Viatge... al
món de les fades
La Bella i laBèstia
Autora: Jeanne-Marie
Leprince de Beaumont
Il·lustradora: Francesca Dell’Orto
El proppassat dimecres, 3 de juny, els «Investigadors
secrets» ens vam reunir, puntualment i per darrera vegada d’aquest curs, a la
sala d’actes de la biblioteca. Teníem molta, moltíssima feina i molts,
moltíssims llibres exposats, així:
·
a la taula central, un exemplar de cada títol
que hem llegit durant el curs, seguint la primera obra, Poesia tot l’any
de Ramon Besora i, cal·ligrafia i il·lustracions, de Sara Masià;
·
al peu de la taula central, una estiva de “satèl·lits”,
és a dir, lectures relacionades amb les obres llegides per temàtica, autoria o
contrast. També els podríem anomenar llibres-totxo, molt recomanables i ideals
per llegir a l’estiu perquè són llargs i flueixen com l’aigua, però tenen
moltes més pàgines que els que llegim al club;
·
en una altra taula, parada amb estovalles i joc
de cafè, hi havia una estesa considerable de les múltiples versions de La
Bella i la Bèstia que tenim a mà, d’altres només la imatge de la coberta,
perquè n’hi ha a milers; i,
·
a la pantalla, sense veu, el projector va anar
reproduint la pel·lícula homònima que Walt Disney va estrenar el 1991.
Renoi, quin festí de llibres i més llibres! Vam començar
comentant La Bella i la Bèstia, un conte de fades, un relat tradicional
d’aquells que ja existien “molt abans que la humanitat inventés l’escriptura” i
que durant segles han persistit a través de la llengua oral, s’han llegat de
generació en generació i han arribat als nostres dies a través de l’escriptura
i dels àlbums il·lustrats.
La Bella i la Bèstia que tenim entre mans és un
exemple claríssim d’aquest periple: és la versió íntegra que Jeanne-Marie
Leprince de Beaumont va recopilar, reescriure i publicar el 1756, magníficament
traduïda per Jordi Vidal i que Francesca Dell’Orto, basant-se amb els textos
del segle XVIII, el 2024, ha il·lustrat amb gran precisió i tota mena de detalls.
Caram, caram, quina edició més reeixida! És tota una
filigrana, tant per les imatges a doble pàgina que semblen sortides d’un
decorat teatral, com pels detalls de les sanefes als marges laterals. També són
imponents els relleus dels boscos o les boires del port, les opulentes cambres
daurades, el mobiliari luxós o les sofisticades teles de Damasc amb que vesteix
les tres germanes quan son riques.
La Bella i la Bèstia ens va permetre repassar els trets
bàsics del conte tradicional: el tres com a número cabalístic; els objectes màgics
que es belluguen solts, les taules parades, farcides de requisits que ningú no
ha cuinat o animals que recorren grans distàncies en un instant. I, la rosa que
“simbolitza la puresa, la virtut i la innocència”. I els valors antagònics com
riquesa i pobresa, bellesa i deformitat, bondat i brutalitat, egoisme i
generositat que representen els diferents personatges. Per exemple, les dues
germanes grans ambicioses, autoritàries i despectives amb Bella, la germana
petita que malgrat les circumstàncies adverses es proposa superar la situació:
“Cal ser feliç sense diners”, diu. A més, Bella té inquietuds culturals, llegeix
i sap música; el que més li agrada del castell de la Bèstia és la biblioteca.
La Bèstia va ser el personatge que més va agradar, per
noble, sincer i atent amb aquells que estima i li fan confiança. I vam destacar
el fet que només acceptarà que alguna de les filles salvi la vida del pare, si
va al castell per voluntat pròpia, sense ser forçada. I Bella hi va.
Un altre punt en discussió va ser la versió Disney i com la
multinacional americana s’ha infiltrat en el nostre imaginari col·lectiu. Per
què aquesta versió és tant diferent a la de Leprince de Beaumont i les anteriors?
Aquí hi vam veure una clara intenció, però l’haurem d’investigar més.
I encara, vam esmentar l’epíleg de la professora Rosa
Huertas, on cita recopiladors com els germans Grimm i Charles Perrault; i, altres
autores com Madame d’Aulnoy i Gabrielle-Suzanne de Villeneuve que van precedir Jeanne-Marie
Leprince de Beaumont i també havien reprès contes com «La Ventafocs», «La
Caputxeta», «El gat amb botes» o «En Riquet del plomall» per distreure’s en
festes i salons de palaus.
Renoi, renoi, quina feinada, oi? Doncs, per si fos poc, encara:
·
vam repartir i respondre una breu enquesta de
valoració del club que s’acaba i de propostes pel curs vinent;
·
vam fer una repassada als títols llegits i van
acordar que el que més ha calat ha estat Runes. El relat de les mil cares,
de Carlos Sánchez;
·
vam fer una ullada als satèl·lits exposats; i,
·
vam mirar un vídeo breu de la Mixa on ens
explica com anirà el club de joves el curs que ve.
Us podeu imaginar com ens va atrapar l’hora de plegar?
Doncs, xerrant pels descosits, recordant i recomanant-nos lectures i... mmm, berenant:
magdalenes, galetes, xocolata, sucs i unes llaminadures exquisides.
Caram, caram, quin club més ben aprofitat!
Gràcies a tots per ser-hi, sense vosaltres no hauríem
arribat fins aquí.
I al setembre, més, més i més... que això no pot parar.
Tenim les inscripcions obertes.
.jpeg)
