El gran salt de Jonathan Lee, Editorial Periscopi, 2017, traducció de
Ferran Ràfols
Hem començat el club de El gran salt amb un exercici difícil, avui: definir, amb un sol adjectiu, la nostra lectura. I què ha sortit? Doncs, entre altres: pesat, trist, interessant, piscològic o tragicòmic. Pesat per què? Potser perquè és veritat que l’autor s’hi recrea. Ja vam comentar en la presentació de l’obra que El gran salt narra els mesos i dies previs a l’atemptat contra Margaret Thatcher que l’IRA, l’exèrcit d’alliberament irlandès, va cometre a l’hotel Grand de Brigthon el 1984. Vam explicar que l’autor es dedicava a seguir la vida de tres personatges relacionats amb l’atemptat, el terrorista (en Dan), el director de l’hotel (en Moose) i la filla del director de l’hotel, que hi treballa com a recepcionista (la Freya). Però és veritat que aquest seguiment és a estones tan a fons que es fa una mica llarg. Entre totes les clubaires hem arribat a la conclusió que, amb 100 pàgines menys, el llibre no hauria perdut gens l’essència i que hauria sigut una mica més fàcil de portar. Això podria semblar una crítica (de fet, ho és), però no treu que igualment totes pensem que la manera de narrar és molt bona i que el to tragicòmic, que apunta el moderador del club, hi impera tota l’estona. Les escenes còmiques, la manera de descriure els personatges, la manera d’entrar en la seva ment ens remet a aquest humor anglès àcid i divertit que el fa especial. En realitat, és evident que la part psicològica té un paper preponderant al llarg de l’obra i que alhora és allò que el fa més interessant.
També hem intentat trobar frases que
exemplifiquin el to de El gran salt.
N’hi ha dues que ha destacat una de les nostres clubaires i que ens agraden. La
primera és “Una de les grans tragèdies de
la humanitat és que no podem deixar de pensar en alguna cosa”. Hi podem
veure aquest humor anglès del què parlàvem i també la filosofia de vida dels
seus personatges. L’altra és “Silenci i
pau no són la mateixa cosa” que també es porta a pensar que té tota la raó.
De la part més narrativa, hem destacat
sobretot la descripció de l’atemptat, ja al final de la novel·la (de fet,
realment al final, quan només queden trenta pàgines de les 473 que té). Hem
coincidit totes que aquest moment crucial de la història està explicat amb un
llenguatge que et fa entrar en les sensacions, en el que veuen, en el que
senten cadascun dels personatges amb una tècnica molt acurada, que canvia totalment
la manera amb què narra fins llavors i que això ho fa extraordinari.
Un altre aspecte que s’ha destacat és la
duresa del primer capítol, quan en Dan passa la prova d’accés per formar part
de l’exèrcit d’alliberament irlandès. És un capítol que impacte, que fins i tot
costa de llegir per la seva duresa. I és que el terrorisme té això, que ens
deixa sense paraules perquè ens costa entendre la manera de pensar dels
terroristes. I, de fet, en Dan sempre té interrogants pel que haurà de fer i,
alhora, té la sensació que no ha pogut triar entrar a l’IRA. L’escena amb la
Lena, també cap al final de la novel·la, és un exemple d’aquest pensament i
veiem com a seva vida condiciona també les seves relacions amoroses.
Per acabar, referencio aquí algunes
recomanacions de novel·les que ens han recordat moments d’aquesta obra:
-
No diguis res, de Patrick Radden keefe
-
El fill de l’acordionista, de Bernardo Echaga.
-
Dostaüts negres i dos de blancs, del Pep Coll.
Jonathan Lee
Jonathan Lee (Gran
Bretanya, 1981) és un escriptor i editor que viu actualment als Estats Units.
Està considerat una de les noves veus rellevants de la literatura britànica.
Les seves obres Who is Mr Satoshi?
(2010) i Joy (2012) van rebre
nombrosos elogis de la crítica, tot i que encara no han estat traduïdes al
català. El gran salt ha suposat un
punt d’inflexió en la seva carrera, destacant-lo com un creador de personatges
sòlid i excepcional. L’obra ha estat escollida llibre de l’any per The Guardian, The Observer i The Independent on Sunday.
Ferran Ràfols Gesa,
(Barcelona, 1975) és traductor de l’anglès i del francès. Després d’estudis
diversos sense relació amb la literatura va publicar un llibre de poemes.
Durant uns anys va compaginar la feina de traductor amb la de professor de
matemàtiques, i des del 2008 s’hi dedica exclusivament. Ha traslladat al català
autors com ara David Foster Wallace, Vladimir Nabokov, Thomas Pynchon, Siri
Hustvedt, Toni Morrison, Joseph Conrad, F. Scott Fitzgerald, Patricia
Highsmith, Susanna Clarke, Amélie Nothomb i Emmanuel Carrère.
El gran salt
Editorial Periscopi, 2017
Un fet real, l’atemptat contra la
Primera ministra britànica Margaret Thatcher el 1984 en un hotel de Brighton,
és l’excusa que utilitza el també britànic Jonathan Lee per narrar-nos una
història de personatges en què la intriga està resolta des del primer moment.
Sí, l’atemptat va succeir i hi van morir 5 persones, malgrat que l’objectiu
principal en va sortir il·lès. No és això el que el seu autor ens vol explicar,
però.
El que realment en Jonathan
Lee vol és endinsar-nos en les circumstàncies personals de tres dels
protagonistes d’aquell atemptat: un dels terroristes, el director de l’hotel i
una adolescent mig perduda que anirem descobrint d’on surt. La narració avança
al voltant d’aquests personatges, però també d’altres de secundaris que mostren
d’una manera sublim persones normals i corrents que es troben en un entorn
concret.
La manera com en Jonathan
Lee entra en la ment dels personatges, com els fa evolucionar, com es
relacionen, les pors i inseguretats que mostren són la veritable joia d’aquesta
novel·la, que d’entrada podria semblar d’intriga o històrica. Mica en mica anem
descobrint aquests parts foques que amaguen aquests espècimens sempre curiosos
que corren per les novel·les angleses.
El
gran salt és
una novel·la que et demana calma, això sí. No és fins al final que l’acció
s’accelera, que passen “coses”. Al principi el que passa és que els personatges
es mostren, s’entrellacen, es discuteixen si és el cas i t’encaminen de mica en
mica cap a un final que ja sabem.
.jpeg)
.jpeg)
.JPG)
.jpeg){kind=link}
