24 de novembre 2021

Crònica de la tercera trobada del Club de Lectura Juvenil del 18/11/2021

 

A l'última sessió del club de lectura juvenil hem comentat “Selfies al cementiri” de Maria Carme Roca, el 15è Premi Barcanova de Literatura Juvenil. I quin debat! Hi ha hagut de tot: des de lectors que l'han devorat, fins a d'altres a qui no els ha enganxat. Les explicacions dels diversos tipus de “morts virtuals” (barrejades amb referències a diverses llegendes nòrdiques) ens han resultat un xic confuses, i esperàvem un final més apoteòsic (hem arribat a la conclusió que la història va de més a menys).




 Això sí, també hi ha hagut moments que ens han fet riure de valent, com per exemple:

 p. 45 “Mai no m’havia agradar el meu nom, però quan vaig saber que una cadira d’IKEA també se’n deia, de Nils, encara el vaig avorrir més. I una cadira estranya, per a gent estrafeta i boteruda.”

 I estem d'acord que el més terrorífic del llibre (més que no pas els fantasmes!) és la personalitat del propi Nils (un dels protagonistes, i una molt mala companyia) i les relacions tòxiques en general!



Per últim, hem fet una petita activitat per celebrar el NaNoWriMo (el National Novel Writing Month). Durant un mes milers de persones d'arreu del món es proposen escriure 50.000 paraules: és a dir, escriure una novel·la des de zero i acabar-la. Així que hem jugat a un clàssic... La frase incompleta! Cadascú ha escollit un fragment de “Selfies al cementiri” i l’ha fet servir per començar a escriure una nova història. Passats cinc minuts, tothom s'ha intercanviat els seus papers amb la persona del costat, però doblegant el paper de manera que només es veiés l'última frase que havien escrit. I a partir d’aquesta frase cadascú ha hagut de continuar la història com millor li semblés... fins a completar tota la ronda i posar punt i final. El resultat han sigut cinc històries d'allò més estrafolàries sobre vampirs, robots destructors, aliens amb floripondios, assassins en sèrie i espades màgiques. Aquí podeu llegir una d'elles:

 «No puc fer res per l’Anton, Karin, t’ho he dit mil cops. Que a tu t’agradi no vol dir que t’hagin d’ajudar. A més, tu ets una vampira, no una humana. I t’hauràs de controlat per no beure’t la seva sang.

No volia adormir-me per vigilar els “benvinguts” però la pols de dormir va fer efecte massa d’hora.

Vaig sentir com a cada segon anava perdent un sentit, i així és com en cinc instants vaig acabar com mai havia imaginat.

Mai havia imaginat que algú com jo acabaria així, sent portat a una sala per ser executat per un grup d’aliens furiosos.

Aquells éssers que semblen mocs amb dia. Havia llegit molt sobre aquests éssers que semblen mocs però mai havia pensat que fos real. Que tot allò fos real.

Però no, tot allò era un somni. Seguia sent la Karin d’abans, amb el meu amor Anton i la meva amiga Sara. Tenia l’àvia, que és una pesada (no para de dir: “ai, la meva Karineta” mentre m’estira la galta). Eren les set així que vaig anar a sopar. “He dormit tot el dia”, vaig pensar.»



El mes que ve comentarem “Reckless: carn de pedra” de Cornelia Funke, una novela d'aventures i fantasia que dóna un gir fosc als contes de fades tradicionals... Ens veiem el 16 de desembre!

 Mx

 

23 de novembre 2021

Entrevista a vàries membres del jurat del Premi Celler de Lletres 2021

 

De clubaire a jurat literari: Frida Anglès, Lali Gargallo i Teresa Ros

(per Sílvia Romero)

 El “7è Concurs de Novel·la curta Celler de lletres, 2021” va fer públic el veredicte de l’obra guanyadora el passat mes d’octubre: El sorteig, de Pilar de los Hielos. Aquest certamen es caracteritza, a més de la seva temàtica al voltant de la cultura vitivinícola, en el fet de comptar, entre els membres del jurat, amb lectores i lectors del Club de lectura Celler de lletres, que és el club que dona nom al premi. En la convocatòria de 2021 les clubaires que van formar part del jurat han estat Frida Anglès, Lali Gargallo, i Teresa Ros.

Ara que ja han passat uns mesos des de la trobada del jurat, i prop d’un mes des de l’acte de lliurament del premi, hem volgut conversar amb elles per conèixer de primera mà com van viure aquesta experiència.

                               D’esquerra a dreta Lali Gargallo, Teresa Ros, i Frida Anglès

 

🡺Gràcies per concedir-me el vostre temps per a aquesta entrevista. En primer lloc seria interessant saber com us va arribar la proposta per fer de jurat.

TERESA: La veritat és que no recordo ben bé si ens vam trobar pel carrer i m’ho van dir, o si va ser en anar a la biblioteca. Però sí recordo que va ser personalment amb la Glòria Bricollé, la directora.

FRIDA: Si no ho recordo malament crec que va ser a través d’un missatge de la Glòria.


🡺I Lali? En el teu cas t’ho van comentar més tard, oi? Com va anar? Perquè habitualment són dos, les clubaires que participen com a membres del jurat.

LALI: En el meu cas la Glòria em va trucar per proposar-me formar part del jurat, i li vaig comentar que tenia entès que ja hi havia dues persones del club de lectura, que són les que normalment feien falta. Però llavors ella em va comentar que aquest any era excepcional perquè s’havien presentat una quantitat d’obres considerable, i havien pensat fer uns equips de treball per organitzar una primera selecció d’originals, i això implicava que necessitaven un tercer membre per formar part del jurat d’aquest any. M’ho vaig rumiar una mica, i finalment vaig dir que sí.

 

🡺Per tant, ja entreu a formar part del jurat del concurs. Però, ¿teníeu experiència en aquest rol de jurat, encara que sigui al voltant d’alguna altra matèria?

TERESA: No, jo no.

FRIDA: Doncs no, mai.

LALI: Jo m’haig de remetre a la meva feina, a l’escola, perquè he estat membre del jurat dels premis del Sant Jordi de primària de l’Institut Escola Jacint Verdaguer crec que tres vegades. En un cas era premi de poesia i els altres dos era concurs de relats, on els alumnes feien un escrit amb inici, nus, i desenllaç.

 

🡺Tal com hem comentat fa un moment, enguany, a causa de la quantitat d’originals rebuts, es fa fer necessària una primera fase de selecció d’obres. Això va tenir lloc abans de l’estiu, i cadascuna de vosaltres va formar part d’un grup de treball. Com va anar la lectura dels originals i la tasca de valorar-los per decidir quins passaven a la segona fase?

TERESA: Personalment m’hauria agradat, en llegir una obra, poder-la comentar, i fer-ho així una a una. Però no va ser d’aquesta manera i ens vam trobar quan les vam tenir totes llegides. N’havíem d’eliminar tres, i de dues d’elles ja vam estar d’acord de seguida; i amb la tercera vam fer un estira-i-arronsa comentant les que quedaven. I també: al final ens vam posar d’acord.

LALI: A mi em va sorprendre com d’interessant resultava la lectura de cada obra. Cadascuna tenia coses interessants i eren ben diferents, entre elles. Vaig tenir sort perquè la meva companya d’equip sempre estava disposada a comentar-les, fos via whatsapp o personalment. Quant a la selecció també vaig tenir sort perquè vam coincidir força en les valoracions. Va ser molt fàcil triar la millor i la menys valorada, però la resta va ser més difícil: vam haver de fer una segona lectura, vam comentar el més positiu i el més negatiu de cadascuna, i així vam concloure quines eren les dues que havíem de presentar per a la segona fase. Tot i així, alguna de les altres la vam trobar força interessant.

FRIDA: La veritat és que va resultar ser un exercici molt interessant. El que en principi em semblava que seria dur, amb la guia de treball que ens van passar va ser molt interessant, li vaig agafar molt de gust; moltes obres les vaig llegir més d’un cop per treure-li tota la substància, i realment és increïble la quantitat de temes que la gent pot imaginar al voltant del vi, i les històries que s’arriben a crear. Quant a la tria, la veritat és que va ser molt fàcil perquè amb la meva companya d’equip vam coincidir ràpidament.

 

 
Frida Anglès. fa 15 anys va venir a Sant Sadurní per viure més a prop de la natura, i aquesta terra l'ha atrapat per la seva energia, forta i especial. És una de les fundadores del BdT (Banc del Temps) i participa al club de lectura Celler de Lletres, dues activitats que l'han enriquit i li han permès conèixer gent molt diferent i interessant. Li encanta caminar per les vinyes, veure el cicle dels ceps. Li agrada comprar a les botigues del poble, on el tracte és proper; participar de la vida cultural. Ara sap que té una xarxa de gent molt ferma i que malgrat costi fer-se un lloc, un cop dins hi ha gent autèntica. No s'imagina un lloc millor per viure perquè... estima Sant Sadurní i la seva gent!!!

🡺Un cop ja teníeu les obres que passaven aquesta primera selecció, calia llegir-les –cosa que en algun cas era rellegir-les, perquè ja n’havíeu fet la lectura per al vostre grup de treball. Però, la manera d’enfocar ara la lectura d’aquesta segona fase, ¿va ser la mateixa que en l’anterior fase eliminatòria?

FRIDA: Per part meva la metodologia era la mateixa, però realment sentia més pressió. Més que pressió potser era molta més responsabilitat, perquè ja era la fase d’on havia de sortir realment l’obra guanyadora. Sí, era molta responsabilitat. I per això vaig llegir dues o tres vegades algunes de les obres. No va ser fàcil. Sentia, realment, una gran responsabilitat. Però va ser molt interessant, de veritat.

TERESA: Jo vaig gaudir llegint-les totes, i també, algunes d’elles, les vaig rellegir. No totes senceres, però sí alguns trams, alguns fragments. Però sí és veritat que en relació a la primera fase, aquesta vegada em vaig sentir una mica més cohibida a l’hora de triar. Personalment vaig fer valdre el sentiment que vivia amb cada llibre, i després, quan ens vam reunir tots els membres del jurat, vaig aprendre molt amb el que van dir la resta de companyes.

LALI: Personalment vaig aprofundir més, aquesta segona vegada. Vaig veure que havia de prendre més notes tot seguint l’esquema de la guia de treball que ens havien lliurat. Va ser una mica més difícil perquè totes les obres escollides eren ja força interessants, i també vaig haver de llegir-les dues o tres vegades buscant el per què m’atrapaven, quines reflexions em feia fer, què m’aportava aquella obra, com la podia defensar quan es reunís el jurat, quines emocions em feia arribar... Bé, jo crec que vaig aprofundir molt més en aquesta segona fase. I evidentment la responsabilitat de triar pesa una mica. De totes maneres he de dir que m’ho vaig passar molt bé fent-ho, vaig gaudir de les lectures, i la vaig trobar una experiència molt interessant.

  

Eulàlia Gargallo. Nascuda a Sant Pau d’Ordal (Subirats), als 6 anys va a viure a Vilafranca del Penedès i des de fa 34 anys viu a Sant Sadurní d'Anoia, on ha treballat a l'institut-escola Jacint Verdaguer com a Mestra d'educació especial. Actualment està jubilada. Li agrada molt llegir, compartir opinions sobre les lectures i descobrir nous escriptors. Des de fa uns anys forma part del Club de lectura Celler de lletres. També li agrada caminar per l'entorn, viatjar i cuidar el seu jardí.

 🡺Per tant, durant l’estiu vau disposar de temps per fer la lectura d’aquests obres que havien passat a la segona fase, i cap a mitjans de setembre, es va fer la trobada del jurat. Aquest cop el jurat al complet i ja per decidir quina era l’obra guanyadora de les que s’havien seleccionat. Com us hi vau trobar, en aquesta reunió?

LALI: D’entrada em va sorprendre. Pensava que seria un espai on cadascun dels membres del jurat hauria de defensar totes i cadascuna de les obres de la segona fase. Evidentment si haguéssim fet això hauria estat una reunió molt llarga, i el fet de seguir el procediment de votacions successives va agilitzar molt la feina, perquè havia força unanimitat. He de dir que la intervenció de l’editor, que té veu però no té dret a vot, va ser molt encertada i ens va fer veure alguns aspectes en què no havíem caigut. De totes maneres continuo pensant que l’altra obra, la que va competir fins al final amb la guanyadora, també era molt interessant.

FRIDA: En el meu cas anava a la trobada del jurat amb una mica de por en pensar, també, que hauria de comentar i defensar obra per obra. Tal com diu l’Eulàlia el fet d’utilitzar aquest procediment de votacions successives va fer que ràpidament s’escollissin unes obres que destacaven i es descartessin altres; va agilitzar molt la feina. Però jo anava amb tota la il·lusió sobre una obra, que a més havia comentat amb alguna companya i coincidíem, i els arguments d’alguns membres del jurat i també de l’editor van tombar els meus arguments. Cosa que respecto, és clar, però em va decebre. Això sí: m’ha encantat participar-hi, repetiria sens dubte, he après moltíssim, i he gaudit molt.

TERESA: El dia de la trobada del jurat hi anava espantada. A mi em costa expressar el que entenc de les lectures, les meves opinions. Però va ser més senzill. Sí que em va passar, com a la Frida, que els arguments dels altres em van fer dubtar sobre la meva obra preferida. No sé... en escoltar a l’un i a l’altre vaig veure la lògica en la selecció de la guanyadora. Va ser enriquidor.

 

 

Teresa Ros. Nascuda a Sant Sadurní, durant la infantesa no sempre va viure a la població. Va deixar els estudis per treballar en un taller de confecció; un cop casada va treballar en diferents feines. Va descobrir la biblioteca, un espai d’on podia endur-se llibres en préstec, i forma part del Club de lectura Celler de lletres des dels seus inicis. Ara que està jubilada en gaudeix molt més. Per aquesta vinculació amb el Club li van proposar participar com a jurat, cosa que, segons les seves paraules, ha estat molt enriquidora.

🡺I arribem ja al dia del lliurament del premi. Un premi que va recaure en la novel·la El sorteig, de Pilar de los Hielos. Què destacaríeu de l’obra guanyadora? Per què n’aconsellaríeu la lectura?

LALI: L’obra guanyadora la vaig començar a llegir i no em vaig poder aixecar fins que la vaig tenir acabada. Està plena d’humor, d’aventures, fins i tot d’una certa picaresca. Està escrita fent descripció, narració i diàlegs. És molt entenedora, imagines les situacions amb facilitat, les descripcions dels personatges són coherents i fa que te’ls imaginis, que t’hi trobis. Em sembla molt enginyós començar cada capítol amb una frase feta. Per exemple: “Amb pa i amb vi es fa el camí”. Encara que sigui fantasiosa la trobo molt divertida, i m’ha agradat el fet que comenci amb un poema de Josep Maria de Segarra i el paral·lelisme que al meu entendre es pot establir amb la llegenda de Sant Jordi.

TERESA: Jo em vaig divertir molt llegint-la, però l’havia deixada aparcada en pensar en el temps que havíem viscut amb la covid. Després vaig pensar que, és veritat: ja estem cansats, de tanta pandèmia. I aquesta obra era diferent de la resta i tenia humor.

FRIDA: El motiu per llegir-la és que és divertida, original, diferent, també una mica macabra. Però bé: com la vida mateixa. Jo destacaria que és una història divertida, per passar una bona estona.

  

🡺Encara voldria plantejar-vos una darrera pregunta, tot i que pel que heu estat comentant, puc dir que quasi m’imagino la vostra resposta. Perquè, ara que heu participat com a jurat en el concurs, si més endavant es donés la circumstància que us tornessin a demanar que hi col·laboréssiu, ¿ho faríeu? 

FRIDA: Totalment, totalment. Participaria ja. M’ha agradat molt l’experiència, he après molt, he agafat més passió, encara, per la lectura, i he gaudit. O sigui que disposada sempre per repetir quan calgui. Ha estat un plaer.

TERESA: M’ha agradat molt poder-hi participar, i m’agradaria tornar-ho a fer. Però sé que necessito un temps, encara, abans de repetir. Espero aconseguir, la pròxima vegada que m’ho proposin, estar més oberta i preparada. He gaudit, he après, i continuo aprenent sempre.

LALI: Jo he de dir que quan em van proposar formar part del jurat del concurs del club de lectura, i em van explicar que era perquè s’havien presentat molts originals, vaig pensar: “Ai, Lali, que no saps on et fiques. Quina feinada et ve a sobre.” Però un cop fet, haig de confessar que ha estat una experiència molt interessant, he gaudit moltíssim amb totes i cadascuna de les lectures, i m’ho he passat bé llegint. Les lectures m’han permès viure un munt d’aventures, m’han transmès un munt de sensacions, i m’han fet entrar en mons inimaginables. He après a llegir amb una altra mirada i amb un altre objectiu. Bé: l’experiència ha valgut molt la pena, ha estat molt interessant, i he après molt. He gaudit de moments especials amb la lectura. I... i tant!, ho tornaria a fer. Tornaria a participar, sense dubte, i convido tothom a participar-hi quan els ho proposin. Potser ara que sé tot això ho faria amb més tranquil·litat.

 

🡺De nou, moltes gràcies per concedir-me el vostre temps, i sobretot per haver col·laborat en l’organització del concurs. Crec que amb les vostres respostes es fa palès com d’important i rigorós és formar part d’un jurat literari. Frida, Lali, Teresa: gràcies.

 

(novembre 2021)

 

    

17 de novembre 2021

El club Petits Clàssics comenta "Viatge al centre de la Terra" de Jules Verne

El club dels Petits clàssics ha començat el seu tercer any i últim d’aquesta promoció!

L’any passat van poder continuar reunint-se malgrat la pandèmia: el grup ha continuat amb moltes ganes! Estem molt contents de poder dir que tenim un grup molt consolidat.

Als mesos de setembre i octubre van llegir el llibre: Viatge al centre de la Terra    



I actualment ja estan gaudint de la seva segona lectura. 


Club lectura Petits clàssics...


 ...en el moment de comentar la lectura











Aquí tenim l'article que ha escrit en relació a la primera lectura la Núria Talavera, coordinadora del club Petits Clàssics:

Viatge al centre de la terra

 

La primera lectura d’aquesta temporada del Club dels petits clàssics ha estat Viatge al centre de la terra, una curiosa aventura forjada a la ment d’un dels escriptors més imaginatius del segle XIX, Jules Verne. Aquest aventurer, a qui li agradava viatjar i escriure, es va dedicar a divulgar els descobriments científics i tècnics del seu segle a través d’una sèrie de novel·les extraordinàries entre les quals es troben títols tan coneguts com De la terra a la lluna, Cinc setmanes en globus i, per descomptat, la nostra lectura.

 

Algunes aportacions sobre el llibre han estat aquestes: 

 

La ciència també té herois anònims, com els protagonistes, que arrisquen les seves vides baixant dins un volcà per fer un descobriment científic”. 

Baixar tants quilòmetres avall dins un volcà… quina claustrofòbia!”. Vam estar parlant de com gestionar les pors, per exemple la por a la foscor, a estar dins una cova o a les atraccions de Port Aventura.

L’Axel és un personatge molt realista i la seva visió a vegades és pessimista, però… és que ho ha de ser”. 

El final de cada capítol em recorda les sèries que mirem a vegades i que et deixen en el moment més dramàtic, amb tota la intriga!”. Em va encantar com aquesta clubaire va descriure d’una manera tan senzilla la tècnica utilitzada al segle XIX, els fulletons que es publicaven setmanalment en revistes populars i que deixaven el lector amb la intriga, i com aquesta tècnica es recull a les actuals sèries de les plataformes que tots coneixem.

Un personatge que trenca la quarta paret”. L’Albert ens va deixar bocabadats amb l’explicació del que vol dir trencar la quarta paret: un personatge d’un llibre, de teatre, d’una pel·lícula, interactua amb el públic o el lector i trenca així la paret invisible que hi ha entre ell i el públic o lector. I sí, així ho va fer un dels personatges del llibre.

 

També vam estar parlant d’altres temes, com per exemple de l’actualitat sobre el volcà de La Palma o com era de visionari Jules Verne quan esmenta l’electricitat i quins avenços científics ens reserva el futur (portarem xips dins nostre? Sorgirà una nova medecina basada en l’adn? Es podran regenerar els nostres òrgans malmesos com ja passa amb alguns animals?). I fins i tot ens vam animar a proposar algunes activitats relacionades amb la lectura, com per exemple com ens agradaria anar a visitar un museu de ciències naturals o bé fer una sortida per trobar fòssils.

 

Finalment, i després de llegir com Verne descrivia animals prehistòrics que havien sobreviscut dins el volcà,  tots van coincidir que els éssers humans som autodestructius i sembla bastant clar que ens acabarem extingint com a espècie, talment com a dinosaures!

 

Núria Talavera

    Coordinadora del Club petits clàssics

La tarda en què van començar el curs.










Tot i que durant l’estiu ja van poder llegir una mica del llibre
 

16 de novembre 2021

"Los ojos del tuareg" d'Alberto Vázquez-Figueroa al Club de Lectura Celler de Lletres

 

Club de lectura CELLER DE LLETRES

Los ojos del tuareg, d’Alberto Vázquez-Figueroa

       Tertúlia de divendres 12 de novembre de 2021

La sessió del club de lectura Celler de lletres del mes de novembre ha estat interessant perquè la primera ronda d’opinions per part de les clubaires, en aquesta ocasió, ha estat força repartida entre les valoracions positives i les negatives. Vagi per endavant, però, que tothom ha considerat que ens trobem davant d’una obra amb un pols narratiu àgil, amb bones descripcions, diàlegs rics i reflexions per aturar-se a pensar-hi; un estil d’escriptura que et permet entrar en la història malgrat, potser, aquesta no resulti subjectivament atractiva o no sigui aquest el gènere de novel·la preferit.

 

En primer terme i des d’un plantejament temàtic ha cridat l’atenció l’exposició de dues cultures tan contrastades i oposades entre elles, i d’aquesta confrontació el que per damunt de tot hem remarcat ha estat l’abús i el cinisme amb què l’anomenat primer món es relaciona amb el tercer. I és que Los ojos del tuareg, d’Alberto Vázquez-Figueroa, agafa com a punt de partida per mostrar-nos el conflicte que esclata a la novel·la la celebració d’un ral·li automobilístic en ple desert, però hem considerat que aquest element concret no és més que el pretext per emmarcar el comportament general inic i prepotent, com he dit, del primer món vers el tercer món. Així, el que sobretot hem considerat que impregna la narració és la denúncia, la crítica al voltant d’un sistema injust i tendenciós.

Amb tot, també hem posat damunt la taula el partidisme amb què l’autor ens relata la història que llegim; un partidisme que ell mateix esmenta en indicar-nos que vol parlar i defensar la cultura tuareg. Ara bé, malgrat aquesta idealització amb què se’ns presenta un món, i la crítica amb què se’ns mostra l’altre, és evident que la confrontació dels dos sistemes socials i econòmics no és equitable.

Si entrem a detallar el que s’ha comentat sobre els personatges cal dir que, en general, tots han estat valorats com a personatges ben treballats. Evidentment alguns han creat empaties i d’altres han provocat refús. Per exemple el cap general de l’organització del ral·li, Alex Fawcett, ha estat considerat com un individu vil i menyspreable, fins i tot més que el cap de la quadrilla de mercenaris que contracta per resoldre el problema causat pels tuaregs, l’anomenat Mecánico, perquè aquest, en un moment de la narració, evoca el que ha estat la seva vida i considera que només ha acomplert amb el camí que li ha estat designat. És clar que, com s’ha comentat també en esmentar aquesta consideració, això és escudar-se gratuïtament en la idea d’un destí indefugible –quasi afegiria que seria amagar-se rere el concepte de la banalitat del mal que ja fa anys va encunyar Hannah Arendt.

Per continuar amb aquesta breu i incompleta relació de personatges –perquè aquest resum només abraça de manera general els aspectes més rellevants de la tertúlia– i el seu lligam amb el lector, podríem considerar, en base als comentaris sorgits durant la trobada, que el periodista Hans Scholt es troba en un terme mig de simpaties lectores, i que Nené, el pilot de l’helicòpter que actua com a interlocutor amb Gazel, és un dels que suscita més empatia. En darrer terme estarien els diversos membres de la família Sayah, entre els quals, més enllà del protagonisme de Gazel, hem remarcat la figura de la mare. Cosa que ens ha dut a ressaltar, precisament, el rol de la dona en la cultura tuareg i, de retruc, altres dades que ens han permès aprendre tot un seguit d’aspectes clau d’aquest poble nòmada: les seves lleis, el Consell d’Ancians, la importància de l’aigua...

En definitiva hem considerat que Los ojos del tuareg, d’Alberto Vázquez-Figueroa, és una novel·la d’aventures que aprofita l’agilitat del gènere per posar damunt la taula un seguit de preguntes, qüestions i reflexions que en més d’una ocasió ens reclamen que aturem la lectura per considerar-les amb calma. Possiblement existeix aquesta idealització en presentar-nos el món tuareg, però aquest és un posicionament ben lícit: és l’aposta que fa l’autor en endinsar-se en aquesta ficció narrativa.

 

Alberto Vázquez-Figueroa

       L’autor

Neix l’octubre de 1936 a Santa Cruz de Tenerife i abans de complir un any la seva família és deportada, per motius polítics, a l’Àfrica, on viurà fins als setze anys, entre el Marroc i el Sàhara. Als vint anys treballa de professor de submarinisme a bord del buc-escola Cruz del Sur, i amb els diners guanyats marxa a Madrid per estudiar Periodisme. 

El 1962 inicia la seva tasca com a enviat especial de les publicacions Destino, La Vanguardia i més endavant també de Televisión Española. Aquest fet el va dur a visitar quasi un centenar de països durant tot just quinze anys, i va ser testimoni de molts dels esdeveniments clau del nostre temps: les guerres i revolucions de Guinea, Chad, Congo, República Dominicana, Bolívia, Guatemala... Fins que les seqüeles d’un greu accident d’immersió que havia tingut el van obligar a abandonar aquestes activitats com a enviat especial.

Durant una temporada es va dedicar a la direcció cinematogràfica per centrar-se, tot seguit i amb una constància ja absoluta, a la creació literària. Com a resultat d’aquesta dedicació ha publicat més d’una quarantena de títols, d’entre els quals podem esmentar Manaos, que s’endinsa en la selva amazònica i el negoci del cautxú; Ébano, ambientada a l’Àfrica i centrant-se en l’esclavitud i el tràfic de persones; Tuareg, que seria el primer lliurament d’una sèrie que es completaria amb Los ojos del tuareg (novel·la que comentarem en el nostre club de lectura), i El último tuareg; No creo en nadie, guanyadora del Premi Nadal el 1966; Garoé, guanyadora el 2010 del Premio de Novela Histórica Alfonso X El Sabio; i per citar la seva última publicació, datada el 2020, El destructor del Amazonas, on denuncia la cobdícia d’aquells que propicien els terribles incendis de l’anomenat “pulmó del planeta”.

També cal remarcar que prop d’una desena de les seves novel·les han estat adaptades al cinema, i per citar-ne algunes podríem esmentar les ja indicades Manaos i Tuareg, o també Rottweiler.

 

       L’obra

Los ojos del tuareg (2000) es publica vint anys després de la novel·la Tuareg, que va tenir gran èxit de crítica, una magnífica acceptació entre els lectors, i va ser duta al cinema el 1984. Anys més tard, el 2014, es publicarà El último tuareg. Es tracta d’una trilogia quant a temàtica, en general, i quant a personatges, però les històries concretes que s’hi mostren poden ser llegides de manera independent.

En la novel·la que tractarem al nostre club retrobem la família Sayah, aquest cop encapçalada pel fill de Gazel Sayah (protagonista de Tuareg), que rep, però, el mateix nom que el pare. Aquest petit nucli familiar ha estat rebutjat pel seu poble i, després d’amagar-se durant un temps, busquen un lloc on poder viure en pau. S’instal·len al costat d’un petit oasi i comencen a excavar per construir un pou: l’aigua és un bé escàs, una molt valuosa riquesa. Aquesta tasca, però, no està pas lliure de complicacions i perill. D’entrada perquè han de treballar durant la nit a causa de la calor, i també perquè en un moment donat hi ha un ensorrament de terres i hi mor un dels germans.

El problema esclata quan apareix per les immediacions un cotxe que participa en un ral·li europeu pel desert. El conductor i el copilot no es regeixen pels costums dels tuaregs i actuen amb insolència i prepotència, cosa que posarà la família Sayah alerta quan n’apareix un altre, de cotxe. A partir d’aquí el conflicte està servit perquè la família reclamarà justícia segons les seves lleis.

Los ojos del tuareg és una novel·la d’aventures que posa en primera línia narrativa el procés d’extinció d’una forma de vida ancestral, alhora que denuncia els interessos econòmics de tot el muntatge que són, en definitiva, moltes de les proves esportives de l’estil que se’ns mostra en el llibre. L’obra barreja la narració i el diàleg, i al llarg de la seva trama el que també trobem és la crítica al voltant del cinisme amb què actua la societat occidental.

Altres dades

       Web oficial d’Alberto Vázquez-Figueroa: https://www.albertovazquez-figueroa.com/

       Alberto Vázquez-Figueroa a la Wikipedia: https://es.wikipedia.org/wiki/Alberto_V%C3%A1zquez-Figueroa

       Entrevista a Alberto Vázquez-Figueroa: https://www.rtve.es/play/videos/te-acuerdas/alberto-vazquez-figueroa-soy-contador-historias-mas-escritor/5496309/

       Alberto Vázquez-Figueroa al Catàleg Aladí: http://aladi.diba.cat/search*cat/?searchtype=a&searcharg=vazquez-figueroa%2C+alberto&searchscope=171&submit=Cercar

 

Sílvia Romero

www.silviaromeroolea.weebly.com

15 de novembre 2021

El club de lectura Segona Fermentació parla del llibre "Jocs d'infants" de Miquel Llor

Club de lectura SEGONA FERMENTACIÓ comenta Jocs d’infants, de Miquel Llor 

 

       Tertúlia de divendres 12 de novembre de 2021

Enfrontar-se a la lectura d’una obra publicada el 1950, aviat farà, doncs, setanta-cinc anys, no és posar damunt la taula un clàssic de la literatura en el seu sentit més estricte, però és evident que cal disposar-nos a comentar la novel·la tenint en compte aquesta dada. Esmento aquesta consideració perquè després de la tertúlia al voltant de Jocs d’infants, de Miquel Llor, és un dels aspectes que cal ressaltar com a conclusió.


Però comencem pel començament, valgui la redundància. En una primera ronda de valoracions els diversos integrants del club de lectura Segona fermentació han apuntat una certa dificultat per entrar en la història que s’hi narrava. No ha estat, aquesta, una valoració generalitzada, però sí el suficientment nombrosa com per remarcar-la. El motiu no era l’estil d’escriptura de l’autor, que pel contrari hem coincidit a considerar-la elegant, amb bones descripcions, àgil, amb un bon equilibri entre la narració i els diàlegs, sinó la història en si i el punt de vista des del qual se’ns mostren els esdeveniments.

Encara continuant amb aquesta manera de mostrar-nos la història, hem destacat la sensació d’estructura en base a “historietes” que es corresponen amb els canvis de focalització que Miquel Llor va treballant per abraçar el conjunt de personatges que hi intervenen. Amb tot, aquests canvis esmentats també els hem assenyalat com un bon recurs precisament per amplificar la història i convertir-la en novel·la coral –això sí: amb un personatge, del qual en breu parlaré, que s’eleva com a principal.

Quant a la matèria que s’hi tracta, s’ha valorat en especial l’època històrica, amb aquesta ambientació en una Barcelona que viu de forma intensa tot un seguit de canvis provocats pels avenços tecnològics i, alhora, repeteixo, amb aquesta ambientació en la qual copsem la ferma existència d’unes capes socials que encara prevalen en qualsevol tipus d’activitat i convivència, arribant fins i tot a certes humiliacions per part dels personatges de les capes baixes vers els que estan socialment per damunt d’ells. Amb tot, hem trobat a faltar més referències al món religiós –atenint-nos al fet que en aquella època l’Església tenia un paper importantíssim– i a les revoltes socials. De fet, remetent-me a aquest darrer apunt, també hem remarcat que el personatge de la portera i el seu fill haurien hagut de formar part de manera més directe d’aquesta col·lectivitat de personatges –en la tertúlia hem considerat que potser l’autor es va autocensurar, ja que el personatge del fill de la portera, que serà vital per al desenllaç de la novel·la, forma part del grup de treballadors que comencen a mostrar la seva disconformitat amb la situació social i s’hi enfronten.

Entrant ja en el camp dels personatges i de manera genèrica hem apuntat que tots tenen alguna part més o menys fosca. Don Josep, un home correcte i prudent, agafarà Andreu com el seu protegit i l’ajudarà, però sempre tindrà algun que altre motiu personal i egoista per fer-ho. Manuel, l’amic d’Andreu, trencarà les barreres socials en pro d’aquesta amistat, però arribat el moment li demanarà que marxi –no esmentaré el motiu per no fer espòiler. I així amb tots els personatges fins arribar a donya Clotilde, potser el súmmum de caràcter avar i roí.

He comentat a l’inici d’aquest breu resum l’equilibri que trobem entre narració, descripció i diàleg. Però els diàlegs han ocupat una part important de la nostra tertúlia. Per una banda perquè en ells comprovem que els personatges no acaben de manifestar allò que realment senten, mostrant una clara incapacitat de comunicació, i alhora som nosaltres, els lectors, els qui intuïm, per altres dades que ens ofereix l’autor, allò que en realitat pensen i/o senten. L’altra punt al voltant dels diàlegs que hem esmentat ha estat quan hem assenyalat algunes de les converses més reeixides del conjunt que trobem en la novel·la: entre Andreu i Maria Rosa, entre Andreu i Don Josep, i entre Andreu i Manuel.

Amb aquesta darrera enumeració ja he desvetllat quin és el personatge que sobresurt com a principal: Andreu Ribera. Perquè si bé tots els personatges evolucionen al llarg de la narració, és en ell on centrem gran part del nostre interès lector perquè ben sovint s’erigeix com a nexe entre els diversos grups de personatges –no pas de tots. I d’ell n’hem destacat, precisament, aquest pas de l’adolescència a la maduresa, la pèrdua de la innocència, la pertinença a una classe social determinada, la idea de família, i la necessitat de realitzar-se més enllà del destí que, de bell antuvi, és el que s’espera d’ell.

Per anar tancant ja aquest redactat del que s’ha comentat a la nostra sessió de club de lectura, només apuntar que l’obra, estructurada en sis grans apartats, presenta en la seva cinquena part el desenllaç de tot allò que se’ns ha estat narrant, però curiosament en la sisena part encara acaba de tancar serrells. Una filagarsa de dades que ens informa del destí assolit per part d’Andreu. Cosa que ens reafirma en la idea que, malgrat la presentació de novel·la coral, aquest personatge és, per damunt dels altres, el més important.

Miquel Llor

       L’autor

Escriptor català (Barcelona, 1894-1966). Orfe de mare des de jove, durant l’adolescència pateix una malaltia (escoliosi) a la qual s’ha atribuït el seu caràcter retret. Aficionat a la música i al teatre comença a treballar d’aprenent en una impremta i més tard com a oficinista. Assisteix a cursos de català i de literatura catalana. El 1923 s’inscriu a la secció de literatura de l’Ateneu Barcelonès i entra en contacte amb els cercles literaris del moment, circumstància que l’animarà a escriure l’esborrany Llibre del senyor Jeroni, que es convertirà en la seva primera novel·la: Història grisa (1925).

Pertany a la generació que treballa per la represa de la novel·la catalana (anys 20-30), un grup d’escriptors que s’enfronta al gènere sense complexos i modernitzant-lo segons els nous corrents literaris europeus: Joyce, Proust, Gide, Svevo, Moravia, Dostoievski i, sobretot, Sigmund Freud, un referent del pensament de l’època. De fet la novel·la Tàntal (1928), és qualificada d’immoral a causa de les influències freudianes.

Com a contista publica el recull L'endemà del dolor (Premi Extraordinari de l’Ajuntament de Girona, 1930). El mateix any entra a treballar a la secció de cultura de l'Ajuntament de Barcelona i el 1934 es converteix en el responsable de la secció de correcció ortogràfica dels escrits en català. També és el 1930 quan guanya el Premi Joan Crexells amb Laura a la ciutat dels sants. Però la guerra truncarà la seva trajectòria literària i la de tota una generació, i posteriorment, durant la postguerra, optarà per l'aïllament literari.

El 1946 es reedita la seva obra anterior, i el 1947 publica El somriure dels sants, on rectifica plantejaments crítics i agosarats de Laura a la ciutat dels sants. Aquest mateix any apareix el recull Cinc contes, i la seva última novel·la, Un camí de Damasc (1958), obté el Premi Joanot Martorell.

 


       L’obra

La novel·la s’inicia el novembre de 1901 a Barcelona, una època en què la ciutat bullia a causa de les novetats tecnològiques, com el telèfon, el cotxe i la ràdio; novetats que, alhora, propiciaven cert canvi quant als costums. És també durant aquests primers anys del segle XX quan Barcelona comença a mostrar el declivi de la societat bohèmia i els primers senyals de les revoltes socials.

En aquest marc històric Jocs d’infants s’ubica en un edifici del carrer del Bruc, al barceloní barri de L’Eixample. Un espai que esdevé el microcosmos a partir del qual l’autor ens mostra tots aquests canvis esmentats més amunt, i també les diferències entre les classes socials, les ambicions i il·lusions dels personatges, els amors i desamors, les intrigues i traïcions, els desenganys...

Per una banda tenim la família Ribera, amb una economia prou migrada. El pare, Ramon, és escrivent; la mare, Lluïsa, aspira a una posició social més còmoda; i Andreu, el fill, en aquestes pàgines encara és un nen i, al llarg de la novel·la, veurem l’evolució del seu caràcter i tarannà. En l’altre extrem tenim la família de don Josep, un home gran i vidu que té en especial estima la seva neta Maria Rosa, d’una edat similar a la d’Andreu, i que manté mala relació amb el seu fill, Lluís, també vidu i poc responsable. Però a més d’aquestes dues famílies, a l’edifici també hi trobarem altres estadants. Així, tenim donya Clotilde, propietària de tota la finca; Valentina, anomenada la Misteriosa per la seva suposada doble vida; les Filipines, unes germanes que no es fan amb ningú i de qui gairebé tothom malparla; la portera i el seu fill... Tots ells, com he indicat a l’inici, constitueixen un reflex paradigmàtic, un magnífic retrat, de la societat barcelonina de principis del segle XX.

Publicada el 1950 Jocs d’infants ha estat considerada per alguns crítics com la culminació de l’obra de l’autor, juntament amb Laura a la ciutat dels sants. I fent referència a la trajectòria literària de Miquel Llor també se l’ha valorat com un intent de tornar al seu estil.

Altres dades

       Miquel Llor a l’AELC: https://www.escriptors.cat/index.php/autors/llorm/portic

       Miquel Llor a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Miquel_Llor_i_Forcada

       Obres de Miquel Llor al Catàleg Aladí: http://aladi.diba.cat/search*cat/?searchtype=a&searcharg=llor%2C+miquel&searchscope=171&submit=Cercar

Sílvia Romero       

www.silviaromeroolea.weebly.com