L’art, la història
de l’art o l’art de l’engany
Història de
l’art de Paul Cox.
Vet aquí una vegada, un club
extraordinari per a un llibre espatarrant.
Si, si, tal com ho llegiu, la cosa va anar així.
Un cop tots saludats i asseguts, a la sala d’audiovisuals, vam fer un torn de paraula per calibrar si la lectura havia agradat o no. La resposta va ser unànime: «si, ha agradat», però els arguments van ser prou dispars. Anem a pams.
Vam començar pel títol que crea confusió, perquè normalment un volum d’una «història de l’art» ens explica l’evolució de l’art a través del temps, ordenat cronològicament des dels temps més antics fins l’actualitat, amb un sumari i les respectives explicacions a cada capítol. D’això, al nostre exemplar, res de res.
Si, si, hi surt un reialme i tot de personatges típics dels contes: un sobirà o rei rodó, una princesa, un camarlenc, el pintor Pol Cuxà, un vell que és mag, un lacai i tots els personatges que en Pol dibuixa sobre el llenç en blanc. Si, si, ho heu entès bé, hi ha personatges doblement ficticis perquè són els il·lustrats o plans (de paper, sense volum) que s’escapen del llenç per participar del relat; així tenim el rei nu (o rei pla per diferenciar-lo del rei rodó), l’explorador, la princesa egípcia, la caputxeta i tot un exèrcit, entre d’altres.
També, hi ha d’altres personatges enamorats en aquesta “història”: el rei pla es vol casar amb la princesa egípcia i el rei rodó que s’enamora de la caputxeta que pinta en Pol Cuxà però quan l’abraça “l’estreny tan fort que la rebrega” i l’han d’estirar amb un cop de planxa.
Hi ha tantes anècdotes i peripècies tan rabiosament divertides que us convidem a llegir-lo. Sapigueu que entre els nostres lectors més d’un va reconèixer que l’havia llegit dues vegades o més, i es que hi passen tants incidents imprevistos i sobtats que tot és difícil de retenir en un sol cop.
Ja que hi érem, vam enumerar altres trets
dels contes tradicionals:
—espais com el Louvre, on s’exposa la
Mona Lisa; la torre Eiffel o el riu Sena no hi acostumen a sortir;
—màquines o aparells com la televisió,
l’avió, la piscina, la fotocopiadora, la fàbrica de gelats, la nevera o
l’endoll tampoc no hi surten;
—pinzells màgics, pomes màgiques i
vellets que concedeixen dons... d’això si que en surten i molts;
—els inicis tristos i feixucs i els finals
feliços, també és típic del conte tradicional;
—el rei pla recorda el conte El vestit nou de l'emperador d’Andersen.
Pel que fa a l’estructura, vam comptar que les 166 vinyetes estan dividides en 10 capítols i un epíleg. Vam repassar que la majoria de vinyetes són paisatges, plans generals i primers plans, que hi ha pocs detalls. Que totes les vinyetes estan pintades en colors primaris, massissos, en verd, vermell, groc i blau. Totes les figures tenen un contorn negre gruixut i sovint el pintor en té dos, negre i blau. A més, l’autor juga amb moltes ratlles verticals, horitzontals i diagonals, a mode de trames o simulant teixits. I vam destacar que tots els textos són manuscrits, no utilitza cap tipografia i que, en les dues bafarades que surten, utilitza icones i cap paraula.
Per acabar, vam presentar i repartir la propera lectura: L’Amy i la biblioteca secreta d’Alan Gratz, una novel·la àgil, divertida i llarga, cal agafar-la amb temps. Ja us tindrem al corrent.

.jpeg)

.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)






































