Club de lectura CELLER DE LLETRES
La impaciència del cor, d’Stefan
Zweig
(traducció: Joan
Fontcuberta)
● Tertúlia de divendres 11 de juny de 2021
Finalitzar el curs del Club de lectura Celler de lletres amb una trobada
al voltant d’una novel·la d’Stefan Zweig és, per als apassionats de la
narrativa d’aquest escriptor, una immillorable forma d’acomiadar-nos fins
després de l’estiu. I ha quedat constatat que per a aquelles persones que no
coneixien l’obra d’aquest autor, la lectura i comentaris sobre La impaciència del cor també ha
significat una bona manera d’entrar en l’univers narratiu de Zweig.
El primer que hem acordat en base a la primera ronda de valoracions per
temptejar quines havien estat les sensacions lectores, és que ens trobem davant
una novel·la en la qual la importància de la narració rau en els personatges, i
no pas –o no tant- en l’argument de l’obra. És en ells, en la seva recreació,
en la construcció de la seva psicologia, on podem copsar més clarament el
missatge que pretén oferir-nos l’autor. Un missatge que es presenta gairebé com
una història fulletonesca, però a la qual Zweig li atorga una gran profunditat.
A més aquests personatges –així ho hem establert- poden ser analitzats
des de diferents perspectives i/o criteris. És a dir, que per una banda podem
valorar-los i catalogar-los individualment en base a la nostra lectura, però
també els podem apreuar en base a la classe social o estament de què formen
part: aristòcrates, militars, servents... Amb tot, al llarg de la tertúlia el
que hem treballat més a bastament ha estat cadascun dels personatges principals
de manera individualitzada.
Les clubaires han considerat que el tinent Hofmiller es mostra com un
ésser dèbil i amb clares mostres d’inseguretat, i fins i tot s’ha comentat que
aquest pot ser el motiu pel qual se sent còmode en l’estament militar: perquè
és una persona que necessita obeir ordres, no pas prendre decisions. Però per
l’altra banda és un ésser vanitós i molt preocupat pel què diran; un aspecte,
aquest últim, que esdevé clau per comprendre el balandreig on oscil·la sempre
la seva determinació.
La jove Edith ha estat valorada per les
clubaires com una dona intel·ligent que, a causa de la malaltia, ha caigut en
una depressió que la manté desesperada i irritable. El tracte que rep per part
dels familiars i servents l’ha col·locada en el paper de jove consentida, i
ella aprofita la situació per manipular les persones del seu voltant. Inclòs el
tinent Hofmiller, amb qui també practica –i no és amb l’únic- el xantatge
emocional.
Curiosament el personatge que ha desvetllat més empatia ha estat el
doctor Condor –a pesar de la descripció inicial amb què apareix per primer cop
en la novel·la. Condor és un home caut, de moral elevada, generós, responsable
amb la seva feina i amb les seves decisions fins a les darreres conseqüències,
i és qui ens mostra aquella forma de compassió que, al llarg de la narració,
se’ns ofereix com a sentiment que treballa per fer el bé i no només com a forma
de mostrar la llàstima que ens desperta una persona o situació.
I és que La impaciència del cor
ens ofereix una narració de ficció on, amb gran detallisme i rigor, se’ns
exposa tot un seguit de consideracions positives i negatives sobre el sentiment
de la compassió: gairebé som davant d’un tractat sobre la compassió. I aquesta
tasca Stefan Zweig la duu a terme amb un redactat on pràcticament no hi ha
diàleg, on abunden les descripcions precises, on els fets històrics que ell va
viure tan intensament –la guerra- apareixen només com a recurs literari i com a
teló de fons dels esdeveniments. I sobretot ho duu a terme amb el detallisme
psicològic mitjançant el qual ens presenta els personatges; una recreació de
l’ànima humana, cal dir-ho, magistral.
Més enllà d’aquest aspecte de tipus més temàtic, al llarg de la tertúlia
també hem comentat altres qüestions. Una d’elles podria ser el recurs de
l’autor d’utilitzar la figura del narrador testimoni, ja que a les primeres
pàgines se’ns convida a escoltar la narració que un personatge és a punt
d’explicar a un altre. Aquest recurs ens apropa de manera versemblant a la
història tot fent-nos creure que allò que llegirem és real. Un altre aspecte
podria ser la simbologia que podem extreure del ball on es coneixen el tinent
Hofmiller i Edith, i que serà el punt de partida de tot el que després
succeirà. Aquest ball, dos passos endavant i un enrere, és el que es manté en
tot moment per part de Hofmiller, que decideix prendre una actitud concreta
–dos passos endavant- però tot d’una se li desperten els dubtes –una passa
enrere. I així contínuament. Com en un ball.
Han estat molts més i molt interessants els comentaris que han anat
sorgint durant la trobada, així com la lectura que s’ha fet de frases concretes
de la novel·la que una o altra clubaire volia remarcar. Però com que resulta
impossible acollir totes aquestes aportacions i encabir-les en aquestes poques
línies, em limitaré a ressaltar la frase amb que nosaltres mateixes hem tancat
la sessió del club i que es correspon a la darrera frase de la novel·la: “Des
d’aquell moment sé que cap culpa no resta oblidada mentre la consciència en
tingui coneixement.”
Amigues i amics del Club de lectura Celler de lletres: ens retrobem el
proper mes de setembre en aquestes nostres entranyables i interessants
tertúlies. Aprofiteu aquests mesos per llegir i gaudir de les lectures!
Bon estiu!
 |
| Stefan Zweig |
● L’autor
Escriptor austríac (Viena, 1881-Brasil, 1942), va ser molt conegut durant
la dècada dels 20 i els 30 del segle XX. Fill de burgesos benestants, cursa
estudis a Viena i a Berlín, tot llicenciant-se en Filosofia. Encara en època
d’estudiant comença a assajar l’escriptura imitant Rilke en la lírica,
Hofmannsthal en el teatre i Schnitzler en la narrativa. Els seus nombrosos
viatges (França, Itàlia, Anglaterra, Espanya, Bèlgica, Holanda, Índia, Xina,
Àfrica, Amèrica) es converteixen en font permanent d’inspiració i formen el
marc de realitats, fets, llegendes i personatges que omplen les pàgines de les
seves obres.
El 1912 inicia la seva relació amorosa amb l’escriptora Friederike Maria
von Winternitz, que, per aquest motiu, abandona el seu marit. En esclatar la I
Guerra Mundial es refugia a Suïssa, on es representa la seva obra dramàtica Jeremias, en la qual blasma la guerra, i
entra en contacte amb un altre escriptor pacifista també exiliat: el seu amic
Romain Roland. Finalitzada la guerra s’instal·la a Salzburg, on inicia l’època
més fecunda de la seva vida d’escriptor. A més, casa seva esdevé el lloc de
trobada dels principals artistes de l’Europa dels anys 20.
Però el 1934 l’etapa d’èxit i brillantor entra en zona obscura: abandona
Salzburg perquè pressent que Hitler acabarà amb la independència d’Àustria. Un
cop instal·lat a Anglaterra es divorcia per casar-se amb la seva jove
secretària: Lotte Altmann.
El 1940 Zweig emigra als EEUU, i més tard al Brasil. La fatiga de la vida
nòmada i l’enfonsament de les seves esperances vers un món fonamentat en la
cultura i la comprensió humana, l’indueixen a cercar la fugida i el repòs en la
mort. Així, juntament amb la seva esposa Lotte Altmann, se suïcida a Petròpolis
(Brasil) el 23 de febrer de 1942.
● L’obra
Publicada el 1939, és la seva única novel·la llarga i en castellà també
se l’ha traduït per La piedad peligrosa.
Cosa que ens duu a plantejar-nos per què la pietat, suposadament un sentiment
elevat i generós, pot convertir-se en perillosa. I és que la novel·la explora
les contradiccions de l’ànima i el comportament humà i exposa les reaccions que
hom pot tenir davant el patiment d’altri, i com aquestes poden desembocar en
una compassió mal entesa.
La història s’inicia el novembre de 1913, quan el llavors jove oficial
Hofmiller és destinat a Jaroslau, prop de la frontera hongaresa. Mesos més tard
assisteix a un sopar al castell del senyor Kekesfalva i, després de l’àpat, se
celebra el ball. Hofmiller, per tal de complir amb la cortesia que dicten les
normes socials, treu a ballar la filla de l’amfitrió, Edith, tot i que ell sent
atracció per la neboda, Ilona. Aquest gest respectuós esdevindrà un desencert
perquè, l’oficial no ho sap, Edith pateix una discapacitat física a causa d’una
inusual malaltia. En aquell moment la noia reacciona enfurismada i colèrica,
cosa que causa desconcert en el jove.
Un cop assabentat del motiu d’aquesta resposta indignada, Hofmiller
començarà a freqüentar les visites al castell. Per una banda per l’interès que
sent per Ilona; per l’altra banda per la compassió que li desperta Edith.
Aquest capteniment vers la noia provocarà que ella se n’enamori, i en aquest
moment és quan es fa més evident l’encert del títol de l’obra: la pietat
perillosa. Però també aquest esment a la impaciència del cor; una impaciència
que provoca en els personatges que la raó sigui incapaç de conduir els
sentiments.
Escrit en primera persona, la veu narradora actua de testimoni dels fets
ocorreguts en el passat i els explica a un personatge oient, cosa que dona més versemblança
a la història exposada. I a més de la trama pinzellada més amunt hi trobem les
temàtiques que van marcar l’obra, en general, de Zweig: el declivi de
l’aristocràcia, el pas del temps i l’enyorança per les oportunitats perdudes,
les lluites interiors de l’ésser humà...
Altres dades
● Pàgina
web sobre Stefan Zweig: http://www.stefanzweig.org/en/
● Stefan
Zweig a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Stefan_Zweig
● La impaciència del cor a l’Avui: https://projectetraces.uab.cat/tracesbd/avui/2010/avui_a2010m11d4p14scultura.pdf
● La impaciencia del corazón a El
Cultural: https://elcultural.com/La-impaciencia-del-corazon
● La impaciencia del corazón al blog
Liliana Costa: https://lilianacosta.com/la-impaciencia-del-corazon/
● Conferència
de Mauricio Wiesenthal sobre Stefan Zweig (youtube): https://youtu.be/Air2h60seTQ
● Obres
d’Stefan Zweig al Catàleg Aladí (en català): http://aladi.diba.cat/search~S1*cat/X?SEARCH=(zweig%2C%20stefan)&searchscope=171&SORT=AX&l=cat&m=a
● Obres
d’Stefan Zweig al Catàleg Aladí (en castellà): http://aladi.diba.cat/search~S1*cat/X?SEARCH=a:(zweig%2C%20stefan)&searchscope=171&SORT=AX&l=spa&m=a
Sílvia Romero
www.silviaromeroolea.weebly.com
