23 de desembre 2021
17 de desembre 2021
Crònica de la quarta trobada del Club de lectura juvenil del 16/12/2021
A l'última sessió de l'any del club de lectura juvenil, hem comentat una
novel·la de Cornelia Funke, la reconeguda escriptora alemanya de literatura
infantil i juvenil. És autora de best-sellers portats a la gran pantalla com
Cor de tinta o El Senyor dels Lladres, però aquest mes de desembre hem llegit
la seva obra més obscura: “Reckless. Carn de pedra”, un gir ben fosc als contes
de fades tradicionals que ha enganxat als nostres lectors. Això sí, no tornarem
a veure els unicorns de la mateixa manera...
Tot i que les lectures pendents i l'atabalament pre-Nadal ha impedit que la majoria pogués acabar el llibre a temps, tothom s'ha quedat amb moltes ganes de descobrir el desenllaç, i hem estat d’acord en que un dels punts forts del llibre és el seu ritme trepidant combinat amb capítols curts.
I fins aquí la crònica d’avui...
La nostra propera lectura serà Mångata de Ricard Ruiz Garzón,
i
aquesta és la seva enigmàtica descripció:
«Em dic Jana i tinc una missió:
ballar sobre el llac a la llum de la lluna. Potser sona ridícul; per a mi,
però, és molt molt molt important. Ho vaig prometre a la meva germana, la Zya,
abans que morís. Tot i que és complicat, sospito que em vigilen a tota hora. I
a més, me n’han quedat dues, i hauria d’estudiar. Ai, perdoneu, quan parlo em
faig un cacau!. M’heu de creure, però: jo la vaig veure ballar sobre l’aigua.
Vull dir surant, sense enfonsar-se. Us en parlaré, d’ella, sí. M’ho explicava
tot. Era una artista.»
Mx
16 de desembre 2021
Sisena edició del concurs de lectura Puja al tren!
Les biblioteques de l'Alt Penedès i el Garraf engeguen la sisena edició del concurs de lectura Puja al tren!
Degut al gran èxit de participació de la darrera edició les biblioteques públiques de les dues comarques tornen a omplir les seves sales de llibres-estació que formen les línies lectores que més entusiasmen els joves: terror, humor, experiències, aventures i clàssics. El concurs, destinat als nois i noies de 4t de primària a 1r d'ESO, vol fomentar actituds positives a l'entorn de la lectura en la franja d'edat on les biblioteques detecten que davallen els hàbits lectors.
El joc lector ha començat el dia 15 de desembre i finalitzarà el 15 de juny del 2022. Cada participant rep un mapa literari que l'acompanya al llarg de tot el període esmentat. En aquest mapa troba 5 línies de tren que el porten a un viatge diferent en funció de la temàtica escollida: humor, aventures, experiències, terror i clàssics. Cada línia té diverses parades i cada parada proposa el títol d'un llibre. Els bibliotecaris han elaborat una tria molt acurada de les lectures per tal que siguin engrescadores per al públic a qui van dirigides.
Els participants només han de seleccionar la lectura que més els agrada, agafar el llibre en préstec a la seva biblioteca referent i gaudir de la seva lectura. Un cop llegits un mínim de tres llibres del mapa, i demostrada la seva lectura a partir de les preguntes formulades pels bibliotecaris, els concursants rebran un diploma viatger i entraran en el sorteig d'un premi literari.
Club Art i Literatura Celler de Lletres amb Frida Kahlo
Visca la vida! de Pino Cacucci
(traducció: Anna
Casassas)
● Tertúlia de divendres 10 de desembre de
2021
Tanquem el 2021 amb una tertúlia que s’emmarca en el cicle “Art i
Literatura”, unes sessions anuals que dediquem a la lectura d’un llibre
(novel·la, dietari...) que podem relacionar amb algun aspecte de l’art o bé amb
l’obra d’algun artista en concret. I per a aquestes trobades comptem amb la
col·laboració de Glòria Guilera, llicenciada en Història de l’Art. És de la
seva mà, i gràcies als seus coneixements sobre la matèria, que podem
endinsar-nos i gaudir d’aquesta meravellosa relació entre l’art i la literatura.
Enguany el títol triat per comentar ha estat Visca la vida!, de Pino Cacucci, i amb ell ens hem aproximat a la
vida i obra de Frida Kahlo.
Es tracta d’una novel·la breu que ha estat valorada de manera unànime com
una petita joia literària. Fins i tot hem comentat que és una llàstima que una
lectura agradable i intensa com aquesta no rebi més difusió.
Per a les clubaires que ja coneixien bé la figura d’aquesta artista
mexicana, la lectura no els ha aportat més informació de la que ja sabien, però
tal com s’ha comentat, això no treu que hagin gaudit de l’obra per la seva
intensitat i potència narrativa i expressiva. I per a les clubaires que
d’antuvi sabien qui era Frida Kahlo, però que no tenien gaires dades sobre
ella, han entrat amb ganes en el seu univers. Tant l’artístic com l’emocional.
Visca la vida! està escrita
usant el recurs del monòleg. És a dir, la veu narradora és la de la mateixa
Frida Kahlo i és ella qui ens va explicant diversos moments de la seva vida.
Però, a més, Pino Cacucci utilitza eines de l’escriptura dramàtica –com podrien
ser algunes acotacions mitjançant les quals nosaltres, els lectors, podem
imaginar i visualitzar com es mou Frida en un hipotètic escenari, què agafa,
com es vesteix... I en el club de lectura hem coincidit a considerar que
aquesta particularitat, aquest punt de vista amb què l’autor decideix mostrar
la narració, és el gran valor de la novel·la per tot el que aporta de poesia, i
també de descripció i recreació emocional.
Quant a la biografia de l’artista, és evident que la novel·la no pretén,
en cap moment, ser exhaustiva –no és la intenció però tampoc no ho podria ser
perquè el llibre té una vuitantena de pàgines, tot just. Però el que ens regala
és l’essència d’aquesta figura que hem valorat com una dona avançada al seu
temps, a la seva època. Una dona forta, lúcida, intel·ligent, que va fer de la
seva vida una lluita contínua per sobreviure, però ho va fer amb energia, amb
vitalitat.
S’ha comentat el caire malaltís de la seva relació amb el també artista
Diego Rivera, i la dependència amb què vivien l’un de l’altra –perquè hem
considerat que ell va trobar en Frida la dona que volia tenir sempre al seu
costat, independentment de la resta de flirtejos. Aquest lligam el veiem
reflectit en els fragments epistolars de la narració, on cal destacar la
supeditació de Frida vers Diego. I tot plegat ens ha dut a plantejar-nos la
consistència, o no, de la figura de Kahlo com a emblema del feminisme. Però
aquest és tot un altre tema que fuig de la nostra anàlisi de tipus literari i,
en el seu plantejament, caldria ubicar molt bé Frida en l’època –i com he
comentat més amunt hem valorat que va ser, de totes totes, una dona avançada al
seu temps.
Són diversos els fragments narratius que han sorgit al llarg de la tertúlia
perquè alguna de les clubaires els volia remarcar en especial. Un d’ells seria
la descripció que trobem a l’inici de la novel·la, quan ens parla de l’accident
que va patir. Un altre, per exemple, seria el trencament que es produeix entre
Frida i la seva germana Cristina, curiosament la germana que més s’estimava,
tot i que més endavant es reconciliaran. De fet, en termes generals, la relació
de l’artista amb la seva família ha estat un aspecte que ha interessat en
especial.
La tertúlia sobre Visca la vida! ha estat breu. No pas perquè no hi hagués molts
altres elements per comentar, sinó perquè la segona part de la sessió del club
és la que dediquem, com s’ha esmentat a l’inici de la mà de Glòria Guilera, a
aprofundir en l’obra, la trajectòria i l’època en què hem de situar Frida
Kahlo. Cosa que ha estat un autèntic luxe.
● L’autor
 |
| Pino Cacucci |
Novel·lista, guionista i traductor italià, neix a Alessandria (Piemont) el 1955. Criat a Chiavari (Ligúria), el 1975 es trasllada a Bolonya per assistir a la Universitat i cursar diverses disciplines artístiques. Cap a principi dels anys vuitanta passa llargs períodes tant a París com a Barcelona, i més endavant viatjarà molt per Amèrica Llatina, però sobretot per Mèxic, on també viurà llargues temporades.
Autor prolífic, ha publicat nombrosos llibres tant de ficció com de no
ficció, i cal remarcar el seu interès pels personatges històrics que, d’alguna
manera, han quedat amagats per la història oficial. Ell prova de recuperar-ne
la biografia i recrear el seu treball, els ideals que els movien, les amistats
que els envoltaven... La crítica ha destacat, de la seva narrativa, cert estil
poètic i una ambientació profusament documentada.
En català podem trobar la novel·la breu que comentarem en el nostre club
de lectura, Visca la vida!, una
narració al voltant de la figura de Frida Kahlo. Al castellà s’ha traduït,
entre d’altres, la novel·la policíaca Demasiado
corazón; la biografia novel·lada, amb gran èxit de crítica i públic lector,
al voltant de Jules Bonnot, el qui va ser el xofer de sir Arthur Conan Doyle, En cualquier caso, ningún remordimiento;
la novel·la històrica Los del San
Patricio; i per citar un darrer títol el seu llibre Tina, una biografia de la fotògrafa italiana Tina Modotti.
Ha guanyat alguns dels principals premis de la literatura italiana, com
Il Molinello (2004), el Fenice Europa (2006) o el Chiara (2012), i també va ser
finalista del Paolo Volponi (2003). Alguns d’aquests guardons els ha rebut per
la seva intensa tasca com a traductor (per exemple, és el traductor a l’italià
d’escriptors com Manuel Rivas, Javier Cercas, i Enrique Vila-Matas, entre
d’altres).
● L’obra
El llibret Visca la vida! conté tres apartats. En el primer trobem la novel·la breu Visca la vida!, narració que comentarem en el nostre club de lectura. En el segon entrem en la biografia de Frida Kahlo. I el tercer apartat és un redactat del mateix autor, Pino Cacucci, on ens exposa els motius pels quals va escriure la novel·la curta que el precedeix.
Visca la vida! és un monòleg
mitjançant el qual la veu narradora, que es correspon amb el personatge de
Frida, ens relata el que ha estat la seva vida des del moment del seu
naixement, tot considerant que aquest naixement va tenir lloc en sobreviure al
tràgic i terrible accident que va patir de ben jove. Potser quant a biografia
conté llacunes, però la narració és una clara mostra d’intensitat literària.
Amb tot, malgrat aquest plantejament de la primera persona narradora, la
història que se’ns mostra està treballada en base a acotacions d’escriptura
teatral. Aquestes apareixen col·locades entre claudàtors i en cursiva i, en
base a elles, podem imaginar l’escena i comprendre el to amb què Frida comenta
o recorda un fet del passat.
Al llarg de la lectura veurem els passos de Frida cap a l’art, i en
concret cap a la pintura. Ens endinsarem en el seu món més privat per
contemplar en primera línia la turbulenta relació amorosa que va mantenir amb
Diego Rivera, el desig de tenir fills, les operacions a què es va haver de
sotmetre. Ens mostrarà també les relacions amb la seva família, els amants que
va tenir, i entrarem en una societat mexicana que clamava a favor de la lluita.
Ens parlarà de personatges contemporanis a ella amb els quals va conviure, com
el revolucionari Trotski, la fotògrafa Tina Modotti, o l’escultor Isamu
Noguchi.
Tal com indica l’editorial: “Un monòleg fulminant que tracta els
sofriments del confinament forçat de Frida Kahlo, el lúcid deliri artístic
d’una pintora afamada de color i la controvertida relació amb Diego Rivera.”
Altres dades
● Pino
Cacucci a la Wikipedia: https://es.wikipedia.org/wiki/Pino_Cacucci
● Monòleg
basat en Visca la vida! (youtube, en
italià): https://youtu.be/yhBrpWVF-fs
● Pino
Cacucci parla de Visca la vida!
(youtube, en italià): https://youtu.be/ZBapF_aogKc
● Comentari
de Visca la vida! a blogs: http://www.micocultura.com/n37/visca-la-vida-de-pino-cacucci/
● Web
Frida Kahlo: https://www.fkahlo.com/
● Obres
de Pino Cacucci a la Xarxa de Biblioteques: http://aladi.diba.cat/search*cat/?searchtype=a&searcharg=cacucci%2C+pino&searchscope=171&submit=Cercar
Sílvia Romero
"La vida al davant" al Club de Lectura Segona Fermentació
La vida al davant, de Romain Gary (Émile Ajar)
(traducció: Jordi
Martín Lloret)
●
Tertúlia de divendres 10
de desembre de 2021
Érem poques, però la trobada ha estat fantàstica. Aquest
podria ser el resum de la tertúlia del Segona fermentació al voltant de la
novel·la La vida al davant, de Romain
Gary. Perquè efectivament el nombre d’assistents, per circumstàncies diverses,
ha estat inferior a l’habitual, però els comentaris sobre aquesta lectura han
ocupat l’hora i mitja de sessió, i encara podríem haver continuat parlant una
bona estona més.
Crec que amb aquesta introducció queda palès que l’obra
d’aquest escriptor francès d’origen rus ha estat valorada, unànimement, de
manera molt positiva, tot considerant-la una narració tendra dins la cruesa del
marc social que retrata, amb un humor àcid que et presenta situacions que, si
les prenem al peu de la lletra, poden semblar esperpèntiques, però que
remarquen un dels aspectes que hem destacat: els personatges que passegen per
les pàgines de La vida al davant són
desferres humanes. Però... amb quina grandesa ens les mostra l’autor.
Hem començat la sessió fent una breu ronda d’opinions, i han
sorgit temes com l’amor i l’amistat, la vellesa i la solitud, la prostitució i
la pobresa, la família i la lluita per la supervivència, l’eutanàsia... Són
molts els temes que es van obrint amb coherència i agilitat a mesura que
avancem en la lectura, i per damunt de tots ells el que ens arriba amb més
força és la relació d’amistat, d’amor, de respecte, que mantenen Momo, el
protagonista, i la senyora Rosa.
Aquest apunt sobre els personatges ens ha dut a enumerar els
que, per motius diversos, ens han cridat més l’atenció (a banda dels dos
esmentats). Així tenim el doctor Katz, un dels personatges més equilibrats de
l’ampli ventall de què disposem en la novel·la; un home que més enllà del seu
ofici manté una actitud de protecció vers el nen. També el senyor Hamil, el
vell venedor de catifes que llegeix i rellegeix Els miserables, de Víctor Hugo, i que sempre té alguna història o
reflexió per a Momo –en aquest sentit l’hem qualificat com la figura de l’avi
que el nen no ha tingut mai. Un altre dels personatges que han deixat empremta
ha estat la senyora Lola, la senegalesa transvestida que havia fet de boxejador
i que treballa al Bois de Boulogne: una persona tot cor que té l’inconvenient
d’haver nascut en el cos que no li corresponia. Aquests són alguns dels que més
han impactat a les clubaires. Però, evidentment, per damunt de tots ells està
Momo i la senyora Rosa. I encara més la relació que ens mostra l’autor entre
ells.
Hem valorat també de manera especial alguns dels moments
narratius més reeixits. La recreació de la figura del paraigua Arthur, l’amic
de Momo, n’és un. Un altre podria ser la descripció del cau jueu i la manera
com retrobem aquest espai cap al final de la novel·la. També el detallisme
expressiu amb què se’ns dibuixa el circ mecànic que veu Momo en uns grans
magatzems, i com aquest enginy és l’avantsala de la descoberta que farà el nen
en entrar en una sala de doblatge: un magnífic simbolisme al voltant de la
possibilitat d’aturar el ritme de la vida i que, de nou, retrobarem més
endavant. A més també hem comentat, entre somriures, algunes de les escenes més
còmiques –i vull recordar que són còmiques dins del drama que se’ns està
narrant.
Si haguéssim d’apuntar algun aspecte que ha despertat dubtes
quant a la seva efectivitat narrativa, potser diríem que hem trobat a faltar
veure més els altres nens que viuen al mateix pis de Momo i com
s’interrelacionen entre ells; i que el rol de Nadine i la seva família ens ha
semblat una mica ensucrat –i més tenint en compte el conjunt de la història que
hi ha a la novel·la. Però tot i amb això, l’obra ha estat qualificada de gran
novel·la.
Evidentment ens hem plantejat el motiu d’aquesta grandesa, i
el que considerem que la dota d’un valor literari extraordinari és la veu
narradora, que es correspon amb la veu de Momo, el nen. És ell qui ens explica
la història. L’autor, Romain Gary, adopta un punt de vista que manté amb
precisió, elegància i coherència al llarg de tota la narració: es col·loca en
la ingenuïtat de la infantesa, juga amb la mirada d’una criatura d’uns set anys
(el tema de l’edat també l’hem comentat) i gràcies a aquesta visió infantil pot
parlar amb llibertat i sense eufemismes de tot el que succeeix en el pis, al
barri, al voltant dels personatges.
De la mateixa manera que hauríem pogut continuar parlant de La vida al davant –per cert, que també
s’ha comentat si el títol de la novel·la, en lloc de La vida al davant, no hauria de ser La vida per davant... Com deia, de la mateixa manera que hauríem
pogut continuar parlant de l’obra més enllà de l’horari del club de lectura,
també aquest resum podria ser molt més llarg. Però ho deixo aquí. Amb tot, crec
que podem considerar que ha estat una magnífica tertúlia per acomiadar-nos fins
després de festes.
●
L’autor
 |
| Romain Gary |
El nom real d’aquest escriptor francès d’origen rus (Vílnius, 1914 – París, 1980) és Roman Kacew. Els primers anys de la seva vida els va passar a Rússia i a Polònia, on va estudiar Dret. En esclatar la Segona Guerra Mundial hi va participar com a aviador. El 1945 va ingressar en el món de la diplomàcia tot treballant en el ministeri d’afers estrangers (1946-1956) i més endavant va ser cònsol francès a Los Angeles (1956-1960).
Es va casar amb l'escriptora britànica Lesley Blanch i anys
més tard amb l'actriu americana Jean Seberg, amb la qual va mantenir la
relació fins al suïcidi d'ella. Va fer servir diversos pseudònims: Émile Ajar,
Fosco Sinibaldi i Shatan Bogat. L’ús d’aquests àlies va propiciar que es
convertís en l'únic escriptor en la història que ha guanyat dues vegades
el Premi Goncourt (el segon cop s’hi va presentar sota el nom d’Émile
Ajar). Aquest fet, d’implicacions legals, va generar gran polèmica a França i
fins poc abans de la seva mort no es va arribar a resoldre. D’aquesta manera
Gary es va burlar de l'alta cultura francesa i de la crítica literària més
dogmàtica, que malgrat considerar la seva obra com a romàntica i passada de
moda, el premiava i lloava (sota el nom d’Émile Ajar) quan encara no sabien que
es tractava d’ell.
Algunes de les novel·les que podem trobar traduïdes al
castellà són Los colores del día, Las raíces del cielo (premi Goncourt), Lady L, Mimos, i La promesa del alba.
En català cal destacar Gos blanc i la
novel·la que tractarem en el nostre Club de lectura, La vida al davant (premi Goncourt). A més de novel·les també va
escriure relats, assajos, memòries, i guions de cinema, arribant a dirigir un
parell de pel·lícules protagonitzades per la seva dona, Jean Seberg.
Es va suïcidar el 1980 al seu apartament de París.
●
L’obra
“La primera cosa que us puc dir és que vivíem al sisè pis a peu i que per a la senyora Rosa, amb tots els quilos que duia a sobre i amb només dues cames, allò era una autèntica font de vida quotidiana, amb tots els neguits i les penes.” Amb aquestes frases s’inicia la narració de La vida al davant, de Romain Gary (Émile Ajar). La veu que ens parla en primera persona és la del protagonista, Momo, un nen que viu en un pis d’acollida amb aquesta senyora Rosa, esmentada en el fragment citat, i amb altres infants.
Momo és un nen d’edat indefinida que ens exposa per una
banda la seva pròpia història, però per l’altra banda també ens ofereix la seva
visió del món dels adults. I tot plegat ho fa amb un estil directe, planer, ben
sovint amb un lèxic particular i regalant-nos, des de la ingenuïtat de la seva
infantesa, plantejaments crítics de la realitat que l’envolta, perquè el pis on
viu Momo amb la senyora Rosa es troba en un barri marginal de París on el que
hi abunda és la drogoaddicció, la prostitució, els robatoris, el racisme.
De fet la senyora Rosa també és un personatge peculiar.
D’origen jueu, és una supervivent del camp d’Auschwitz, experiència que,
òbviament, ha marcat el seu caràcter i el seu plantejament de vida. Durant anys
es va dedicar a la prostitució, i en fer-se gran va optar per acollir, a canvi
de diners, aquests infants abandonats o, també, fills de prostitutes.
Per tot plegat ambdós personatges intenten no mirar mai
enrere sinó continuar, sempre continuar: la vida viscuda no paga la pena ser
recordada i el que tenen és la vida al
davant.
Momo ens parlarà de vegades a crits i en ocasions a cau
d’orella, i l’escoltarem amb una emotiva barreja de sensacions mentre, al llarg
de la novel·la, trobarem temàtiques com la supervivència, l’eutanàsia, la
bellesa versus la lletjor... i per damunt de tot, l’amor.
Altres dades
●
Romain Gary a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Romain_Gary
●
Sobre Romain Gary i el premi Goncourt (article a El País): https://elpais.com/cultura/2018/02/16/actualidad/1518802374_131795.html
●
La vida al davant a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/La_vida_al_davant
●
Recomanació de La vida al
davant des de Xarxa de Biblioteques: https://youtu.be/U1104Xfw_yY
●
La vida al davant a la revista digital
Núvol: https://www.nuvol.com/llibres/romain-gary-un-deute-pendent-14552
●
Obres de Romain Gary a Xarxa de Biblioteques: http://aladi.diba.cat/search*cat/?searchtype=a&searcharg=gary%2C+romain&searchscope=171&submit=Cercar
Sílvia
Romero
10 de desembre 2021
Sala d'estudi a la biblioteca
Del 13 de desembre del 2021 al 16 de gener del 2022
Durant l'època d'examens dels estudiants de batxillerat, cicles formatius i universitaris.
Biblioteca oberta com a sala d'estudi de dilluns a diumenge de 9:30 a 13:30 i de 15:30 a 21:30
- Dates:Del 13 de desembre del 2021 al 16 de gener del 2022
- Horari:de dilluns a diumenge de 9:30 a 13:30 i de 15:30 a 21:30
- Lloc:Biblioteca Municipal
- Organitza:Biblioteca Municipal
02 de desembre 2021
Exposicions del mes de desembre a la biblioteca
Exposició Imperfeccions,
de Jaume Felipe
del
26 de novembre al 24 de desembre del 2021
Amb l’arribada de la fotografia digital i les xarxes socials que exploten l’ús de la imatge, les imperfeccions han desaparegut de les fotografies. Gràcies als programes d’edició és fàcil eliminar taques, des enfocs no volguts, i elements que ens destorben, a més de corregir els colors, la lluminositat, o el contrast. Manipular les imatges és pràcticament obligatori si volem mostrar-nos al món; acceptem que el món és imperfecte, però no acceptem que la imatge d’aquest món no ho sigui.
Imperfeccions és una exposició de fotos imperfectes fetes per mitjans analògics, tradicionals, en blanc i negre. En elles trobareu taques, pols, ratlles i artefactes diversos que han sorgit durant el procés de presa, revelat i positivat. Són errors no volguts, provocats per l’atzar, i no corregits després; alguns són molt evidents, d’altres pràcticament no es veuen, però el joc no és tant trobar-los com comprovar fins a quin punt ens destorben de la visió d’allò fotografiat. El que reflecteixen sempre és perfecte, el suport en què ho veiem no ho és. El repte és, doncs, anar més enllà de la representació per fixar-nos en el continent, un exercici fàcil en aparença, però que a la pràctica demostra ser molt complicat.
Compte d’Instagram:
@jfelipefoto
A les vitrines d’art
“La meva passió” de Maria Àngels Serra
joieria artesana feta amb diferents tècniques, de l’1 al 24 de desembre del 2021
01 de desembre 2021
Subscriure's a:
Missatges (Atom)