El llibre dels finals de Joan Bodon
Tertúlia del 9 de
gener de 2026
Durant la primera trobada de l’any del club de lectura Segona fermentació vam debatre sobre El llibre dels finals. El plantejament de la novel·la, la manera com s’emmarca la situació del narrador, va sorprendre la majoria d’integrants del club. Sembla una decisió injustificable que el narrador, després d’una diagnosi d’una malaltia mortal, decideixi tallar tota connexió amb la seva família per passar els seus darrers dies a una població d’Occitània, voltant pels carrers, bevent vi, rumiant i freqüentant prostitutes. Algunes intervencions van apuntar cap a una possible interpretació simbòlica de la dicotomia puresa/corrupció. D’altres van trobar que hi havia elements masclistes en la narració. Va haver-hi més unanimitat a l’hora d’assenyalar que la premissa del llibre és la confusió entre la malaltia personal i la patologia de la seva llengua (la llengua occitana, tocada també de mort).
«He escoltat viure el
teu poble, Clarmont. Encara no he sentit ni una paraula de patuès o dialecte,
ni sí ni no en llengua d’Oc. Són francesos les teves escoles, els teus liceus i
les teves facultats. Ni tan sols una càtedra per estudiar els trobadors...
Encara menys els felibres»
Les causes de la decadència d’Occitània, explorades en forma de resumidíssimes pinzellades històriques (massa esbiaixades per a alguns) que van apareixent en el seu monòleg interior, exploren escenaris hipotètics com ara que hauria passat si els àrabs i no els espanyols haguessin ‘descobert’ Amèrica. A banda de les pinzellades històriques, els versos dels trobadors també van puntant la meditació del narrador. Inevitablement, atesa la perspectiva històrica, hi va haver lectores que hi van trobar massa noms i referències només insinuades o apuntades. L’obra és, en això hi va haver coincidència, una defensa de les llengües minoritàries i el seu lloc al món davant la implacable lògica colonial que les condemna a processos d’extinció.
Una altra interpretació que es va proposar és que el
narrador oscil·la entre el descoratjament i la fe, i que el llibre seria,
doncs, una mena de «cant de sospirs», interpretació reforçada pel mossèn
descregut que paradoxalment aconsegueix de transmetre fe als altres. El final
sembla abonar aquesta lectura perquè el narrador es conjura a cantar, com la
merla, amb el darrer alè que li resti.
«Sé que la Maite
morirà amb el somriure als llavis, amb claror als ulls, gràcies a la seva fe i
gràcies a mi.»
Altres temàtiques que vam explorar van ser la particular
interpretació de la famosa paradoxa filosòfica coneguda com L’aposta de Pascal (altre cop qüestió de
fe), com també els elements surrealistes que l’autor introdueix a la novel·la: la
font que converteix en pedra tot el que s’hi remulla i el castell de Marxilhat,
ple de velles glòries marxistes (una altra il·lusió tocada de mort) que hi són
conservades artificialment, en certa manera també petrificades. La sessió va
concloure amb l’audició de dues cançons occitanes: La Filha de Perpinhan, amb lletra de Joan Bodon i interpretació de Mans
de Breïsh, i Aqueras montanhas, himne oficial de la Vall d’Aran
interpretat per Alidé Sans.
«De què serveix a la
fulla de plànyer-se? I les cançons són menys que fulles.»
L’autor
L’escriptor occità Joan
Bodon va néixer el 1920 a Crespin de Naucèla, un llogaret del Roerga, en una
família de la petita pagesia. Va estudiar per mestre d’escola i com a tal
exercí a diverses localitats d’Occitània, i els darrers sis anys a l’Arbàtaix,
una població d’Algèria, on es morí el 1975. L’ambient propici de casa, amb una
mare i una tia que eren grans narradores, i el contacte amb les obres dels
felibres —partidaris del moviment cultural que cercava restaurar l’ús de la llengua occitana (dita també llengua
d’oc) i dignificar-ne la literatura—, aviat van portar Bodon a escriure en
occità.
La seva obra tracta els
problemes de les persones occitanes i el conflicte que suposa la seva voluntat
d’integrar-se a la civilització moderna sense renegar de la seva identitat. Les
seves poesies inspiraren cançons que encara són molt populars.
Després d’escriure
contes, Contes dels Balssas (1953),
va cultivar la novel·la: La grava sul
camin, La Santa Estèla del Centenari, Lo libre dels Grands Jorns, Lo libre de
Catòia (1966), La Quimera … i la
poesia: Res non val l’electro-chòc, Sus
la mar de las galèras, entre altres obres.
L’obra
Al protagonista li queden
pocs mesos de vida i decideix acabar els seus dies al nord d’Occitània. Camina,
rumia, tasta plats, beu vi, té converses variades, sovint acompanyat per un
capellà una mica particular. A mesura que passen els dies, però, va sent cada
cop més dolorosament conscient que la seva llengua també és un procés agònic
paral·lel al seu.
Joan Bodon desplega en
aquesta novel·la un estil narratiu àgil, juganer, que barreja els tocs d’humor
amb els estirabots i les lamentacions amargues. La primera persona és
interrompuda per les anècdotes que hi posen els records i l’activitat del món,
que irrompen en la seva meditació sobre els finals amb aquella puixança i
insistència que tenen les coses vives.
«Ni tan sols faig servir la meva llengua per comprar
pa. Menys encara per fer l’amor…»
El gran tema de Bodon és
la desaparició, l’extinció de cultures i de mons sencers davant la imposició de
determinades formes de vida que n’assassinen unes altres. És per això que
aposta per un narrador una mica espectral, semblant a un fantasma que hi és
però que no hi és del tot, a cavall entre un món que s’esvaneix i un futur
desconegut però intuït. Podem llegir aquesta obra en català gràcies a la
traducció que en feu el 2015 un vell conegut del nostre club de lectura,
l’escriptor Joan-Lluís Lluís, de qui vam llegir la novel·la El dia de l’ós.
Si escriure literatura ja
és, en moltes circumstàncies, un acte de fe (fe en un possible lector i en un
esdevenidor), escriure en una llengua en procés de desaparició i substitució és
un acte doblement agosarat.
«Escriure, sempre, escriure… El llibre que escriuré serà l’últim… Quan
jo ja no hi sigui ningú no el llegirà. Encara que fos el més gran llibre de la
nostra llengua. Una literatura, però, mai no s’acaba amb una obra mestra…»
.jpeg)
