión para nada.
A
més de poeta i narrador Julio Llamazares ha treballat la literatura de viatges,
l’assaig, el guió cinematogràfic, i ha col·laborat en diversos mitjans de
comunicació.
●
L’obra
La lluvia amarilla es va publicar el 1988 i va quedar finalista del Premio Nacional de Literatura, i en aquesta obra el seu autor, Julio Llamazares, ens exposava ja en aquells anys l’abandonament i conseqüent ruïna de tants i tants pobles, sobretot de muntanya, i com aquesta acció ens duia a l’anihilament de moltes zones rurals.
La història ens situa en la localitat d’Ainielle, un poble abandonat del Pirineu aragonès. Entre els seus carrers només hi ha un habitant, Andrés de Casa Sosas, l’últim que queda a la població després que tots els seus veïns, un rere l’altre i any rere any, marxessin tot cercant unes condicions de vida millors. En els pobles del voltant el consideren mig boig per aquesta seva decisió i per la seva manera de viure i comportar-se.
Però en iniciar-se la novel·la Andrés és ja un home gran que es troba a les portes de la mort, i al llarg de les pàgines del llibre anirem coneixent la seva vida i la de la seva família; la infantesa i la joventut; els moments alegres i aquells que van marcar la dissort; els buits de totes aquelles persones que ja l’han deixat, sigui perquè han mort o pel fet d’haver marxat d’Ainielle i es tracti tant de familiars com de veïns. Les seves reflexions aniran caient com les fulles de la tardor, en una pluja groga que simbolitza aquest pas del temps. Inexorable.
És una de les millors mostres literàries del que significa l’èxode rural, tant si en fem una valoració social com si ens apropem a les emocions d’aquells que el protagonitzen. I tot plegat narrat en una primera persona que es correspon amb la veu d’Andrés, el protagonista, i que ens ofereix aquesta història amb un lèxic precís i acurat.
Altres dades
●
Julio Llamazares a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Julio_Llamazares
●
La lluvia amarilla a la Wikipedia: https://es.wikipedia.org/wiki/La_lluvia_amarilla
●
Ressenya de La lluvia
amarilla a El País: https://elpais.com/cultura/2020/04/28/babelia/1588085782_764549.html
●
Sobre l’adaptació teatral de La
lluvia amarilla: https://www.europapress.es/cultura/noticia-lluvia-amarilla-julio-llamazares-cae-madrid-20080703151749.html
●
Sobre la població d’Anielle: http://www.despobladosenhuesca.com/2010/01/ainielle.html
● Julio Llamazares al Catàleg Aladí: http://aladi.diba.cat/search*cat/?searchtype=a&searcharg=llamazares%2C+julio&searchscope=171&submit=Cercar
Sílvia Romero
Subscriure's a:
Missatges (Atom)