Quarta trobada Club Lectura Infantil, dimecres 3 de desembre: Llegir és un viatge... salvatge

 

Llegir és un viatge... salvatge

 Imbatible 1. Justícia i verdura fresca

Autor: Pascal Jousselin

Sèrie de tres recopilacions publicades perl’Editorial BASE 

La lectura de desembre va ser un còmic, però la tarda del club va ser tragicòmica.

Heu de saber i entendre i entendre i saber, que un col·lapse a l’AP7 va fer arribar la conductora –mai millor dit— tres quarts d’hora tard. Ai, mareta, quin patir!

Per sort, les nostres joves lectores són molt espavilades i, en companyia de la Teresa, van engegar el club a tota castanya. Per què? Doncs perquè l’Imbatible –el nostre superheroi petit, rabassut, panxut, amb màscara, capa negra i malla groga–, és un cul inquiet, altrament dit, hiperactiu.

De fet, a les tres recopilacions de l’Imbatible hi consta que «és l’únic i veritable heroi del món del còmic»; que en un tres i no res ja és aquí, allà i a tot arreu!

I també especifiquen que «l’Imbatible no és un superheroi normal. Té el poder de travessar el temps, l’espai... i la pàgina! Un poder que utilitzarà per aturar els plans malvats de tots els dolents de tot el món!»

I, és clar, la pregunta és: –com s’ho fa?

Doncs, com que és un superheroi d’estar per casa, actua amb tota la catxassa, seguint la llei del mínim esforç, salta d’una vinyeta a l’altra sense tenir en compte ni l’espai ni el temps ni el sentit del relat. I evidentment, com es van queixar les nostres lectores, fa ballar la clepsa, explotar el cap i repassar la pàgina amunt i avall amb els ulls desorbitats.

–Us penseu que d’aquesta gosadia i manera de fer només li retraiem els lectors?

Doncs no, més d’un personatge del mateix còmic també se li queixa. I l’Imbatible respon amb tota la parsimònia del món i va donant-nos pistes cap on hem de mirar, cap on hem de tirar, si estem perduts, i com l’hem de llegir.

Per un exemple, a la segona historieta, una gateta ha quedat immobilitzada dalt de tot d’un arbre altíssim, una velleta demana ajuda a l’Imbatible perquè la rescati. A la dona li sap greu el risc que pot córrer l’Imbatible per l’alçada de l’arbre. Però el superheroi no s’enfila pas, s’ajup, trenca el marc de la vinyeta i rescata la gata per la fila de vinyetes de sota. Quan la velleta sorpresa li pregunta si hi ha dues gatetes, l’Imbatible li respon: «Sí, però no. Simplement hi ha un decalatge. Torneu-ho a mirar». I es queda tan ample.

Una altra observació que vam consensuar és que l’Imbatible és un superheroi molt quotidià, cada dia va a buscar el pa, cuina, neteja, planxa, cuida el jardí... Les seves heroïcitats les dedica als veïns, ajuda a la policia municipal i en pocs casos s’allunya de la seva ciutat.

En resum, que si l’Imbatible us ha fet ballar la closca, explotar el cervell, rumiar una bona estona i repassar la pàgina amunt i avall, més d’una vegada... estigueu tranquil·les, sou on heu d’estar, perquè aquest és un còmic ideat per fer barrinar i cavil·lar tothom a tota hora. Tot un repte i força divertit.

Comentada la lectura i tal com vam acordar el darrer dia, vam posar tots els noms candidats en una capsa, i l’atzar, a través de la mà innocent de la Teresa, va decidir que ens diem:

Investigadors secrets

Celebrem-ho!!!

 

  

 

I ara, com a bons Investigadors secrets, vam haver de triar una lectura imprescindible pel mes de març. Embolicats amb paper kraft, ben opac, s’hi amagaven els 6 títols següents:

·        L’odissea d’Homer, adaptació d’Albert Jané; il·lustracions de Pep Mont­serrat; publicat per l’editorial Combel, a Barcelona, el 2008.

·         Alícia al país de les meravelles de Lewis Carroll; traducció de Salvador Oliva; il·lustracions de Júlia Sardà, publicat per Estrella Polar, a Barcelona, el 2015.

·         El Bruixot d'Oz de L. Frank Baum, traducció de Miquel Desclot; il·lus­tracions de Iban Barrenetxea; publicat per Combel, a Barcelona, el 2022.

·         Peter Pan de J. M. Barrie; traducció de Maria Antònia Oliver; publicat per Empúries, a Barcelona, el 2019.

·         En Jim Botó i en Lluc el maquinista de Michael Ende; il·lustracions de F. J. Tripp; traducció i presentació de Carme Serrallonga i publicat per La Galera, a Barcelona, el 2004.

·         Rònia. La filla del bandoler d’Astrid Lindgren; il·lustracions de Katsuya Kondo, traducció: d’Ulla Ljungström, Esther Rubio i Anna Duesa i publicat per Kókinos, a Madrid, el 2022.

Després de donar algunes pistes o llegir-ne un fragment significatiu, les investigadores vam descobrir tots els títols i, mans a l’obra, vam mirar, observar i valorar quin dels sis volien triar. Finalment l’escollit va ser Rònia. La filla del bandoler.

I, la cosa no s’acaba aquí, vam presentar la lectura de gener: El lloc màgic, una novel·la de l’escriptor i il·lustrador autodidacte Chris Wormell, que segons diuen és l’actual Dickens. Si, si, ja veureu a quin Londres més fosc i malvat ens porta. Gaudiu de la lectura i el proper dimecres, 14 de gener, en parlem.

Novetats i Activitats Març

Exposicions del mes de març a la biblioteca

 Al claustre:

L'exposició "La força per moure el món - 35 anys d'escoltisme" a càrrec de l'Agrupament Escolta i Guia Sant Sadurní

Aquest any celebrem amb orgull els 35 anys del nostre Cau de Sant Sadurní, una etapa plena d´aprenentatges, amistats i projectes compartits que han deixat empremta en moltes generacions de joves i famílies. Fundat com a espai d'educació en el lleure i de formació en valors com la cooperació, la responsabilitat, el respecte i l´esperit comunitari, el Cau ha estat al llarg de més de tres dècades un lloc de trobada, creixement i vivències que ens defineixen com a comunitat.

Per això presentem aquesta exposició fotogràfica commemorativa, que recull imatges representatives de la història del Cau, els seus moments més emblemàtics, les experiències viscudes per infants, adolescents i equip de caps, així com els valors que han estat pilars essencials del projecte al llarg dels anys: companyonia, aventura, respecte per la natura, aprenentatge col·lectiu i compromís social.

L'exposició vol ser un recorregut emocional i visual des dels inicis fins a l'actualitat, posant en relleu com el Cau ha acompanyat el creixement de moltes persones, ha transformat experiències quotidianes en records inesborrables i ha sabut adaptar-se als canvis de cada moment. També fem esment —amb un somriure— dels anys en què el Cau va obrir i tancar portes, fins que l'any 1991 va reobrir definitivament, iniciant l'etapa que avui celebrem i que dóna sentit a aquests 35 anys d´història continuada.

Volem compartir aquesta exposició amb tothom que ha format part del Cau, amb les famílies, amigues, veïnat i persones que estimem l'educació en el lleure, perquè cadascuna de les imatges parli del que hem construït junts i del camí que tenim encara per endavant.

A les vitrines d'art:

"Puzzles" de Marcel·lí Calaf"

A l'espai Jove:

Els estereotips de gènere en l'art 

L'alumnat de 2n del CFPS d'Educació Infantil de l'Institut Intermunicipal del Penedès vol donar a conèixer artistes plàstiques de diferents disciplines, moltes d'elles invisibilitzades pel fet de ser dones. Per aquest motiu, des de l'assignatura de Projecte, han fet recerca de dones pintores i escultores que han intentat fer del seu art la seva professió i han fet propostes d'activitats per a infants. En aquesta petita exposició l'alumnat ha volgut transmetre visualment la seva tècnica pictòrica i els fets més rellevants de  totes elles.

El club de lectura Celler de Lletres comenta "El jardí oblidat" de Kate Morton

Club de lectura Celler de Lletres sobre El jardí oblidat de Kate Morton

Resum de la trobada del 13 de febrer de 2026

La sessió sobre El jardí oblidat va començar amb una certa coincidència general: és una novel·la llarga, amb trams que potser s’allarguen massa i amb alguns moments que es fan lents, especialment a la primera part. Algunes lectores van trobar que hi havia fragments, com els contes intercalats, que semblaven sobrers o excessius. I tanmateix, també es va dir que, potser, sense aquesta exageració i aquest desplegament d’història, no hi hauria novel·la.

Malgrat aquestes reserves, la majoria vam coincidir que és un llibre que enganxa. La incertesa es manté fins gairebé l’últim moment, i aquesta sensació d’estar desfent un cabdell de llana, anar estirant el fil per veure on porta, és el que et fa continuar. Els salts constants entre trames i èpoques, que en un principi podrien desorientar, són justament un dels punts forts: en canviar tan ràpid d’escenari i de temps, la lectura agafa ritme i passa molt més de pressa del que podria semblar en un llibre tan extens.

També es va parlar dels personatges, molts d’ells marcats per traumes, silencis i ferides del passat. Aquesta càrrega emocional dona gruix a la història, tot i que en alguns moments pot resultar intensa o fins i tot una mica melodramàtica. Els contes, que al principi poden desconcertar, van acabar sent valorats com una pista subtil del que acabarà passant a la novel·la, una mena d’eco simbòlic de la trama principal.

foto del club del mes de març del 2025

Ens vam preguntar per què havia estat un best-seller, i la resposta més repetida va ser clara: perquè enganxa. Hi ha llibres que són per reflexionar llargament, i n’hi ha que són per deixar-se portar. Aquest, per a moltes, ha estat dels segons: una lectura per gaudir, per entretenir-se, per submergir-se en una història plena de secrets. Algunes lectores el van devorar en pocs dies i s’ho van passar molt bé; d’altres hi van trobar més entrebancs, però totes vam coincidir que té aquell punt de misteri que fa que, encara que critiquis algun excés, vulguis saber com acaba.

Kate Morton

Austràlia, 1976) és una escriptora australiana especialitzada en novel·les de misteri i sagues familiars amb forts salts temporals. Va estudiar literatura anglesa i teatre, i va assolir l’èxit internacional amb la seva primera novel·la, La casa de Riverton. Les seves obres s’han traduït a nombroses llengües i són conegudes per combinar intriga, emoció i una ambientació molt cuidada.

Bibliografia destacada:

• La casa de Riverton (2006)
• El jardí oblidat (2008)
• Les hores llunyanes (2010)
• El secret del rellotger (2012)
• La filla del rellotger (2018)

El jardí oblidat

El jardí oblidat és una novel·la que atrapa des de les primeres pàgines gràcies a un misteri inicial molt suggeridor: una nena apareix sola en un vaixell rumb a Austràlia i ningú sap d’on ve ni qui és realment. A partir d’aquest punt, Kate Morton construeix una història que es desplega al llarg de diverses dècades i en diferents escenaris, sobretot entre Anglaterra i Austràlia, combinant el to de saga familiar amb elements de novel·la d’intriga. El lector va descobrint les peces del trencaclosques a poc a poc, a través de salts temporals i de diferents veus narratives que mantenen l’interès i les ganes de continuar llegint.

Un dels grans encerts del llibre és l’ambientació i la importància dels espais, especialment el jardí, que actua gairebé com un personatge més: un lloc ple de secrets, records i silencis. Els personatges femenins tenen un pes central i estan dibuixats amb sensibilitat, mostrant diferents maneres d’afrontar la pèrdua, la identitat i les relacions familiars. Tot i que la novel·la aborda temes profunds, com el passat que torna, els vincles de sang o la necessitat de saber d’on venim, ho fa amb una narració àgil i accessible, que fa que la lectura sigui fluida i molt agradable.

És una lectura que combina emoció i misteri i haig de confessar que a mi em va sorprendre. Sense ser una novel·la trista, té un component emotiu que connecta fàcilment amb el lector i que posa al centre les relacions humanes i la manera com el passat influeix en les decisions presents.

 

Jordi Romeu Carol

 

Exposicions del mes de febrer a la biblioteca

 Al claustre:

Exposició "Indrets" collages de Jaume Vilajoana

Sóc en Jaume Vilajoana, nascut a Manresa.

Actualment vivint a prop de Valls. Vaig viure un temps a Sant Sadurní d'Anoia participant activament en projectes com "l´ hort i el bosc de les escoles", motivat pel meu compromís amb la natura,  la qual ha estat un element clau en les meves creacions artístiques inconformistes, crítiques i punyents amb el reciclatge de les imatges que em parlen i ens remouen.
Format en Arterapia a Barcelona .Actualment dirigeixo  tallers de col.lage a l'Escola d'Adults Catalonia de l'Hospitalet de Llobregat i d'altres comunitats.

 Salutacions

A les vitrines d'art:

"Mandales" fets per l´Emili Martí Casanella

L´Emili pintava els mandales per fomentar la concentració i la energia en un sol punt. Això l´ajudava a millorar la seva vena creativa que portava a dins. L´exposició dels mandales són en record seu

"El llibre dels finals" de Joan Bodon Tertúlia del 9 de gener de 2026 del club de lectura Segona Fermentació

El llibre dels finals de Joan Bodon

Tertúlia del 9 de gener de 2026

Durant la primera trobada de l’any del club de lectura Segona fermentació vam debatre sobre El llibre dels finals. El plantejament de la novel·la, la manera com s’emmarca la situació del narrador, va sorprendre la majoria d’integrants del club. Sembla una decisió injustificable que el narrador, després d’una diagnosi d’una malaltia mortal, decideixi tallar tota connexió amb la seva família per passar els seus darrers dies a una població d’Occitània, voltant pels carrers, bevent vi, rumiant i freqüentant prostitutes. Algunes intervencions van apuntar cap a una possible interpretació simbòlica de la dicotomia puresa/corrupció. D’altres van trobar que hi havia elements masclistes en la narració. Va haver-hi més unanimitat a l’hora d’assenyalar que la premissa del llibre és la confusió entre la malaltia personal i la patologia de la seva llengua (la llengua occitana, tocada també de mort).

«He escoltat viure el teu poble, Clarmont. Encara no he sentit ni una paraula de patuès o dialecte, ni sí ni no en llengua d’Oc. Són francesos les teves escoles, els teus liceus i les teves facultats. Ni tan sols una càtedra per estudiar els trobadors... Encara menys els felibres»

Les causes de la decadència d’Occitània, explorades en forma de resumidíssimes pinzellades històriques (massa esbiaixades per a alguns) que van apareixent en el seu monòleg interior, exploren escenaris hipotètics com ara que hauria passat si els àrabs i no els espanyols haguessin ‘descobert’ Amèrica.  A banda de les pinzellades històriques, els versos dels trobadors també van puntant la meditació del narrador. Inevitablement, atesa la perspectiva històrica, hi va haver lectores que hi van trobar massa noms i referències només insinuades o apuntades. L’obra és, en això hi va haver coincidència, una defensa de les llengües minoritàries i el seu lloc al món davant la implacable lògica colonial que les condemna a processos d’extinció.

Una altra interpretació que es va proposar és que el narrador oscil·la entre el descoratjament i la fe, i que el llibre seria, doncs, una mena de «cant de sospirs», interpretació reforçada pel mossèn descregut que paradoxalment aconsegueix de transmetre fe als altres. El final sembla abonar aquesta lectura perquè el narrador es conjura a cantar, com la merla, amb el darrer alè que li resti.

«Sé que la Maite morirà amb el somriure als llavis, amb claror als ulls, gràcies a la seva fe i gràcies a mi.»

Altres temàtiques que vam explorar van ser la particular interpretació de la famosa paradoxa filosòfica coneguda com L’aposta de Pascal (altre cop qüestió de fe), com també els elements surrealistes que l’autor introdueix a la novel·la: la font que converteix en pedra tot el que s’hi remulla i el castell de Marxilhat, ple de velles glòries marxistes (una altra il·lusió tocada de mort) que hi són conservades artificialment, en certa manera també petrificades. La sessió va concloure amb l’audició de dues cançons occitanes: La Filha de Perpinhan, amb lletra de Joan Bodon i interpretació de Mans de Breïsh, i  Aqueras montanhas, himne oficial de la Vall d’Aran interpretat per Alidé Sans.

«De què serveix a la fulla de plànyer-se? I les cançons són menys que fulles.»

L’autor

L’escriptor occità Joan Bodon va néixer el 1920 a Crespin de Naucèla, un llogaret del Roerga, en una família de la petita pagesia. Va estudiar per mestre d’escola i com a tal exercí a diverses localitats d’Occitània, i els darrers sis anys a l’Arbàtaix, una població d’Algèria, on es morí el 1975. L’ambient propici de casa, amb una mare i una tia que eren grans narradores, i el contacte amb les obres dels felibres —partidaris del moviment cultural que cercava restaurar l’ús  de la llengua occitana (dita també llengua d’oc) i dignificar-ne la literatura—, aviat van portar Bodon a escriure en occità.

La seva obra tracta els problemes de les persones occitanes i el conflicte que suposa la seva voluntat d’integrar-se a la civilització moderna sense renegar de la seva identitat. Les seves poesies inspiraren cançons que encara són molt populars.

Després d’escriure contes, Contes dels Balssas (1953), va cultivar la novel·la: La grava sul camin, La Santa Estèla del Centenari, Lo libre dels Grands Jorns, Lo libre de Catòia (1966), La Quimera … i la poesia: Res non val l’electro-chòc, Sus la mar de las galèras, entre altres obres.

L’obra

Al protagonista li queden pocs mesos de vida i decideix acabar els seus dies al nord d’Occitània. Camina, rumia, tasta plats, beu vi, té converses variades, sovint acompanyat per un capellà una mica particular. A mesura que passen els dies, però, va sent cada cop més dolorosament conscient que la seva llengua també és un procés agònic paral·lel al seu.

Joan Bodon desplega en aquesta novel·la un estil narratiu àgil, juganer, que barreja els tocs d’humor amb els estirabots i les lamentacions amargues. La primera persona és interrompuda per les anècdotes que hi posen els records i l’activitat del món, que irrompen en la seva meditació sobre els finals amb aquella puixança i insistència que tenen les coses vives.

«Ni tan sols faig servir la meva llengua per comprar pa. Menys encara per fer l’amor…»

El gran tema de Bodon és la desaparició, l’extinció de cultures i de mons sencers davant la imposició de determinades formes de vida que n’assassinen unes altres. És per això que aposta per un narrador una mica espectral, semblant a un fantasma que hi és però que no hi és del tot, a cavall entre un món que s’esvaneix i un futur desconegut però intuït. Podem llegir aquesta obra en català gràcies a la traducció que en feu el 2015 un vell conegut del nostre club de lectura, l’escriptor Joan-Lluís Lluís, de qui vam llegir la novel·la El dia de l’ós.

Si escriure literatura ja és, en moltes circumstàncies, un acte de fe (fe en un possible lector i en un esdevenidor), escriure en una llengua en procés de desaparició i substitució és un acte doblement agosarat.

«Escriure, sempre, escriure… El llibre que escriuré serà l’últim… Quan jo ja no hi sigui ningú no el llegirà. Encara que fos el més gran llibre de la nostra llengua. Una literatura, però, mai no s’acaba amb una obra mestra…»

 

Xavier Zambrano

Novetats i Activitats Febrer