Novetats i Activitats Abril 2025

 

La tertúlia del mes de març del Celler de Lletres gira al voltant de la novel·la "Dos taüts negres i dos de blancs" de Pep Coll

 Dos taüts negres i dos de blancs - Pep Coll

 Edicions 62, 2013

 Tertúlia del club de lectura Celler de Lletres del 14 de març del 2025

 Aquesta novel·la, crònica o recreació del crim ocorregut l’any 1943 a les valls remotes d’Heba-savina ens ha enganxat sobretot a partir de la meitat més o menys del llibre. Sembla que comenci una mica al ralentí i que només passen coses interessants a partir d’aquest punt. La realitat és, però, que ja des del primer minut sabem a què ens enfrontem: els masovers d’un dels masos de la zona maten els masovers de l’altre, això és el pare, la mare i les dues filles. Saber què passa, però, no vol dir que es tregui gràcia al llibre, al contrari, sabem què va passar, però volem saber com i per què.

D’entrada, ens hem preguntat si podríem considerar que és una novel·la negra, però la clau de la novel·la negra és precisament que no sabem qui és l’assassí fins al darrer moment. En canvi, en aquest llibre, ja sabem qui els va matar perquè en les primeres pàgines l’autor ja ens ho diu. Per tant, quina és la gràcia del llibre? Potser no tant conèixer qui són els assassins sinó com i per què ho van fer. I això, precisament, és el que va desgranant de mica en mica en Pep Coll al llarg de les 400 pàgines que segueixen.

Pep Coll fa una reconstrucció dels fets ocorreguts a partir de la visió de fins a dotze personatges diferents, un per cada capítol, i ens explica què podien haver pensat, dit o fet davant un esdeveniment tan dolorós i inimaginable com aquest. La crueltat i la fredor dels assassins de la família de masovers corprèn des del primer moment i ens preguntem per què va passar.

Dos taüts negres i dos de blancs ens aporta una visió de la vida en aquelles contrades a mitjans segle XX i ens fa adonar que havia de ser prou dur i difícil sobreviure-hi sense perdre el cap. Ens recorda que abans, i potser també ara, la disputa per un pam de terra podia acabar tràgicament com és el cas. La constel·lació de personatges que hi apareixen ens van explicant, retall a retall, un procés incessant d’abandonament de la muntanya de la conca de Tremp per buscar-se la vida a la ciutat. També ens aporta una visió ben diferent de la idealització de la vida en pobles perduts del Pirineu que ara nosaltres considerem un destí turístic, però que en aquell moment era un lloc deixat de la mà de Déu i un niu de conflictes fruit de la misèria i la desesperació.

Ens ha agradat especialment com en Pep Coll entra en la ment dels personatges i ens mostra les seves debilitats i els seus defectes. L’autor sap llegir què és allò que mou els instints més baixos dels seus personatges i això ens els fa presents i vius com si els haguéssim conegut.

També ens ha fet reflexionar com era la vida abans i ara o com tractem els nostres fills i néts, gairebé protegits en una bombolla de vidre, quan en aquells temps podien caminar durant dues hores per anar a l’escola o ajudar en les tasques de casa així que físicament podien fer-ho. A algunes de les clubaires els han sonat moltes de les maneres de fer i de veure la vida d’aquells pagesos antics, de fet.

En general, doncs, l’obra ens ha agradat, tot i que hagi sigut més aviat cap al final quan l’hem trobat més interessant, i malgrat que els fets contats són terribles i escabrosos, o, fins i tot, que no hi hagi gairebé cap capítol amable o que es mostrin un personatges sense sentiments alguns i amb intencions certament fosques en altres. És ben clar que a partir d’ara ens mirarem el Pirineu amb uns altres ulls, sobretot sense idealitzar-lo.

 

Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949) és escriptor i professor de Llengua i Literatura Catalanes a Lleida.

Ha conreat tota mena de gèneres: reculls de llegendes, narrativa breu, narrativa infantil i juvenil, teatre, articles de divulgació i guions per a la televisió, però la novel·la és, per damunt de tots, el seu gènere preferit: El secret de la moixernera (1988), Què farem, què direm? (1989) –Premi Gran Angular i Crítica Serra d'Or de literatura juvenil– El segle de la llum (1997), L'abominable crim de l'Alsina Graells (1999), La mula vella (1989), Per les valls on es pon el sol (2002), Els arbres amics (2004), El salvatge dels Pirineus (2005) –Premi Sant Joan de literatura catalana–, Les senyoretes de Lourdes (2008) –Premi Sant Jordi de novel·la–, Nius (2010), Dos taüts negres i dos de blancs (2013) –premi de la Crítica Catalana de narrativa, premi Crexells, premi Joaquim Amat-Piniella, premi Setè Cel i Prix du Livre Pyrénéen–, Al mateix riu d'Heràclit (2018) és una biografia novel·lada del filòsof presocràtic d'Efes, conegut com "l'Obscur" i la novel·la L’any que va caure la roca (2020) vol ser una metàfora de les il·lusions i desenganys de la transició política a la democràcia, vistos des del món rural. La seva darrera novel·la, La llarga migdiada de Déu (2023) suggereix el silenci de Déu durant l’Holocaust, la seva desaparició progressiva al llarg del segle XX, però el seu retorn a inicis del XXI.

La seva obra es basteix, en bona part, amb personatges i ambients del Pirineu, i ha estat traduïda a l'aragonès, el castellà, l'èuscar, el francès, l'italià i l'occità.

https://www.escriptors.cat/autors/collp/portic-pep-coll

 

Dos taüts negres i dos de blancs

En Pep Coll narra la mort d’una família sencera en un poble perdut del Pallar Jussà, Carreu. El crim, real i pervers, va ocórrer el 1943 i en va perdurar el record durant anys per la crueltat i per la impunitat amb què van actuar els assassins, un culpables que les autoritats franquistes del moment van deixar lliures i que mai van pagar per allò que van fer.

L’autor ens narra els fets en una barreja entre la novel·la negra, el true crime tan estès actualment gràcies a en Carles Porta i el thriller psicològic que ens fa estar tota l’estona en tensió i amb l’ai al cor. És, ben cert, una novel·la rural amb què s’explica la realitat política i econòmica i la societat d’un moment molt concret de la nostra història en un poble de muntanya que bé podria ser Tor, que, d’altra banda, tampoc cau gaire lluny.

Dos taüts negres i dos de blancs va guanyar el premi Crexells 2014, el que atorguen els socis de l’Ateneu Barcelonès a novel·les publicades l’any anterior. Un premi, però, que no està dotat econòmicament però sí d’una alta valoració per part del món de la literatura. L’últim dia parlàvem de premis, doncs tenim ara ocasió de tornar a valorar aquest fenomen.

 

 

 

 

 

Trobada del club de lectura infantil per a comentar "Pinotxo" de Carlo Collodi

El passat 5 de març hi va haver sessió de club de lectura: 

Investigant històries de l'il·lustrador Roberto Innocenti...

Heus aquí el resum de part de la moderadora del club, la Rosa:  

Les aventures del Pinotxo de Carlo Collodi

Il·lustracions de Roberto Innocenti. Traducció: Carlos Mayor.

Editorial Kalandraka, Pontevedra, 2015

 

Les Capibares lectores aquest mes de febrer hem llegit un clàssic italià: Les aventures del Pinotxo de Carlo Collodi. El coneixeu? Segurament direu que sí, que és un conte, que al protagonista cada cop que diu una mentida li creix el nas i que el seu pare, el Gepeto, el va fer d'un tros de fusta.

En podeu dir alguna cosa més? Sabeu qui és en mestre Cirera? I el Grill Xerraire? I la Guineu Coixa i el Gat Cec? I el titellaire Menjafoc? I l'Arlequí i la Colombina? I la Fada dels cabells blaus turquesa? I el camp dels Miracles? I el país de les joguines?

Pregunteu-ho, pregunteu-ho, a les Capibares lectores, quedareu amb un pam de nas –i mai millor dit– de tot el que vam arribar a comentar d'aquesta novel·la. Sí, sí, no és un conte, és una novel·la que va ser publicada entre el 1881 i el 1883, per fascicles, al Giornale dei Bambini de Roma. Això fa que els nostres joves lectors van trobar els capítols prou curts, però «massa capítols» van dir, i és que en té 36, un total de 190 pàgines. El cas es que Collodi va donar per acabada l'obra al capítol 15; però les cartes i peticions de pares i lectors al diari va ser tan persistents que va haver d'escriure 16 episodis més. 

A Pinotxo, el fet que li creix el nas quan diu mentides, és poca cosa comparat amb les moltes, moltíssimes, proves i aventures que ha de superar. El cert és que li costa poc sortir de casa, de fet sembla que en fugi, però a l'hora de tornar sempre, sempre, se li compliquen les coses: quan no és un ogre que el vol tirar al foc per acabar de coure un moltó són un gat i una guineu que l'ataquen i roben enmig del bosc; o quan el tanquen a la presó acusat d'un crim, o quan quasi es mor de gana, o quan se l'engoleix un tauró... El cas és que poques vegades aconsegueix fer allò que es proposa, sovint es lamenta del seu comportament innocent –perquè s'ho creu tot– i valent –perquè mai no es fa enrere– i, malgrat tot, té un bon cor, sempre enyora el seu pare i la seva Fada estimada.

 

En acabar, vam repartir la propera lectura, en castellà, Historia de Mix, de Max y de Mex. Una novela para jóvenes de 8 a 88 años (2020) de Luis Sepúlveda i il·lustrat per Noemí Villamuza. 

 

Bona lectura joves estudiants! 

8 de març, Dia Internacional de les Dones

Aquest 8 de març, des de la biblioteca volem recomanar-vos llibres que celebren les vides i les fites de tantes dones que, des de diversos àmbits i a pesar de les dificultats que la societat els ha posat pel seu gènere, han brillat amb llum pròpia i han aportat coses molt valuoses al món.

Per començar, us recomanem aquest llibre centrat en dones catalanes que haurien de sortir en els llibres d’història, des de l’època medieval fins al segle XX:

Elles! : 65 dones oblidades de la història, escrit per Agnès Rotger i publicat el 2017 per l'Institut Català de les Dones i Sàpiens Publicacions amb motiu de la commemoració de l'Any Prudenci i Aurora Bertrana.

Aquest llibre recupera i dona visibilitat a 65 dones, totes d’arreu dels Països Catalans, que l’Institut Català de les Dones rescata de l’oblit coincidint amb el 125è aniversari del naixement d’Aurora Bertrana, una altra dona rebel i inconformista amb la societat que li va tocar viure i una figura imprescindible per conèixer la nostra història.

Seguim amb un llibre que combina fotografies d’època acolorides amb tècniques modernes de dones d’arreu del món que han deixat petja en diferents àmbits:

Pioneras : 1850-1960, de Marina Amaral (imatges) y Dan Jones (tectos), publicat el 2023 per Desperta Ferro Ediciones

Centrat entre el final del segle XIX, quan comença el moviment de les sufragistes, i els anys 60s, amb la segona onada del feminisme, aquest llibre narra la història del món contemporani amb el focus posat en l’experiència femenina, en una època en la que la fona ha revolucionat els rols previs i el seu paper a la societat.

Per entendre tots els canvis socials que s’han aconseguit gràcies al feminisme, és important parar-nos a escoltar què van dir les filòsofes i estudioses que han pensat què és ser dona i viure en aquest món. Per apropar-nos a aquestes figures, és imprescindible el següent títol:

On són les dones? : vides i manifestos, de Pilar Godayol, editat el 2024 per Eumo Editorial.

Per a tantes feministes del nostre temps, Beauvoir ha estat una «mare simbòlica» i “El segon sexe”, un «llibre de capçalera». Però hi ha altres mares espirituals que han ajudat a construir una memòria que contraresta el cànon patriarcal. Totes les veus d'aquesta antologia són referents d'una genealogia literària feminista. No són veus aïllades, sinó que beuen les unes de les altres, dialoguen, forgen espais simbòlics de trobada i d'intercanvi. I podem veure com teixeixen una tradició col·lectiva a través dels textos que ha seleccionat Pilar Godayol, que també n'ha fet el retrat biogràfic.

Finalment, i aprofitant l’exposició que ha fet l’alumnat de 2n de CFGS d’Educació Infantil de l’Intermunicipal sobre els estereotips del gènere en l’art, us recomanem:

Historia del arte sin Hombres, de Katy Hessel, editat el 2022 per Ático de los Libros

Una història de l’art que passa per tots els moviments pictòrics, del renaixement a l’actualitat, posant de relleu tantes artistes que van contribuir i contribueixen a l’art d’arreu del mon i que, moltes vegades, han estat oblidades o silenciades pels contemporanis i els llibres d’història.

Us convidem a venir a la biblioteca a visitar aquesta exposició de dones artistes i a agafar algun d’aquests títols que trobareu a l’exposició de llibres que em preparat a l’entrada de la biblioteca, amb recomanacions també per a tota la família. I si voleu seguir explorant sobre feminismes, visiteu el nostre centre d’interès Punt de gènere, a la sala d’adults.

 

 

 

Exposició del mes de març a la biblioteca

Al claustre:

Exposició col·lectiva de pintura

"Color, textura i figura"

De Sílvia Casanovas, Mònica Cuscó i Núria Güell 

Sílvia Casanovas Rodríguez

Vaig estudiar il. lustració, encara que tenia una tendència marcada a simplificar imatges i pintar creant textura. No m'atreia massa  la idea de pintar imatges concretes explicant coses,  i anys després vaig provar per lliure l'abstracte i va ser quan vaig saber que això era el que m'agradava. He anat pintant de  manera intermitent, tot i que m'agradaria posar-m'hi algun dia de manera més seriosa. Amb aquestes poques obres que he realitzat he  anat descobrint aquesta tècnica que em permet deixar-me anar més lliurement ja que no hi ha els límits o normes més o menys intel·ligibles que es pot fer en  la forma.

Mònica Cuscó Olivella 

Pintora des de la infantesa, amb grans dots per inventar, desmuntar, fer i desfer embrutant-me les mans amb pintures, pinzells, trossos de diari i coles, sempre buscant la combinació de oclors que considero perfectes per transmetre sensacions.

Núria Gúell Guillem

Fa 23 anys que vaig començar a pintar. Em va sorprendre sentir que s’obria una finestra, que portava molts anys tancada i vaig experimentar el desig de que hi entrés la llum.

Des de llavors continuo pintant. He canviat d’estil i de tècnica diverses vegades, en els inicis  figuratiu, després abstracte, i actualment em deixo sorprendre pel que m’inspiri el moment. He pintat bàsicament a l’oli , he anat incorporant diferents elements externs per crear i experimentar textures i els suports han estat el llenç, el paper i fusta.

La pintura és un diàleg amb mi mateixa.

 

A les vitrines d'art:

"Cors d'infant"

Dibuixos i pintures de Raquel Hernández Gomari

Em dic Raquel i tinc 18 anys. Actualment estudio Belles Arts a la Universitat de Barcelona. L'art és la meva gran passió, i és el que em mou a seguir endavant cada dia. Des de petita, he gaudit expressar-me de diverses maneres, i cada disciplina artística em permet connectar amb el món de manera única. Em fascinen les diferents formes d'art, com la pintura, el teatre, la fotografia, l'escultura i la poesia. Per a mi, totes aquestes disciplines tenen el poder de comunicar emocions, pensaments i idees de manera profunda i universal.

En el futur, m'agradaria poder ser una artista polifacètica, explorant diferents formes d'expressió. En aquest moment, estic profunditzant en el meu interior per treballar la pintura, amb l'objectiu de representar "el temps i la transformació" com a temes centrals de la meva obra. Vull que el meu art sigui una reflexió sobre el canvi constant de la vida.

A l'espai jove:

ELS ESTEREOTIPS DE GÈNERE EN L'ART

 L'alumnat de 2n del CFGS d'Educació Infantil de l'Institut Intermunicipal del Penedès vol donar a conèixer artistes plàstiques de diferents disciplines, moltes d'elles invisibilitzades pel fet de ser dones.

Per aquest motiu, des de l'assignatura de Projecte, han fet recerca de dones pintores i escultores que han intentat fer del seu art la seva professió i han fet propostes d'activitats per a infants.

En aquesta petita exposició  l'alumnat ha volgut transmetre visualment la seva tècnica pictòrica i els fets més rellevants de totes elles.

Novetats i Activitats Març 2025

 

Al club de lectura Celler de Lletres comentem "La ràbia" de Lolita Bosch

Club de lectura CELLER DE LLETRES

La ràbia de Lolita Bosch

Tertúlia del 14 de febrer de 2025

Vet aquí un llibre que ens ha aportat una bona estona de debat intens. No sabem ben bé com definir La ràbia perquè és entre un assaig, unes memòries i una crítica ferotge contra el sistema educatiu de casa nostra. Una crítica perquè la Lolita Bosch deixa molt en entredit el sistema per com va patir ella mateixa el bulling en la seva època d’institut. Per tant, sí, també són unes memòries perquè ens explica la seva vida i alhora un assaig perquè posa en evidència fets que han ocorregut i que estan passant en les nostres escoles i instituts.

El cas és que al nostre club de lectura hi ha un percentatge bastant alt de mestres i professores jubilades que han pogut aportar la seva visió del problema i de com ho havien viscut quan exercien. Però també hem pogut sentir veus d’algú que ho ha viscut a través de familiars o coneguts. Això ens fa veure més d’una cara del fenomen. El debat és intens, els arguments semblen sòlids, però l’experiència dels professionals presents és bastant distant de la visió de la Lolita. Pel que sembla, no es coneixen casos tant flagrants com els que descriu. Els protocols, o els no protocols, no són sempre efectius, és clar, i segur que casos n’hi ha hagut, però de cap de les maneres es considera que hagin passat coses tan greus. De fet, hi ha qui no s’acaba de creure tot el que es diu al llibre, es posa en dubte algunes de les afirmacions i algunes de les experiències que es descriuen per massa exagerades o tretes de context. Hi pot haver mestres així, com els que apareixen en el llibre de la Lolita? Potser sí, però ningú n’ha conegut cap. Les mestres del grup tenen experiències diverses, però en general no s’han viscut situacions com les del llibre.

I aquí entrem en debat sobre l’actuació dels mestres en una escola. Fins i tot algú que ha tingut alguna experiència personal en algun tipus de bulling. De fet, algú explica que sí que hi havia mestres que ho feien passar malament als alumnes els pares dels quals no podien pagar o que s’endarrerien en la quota de l’escola si era de pagament. I quantes vegades passen coses semblants i la gent mira cap a una altra banda? En realitat, potser és això el que més denuncia la Lolita Bosch. Que tothom ho vegi i que ningú faci res per aturar-ho. Quin és l’objectiu del llibre? Potser precisament despertar la consciència dels que ho veuen però no fan res.

En general, doncs, el llibre ha agradat no tant perquè sigui plaent llegir-lo sinó perquè fa pensar. Tot i així, s’ha trobat a faltar que doni alguna solució o proposta de solució. Els protocols ja existeixen, però potser no funcionen prou bé i, per tant, alguna cosa encara ha de canviar.

Lolita Bosch (Barcelona, 1970)

La Lolita Bosch té una dilatada obra literària en català i en castellà i que ha estat traduïda a altres llengües. La seva bibliografia inclou llibres per a adults, però també per a joves i infants, teatre i fins i tot assaig. Va viure durant deu anys a Mèxic on va fer un postgrau en lletres que complementava la carrera de Filosofia cursada a la Universitat de Barcelona. Segons la seva web, ha publicat més de 90 llibres al llarg de la seva carrera.

Algunes de les seves obres de narrativa són:

• Això que veus és un rostre (Curbet Edicions, 2005 –Premi Òmnium Cultural d'Experimentació Literària)
• Tres historias europeas (Caballo de Troya, 2005)
• La persona que fuimos (Mondadori, 2006) / Qui vam ser (Empúries, 2006 –Premio Talento FNAC)
• Insólita ilusión, insólita certeza (Mondadori, 2007) / Insòlit somni, insòlita veritat (Empúries, 2007)
• Hecho en México (Mondadori, 2007)
• Una: la historia de Piiter y Py (Almadía, 2008).
• Campos de amapola antes de esto (Océano, 2013) / Camps abans de tot això (Empúries, 2011 - Premi Octavi Pallissa de Creació Literària 2010)
• La ràbia (Amsterdam, 2016)
• La veritat no està escrita. Una novel·la de Barcelona (La Campana, 2023)

El fet de viure a Mèxic li va proporcionar un nou país que es va fer seu però del qual viu exiliada a causa de les amenaces que va rebre per part del narcotràfic i sobre el qual ha parlat en alguns dels seus llibres. Actualment, treballa sobretot en projectes de difusió com el Campus Lolita amb el qual dirigeix un grup de persones, segons diu ella mateixa, amb inquietuds literàries molt arrelades. En podeu trobar més informació a la seva web www.lolitabosch.com.

La ràbia

 Amsterdam, 2015

Aquest és un llibre que pot provocar dues reaccions ben diferents. Una, fer-te encendre per la injustícia del fenomen del bullying. O dues: fer-te avergonyir per haver-te’n convertit en còmplice en alguna ocasió. La Lolita Bosch ens parla d’un fet habitual a les nostres escoles, que sempre hi ha sigut i que, encara ara, ha estat acceptat per bona part de la societat malgrat saber que és injust. La ràbia ens parla de l’assetjament escolar, del Bullying. Sí, un fenomen, malauradament, molt actual.

L’escriptora plasma, en aquest llibre, els sentiments els adolescents que pateixen, gairebé sempre en silenci, les agressions físiques i verbals dels seus companys de classe. Ho fa des de l’experiència personal. Perquè segons ens explica, ella també ho va patir sent adolescent.

La novel·la ens impacte per molts aspectes, però sobretot per la proximitat amb la que la Lolita Bosch explica la seva experiència i la dels adolescents dels quals parla. De fet, ens explica la seva història paral·lelament a algunes de la d’altres adolescents que encara actualment ho estant patint. Aquesta proximitat ens fa sentir els sentiments de ràbia, d’impotència, de soledat dels qui pateixen en silenci.

La ràbia és una mena de crit d’auxili a tots els adults i adolescents que no entenem aquesta part fosca i amagada de la nostra societat. És una crida a deixar de convertir les víctimes en culpables i adonar-nos que només un canvi en la mentalitat del què és el bullying serà capaç d’aturar-lo.

 Jordi Romeu Carol