Cinquena trobada Club Lectura Infantil, dimecres 14 gener: Llegir és un viatge... a la Gran Ciutat Negra

Llegir és un viatge... a la Gran Ciutat Negra

 

El lloc màgic de Chris Wormell

Títol original: The Magic Place. Traducció de l’anglès de Yannick Garcia

Col·lecció L’Arca. Editorial Animallibres, Barcelona, 2020

 

 

El proppassat dimecres, 14 de gener, els «Investigadors secrets» ens vam reunir, puntualment, a l’Aula Multimèdia: un punt de llum, una petita flama il·luminava El lloc màgic. I creieu-nos, ens calia, perquè aquesta novel·la, escrita i il·lustrada per Chris Wormell, és lúgubre, esfereïdora i negra «de fum i de sutge i de ronya» com la ciutat on «vivia una noieta que es deia Clementina», la protagonista.

La nostra heroïna que sembla una nena òrfena, que viu amb els seus oncles Ran­dina, que són uns malvats impresentables, té una gran fortalesa i un instint de vida envejable. Si sabéssiu com la maltracten i l’exploten, com la renyen i li estiren les orelles, com la tenen nit i dia tancada a la seva habitació, al soterrani, d’on només la deixen sortir per fer les feines de casa o esbroncar-la. A més, aquests oncles, no li saben ni el seu nom, l’anomenen «Ep, tu» o «Eptu». Uff, com pateix i fa patir. Pobra Clementina, com que mai, mai, no surt al carrer, «no sap res del món exterior» i només parla i hi contacta a través d’en Gilbert, un gat molt espavilat, que en les situacions difícils, que no són poques, sempre hi és per ajudar-la. La «noieta» tot i l’estricte aïllament en que viu, les agressions i les pors, sempre té un somni esperançador, un «lloc màgic» que la fa sentir alliberada i feliç.

Amb aquest panorama, els «Investigadors secrets», no ens vam acoquinar, tot el contrari, vam deixar anar una llarga i sucosa bateria d’in­terrogants, a saber: per què els Randina no saben el nom de la nena? Per què són tan cruels i dolents amb ella? On porta tanta violència? On van i que fan els oncles cada dia quan deixen la Clementina tancada a casa? Quin paper hi juga en Gilbert en aquesta història? Què descobreix la Clementina? La ira i els atacs de colera de la tia Ver­mília i l’oncle Rufus afecten només la protagonista? I els veïns, hi fan alguna cosa? I els comerciants del barri, quan i per què queden bocabadats? I els animals de la ciutat, què hi pinten en tot plegat? Qui és que salva la Clementina d’uns oncles tan inhumans? Els escampalls de carbó, els cops de destral, els trets de trabuc, les persecucions, els amagatalls i les atrapades, aturen la nostra heroïna?

Xooo... para el carro! Ja us podeu imaginar que, com a bons «Investigadors secrets», vam donar resposta a totes aquestes preguntes i algunes més... si, si, no ho diem per presumir.

Del que sí vam quedar molt satisfets, i us en volem deixar constància, és són d’algunes peculiaritats formals que vam detectar en la novel·la.

De bon principi, trobem paràgrafs escrits en tercera persona del singular i en temps passat alternats amb d’altres escrits en segona persona del plural i en present. El cas és que, el narrador, ens explica tota la història en tercera persona del singular i en temps passat, però quan interpel·la als lectors, sobretot referint-se a les il·lustracions que hi ha a tocar, ho fa en segona persona del plural i en present. Per exemple, només començar, a la pàgina 7, hi trobem: «Aquí teniu un dibuix de la Gran Ciutat Negra i allà baix... on viu la Clementina. La veieu?».

Un altre recurs que vam destacar va ser una sèrie d’objectes repetitius, que apareixen en moments claus de la novel·la, que en principi no hi dones la importància que agafen al final, quan lligues caps i saps d’on venen i què signifiquen.

Per exemple, les «botes clavetejades» que la tieta sempre porta per fer més mal; «el dimoniet pitjapapers» que l’oncle Rufus va llençar al cap d’en William i el va deixar inconscient. Pel que fa a animals, destaquem en Gilbert, el gat, que acompanya la Clementina en tot el periple i en Mimi, el gos de la veïna, que va a buscar ajuda per aturar la persecució a la Clementina.

Quatre elements més, són els que la menuda guarda molt ben amagats i l’ajuden a sobreviure:

•        un trosset de mirall, «record d’una altra aventura amb el trabuc de la tieta Vermília» (pàg. 46), que li permet veure el cel per la xemeneia i mirar-se les orelles per assegurar-se si li han crescut després de les infames estirades de la malvada tia;

•        un llibre titulat L’alfabet dels animals que, tot i que no diu qui n’és l’autor, hem descobert que en Wormell té un àlbum infantil publicat amb el mateix títol. A la il·lustració de la pàgina 46, es veu la Clementina mirant-lo, just a la pàgina de la C de Cocodril;

•        un conillet «gris amb orelles llargues i flonges» (pàg. 65) que la nena va trobar a les golfes el dia que les va descobrir. Així que va veure la joguina va dir “Conill”, sense saber què deia ni haver-ne vist mai cap. Tant la joguina com la paraula la van pertorbar d’allò més.

•        un vidre de les ulleres de la tia Vermília provinent d’un tret de trabuc que li van saltar pels aires.

Fem un incís per advertir-vos d’un parell d’incoherències detectades:

·         a la pàgina 46, la il·lustració mostra la Clementina mirant L’alfabet dels animals just a la lletra C de Cocodril; a la pàgina 65, quan es troba el conill diu que «(al seu llibre de l’abecedari, la C era de corb).»

·         a la pàgina 80, entre la multitud destaca un jove que «duia un abric d’un verd llampant i portava una bufanda d’un vermell encès al coll»; a la pàgina 223, quan la Clementina i el jove es retroben, ella no el pot reconèixer, perquè no s’anomenen ni el «verd llampant» ni el «vermell encès».

Per acabar, afegir que els «Investigadors secrets» hem consensuat que és una novel·la que enganxa, de lectura fluïda, que canvia la velocitat de lectura segons les escenes, n’hi ha d’estàtiques i angoixants on la «noieta» està molt quieta al soterrani, que són més lentes que d’altres com les persecucions pels terrats que són molt trepidants.

Cinquena sessió del Club de Lectura Juvenil

 Aquest mes de febrer hem comentat el primer volum de “Noceà” de Ricard Efa al club de lectura juvenil. La sinopsis del còmic diu així:

 

En un futur on l’augment del nivell del mar ha desfigurat Europa, l’oceà tal com el coneixíem ha desaparegut: és el Noceà. La societat, governada per la dictadura neoliberal de Systema, viu submergida sota continus conflictes socials. Arribada a l’adolescència, l’Atari ha pres una decisió: venjar la seva mare, morta per la policia quan ella era petita. Serà l’inici d’una vida dedicada a la justícia social, però també de l’amistat amb la Tika, una altra òrfena revoltada.

 

Si bé l’estil artístic de Ricard Efa ens ha semblat molt interessant, ens hauria agradat que el món de l’Atari i la Tika fos una societat més futurista (amb més robots i potser fins i tot alienígenes). Ara bé, la crítica social de la història és més actual que mai.

 

Inspirats en el món de “Noceà” (on les persones porten implants i tatuatges especials, i on els símbols són més importants que mai) ens ho hem passat d’allò més bé dissenyant els nostres propis tatuatges temporals. Mireu com ens han quedat:

El mes que ve comentarem l’àlbum il·lustrat Podries, que conté un poema molt famós de Joana Raspall, il·lustrat per Igansi Blanch.

El color de la pell, la llengua, 

el menjar, la roba, els jocs... 

tot podria ser diferent 

si haguéssim nascut en un altre lloc...

 

Algunes coses podrien ser millors, altres pitjors, però sabem del cert que tots som éssers humans amb sentiments comuns i necessitats comunes, i que ningú no se salva de possibles desgràcies. 

És per aquesta raó que la solidaritat amb qui pateix la desgràcia, en qualsevol de les seves formes, hauria de ser el primer imperatiu de tothom. Aquesta senzilla reflexió sobre la condició humana en forma de poema, dirigida a petits i a grans, és un homenatge emotiu a totes les persones que han hagut d’abandonar involuntàriament casa seva.

 

Però això no és tot... 

També comptarem amb la presència de l’artista! 

L’Ignasi Blanch ens visitarà el 26 de març a les 18:30h i esteu totes i tots convidats.

 

Us hi esperem!

Quarta trobada Club Lectura Infantil, dimecres 3 de desembre: Llegir és un viatge... salvatge

 

Llegir és un viatge... salvatge

 Imbatible 1. Justícia i verdura fresca

Autor: Pascal Jousselin

Sèrie de tres recopilacions publicades perl’Editorial BASE 

La lectura de desembre va ser un còmic, però la tarda del club va ser tragicòmica.

Heu de saber i entendre i entendre i saber, que un col·lapse a l’AP7 va fer arribar la conductora –mai millor dit— tres quarts d’hora tard. Ai, mareta, quin patir!

Per sort, les nostres joves lectores són molt espavilades i, en companyia de la Teresa, van engegar el club a tota castanya. Per què? Doncs perquè l’Imbatible –el nostre superheroi petit, rabassut, panxut, amb màscara, capa negra i malla groga–, és un cul inquiet, altrament dit, hiperactiu.

De fet, a les tres recopilacions de l’Imbatible hi consta que «és l’únic i veritable heroi del món del còmic»; que en un tres i no res ja és aquí, allà i a tot arreu!

I també especifiquen que «l’Imbatible no és un superheroi normal. Té el poder de travessar el temps, l’espai... i la pàgina! Un poder que utilitzarà per aturar els plans malvats de tots els dolents de tot el món!»

I, és clar, la pregunta és: –com s’ho fa?

Doncs, com que és un superheroi d’estar per casa, actua amb tota la catxassa, seguint la llei del mínim esforç, salta d’una vinyeta a l’altra sense tenir en compte ni l’espai ni el temps ni el sentit del relat. I evidentment, com es van queixar les nostres lectores, fa ballar la clepsa, explotar el cap i repassar la pàgina amunt i avall amb els ulls desorbitats.

–Us penseu que d’aquesta gosadia i manera de fer només li retraiem els lectors?

Doncs no, més d’un personatge del mateix còmic també se li queixa. I l’Imbatible respon amb tota la parsimònia del món i va donant-nos pistes cap on hem de mirar, cap on hem de tirar, si estem perduts, i com l’hem de llegir.

Per un exemple, a la segona historieta, una gateta ha quedat immobilitzada dalt de tot d’un arbre altíssim, una velleta demana ajuda a l’Imbatible perquè la rescati. A la dona li sap greu el risc que pot córrer l’Imbatible per l’alçada de l’arbre. Però el superheroi no s’enfila pas, s’ajup, trenca el marc de la vinyeta i rescata la gata per la fila de vinyetes de sota. Quan la velleta sorpresa li pregunta si hi ha dues gatetes, l’Imbatible li respon: «Sí, però no. Simplement hi ha un decalatge. Torneu-ho a mirar». I es queda tan ample.

Una altra observació que vam consensuar és que l’Imbatible és un superheroi molt quotidià, cada dia va a buscar el pa, cuina, neteja, planxa, cuida el jardí... Les seves heroïcitats les dedica als veïns, ajuda a la policia municipal i en pocs casos s’allunya de la seva ciutat.

En resum, que si l’Imbatible us ha fet ballar la closca, explotar el cervell, rumiar una bona estona i repassar la pàgina amunt i avall, més d’una vegada... estigueu tranquil·les, sou on heu d’estar, perquè aquest és un còmic ideat per fer barrinar i cavil·lar tothom a tota hora. Tot un repte i força divertit.

Comentada la lectura i tal com vam acordar el darrer dia, vam posar tots els noms candidats en una capsa, i l’atzar, a través de la mà innocent de la Teresa, va decidir que ens diem:

Investigadors secrets

Celebrem-ho!!!

 

  

 

I ara, com a bons Investigadors secrets, vam haver de triar una lectura imprescindible pel mes de març. Embolicats amb paper kraft, ben opac, s’hi amagaven els 6 títols següents:

·        L’odissea d’Homer, adaptació d’Albert Jané; il·lustracions de Pep Mont­serrat; publicat per l’editorial Combel, a Barcelona, el 2008.

·         Alícia al país de les meravelles de Lewis Carroll; traducció de Salvador Oliva; il·lustracions de Júlia Sardà, publicat per Estrella Polar, a Barcelona, el 2015.

·         El Bruixot d'Oz de L. Frank Baum, traducció de Miquel Desclot; il·lus­tracions de Iban Barrenetxea; publicat per Combel, a Barcelona, el 2022.

·         Peter Pan de J. M. Barrie; traducció de Maria Antònia Oliver; publicat per Empúries, a Barcelona, el 2019.

·         En Jim Botó i en Lluc el maquinista de Michael Ende; il·lustracions de F. J. Tripp; traducció i presentació de Carme Serrallonga i publicat per La Galera, a Barcelona, el 2004.

·         Rònia. La filla del bandoler d’Astrid Lindgren; il·lustracions de Katsuya Kondo, traducció: d’Ulla Ljungström, Esther Rubio i Anna Duesa i publicat per Kókinos, a Madrid, el 2022.

Després de donar algunes pistes o llegir-ne un fragment significatiu, les investigadores vam descobrir tots els títols i, mans a l’obra, vam mirar, observar i valorar quin dels sis volien triar. Finalment l’escollit va ser Rònia. La filla del bandoler.

I, la cosa no s’acaba aquí, vam presentar la lectura de gener: El lloc màgic, una novel·la de l’escriptor i il·lustrador autodidacte Chris Wormell, que segons diuen és l’actual Dickens. Si, si, ja veureu a quin Londres més fosc i malvat ens porta. Gaudiu de la lectura i el proper dimecres, 14 de gener, en parlem.

Novetats i Activitats Març

Exposicions del mes de març a la biblioteca

 Al claustre:

L'exposició "La força per moure el món - 35 anys d'escoltisme" a càrrec de l'Agrupament Escolta i Guia Sant Sadurní

Aquest any celebrem amb orgull els 35 anys del nostre Cau de Sant Sadurní, una etapa plena d´aprenentatges, amistats i projectes compartits que han deixat empremta en moltes generacions de joves i famílies. Fundat com a espai d'educació en el lleure i de formació en valors com la cooperació, la responsabilitat, el respecte i l´esperit comunitari, el Cau ha estat al llarg de més de tres dècades un lloc de trobada, creixement i vivències que ens defineixen com a comunitat.

Per això presentem aquesta exposició fotogràfica commemorativa, que recull imatges representatives de la història del Cau, els seus moments més emblemàtics, les experiències viscudes per infants, adolescents i equip de caps, així com els valors que han estat pilars essencials del projecte al llarg dels anys: companyonia, aventura, respecte per la natura, aprenentatge col·lectiu i compromís social.

L'exposició vol ser un recorregut emocional i visual des dels inicis fins a l'actualitat, posant en relleu com el Cau ha acompanyat el creixement de moltes persones, ha transformat experiències quotidianes en records inesborrables i ha sabut adaptar-se als canvis de cada moment. També fem esment —amb un somriure— dels anys en què el Cau va obrir i tancar portes, fins que l'any 1991 va reobrir definitivament, iniciant l'etapa que avui celebrem i que dóna sentit a aquests 35 anys d´història continuada.

Volem compartir aquesta exposició amb tothom que ha format part del Cau, amb les famílies, amigues, veïnat i persones que estimem l'educació en el lleure, perquè cadascuna de les imatges parli del que hem construït junts i del camí que tenim encara per endavant.

A les vitrines d'art:

"Puzzles" de Marcel·lí Calaf"

A l'espai Jove:

Els estereotips de gènere en l'art 

L'alumnat de 2n del CFPS d'Educació Infantil de l'Institut Intermunicipal del Penedès vol donar a conèixer artistes plàstiques de diferents disciplines, moltes d'elles invisibilitzades pel fet de ser dones. Per aquest motiu, des de l'assignatura de Projecte, han fet recerca de dones pintores i escultores que han intentat fer del seu art la seva professió i han fet propostes d'activitats per a infants. En aquesta petita exposició l'alumnat ha volgut transmetre visualment la seva tècnica pictòrica i els fets més rellevants de  totes elles.

El club de lectura Celler de Lletres comenta "El jardí oblidat" de Kate Morton

Club de lectura Celler de Lletres sobre El jardí oblidat de Kate Morton

Resum de la trobada del 13 de febrer de 2026

La sessió sobre El jardí oblidat va començar amb una certa coincidència general: és una novel·la llarga, amb trams que potser s’allarguen massa i amb alguns moments que es fan lents, especialment a la primera part. Algunes lectores van trobar que hi havia fragments, com els contes intercalats, que semblaven sobrers o excessius. I tanmateix, també es va dir que, potser, sense aquesta exageració i aquest desplegament d’història, no hi hauria novel·la.

Malgrat aquestes reserves, la majoria vam coincidir que és un llibre que enganxa. La incertesa es manté fins gairebé l’últim moment, i aquesta sensació d’estar desfent un cabdell de llana, anar estirant el fil per veure on porta, és el que et fa continuar. Els salts constants entre trames i èpoques, que en un principi podrien desorientar, són justament un dels punts forts: en canviar tan ràpid d’escenari i de temps, la lectura agafa ritme i passa molt més de pressa del que podria semblar en un llibre tan extens.

També es va parlar dels personatges, molts d’ells marcats per traumes, silencis i ferides del passat. Aquesta càrrega emocional dona gruix a la història, tot i que en alguns moments pot resultar intensa o fins i tot una mica melodramàtica. Els contes, que al principi poden desconcertar, van acabar sent valorats com una pista subtil del que acabarà passant a la novel·la, una mena d’eco simbòlic de la trama principal.

foto del club del mes de març del 2025

Ens vam preguntar per què havia estat un best-seller, i la resposta més repetida va ser clara: perquè enganxa. Hi ha llibres que són per reflexionar llargament, i n’hi ha que són per deixar-se portar. Aquest, per a moltes, ha estat dels segons: una lectura per gaudir, per entretenir-se, per submergir-se en una història plena de secrets. Algunes lectores el van devorar en pocs dies i s’ho van passar molt bé; d’altres hi van trobar més entrebancs, però totes vam coincidir que té aquell punt de misteri que fa que, encara que critiquis algun excés, vulguis saber com acaba.

Kate Morton

Austràlia, 1976) és una escriptora australiana especialitzada en novel·les de misteri i sagues familiars amb forts salts temporals. Va estudiar literatura anglesa i teatre, i va assolir l’èxit internacional amb la seva primera novel·la, La casa de Riverton. Les seves obres s’han traduït a nombroses llengües i són conegudes per combinar intriga, emoció i una ambientació molt cuidada.

Bibliografia destacada:

• La casa de Riverton (2006)
• El jardí oblidat (2008)
• Les hores llunyanes (2010)
• El secret del rellotger (2012)
• La filla del rellotger (2018)

El jardí oblidat

El jardí oblidat és una novel·la que atrapa des de les primeres pàgines gràcies a un misteri inicial molt suggeridor: una nena apareix sola en un vaixell rumb a Austràlia i ningú sap d’on ve ni qui és realment. A partir d’aquest punt, Kate Morton construeix una història que es desplega al llarg de diverses dècades i en diferents escenaris, sobretot entre Anglaterra i Austràlia, combinant el to de saga familiar amb elements de novel·la d’intriga. El lector va descobrint les peces del trencaclosques a poc a poc, a través de salts temporals i de diferents veus narratives que mantenen l’interès i les ganes de continuar llegint.

Un dels grans encerts del llibre és l’ambientació i la importància dels espais, especialment el jardí, que actua gairebé com un personatge més: un lloc ple de secrets, records i silencis. Els personatges femenins tenen un pes central i estan dibuixats amb sensibilitat, mostrant diferents maneres d’afrontar la pèrdua, la identitat i les relacions familiars. Tot i que la novel·la aborda temes profunds, com el passat que torna, els vincles de sang o la necessitat de saber d’on venim, ho fa amb una narració àgil i accessible, que fa que la lectura sigui fluida i molt agradable.

És una lectura que combina emoció i misteri i haig de confessar que a mi em va sorprendre. Sense ser una novel·la trista, té un component emotiu que connecta fàcilment amb el lector i que posa al centre les relacions humanes i la manera com el passat influeix en les decisions presents.

 

Jordi Romeu Carol

 

Exposicions del mes de febrer a la biblioteca

 Al claustre:

Exposició "Indrets" collages de Jaume Vilajoana

Sóc en Jaume Vilajoana, nascut a Manresa.

Actualment vivint a prop de Valls. Vaig viure un temps a Sant Sadurní d'Anoia participant activament en projectes com "l´ hort i el bosc de les escoles", motivat pel meu compromís amb la natura,  la qual ha estat un element clau en les meves creacions artístiques inconformistes, crítiques i punyents amb el reciclatge de les imatges que em parlen i ens remouen.
Format en Arterapia a Barcelona .Actualment dirigeixo  tallers de col.lage a l'Escola d'Adults Catalonia de l'Hospitalet de Llobregat i d'altres comunitats.

 Salutacions

A les vitrines d'art:

"Mandales" fets per l´Emili Martí Casanella

L´Emili pintava els mandales per fomentar la concentració i la energia en un sol punt. Això l´ajudava a millorar la seva vena creativa que portava a dins. L´exposició dels mandales són en record seu