Manual per a dones de fer feines, de la Lucia Berlin
traducció d’Albert Torrescasana, l’Altra editorial
Tertúlia del club de lectura Celler de Lletres del mes de novembre
conduït per Jordi Romeu Carol
Més enllà d’aquests consideracions generals,
també s’apunta que algun conte ens ha agradat molt, però altres gens, com el
del dentista en el qual es descriu detalladament i amb tota l’escrabositat que
ens podem imaginar el procés per arrencar les dents d’un dels personatges. Amb
sang i fetge inclòs. De fet, hi ha qui no ha passat del segon conte,
precisament. S’ha de dir que alguns temes que hi surten són molt durs, el que
passa és que la Lucia ho explica d’una manera que et sorprèn. Parla de drogues,
alcoholisme o de maltractaments de manera frívola sense despentinar-se ni
perdre el sarcasme i l’humor negre.
Pel que fa al conjunt, remarquem que alguns
contes es lliguen alguns amb els altres i a estones sembla que confonguin la
realitat i la ficció. De fet, coneixent la biografia de l’autora, és gairebé
com si expliqués la seva vida a través dels contes, sembla que la narradora sempre sigui la mateixa, com si fos
la seva pròpia història. Per exemple, el seu problema amb l’alcoholisme, que és
el mateix problema que hi té el seu avi i la seva mare. També això de què
s’enamori sembre dels nois dolents, o l’aparició d’aquests personatges
marginals que estan apartats de la societat, com els borratxos de carrer del
qual es fa amiga una de les protagonistes. O també les vicissituds de les mares
separades amb quatre criatures a càrrec. Els personatges van sortint i es
repeteixen, però, com ja hem dit, ens parla d’un tipus de personatges i
situacions molt allunyades de les nostres experiències. I, de fet, pel títol no
t’imagines el que hi ha a dins, però sí que és veritat que va amb el to de
l’interior. El que passa, però, és que esgota psicològicament. El conte del
dentista arriba un moment que és massa bèstia, per exemple.
Alguns dels contes que més hem comentat són:
-
Melina
(pg 181) - La dona que enamorava a tothom qui l’envoltava: En David (marit de
la narradora) que hi va tenir una mena d’idili impossible perquè era l’amant
d’un amic seu baixista, el Beau ( un jueu saxofonista i poeta), i el
trompetista Paco Duran.
-
Amics
(pg 189) - La Loretta va conèixer
l’Anna i el Sam el dia que va salvar la vida d’en Sam. Qui feia companyia a
qui? “Pobrissona, està tan sola. Ens necessita. Som l’única família que té”.
Narra la vida d’una parella d’avis molt grans que semblen fets l’un per l’altre
i que acullen la Loretta com a amiga.
-
Mijito
(pg 404) - La història de la noia mexicana que té un nen petit, Jesús, el seu
marit està a la presó i ella viu a casa dels pares d’ell
Finalment, s’ha de dir que, si agafeu el llibre
publicat per l’Altra ediorial, ja avisem que el pròleg s’ha de llegir al final.
(Alaska,1936
– Califòrnia 2004)
Vet
aquí un paradigma de l’èxit després de la mort. En vida, l’escriptora dels
Estats Units va passar més o menys desapercebuda, malgrat que tenia un bon
nombre de seguidors. Va triomfar un cop morta amb el recull de contes de Manual
per a dones de fer feines. Aquest llibre, de fet, va arribar a la llista de
bestsellers del The New York Times a la segona setmana de ser publicat i, al
cap de poc, se’n van vendre més que tots els seus llibres anteriors junts. A
part d’aquest llibre, en català també s’ha publicat Un vespre al paradís també
amb l’Altra editorial.
Algú considera que les protagonistes dels contes de Manual per a dones de fer feines estan en part inspirats en la seva mare, una dona, segons ella “freda, alcohòlica i racista”. De fet, de petita, la mateixa Lucia pràcticament vivia més amb una família síria veïna de la seva que no pas amb la seva mare. Es va casar als 17 anys amb un escultor, que la va abandonar quan va tenir el seu primer fill. Es va tornar a casar als 22 ara amb un pianista i va començar a publicar els seus llibres sota pseudònim. Anys més tard, va deixar el pianista i es va traslladar a Mèxic amb els seus dos fills per ajuntar-se amb un tal Buddy Berlin i s’hi va casar. El problema és que aquest tercer va caure en el món de l’heroïna i se’n va divorciar al cap d’uns anys després de tenir dos fills més amb ell. Després d’això, i potser vista l’experiència, ja no es va tornar a casar.
Diuen diuen, que és aquesta vida complicada la que va provocar que els seus textos siguin com són, amb personatges maleïts, amb molta mala sort, alcohòlics o desastrosos. Bé, potser no, segur. A veure què en penseu.
Per cert, el 2016 aquest llibre va rebre el Premi Llibreter del Gremi de Llibreters de Barcelona i de Catalunya. Una altra vegada un reconeixement quan ella ja no hi és. Ja és mala sort.
Manual per a dones de fer feines
El recull de contes de la Lucia Berlin ens parla de tu a tu. En els relats, l’autora es despulla anímicament i ens mostra una realitat que moltes vegades queda amagada. Hi apareixen temes com l’alcoholisme, el món de les drogues, la presó, la soledat, les famílies difícils. En parla, però, amb una naturalitat i una vitalitat que ens sorprèn. No ho fa des de la pena o des de la tristor, sinó gairebé el contrari. Parla d’una realitat molt dura amb una facilitat de paraula i una gràcia que deixa bocabadat el lector.
En el recull de més de quaranta contes de la Lucia Berlin hi trobem sobretot personatges femenins que sobreviuen malgrat les dificultats. Les narradores parlen gairebé sempre en primera persona i sembla que siguin la mateixa autora. De fet, les històries que explica s’acosten molt a la seva vida i això fa que a estones sembli gairebé una autobiografia.
D’altra banda, pel que fa l’estructura dels relats, n’hi ha que sí que tenen l’estructura bàsica d’una història amb inici, nus i desenllaç i amb personatges rodons, però n’hi ha d’altres que són finestres de vida, instants irrepetibles dels personatges que ens ensenyen la seva manera d’entendre el món i la vida. Sens dubte, aquest és un recull que sorprèn a cada conte i que sovint et deixa pensatiu abans no comences el següent.
Jordi Romeu Carol
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)