Sisena trobada del Club de Lectura Juvenil: Club de lectura obert amb Ignasi Blanch

La sessió del mes de març del club de lectura juvenil ha comptat amb un convidat de luxe: el pintor i il·lustrador Ignasi Blanch. 

Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, va viure tres anys a Berlín on s'especialitzà en tècniques d'impressió i gravat al centre Künstlerhaus Bethanien. 

Els llibres que ha il·lustrat han guanyat premis com el Crítica Serra d’Or d’àlbum il·lustrat i literatura infantil i juvenil, i el Premi Llibreter. 

A més a més, ensenya il·lustració i ha coordinat nombrosos projectes artístics, com ara el projecte “Humanitzem els hospitals” conjuntament amb l'associació AACIC (Associació d'ajuda als afectats per cardiopaties infantils de Catalunya).

En aquest cas, venia a parlar-nos d’un llibre que ha il·lustrat, inspirat en el poema Podries de Joana Raspall. La sinopsis diu:

El color de la pell, la llengua, el menjar, la roba, els jocs… tot podria ser diferent si haguéssim nascut en un altre lloc. 

Algunes coses podrien ser millors, altres pitjors, però sabem del cert que tots som éssers humans amb sentiments comuns i necessitats comunes, i que ningú no se salva de possibles desgràcies. 

És per aquesta raó que la solidaritat amb qui pateix la desgràcia, en qualsevol de les seves formes, hauria de ser el primer imperatiu de tothom.

 

Durant la primera part de la sessió vam analitzar el poema (que malauradament segueix sent molt actual) i vam poder conversar amb l’Ignasi Blanch per descobrir com es va inspirar per il·lustrar les paraules de Raspall. 

Ens va contestar que ha intentat mostrar realitats diverses al seu llibre, dibuixant nens i nenes d’arreu del món. Fins i tot ens va confessar que hi ha alguna picada d’ullet a les il·lustracions d’Alícia al País de les Meravelles.

 

Pel que fa a la tècnica, ens va explicar que ell és un apassionat de la serigrafia, una tècnica d'impressió mil·lenària que permet estampar diversos materials fent ús d’una tela de sedàs o en un teixit de seda muntat en un marc. El procés és lent i laboriós, però per a ell val molt la pena... I el resultat parla per si sol!

Per últim, l’Ignasi ens va animar a deixar voltar la nostra imaginació i a treure l’artista que portem dins dibuixant un mural enorme tots plegats. 

 

Moltes gràcies de nou per venir, Ignasi, i a tothom per sumar-se a aquesta trobada tan especial!

Novetats i Activitats Abril

 

Comentem "Una mare" d'Alejandro Palomas al club de lectura Celler de Lletres

 

Crònica del club de lectura Celler de Lletres – Una mare – Alejandro Palomas

13 de març de 2026

Aquest ha estat un club especialment intens tenint en compte la capacitat de les seves integrants per encetar converses creuades entre elles sense fer cas del moderador. Cosa que, per altra banda, indica que la lectura ha generat interès i despertat passions. I que consti que no ho dic com a retret, tot i que a aquest pas hauré de portar una trompeta per cridar l’atenció.

Més enllà de l’anècdota, però, en el club de lectura vam comentar com la novel·la retrata molt bé la família i els diferents personatges. Quan l’autor dibuixa la família, ho fa mostrant com són realment: darrere de les màscares que tots portem apareix la persona tal com és i com se sent. Aquest fet destaca per damunt dels altres, però no podem obviar que la capacitat de l’autor per generar situacions tenses entre els membres de la família és una manera d’activar els secrets ocults de cadascú. Malgrat formar part de la mateixa família, els personatges sovint es perceben com a desconeguts entre ells. I això ho hem lligat amb les nostres pròpies famílies, els uns més i els altres menys, és clar.

Un dels aspectes que més va cridar l’atenció és la figura de la mare, que té dues maneres de ser: una part més infantil i espontània i una altra de més seriosa i profunda. Aquest contrast fa que sembli gairebé que hi hagi dues mares diferents, però alhora mostra la seva capacitat d’adaptar-se a cada persona i situació. I també es va comentar el personatge de l’Ingrid, que representa una mena d’escapament o finestra a altres possibilitats de vida, amb idees com marxar a Cuba o casar-se amb un cubà. Aquest personatge aporta aire fresc i noves perspectives.

Malgrat aquesta frivolitat que a vegades sembla que tingui la mare, es va destacar que és un personatge profund que sap actuar quan és necessari. Especialment quan veu que els seus fills arriben al límit, és capaç d’intervenir i fer el pas que cal. Aquesta capacitat de reacció mostra la seva força i el seu paper central dins la família i, segons les mateixes clubaires, és un instint que també elles han percebut i que s’aprèn amb el temps.

En resum, el desenvolupament de la trobada del club ha mostrat que “Una mare” ha despertat en nosaltres interès i debat, i això sempre és positiu.

Alejandro Palomas

(Barcelona, 1967) és un escriptor, poeta i traductor que escriu principalment en castellà. Va estudiar Filologia Anglesa i poesia, i durant anys va treballar en el món editorial com a traductor, fet que ha marcat molt el seu estil: proper, molt oral i centrat en l’emoció dels personatges.

El gran reconeixement li arriba amb Un fill, guanyadora del Premi Nadal 2016, que consolida la seva trajectòria i l’apropa a un públic molt ampli.

Bibliografia més important

– Una mare (2014)
– Un fill (2015, Premi Nadal)
– Un amor (2018)
– El temps que ens uneix (2020)
– Això no es diu (2022)

Una mare

Arribem a la lectura número 25 des de que us acompanyo en el viatge del Celler de lletres amb una novel·la que entra sense que te n’adonis, amb aparent senzillesa, però que acaba tocant fibres molt profundes. La història gira al voltant de l’Amàlia, una mare ja gran, excèntrica, tendra i inoblidable, que afronta un moment clau de la seva vida i de la de la seva família. El llibre es llegeix amb facilitat, gairebé com si algú t’estigués parlant a cau d’orella.

Un de les troballes de la novel·la és la veu narrativa: tot passa pel filtre d’una mirada plena d’afecte, d’humor i també de fragilitat. Palomas combina moments molt quotidians amb reflexions profundes sobre la maternitat, l’envelliment, la por a quedar-se sola i les ferides familiars que mai no acaben de tancar-se. Sovint fa somriure, però també convida a aturar-se i pensar.

És un llibre que parla molt de les relacions familiars, del que es diu i del que no s’arriba a dir mai. L’Amalia és d’aquells personatges que desperten opinions diverses: hi ha qui s’hi identifica, qui s’hi enfada i qui la troba entranyable, però costa que deixi indiferent.

Una mare és una novel·la propera, emotiva i humana, que no necessita grans girs ni dramatismes per arribar al lector. Una mica diferent, doncs, de l’últim llibre que hem llegit, El jardí oblidat, de la Kate Morton. Està bé que tinguem aquests contrastos per aprendre a reconèixer els diferents generes i maneres d’entendre la literatura.

 

Jordi Romeu Carol

 

 

Setena trobada Club Lectura Infantil, dimecres 4 de març del 2026: Llegir és un viatge... al fons del bosc

 

Llegir és un viatge... al fons del bosc

Ronia. La filla del bandoler d’Astrid Lindgren

Il·lustracions de Katsuya Kondo

Títol original: Ronja Rövardotter.

Traducció del suec de Ulla Ljungström, Esther Rubio i Anna Duesa

Editorial Kókinos. Madrid, novembre de 2025

El proppassat dimecres, 4 de febrer, els «Investigadors secrets» ens vam reunir, puntualment, a l’aula multimèdia. Damunt la taula hi havia exposats una vintena de títols d’Astrid Lindgren, l’autora per a infants més llegida del món i traduïda a més de 111 idiomes. Afortunadament en català, primer gràcies a l’editorial Joventud i, ara, gràcies a Kókinos, podem gaudir de gairebé tots els seus protagonistes: la Pippi Lanstrumg, l’Emil, la Lotta, en Karlsson, el superdetectiu Blomkvist, els germans Cor deLleó o la Ronia, entre d’altres.

Per començar, teníem un repte important: acabar a l’hora. Ens passa que parlem pels descosits i, sovint, el club s’allarga més del compte. Però tranquils, ho resoldrem, una alerta del mòbil ens avisarà a temps, tot i que quedi alguna cosa per dir.

Tot seguit, vam comentar els títols exposats, quins n’havíem llegit, quins coneixíem o en teníem referència i quines pel·lícules o sèries havíem vist. També vam remarcar que Astrid Lindgren, a part d’escriptora, havia estat una dona compromesa i lluitadora contra les injustícies, contra la violència infantil i contra el maltractament animal.

Per corroborar aquest fet, vam llegir unes línies impactants del discurs d'acceptació del Premi de la Pau dels Llibreters Alemanys, l’any 1979, titulat Violència, mai! Aquesta lectura va desencadenar un seguit d’exemples de càstigs infantils que pares o avis havien patit quan eren petits. I de les vivències reals, vam passar a les de ficció, les de la Ronia. La filla del bandoler.

Aquí, el repte va ser majúscul: no podíem parlar de la novel·la tranquil·lament perquè algunes lectores no l’havien acabat, hi estaven molt enganxades i ens demanaven que no els xaféssim la guitarra desvetllant esdeveniments. I, és clar, els altres, ens havíem de mossegar la llengua cada dos per tres. Consti que el desa­fiament va valdre la pena perquè més d’una i de dues van renovar el préstec.

Amb el llibre a la mà, vam repassar les il·lustracions de Katsuya Kondo, que van agradar moltíssim perquè evoquen amb rigor l’exuberància de la natura nòrdica, boscos, muntanyes i rius gairebé salten de la pàgina. A més, tots els personatges queden ben retratats, en el doble sentit de l’expressió, per exemple en Mattis, no sembla el mateix a la pàgina 14 mostrant la nounada als companys bandolers que, a la pàgina 15, sol amb la bebè en braços. Renoi quin contrast!

Llavors vam explorar, fins on va ser possible, els forts lligams que s’estableixen entre els personatges i com evolucionen dins del relat: el vincle de la Ronia i en Mattis, el seu pare, és d’amor i d’ odi, i estan a la que salta pàgina sí, pàgina també. Això contrasta amb la serenor de la Lovis, la seva mare, que sempre posa pau entre pare i filla. L’amistat i germanor entre la Ronia i en Birk, també és molt variable, s’enfaden, es necessiten, s’ajuden i s’estimen. Vam ressaltar que només tenen 11 anys i molt més sentit comú que els seus progenitors. I això va sorgir perquè són ells qui ens fan adonar que la rivalitat entre els Mattis i els Borka és una “estupidesa”, que no té cap sentit i que amb lluites i violència no es resoldrà mai, que cal parlar-ne i pactar.

Vam investigar la Ronia amb detall, vam recalcar com normalitza la violència del seu pare, com n’està d’acostumada als seus atacs d’ira, com l’idealitza fins el dia que sap que és lladre, com es que “agafa les coses dels altres sense demanar permís”..., llavors el canvi és dràstic, ella s’hi enfronta sense mica de por, li qüestiona quin sentit té la rivalitat amb els Borka, el provoca evidenciant-li la superioritat dels rivals i quan veu que el seu propi pare es capaç de posar el perill en Birk; la Ronia és capaç de saltar l’Esquerda de l’Infern i passar-se a l’altre bàndol.

Al relat hi ha altres situacions límit que vam haver d’esquivar, però vam convenir que eren tota una experiència de vida i de lectura, perquè ens havien fet sentir en perill des del sofà de casa.

També vam dedicar una estona als ésser màgics que viuen als boscos nòrdics, que l’autora ens regala des de la primera pàgina: harpies salvatges i cruels, nans grisos, gnoms culgrossos, éssers de l’inframon i trols de les tenebres. I vam apuntar altres mitologies que ens agraden i vam anomenar la grega i la romana, la d’Egipte i alguna altra.

Els darrers minuts, vam presentar la propera lectura: El hombre con el pelo revuelto de Daniel Nesquens, amb il·lustracions d’Emilio Urberuaga i novel·la guanyadora del VII Premio Anaya de Literatura Infantil y Juvenil, 2010.

Quan va sonar l’alarma del mòbil, teníem la feina enllestida i si alguna cosa important va quedar per dir... al proper club la tractarem. Bona lectura!!!

Sisena trobada Club Lectura Infantil, dimecres 4 de febrer: Llegir és un viatge... per aigües desconegudes

Llegir és un viatge... per aigües desconegudes

 

L’illa dels murmuris de Frances Hardinge
Il·lustracions d’Emily Gravett.

Títol original: Island of Whispers. Traducció de l’anglès de Xavier Pàmies

Editorial Bambú. Barcelona, setembre de 2024

 

El proppassat dimecres, 4 de febrer, els «Investigadors secrets» ens vam reunir, puntualment, a la sala d’actes de la biblioteca. Damunt la taula hi havia exposats cinc dels sis títols de l’autora Frances Hardinge traduïts al català: L’arbre de les mentides (Premi Costa 2015), La cançó del cucut (Premi Llibreter 2019), La veu de les ombres, La llum deles fondàries, El desnuador d’embruixos i L’illa dels murmuris (2024). Hi faltava El bosc dels mil ulls que és una publicació més recent. Tots publicats per Editorial Bambú.

A peu dret i a simple vista, els «Investigadors secrets» van fer les dues primeres observacions: el gruix dels llibres –els 4 primers títols tenen quasi cinc-centes pàgines i els 2 darrers unes cent-vint– i la signatura –la dels 4 primers és JN i la dels dos darrers I3–. Els vam mirar i remirar i vam convenir que casi 500 pàgines, és més una lectura d’estiu, tot i que L’illa dels murmuris és el llibre ideal per a iniciar-se en la narrativa de l’autora i la literatura fantàstica.

 

Un cop asseguts ens vam iniciar l’anàlisi de la lectura a partir de les il·lustracions que ens van fer reflexionar una bona estona. Sobretot quan no reflecteixen fil per randa el que descriu el text. Per exemple, al relat hi surten dos bruixots un Blanc i l’altre Morat, però com que el llibre està imprès a dues tintes, negra i blava, el bruixot Morat és el que va de blau. Aquest aclariment va resoldre més d’una confusió. També vam destacar les ombres suaus, quasi imperceptibles dels morts que acompanyen els vius, com el barquer segueix en Milo arreu i l’anima i l’encoratja a fer la feina ben feta. I encara, en algun dibuix, ens va sembla veure lletres d’un alfabet secret que encriptaven missatges, a part dels que escriuen els difunts.

Enllestides les il·lustracions, vam investigar el text, vam iniciar la lectura en veu alta dels primers paràgrafs de la novel·la i, ipso facto, l’ànim dels «Investigadors secrets» va decaure, l’entusiasme d’altres vegades es va esvair com la boira de l’illa. Comentaris com: “el llenguatge poètic ha dificultat la lectura”, “hi ha massa paraules antigues”, “el vocabulari és complicat i com antic”...

Va quedar clar que set capítols no van fluir i que, tot i ser una novel·la d’aventures d’estructura clàssica amb evidents reminiscències dels contes de fades, als nostres joves lectors no els va atrapar.

La tarda va acabar molt animada, la propera lectura l’han escollida ells i llegirem: Ronia. La filla del bandoler d’Astrid Lindgren i Il·lustrada per Katsuya Kondo.

Cinquena trobada Club Lectura Infantil, dimecres 14 gener: Llegir és un viatge... a la Gran Ciutat Negra

Llegir és un viatge... a la Gran Ciutat Negra

 

El lloc màgic de Chris Wormell

Títol original: The Magic Place. Traducció de l’anglès de Yannick Garcia

Col·lecció L’Arca. Editorial Animallibres, Barcelona, 2020

 

 

El proppassat dimecres, 14 de gener, els «Investigadors secrets» ens vam reunir, puntualment, a l’Aula Multimèdia: un punt de llum, una petita flama il·luminava El lloc màgic. I creieu-nos, ens calia, perquè aquesta novel·la, escrita i il·lustrada per Chris Wormell, és lúgubre, esfereïdora i negra «de fum i de sutge i de ronya» com la ciutat on «vivia una noieta que es deia Clementina», la protagonista.

La nostra heroïna que sembla una nena òrfena, que viu amb els seus oncles Ran­dina, que són uns malvats impresentables, té una gran fortalesa i un instint de vida envejable. Si sabéssiu com la maltracten i l’exploten, com la renyen i li estiren les orelles, com la tenen nit i dia tancada a la seva habitació, al soterrani, d’on només la deixen sortir per fer les feines de casa o esbroncar-la. A més, aquests oncles, no li saben ni el seu nom, l’anomenen «Ep, tu» o «Eptu». Uff, com pateix i fa patir. Pobra Clementina, com que mai, mai, no surt al carrer, «no sap res del món exterior» i només parla i hi contacta a través d’en Gilbert, un gat molt espavilat, que en les situacions difícils, que no són poques, sempre hi és per ajudar-la. La «noieta» tot i l’estricte aïllament en que viu, les agressions i les pors, sempre té un somni esperançador, un «lloc màgic» que la fa sentir alliberada i feliç.

Amb aquest panorama, els «Investigadors secrets», no ens vam acoquinar, tot el contrari, vam deixar anar una llarga i sucosa bateria d’in­terrogants, a saber: per què els Randina no saben el nom de la nena? Per què són tan cruels i dolents amb ella? On porta tanta violència? On van i que fan els oncles cada dia quan deixen la Clementina tancada a casa? Quin paper hi juga en Gilbert en aquesta història? Què descobreix la Clementina? La ira i els atacs de colera de la tia Ver­mília i l’oncle Rufus afecten només la protagonista? I els veïns, hi fan alguna cosa? I els comerciants del barri, quan i per què queden bocabadats? I els animals de la ciutat, què hi pinten en tot plegat? Qui és que salva la Clementina d’uns oncles tan inhumans? Els escampalls de carbó, els cops de destral, els trets de trabuc, les persecucions, els amagatalls i les atrapades, aturen la nostra heroïna?

Xooo... para el carro! Ja us podeu imaginar que, com a bons «Investigadors secrets», vam donar resposta a totes aquestes preguntes i algunes més... si, si, no ho diem per presumir.

Del que sí vam quedar molt satisfets, i us en volem deixar constància, és són d’algunes peculiaritats formals que vam detectar en la novel·la.

De bon principi, trobem paràgrafs escrits en tercera persona del singular i en temps passat alternats amb d’altres escrits en segona persona del plural i en present. El cas és que, el narrador, ens explica tota la història en tercera persona del singular i en temps passat, però quan interpel·la als lectors, sobretot referint-se a les il·lustracions que hi ha a tocar, ho fa en segona persona del plural i en present. Per exemple, només començar, a la pàgina 7, hi trobem: «Aquí teniu un dibuix de la Gran Ciutat Negra i allà baix... on viu la Clementina. La veieu?».

Un altre recurs que vam destacar va ser una sèrie d’objectes repetitius, que apareixen en moments claus de la novel·la, que en principi no hi dones la importància que agafen al final, quan lligues caps i saps d’on venen i què signifiquen.

Per exemple, les «botes clavetejades» que la tieta sempre porta per fer més mal; «el dimoniet pitjapapers» que l’oncle Rufus va llençar al cap d’en William i el va deixar inconscient. Pel que fa a animals, destaquem en Gilbert, el gat, que acompanya la Clementina en tot el periple i en Mimi, el gos de la veïna, que va a buscar ajuda per aturar la persecució a la Clementina.

Quatre elements més, són els que la menuda guarda molt ben amagats i l’ajuden a sobreviure:

•        un trosset de mirall, «record d’una altra aventura amb el trabuc de la tieta Vermília» (pàg. 46), que li permet veure el cel per la xemeneia i mirar-se les orelles per assegurar-se si li han crescut després de les infames estirades de la malvada tia;

•        un llibre titulat L’alfabet dels animals que, tot i que no diu qui n’és l’autor, hem descobert que en Wormell té un àlbum infantil publicat amb el mateix títol. A la il·lustració de la pàgina 46, es veu la Clementina mirant-lo, just a la pàgina de la C de Cocodril;

•        un conillet «gris amb orelles llargues i flonges» (pàg. 65) que la nena va trobar a les golfes el dia que les va descobrir. Així que va veure la joguina va dir “Conill”, sense saber què deia ni haver-ne vist mai cap. Tant la joguina com la paraula la van pertorbar d’allò més.

•        un vidre de les ulleres de la tia Vermília provinent d’un tret de trabuc que li van saltar pels aires.

Fem un incís per advertir-vos d’un parell d’incoherències detectades:

·         a la pàgina 46, la il·lustració mostra la Clementina mirant L’alfabet dels animals just a la lletra C de Cocodril; a la pàgina 65, quan es troba el conill diu que «(al seu llibre de l’abecedari, la C era de corb).»

·         a la pàgina 80, entre la multitud destaca un jove que «duia un abric d’un verd llampant i portava una bufanda d’un vermell encès al coll»; a la pàgina 223, quan la Clementina i el jove es retroben, ella no el pot reconèixer, perquè no s’anomenen ni el «verd llampant» ni el «vermell encès».

Per acabar, afegir que els «Investigadors secrets» hem consensuat que és una novel·la que enganxa, de lectura fluïda, que canvia la velocitat de lectura segons les escenes, n’hi ha d’estàtiques i angoixants on la «noieta» està molt quieta al soterrani, que són més lentes que d’altres com les persecucions pels terrats que són molt trepidants.

Cinquena sessió del Club de Lectura Juvenil

 Aquest mes de febrer hem comentat el primer volum de “Noceà” de Ricard Efa al club de lectura juvenil. La sinopsis del còmic diu així:

 

En un futur on l’augment del nivell del mar ha desfigurat Europa, l’oceà tal com el coneixíem ha desaparegut: és el Noceà. La societat, governada per la dictadura neoliberal de Systema, viu submergida sota continus conflictes socials. Arribada a l’adolescència, l’Atari ha pres una decisió: venjar la seva mare, morta per la policia quan ella era petita. Serà l’inici d’una vida dedicada a la justícia social, però també de l’amistat amb la Tika, una altra òrfena revoltada.

 

Si bé l’estil artístic de Ricard Efa ens ha semblat molt interessant, ens hauria agradat que el món de l’Atari i la Tika fos una societat més futurista (amb més robots i potser fins i tot alienígenes). Ara bé, la crítica social de la història és més actual que mai.

 

Inspirats en el món de “Noceà” (on les persones porten implants i tatuatges especials, i on els símbols són més importants que mai) ens ho hem passat d’allò més bé dissenyant els nostres propis tatuatges temporals. Mireu com ens han quedat:

El mes que ve comentarem l’àlbum il·lustrat Podries, que conté un poema molt famós de Joana Raspall, il·lustrat per Igansi Blanch.

El color de la pell, la llengua, 

el menjar, la roba, els jocs... 

tot podria ser diferent 

si haguéssim nascut en un altre lloc...

 

Algunes coses podrien ser millors, altres pitjors, però sabem del cert que tots som éssers humans amb sentiments comuns i necessitats comunes, i que ningú no se salva de possibles desgràcies. 

És per aquesta raó que la solidaritat amb qui pateix la desgràcia, en qualsevol de les seves formes, hauria de ser el primer imperatiu de tothom. Aquesta senzilla reflexió sobre la condició humana en forma de poema, dirigida a petits i a grans, és un homenatge emotiu a totes les persones que han hagut d’abandonar involuntàriament casa seva.

 

Però això no és tot... 

També comptarem amb la presència de l’artista! 

L’Ignasi Blanch ens visitarà el 26 de març a les 18:30h i esteu totes i tots convidats.

 

Us hi esperem!