Crònica de la tercera trobada del Club de Lectura Juvenil del 19 de gener de 2021

 

Sou fans de Harry Potter? Heu participat a una Escape Room alguna vegada? Els membres del Club de lectura Juvenil hem viatjat a Edimburg amb “Escape. Las siete pociones” d'Andrea Izquierdo, una novel·la on tu pots escollir el final.

Alguns de nosaltres ja havíem jugat a Escape Rooms en el passat (de cases encantades, de temàtica Harry Potter precisament...) i hem estat d’acord amb els missatges de la història: és important aprendre a treballar en equip, perquè tothom té talents ocults! Ja ho diu aquell proverbi xinès “Si camines sol arribaràs més ràpid, però si camines acompanyat arribaràs més lluny”.

La trama, en canvi, no ha estat a l’alçada de les nostres expectatives. Ens esperàvem més girs inesperats, més acció, i més oportunitats per poder escollir el destí dels personatges (o ajudar-los a resoldre els enigmes). A més, hi ha alguns finals que no ens han fet el pes, doncs queden en l’aire i deixen preguntes sense resoldre, i hi ha un parell de desenllaços que et gelen la sang (però no ens han semblat gaire versemblants).

Tot i així alguns membres del grup s’ho han passat molt bé llegint-lo, i en general ens ha resultat una lectura diferent i interessant. Durant la sessió d’avui també hem aprofitat per compartir quins llibres ens havien regalat durant les festes, i sembla que els Reis Mags van ser generosos amb tots nosaltres! Alguns dels títols que hem destacat d’entre el nostre botí lector han sigut “La torre de Nerón” (Rick Riordan) i “La casa del cementiri de cotxes” (Arturo Padilla de Juan).

Andrea Izquierdo va néixer a Saragossa al 1995. Al 2014 va crear un canal de youtube amb el pseudònim Andreo Rowling que va arribar a fins 140.000 subscriptors. Ara està estudiant a la universitat Dret i Administració d’empresa i ha escrit els llibres El Dragón dorado, Otoño en Londres, Mi otra mitad,  Invierno en Las Vegas, Primavera en Tokio i Verano en Barcelona. 

El mes de febrer llegirem La veu de les ombres de Frances Hardinge, una novel·la d’aventures i fets sobrenaturals que el 2020 ha guanyat el premi Alba a la millor novel·la fantàstica per a joves traduïda al català.

Vet aquí la història d’una noia amb cor d’os... A l’edat de dotze anys, la jove Makepeace ha après a defensar-se dels fantasmes que intenten posseir-la a les nits, desesperats per trobar refugi. Fins que un dia un fet terrible li fa baixar la guàrdia... I ara té un esperit a dintre.

Esteu preparats per acompanyar la Makepeace? Ens llegim!

Mx

Mural a la sala infantil a càrrec d'en Subi

En Subi, que s'ha dedicat durant més de 25 anys al món del dibuix, la il·lustració i la pintura, és també l'autor dels quatres llibres de la mascota de la biblioteca, en Boti Boti, com a il·lustrador (en companyia amb l'Anna Obiols, que n'és l'autora dels textos). I encara més, és l'autor de la nostra mascota en format de tres dimensions, el Boti Boti que tenim a la sala infantil i que ens fa companyia cada dia. 

En aquesta ocasió, ha vingut a fer una intervenció artística en una paret: ha vingut a pintar una de les parets de la sala infantil de la biblioteca! 

"Quan il·lustres un mural hi ha una connexió directa amb qui l'està mirant. Interpel·lar d'aquesta manera l'espectador és molt gratificant perquè el lector no cal ni que obri el llibre". Són paraules d'en Subi. Els dies que va estar pintant va esdevenir-se d'una manera molt espontània, com una connexió misteriosa, que anaven venint famílies i van poder gaudir de la seva actuació. I ell, molt amablement, es va dirigir a aquestes famílies. 

La idea d'en Subi és que la paret és un full en blanc. La gratificació i el repte de fer un mural, per ell, és que tindrà l'obra sempre exposada. 

Us deixem un tastet d'imatges de la realització del mural, pas a pas. A l'última fotografia podeu veure l'autor del mural, en Subi, acompanyat de l'Òscar Sardà, també il·lustrador.

Crònica del Club de Lectura Celler de Lletres del mes de gener

 

Club de lectura CELLER DE LLETRES

Magda de Meike Ziervogel

(traducció: Dídac Gurguí)

 

●       Tertúlia de divendres 8 de gener de 2021

De nou un Celler de lletres amb restriccions a causa de la pandèmia i, per tant, celebrat per videoconferència. Malgrat això la trobada ha estat ben interessant, perquè les matèries que ens aporta una novel·la com Magda, de Meike Ziervogel, no poden deixar indiferent el lector.

Val a dir que la primera ronda de valoracions en general ha estat positiva, però això no treu que després, en entrar més profundament en el debat, hagin anat sorgint algunes consideracions més detallades al voltant d’aspectes diversos que cada lectora ha paït de maneres diferents.

 

Un dels primers temes que hem posat damunt la taula ha estat la consideració del personatge de Magda, tal com ens apareix exposat en aquesta novel·la, plantejat en base a un dilema moral: és o no és una bona mare? Estima o no estima els seus fills? Diverses de les clubaires han manifestat la seva opinió i en termes generals podem concloure que, més enllà d’aquest raonament, el que preval és la consideració de Magda com una dona malalta. Al llarg de la novel·la i tot seguint el fil del que és la seva vida trobem un niu de mancances emocionals que la condueixen a cert desequilibri.

Amb tot, algunes clubaires també han considerat que aquesta reflexió no és la que sobresurt després de la lectura, que no és aquesta la idea que ha de prevaldre en tancar el llibre, sinó la temàtica punyent que hi trobem en reflectir com a teló de fons el creixement i l’auge del nazisme i com aquesta evolució ens duu a plantejar-nos el tema de fons de Magda: la maldat de l’ésser humà. O dit d’una altra manera: la capacitat de l’ésser humà de fer mal als seus.

Aspectes com l’estada de Magda interna en un convent per rebre una educació rigorosa i el tracte que troba allà per part de les monges, però també, i sobretot, el comportament vexatori i cruel amb què es relacionen les mateixes companyes, són exemples d’aquests moments en què la protagonista va creixent emparada per la fredor de les emocions. I aquesta és la base en què se sustentarà el seu caràcter i la seva psicologia quan és adulta. O com ha esmentat una clubaire: era nazi i per tant no hi ha res més a dir.

La cruesa de la història és un dels punts on hem incidit de manera més reiterada, i aquesta duresa no només la trobem al voltant de Magda sinó també al voltant d’Helga, la filla gran. A més, d’aquest personatge i dins la novel·la llegim uns diaris que, a causa de la força d’interiorització amb què es manifesta aquesta primera persona d’una adolescent, amb els somnis encara per construir i la ingenuïtat de l’edat, ens fan patir quasi tant com ella s’angoixa. De la mateixa manera que un dels darrers passatges del llibre, quan la mare administra el cianur als fills (i no estic fent espòiler perquè es tracta d’un fet històric), és un dels fragments de lectura més esgarrifosos.

Amb tot el que s’ha comentat pot semblar contradictori considerar la lectura de Magda, de Meike Ziervogel, com una bona tria per a un club de lectura. Res més lluny d’aquesta hipotètica contradicció. Perquè a pesar de la duresa de la temàtica, l’obra ha estat valorada com una magnífica novel·la breu on, dins la ficció, hi trobem un alt percentatge de dades històriques fidels als fets reals; on hi copsem un pols narratiu segur i atractiu que ens fa continuar amb la lectura i avançar pàgina rere pàgina; on se’ns presenta una arquitectura de novel·la bastida amb gran precisió, amb diverses veus narratives, des de la tercera persona omniscient que ens explica el que està succeint, a la primera persona de l’esmentat diari d’Helga passant, per citar només un exemple, per la també primera persona on la mare de Magda parla de la seva pròpia filla.

El capítol titulat La visió de Magda Goebbels mereix un comentari a part, perquè en ell se’ns mostra una mena de desvari o somieig del que hauria estat la vida de Magda i dels seus fills si ella no els hagués assassinat i després no s’hagués suïcidat. Un capítol, per l’altra banda, que a les lectores no els ha justificat l’acció.

Per tot plegat Magda, de Meike Ziervogel, és una novel·la breu amb un contingut temàtic força dur però també amb una narrativa equilibrada i rica. Ben recomanable per a clubs de lectura.

Meike Ziervogel

Escriptora d’origen alemany (1967), s’instal·la a Londres el 1986 per estudiar llengua i literatura àrab. El 2008 funda Peirene Press, una editorial independent.

Fins al moment ha escrit i publicat cinc novel·les i els crítics destaquen, com a tret característic de la seva obra en general, que explora les dinàmiques familiars, la percepció sobre la realitat i les trames argumentals.

La novel·la amb la qual va debutar, Magda, va ser preseleccionada per al premi Guardian's Not the Booker i nominada com a llibre de l'any 2013 pels lectors de Irish Times, Observer i Guardian. El crítics han valorat l’atreviment i la valentia de Ziervogel per apropar-se al costat humà d’un monstre històric, mostrant-nos l’impacte de les relacions tòxiques entre mares i filles, i com aquestes van deixant la seva petjada en les diferents generacions. El llibre es va publicar en traducció polonesa el gener de 2015 i va arribar al número 6 de la llista nacional de vendes polonesa d’aquell mateix mes. També ha estat traduïda a l’alemany, l’italià, i el català.

Després d’aquesta novel·la Ziervogel publica Clara's Daughter (2014); Kauthar (2015);  The Photographer (2017), que va ser recomanada pel premi Walter Scott de ficció històrica 2018; i Flotsam (2019).

Des de gener de 2019 Meike Ziervogel treballa amb 100 dones sirianes i palestines refugiades al camp de Shatila a Beirut (Líban), ajudant-les a establir el seu propi negoci, Shatila Studio. Aquesta empresa s’ha especialitzat a explicar històries a través de l’art de l’agulla (bosses, roba de vestir...).

la família Goebbels
font: https://paraulademixa.jimdo.com/2017/12/13/magda/

●       L’obra

Tothom coneix el nom de Magda Goebbels (Johanna Maria Magdalena Ritschel) perquè pertany a la qui va ser esposa del ministre de propaganda nazi Joseph Goebbels. Tot i que Hitler va contraure matrimoni amb Eva Braun poc temps abans de suïcidar-se, durant anys Magda Goebbels va ser coneguda com la primera dama del Tercer Reich. De fet la família que va formar sota el cognom Goebbels, amb els seus sis fills (els noms dels quals començaven amb la lletra “H” per commemorar el cognom del Führer: Helga, Hilde, Helmut, Holde, Hedda, i Heide), era considerada el model ideal de família ària nazi. I tothom coneix, també, quin va ser el final de tots plegats.

Però Magda, la novel·la curta de Meike Ziervogel, s’apropa a aquest personatge històric des d’un plantejament psicològic i fins i tot amb un tractament humà, i ens mostra els seus darrers dies, quan es va tancar amb tota la família en el búnquer del Führer i va prendre la decisió de posar fi a la vida.

La història ens ve narrada per una tercera persona omniscient que focalitza l’atenció, sobretot, en el personatge de Magda. Però com a contrapunt a aquestes explicacions tenim el dietari que Helga, la filla gran, escriu d’amagat mentre és al búnquer. També tenim com a contrapunt les declaracions de la mare de Magda davant un comissari quan els nazis ja han perdut la guerra; unes declaracions que són gairebé un monòleg amb lleus acotacions. I cal remarcar, com a contrapunt de tots aquest fets narrats, el capítol “La visió de la Magda Goebbels”, un fantasieig o desvari on trobem algunes de les claus per penetrar en la ment de la Magda.

És una novel·la breu que, si coneixem la història, no ens despertarà cap gran intriga. Però a pesar de conèixer el final, la lectura ens atraparà precisament per la fluïdesa narrativa, per aquests canvis de punt de vista esmentats, i per un apropament –que cadascú valorarà com a just o no– a la part més humana de Magda Goebbels.

Altres dades

●       Web oficial de Meike Ziervogel: https://www.meikeziervogel.com/

●       Magda a l’editorial Les Hores: https://editorialleshores.com/cataleg/magda/

●       Crítica de Magda a Núvol:  https://www.nuvol.com/llibres/magda-goebbels-obsessio-nacionalsocialista-49415

●       Crítica de Magda a La Vanguardia: https://www.lavanguardia.com/cultura/20180122/44116772519/magda-goebbels-libro-meike-ziervogel.html

●       Magda Goebbels a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Magda_Goebbels

●       Els fills Goebbels, a Wikipedia: https://es.wikipedia.org/wiki/Ni%C3%B1os_Goebbels

Sílvia Romero

www.silviaromeroolea.weebly.com

Tertúlia del mes de gener del Club de Lectura Segona Fermentació

 

Club de lectura SEGONA FERMENTACIÓ

Teoria general de l’oblit, de José Eduardo Agualusa

(traducció: Pere Comellas Casanova)

 

●       Tertúlia de divendres 8 de gener de 2021

De nou una trobada per videoconferència del Club de lectura Segona fermentació. En la sessió d’aquest mes de gener hem comentat Teoria general de l’oblit, de José Eduardo Agualusa, i val a dir que la primera ronda de valoracions ha resultat positiva, en general, per part de les clubaires. Amb tot, les diferents veus dels membres d’aquest grup s’han anat escoltant i cadascuna de les components ha pogut manifestar apreciacions més concretes al voltant de la novel·la i de l’estructura amb què ens la presenta l’autor.

Una primera aportació ha incidit en un aspecte que d’altres després han corroborat: és una narració molt descriptiva de fets i esdeveniments horribles on trobem, sobretot, personatges solitaris; alguns d’aquests tenen por de ser oblidats i d’altres, pel contrari, és el que anhelen: l’oblit. 

Aquesta referència a l’oblit ens ha dut a considerar que aquest és el gran tema de la novel·la, i en base a aquesta matèria giren tots els personatges i tots els fets narrats. Aquests dos aspectes, personatges i fets, també han ocupat una part important del nostre debat. Per una banda perquè sense que hi hagi una immensa quantitat de personatges, la narració ens fa l’efecte que en té moltíssims perquè cadascun d’ells ens exposa la seva història, el seu petit relat, que s’inicia i que acaba, alhora que queda lligat amb la protagonista de Teoria general de l’oblit: Ludovica. Per l’altra banda perquè just aquesta profusió de relats ha provocat que a algunes lectores els costés entrar en la història narrada i sentissin certa confusió; i també ha provocat que una clubaire plantegés si ens trobem davant d’una novel·la o d’un conjunt de relats.

Hem reflexionat al voltant d’aquest darrer comentari, novel·la o conjunt de relats, i cadascuna de nosaltres ha anat dient la seva. I tot i que realment és ben cert que en ocasions les diverses històries exposades ens fan perdre la focalització de la trama que gira al voltant de Ludovica, també és cert que en tot moment tornem a ella.

Quant als personatges s’ha destacat la duresa de la vida de Ludovica, ja no només per la història de solitud i aïllament que se’ns exposa, sinó també per tot el que arrossega des de l’adolescència. L’altre personatge que ha causat una especial empatia ha estat el petit Sabalu, un supervivent espavilat que es fa entranyable al lector. I d’entre els diversos que van entrant i sortint al llarg de la lectura hem destacat l’anomenat Reietó, a qui hem valorat com l’emblema del personatge que sempre resisteix tots els embats.

Un altre aspecte que hem posat damunt la taula ha estat la religió i la màgia o la creença en fets sobrenaturals. En aquest sentit hem comentat les diverses ocasions en què apareixen referències sobre aquesta temàtica, però per la història que trobem a la novel·la i pel fet de tractar-se d’una cultura on religió, màgia i mites tenen una gran importància, també hem valorat que potser hi caldria incidir-hi una mica més.

Més enllà d’aquests aspectes també hem parlat dels fets històrics que veiem passar com a teló de fons: el període d’enfrontaments durant el procés de la independència d’Angola. Un teló de fons, però, que marca la vida dels personatges i que ens duu a un altre tema: el concepte d’identitat i d’individualitat.

Els fragments dels diaris de Ludovica i els poemes que escriu a les parets; la carta que duu un colom missatger i la carta que rep Ludovica cap al final de la novel·la; l’ús de la ironia i de l’humor en una obra on el que hi té més pes és la duresa dels fets; l’estil d’escriptura, que hem qualificat amb cert aire naïf o amb un plantejament de certa fredor, i que ens ha abocat a parlar d’altres obres de la literatura africana; l’estructura narrativa basada en dues veus: la de Ludo, en primera persona, directe i testimonial, i la veu omniscient en tercera persona on se’ns exposen les diferents històries dels personatges... Tots aquests aspectes que esmento i molts altres temes són els que han anat apareixent al llarg de la tertúlia i que ens pot dur a afirmar que Teoria general de l’oblit, de José Eduardo Agualusa, és una lectura molt recomanable per a clubs.

 

●       L’autor

José Eduardo Agualusa (Angola, 1960) és periodista i escriptor. A l’edat de disset anys es va instal·lar a Portugal per cursar Agronomia, estudis que no va acabar, i durant aquest període va militar en diversos moviments ecologistes. Aquest interès el va dur a col·laborar com a periodista en la revista África, però ben aviat va dirigir els seus articles cap a la crònica i el reportatge, tot treballant com a free-lance en diversos mitjans de premsa.

El seu primer treball com a escriptor és el recull de contes D. Nicolau Água-Rosada e outras estórias verdadeiras e inverosímeis (1990); l’any següent publicarà el poemari Coração dos bosques; i a aquests dos títols els seguirà la novel·la curta A feira dos assombrados (1992).

Més endavant i vivint a cavall entre Lisboa i Luanda publicarà les novel·les Estación de lluvias (1996) i l’obra amb què va guanyar el Gran Premi de Literatura RTP 1997, Nació criolla: la correspondència secreta de Fadrique Mendes, una interessant i curiosa novel·la epistolar amb la qual l’autor revisita el segle XIX, concretament ubicant la història entre 1868 i 1888, una època marcada per canvis profunds que van conduir, entre d’altres fets, a la prohibició del comerç d’esclaus cap a Amèrica.

Amb posterioritat a aquesta obra, que li va obrir les portes al reconeixement del món editorial, ha publicat novel·la, narrativa breu, i teatre. Molts dels seus títols han estat traduïts a diverses llengües. En català, per exemple, podem trobar l’esmentada Nació criolla; també la novel·la que comentarem en el nostre Club de lectura, Teoria general de l’oblit (obra que va resultar finalista del Man Booker International el 2016 i guanyadora del International Dublin Literary Award el 2017), i més recentment La societat dels somiadors involuntaris. Actualment l’autor és considerat un dels escriptors africans més originals de les últimes dècades i una de les veus més importants de la literatura portuguesa.

 

●       L’obra

En psicologia l’oblit és la pèrdua temporal o permanent de la capacitat de recordar, de reconèixer o d’actuar amb relació al que ha estat après. I no és gratuït que el títol d’aquesta novel·la ens parli, precisament, d’oblit, com tampoc no ho és que la seva protagonista, Ludovica, en un moment donat de la narració consideri que, si a casa seva tingués parets disponibles i un tros de carbó, podria escriure una teoria general de l’oblit.

La novel·la té els seus fonaments en l’existència real de Ludovica Fernandes, tot i que l’autor, José Eduardo Agualusa, ens deixa ben clar ja des d’un inici que només és el punt d’inspiració i que la història de ficció recreada és, justament, ficció. I cronològicament ens trobem ubicats en l’època en què Portugal, com a conseqüència de la Revolució dels Clavells, va posar fi al control de les colònies africanes. Entre elles Angola.

En les primeres pàgines coneixerem una Ludovica ja adulta que viu amb la germana, Odete, amb el cunyat, Orlando, i amb el gos Fantasma. A causa dels enfrontaments que tenen lloc a la ciutat Odete vol fugir, però Orlando considera que encara no és el moment. Un dia, però, el matrimoni assistirà a una festa i Ludovica els esperarà a casa. En va.

A partir d’aquest moment la història ens ofereix un ampli, interessant i de vegades fins i tot còmic ventall de personatges: Jeremias Carrasco, Madalena, Arnaldo Cruz (conegut com el Reietó), Bienvenue Ambrosio Fortunato (conegut com Papy Bolingô), Monte, Sabalu... i tants d’altres. Tots ells ens explicaran la seva història, i aquesta s’anirà teixint al voltant de Ludovica.

Teoria general de l’oblit és una novel·la creada en base a petits retalls. Alguns d’ells ens interpel·len, d’altres ens fan somriure, o potser també provocaran rebuig, tristor o alegria. Cada lector farà la seva tria de personatges i històries, però el conjunt és un ampli mosaic d’allò que anomenem el comportament humà.

 

Altres dades

●       José Eduardo Agualusa a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Eduardo_Agualusa

●       Teoria general de l’oblit a Llegir.cat: https://www.llegir.cat/2018/09/teoria-general-de-loblit-de-jose-eduardo-agualusa/

●       Teoria general de l’oblit a ElNacional.cat: https://www.elnacional.cat/ca/cultura/teoria-general-oblit-jose-eduardo-agualusa_249609_102.html

●       Entrevista a José Eduardo Agualusa a la revista Transas: https://www.revistatransas.com/2019/10/16/agualusa_fronteras_fluidas/

●       Entrevista (vídeo) a José Eduardo Agualusa a Més324: https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/entrevista-a-jose-eduardo-agualusa-escriptor-autor-de-teoria-general-de-loblit/video/5761438/

●       Traduir José Eduardo Agualusa, per Pere Comellas: http://www.visat.cat/espai-traductors/cat/comentaris/91/333/-/pere-comellas-casanova.html

 

Sílvia Romero

www.silviaromeroolea.weebly.com

Club de lectura infantil Petits Clàssics: Especial Anna Obiols

El passat 10 de desembre es va fer la sessió del club de lectura infantil Petits Clàssics en què es finalitzava el segon llibre del curs: Las aventuras de Don Quijote. 

Tots els nens i nenes tenen a la biblioteca un exemplar de Las aventuras de Don Quijote dedicat per l'autora, Anna Obiols, perquè el recullin a la propera sessió. 

Ara els clubaires estan llegint La feréstega domada, de William Shakespeare, i ens tornem a trobar virtualment el dia 14 de gener.  

Us deixem amb la crònica sobre aquesta segona lectura a càrrec de la Núria Talavera, la moderadora del Club: 

En un lugar de la Mancha...

Las aventuras de Don Quijote és el segon llibre que hem tingut entre mans els Petits Clàssics per acabar aquest any 2020. Vam triar l’àlbum adaptat i il·lustrat per l’Anna Obiols i el Subi, i hem gaudit moltíssim tant del text com de les il·lustracions. A més a més, vam tenir la sort de poder fer una trobada virtual amb l’Anna per compartir l’experiència de la lectura i el munt de preguntes i curiositats que els nois i noies tenien sobre moltes qüestions que es van generar durant les sessions.

Algunes de les reflexions més interessants sobre l’obra van girar al voltant dels dos personatges principals, Don Quijote i Sancho, com per exemple: Com és possible que Sancho sí vegi la realitat però Don Quijote no?

Realment és boig Don Quijote o és que té molta imaginació? Els llibres a Don Quijote li serveixen per ser feliç i per no tenir por; sovint nosaltres també ens deixem portar per la imaginació i veiem fantasies, com les ombres nocturnes a l’habitació…

Vam concloure que Don Quijote portava posades unes ulleres que li permetien veure el món com més li agradava a ell, i que finalment la visió del món que tenim depèn justament d’això, de les ulleres que portes posades en cada moment. Per això, als nois i noies del club se’ls van ocórrer aquestes ulleres per veure el món de maneres diferents: ulleres optimistes, ulleres per veure el millor de cada persona, ulleres per veure la fantasia, ulleres per veure només animals i ulleres perquè tothom s’accepti tal com és.

Pel que fa a la xerrada amb l’Anna Obiols, aquestes només són algunes de les moltíssimes preguntes que li vam fer:

-El Quixot és un llibre molt llarg… Com t’ho fas per triar el que ha d’anar en una adaptació? [Pol]

Penso en el que agradarà més als nens i els encuriosirà per arribar a llegir l’obra original. A més, en fer una adaptació cal tenir en compte que no s’ha de perdre el fil de la història, s’ha d’adaptar el llenguatge i, en tercer lloc, en aquest cas del Quixot hi havia fragments que havien d’aparèixer tant sí com no, com per exemple el dels molins de vent. Finalment, penseu també que en un àlbum il·lustrat com aquest les imatges i les paraules es complementen i fem el procés junts, és molt enriquidor, és un gran treball en equip.

-Quins colors s’han fet servir en aquest àlbum? [Pol]

Pintura a l’oli sobre tela.

-Quin és el llibre que et va inspirar més? [Ona]

Puc dir-ne uns quants: Cafè dolç, cafè amarg, Xavi nas de llautó, Els colors de l’Àfrica…

-On s’han venut els vostres llibres? [Vinyet]

A molts llocs diferents i llunyans, com a Sud-amèrica, Xina, Tailàndia, i també han estat traduïts a llengües diverses, com l’anglès, l’holandès, el portuguès i l’hebreu.

-Com vas començar a escriure? [Amin]

Doncs vaig passar del fet que fos el meu hobby a fer-ho de manera professional. I quan ens vam trobar amb el Subi l’any 2000 vam crear aquest tàndem artístic… Porto uns 100 llibres publicats i en Subi uns 200… Us animo a fer de la vostra passió, la vostra professió!

- Què és el que més t’agrada de l’escriptura? [Pablo]

El procés creatiu. Parteixes d’una idea i hi ha una part màgica, intuïtiva, que et porta per una altra banda.

Després hi ha la correcció i buscar vocabulari adient però no simplificat, sinó bonic, atraient i entenedor. També puc dir que els meus fills han estat una font d’inspiració, els seus interessos, motivacions, vivències personals…

Per acabar, els nois i noies del club i jo mateixa volem donar les gràcies tant a l’Anna perquè ens va fer passar una estona increïble i molt interessant com a la Teresa per organitzar aquesta activitat. Reunir escriptors amb lectors és el millor que hi ha!

Núria Talavera

Moderadora del Club Petits Clàssics

Exposició "Aquarel·les i cianotípies" de Gabriel Serra i Llimona tot el mes de gener a la biblioteca

Càmera llapis i pinzell, dos oficis que demanen tècnica i creativitat, més vocació i temps. El resultat és aquí, desitjant la vostra mirada i perquè no, la vostra opinió. Jo em quedo amb les meravelloses hores que hi he dedicat, entre Menorca i el Penedès.

       

GABRIEL SERRA LLIMONA 

fotògraf i exprofessor de l'Escola Massana que viu actualment a Les Parellades (El Pla del Penedès)

 

La Cianotipia és un procediment d'impressió de fotografies que dóna una impressió en color cian. Aquest procediment va ser popular en els cercles d'enginyers fins al segle xx. Es fa amb dos productes químics: nitrat fèrric amònic verd i ferricianur potàssic. Per barrejar això s’ha de tirar aigua destil·lada en dos bols, després s’ha de tirar cada producte químic a cada bol. S’ha de fer a les fosques perquè sinó quedaria  revelat. Després s’ha de barrejar els dos bols en un de gran. Escampem sobre una tela o un paper i després ho posem a dins una caixa fosca fins que ho necessitem. Per revelar s’ha de posar a sobre la roba o paper pintat amb la barreja la figura que vulguis i ho deixes al sol fins que vegis que el color puja. Quan ho treguis veuràs que la forma que has posat a sobre s’haurà marcat. Per fixar-ho s’ha de rentar amb aigua i una mica d’aigua oxigenada o vinagre.

Tipus d'imatge: 

Directe: qualsevol objecte col·locat directament sobre la superfície emulsionada i exposar-la al sol, després, amb el bany d'aigua apareixerà la imatge en negatiu.

Amb un negatiu: obtenir un negatiu en blanc i negre amb pel·lícula de radiografies amb la caixa fosca (estenopeica), preferiblement a l'exterior i al sol, una vegada revelat, rentat i sec, es col·loca sobre la superfície emulsionada i premsat amb un vidre. S'exposa uns minuts al sol i amb un raig d'aigua a sota mateix de l'aixeta anirà sortint la imatge en positiu i en tons blau cian.  

Del 8 al 30 de gener del 2021

A les vitrines d’art

“Rock Català, records” de Sílvia Mañé Vallés i Joan Navarro

Recull de discografia de Sau, Pets i Lax'n'busto, amb entrades i records.

Entrevista a Rosa Maria Prat i Balaguer, autora de la novel·la "Terra de vinyes" obra guanyadora del 6è Premi de Novel·la Curta Celler de lletres 2020

 

Entrevista a Rosa Maria Prat i Balaguer, autora de la novel·la Terra de vinyes

—obra guanyadora del “6è Premi de Novel·la Curta Celler de lletres 2020”—

(per Sílvia Romero i Olea)

El passat mes d’octubre es va fer públic el veredicte del jurat del “6è Premi de Novel·la curta Celler de lletres 2020”. El lliurament del premi es va celebrar a la Sala d’actes de la Biblioteca Municipal Ramon Bosch de Noya, però a causa de les restriccions per la pandèmia van ser uns pocs els qui van poder gaudir d’aquesta trobada. A la vetllada van assistir els membres del jurat de la present convocatòria i vam comptar, també, amb l’Alcalde de Sant Sadurní d’Anoia, Josep Maria Ribas, la regidora de Cultura, Marta Castellví, i l’editor de Saldonar, Francesc Gil-Lluch.

Es va fer una breu referència a les diverses obres presentades a concurs tot llegint alguns fragments. Lectures que van anar a càrrec de la sadurninenca Natàlia Colet. I en arribar el moment de fer públic el veredicte i obrir la plica es va donar a conèixer el nom de la persona guanyadora i el títol de l’obra: Rosa Maria Prat i Balaguer, amb Terra de vinyes. Novel·la que es publicarà la primavera de 2021.

 

Dia del lliurament del premi amb l'autora, l'alcade i els membres del jurat

—En primer lloc, l’enhorabona per aquest guardó. I malgrat que vas néixer a Terrassa, pels anys que portes vivint a Sant Sadurní i per la teva implicació en la vida cultural d’aquesta població, podem considerar que és la segona vegada que el premi va a parar a una autora local.

ROSA M. PRAT:  Gràcies, Sílvia! Com molt bé dius, la guanyadora de la cinquena edició del Premi “Celler de Lletres” va ser la sadurninenca Elena Olesa. En el meu cas soc sadurninenca d'adopció arrelada fa trenta-vuit anys a la Vila. Compromesa amb el món educatiu i cultural i també amb el teixit social i associatiu.

 

—Per tant: què significa, per a tu, haver guanyat el concurs?

R.M.P.: Per a mi és una gran satisfacció. Diuen que “ningú és profeta a la seva terra”. Amb l'anonimat del pseudònim d'Alba González i Aguado la meva autoria era  desconeguda. Estic molt contenta!

És la segona vegada que guanyo un concurs a Sant Sadurní d'Anoia. El primer va ser l'any 1994 amb el Projecte Pedagògic “Coneguem Sant Sadurní d'Anoia” convocat pel Patronat Cultural de la Fundació Parera amb col·laboració amb l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona. És un llibre que recull els itineraris per fer a peu i/o en bicicleta pels entorns de la nostra Vila, per conèixer la història, les fonts, ermites i masies.

 

—Una bona proposta per conèixer la zona. I tornant al nostre concurs, la convocatòria a la qual t’has presentat és ja la sisena. Com et vas assabentar de l’existència d’aquest certamen?

R.M.P.: El meu coneixement sobre la convocatòria del certamen literari cada any és a través de la Biblioteca i del Club de Lectura Segona Fermentació, del qual en soc clubaire. Anteriorment havia formar part del Club de Lectura Celler de Lletres durant cinc anys, i vaig ser membre del Jurat de la primera edició del Premi l'any 2015, en què va guanyar l'obra “Manto Negre” de l'autora Marta Trillas Morera.

 

—Un dels punts de les bases del concurs indica que la trama o el tema de l’original presentat ha d’estar íntimament relacionada amb el món del vi o del cava (vinya, història, sagues familiars, elaboració de productes, sommeliers i enòlegs, bars i restaurants...). És aquesta una temàtica que ja coneixies, o t’has hagut de documentar àmpliament per escriure la novel·la?

R.M.P.: La temàtica de les bases del concurs ja la coneixia d'anys anteriors. Jo volia centrar-me sobretot en l'aspecte humà, en les condicions del treball, en l'emigració durant la postguerra, en el paisatge i la història entorn l'elaboració del vi i del cava. I, per tant, això m'ha suposat connectar amb diferents persones que van viure aquesta realitat. La part que m'he hagut de documentar més ha estat la més tècnica en relació al procés d'elaboració del cava. He demanat l'assessorament de persones expertes.

 

—L’obra que vas presentar i que va resultar guanyadora es titula Terra de vinyes. És el títol definitiu amb què sortirà al mercat?

R.M.P.: Aquesta resposta l'hauria de donar l'editor d'Edicions Saldonar, Francesc Gil-Lluch, que és en definitiva qui té la darrera paraula sobre la publicació de l'obra i el títol. A mi m'agrada “Terra de vinyes” perquè defineix el nostre paisatge i l'economia de Sant Sadurní basada en el cava i el vi.

 

—Just aquesta expressió, Terra de vinyes, tant pot fer referència a un espai força ampli com a un espai més concret. On has ubicat la trama de la novel·la?

R.M.P.: Certament, la vinya és el cultiu característic del clima temperat mediterrani i la podem trobar a Gràcia, Itàlia, França i a tota la Península Ibèrica... La història de la novel·la “Terra de Vinyes” comença a la Terra Alta i acaba al Penedès, a Sant Sadurní d'Anoia. La trama de la novel·la de ficció intenta explicar el camí de l'emigració humana, de personatges que provenen de les terres del vi del sud de la Península i de la franja de l'Aragó per treballar a la verema, en els cellers del vi i a les empreses dels “vins escumosos” i més tard amb el nom de cava. Tracta de l'arrelament de quatre generacions que han crescut, treballat i estimat les Terres de Vinyes i de les persones que les varen acollir i ajudar.

 

—I quant a l’època, en quin moment, cronològicament parlant, situes els teus personatges?

R.M.P.: La novel·la comença a Pinell de Brai l'any 1938 amb la desfeta republicana de la Batalla de l'Ebre, i acaba el 2003 a Sant Sadurní d'Anoia.

 

—El teu debut literari va tenir lloc el 2018 amb la novel·la històrica Pedres blanques. Aquest any 2020 has publicat el recull de contes El batec del temps i la traducció al castellà de Piedras blancas. I aquesta propera primavera Saldonar editarà Terra de vinyes. La pregunta quasi és de calaix: en quin nou projecte estàs treballant en aquests moments?

R.M.P.: En aquest moments estic treballant en dos projectes: L'un és una biografia personal en gènere d'assaig i l'altre projecte és la continuïtat de la novel.la històrica de ficció Pedres blanques centrant-me en el personatge d'Elisenda de Montcada, reina de la Corona d'Aragó i en el seu retir en el monestir de Santa Maria de Petras Albas.

 

—Molta sort, doncs, amb aquests nous projectes: semblen ben interessants. I per acabar, recomanaries a altres escriptors o escriptores que participessin en les noves convocatòries del Premi de Novel·la curta Celler de lletres?

R.M.P.: Gràcies. Sí, i tant! Crec que és una convocatòria molt a mida de les persones que tenen la inquietud d'escriure i que tenen coses per a dir i comunicar. Des d’aquí les animo  a que hi participin i que presentin la seva novel·la. Tot és provar sort! 

Voldria donar les gràcies a la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament i a l'equip de professionals de la Biblioteca per la creativitat i l'originalitat de la convocatòria d'aquest Premi Literari. Així com a Edicions Saldonar per la seva col·laboració en la publicació de l'obra guanyadora. És tot un luxe i un privilegi per a la nostra Vila poder gaudir d'aquesta iniciativa cultural. Desitjo una llarga vida a aquest Premi Literari de Novel.la Curta Celler de Lletres!

 

Moltes gràcies, Rosa Maria, per les teves paraules d’elogi i per dedicar-nos el teu temps. I esperarem amb ganes la publicació de Terra de vinyes per l’editorial Saldonar i la presentació del llibre.

 

 

(desembre 2020)