14 de febrer 2012

El retrat de Dorian Gray, d’Oscar Wilde


Club de lectura Biblioteca Ramon Bosch de Noya
1. L’autor
Neix a Dublín el 1854 i mor a París el 1900. Dramaturg, novel·lista, poeta i assagista irlandès en llengua anglesa, va estudiar al Trinity College de Dublín, i més tard a Oxford, on sobresortí en els estudis clàssics. El 1878 va guanyar el premi Newdigate. Dotat d'un domini excepcional del llenguatge, el seu estil brillant, que es va reflectir tant en l'obra literària com en assaigs i articles en la premsa, aviat li va reportar una notable popularitat.
Va adoptar unes maneres afectades i frívoles que escandalitzaren la societat victoriana, a la qual va criticar amb ironia i mordacitat. Això i l'hedonisme amoralista que professava obertament li van crear nombrosos enemics.
Va ser un decidit partidari del corrent estètic de l'art per l'art del final del segle XIX, estil que va difondre en nombrosos escrits i conferències com les que va fer als EUA i al Canadà el 1882.
El 1884 es va casar amb Constance Lloyd, de la qual tingué dos fills. Especialment conegut com a dramaturg, en aquest gènere destaquen les obres El ventall de Lady Windermere (1892), que el va consagrar, Salomé (1892), escrita en francès i base de l'òpera de R. Strauss, Una dona sense importància (1893), Un marit ideal (1895) i la seva obra mestra, La importància de dir-se Ernest (1895). Va escriure una única novel·la, El retrat de Dorian Gray (1891), titllada d'immoral.
El 1895, acusat d'homosexualitat pel pare del seu amant lord Alfred Douglas i després de tres judicis, va ser condemnat a dos anys de treballs forçats que complí a la presó de Reading, on va escriure La balada de la presó de Reading l’Esfinx (1898), que descrivia les condicions inhumanes del règim penitenciari, i l'Epistola: In carcere et vinculis, o De profundis (versió completa, 1960), sèrie de retrets al seu amant i, indirectament, a ell mateix per haver-se deixat portar fins al desastre.
És també autor de diverses narracions i contes (El crim de Lord Arthur Savile, 1891), i de narracions infantils, d'un cert to socialista, com El Príncep Feliç (1888). En sortir de la presó s'exilià a França i adoptà el nom de Sebastian Melmoth.
   
2. L’obra
L’argument d’aquesta novel·la és comunament conegut sobretot a causa del cinema,que ha fet més d’una adaptació de la història que s’hi narra. Per tant, és fàcil que tothom recordi el que podríem considerar el seu nus central: Dorian Gray, un jove de l’alta societat coneix Lord Henry Wotton, aristòcrata prototipus de la decadència de l’època, que amb la seva influència corromp el jove Dorian i l’empeny cap a una vida de plaer i hedonisme. És en aquesta situació que Dorian clama, davant el seu propi retrat pintat pel seu amic Basil Hallward, que vendria la seva ànima al diable per tenir el secret de l’eterna joventut. A partir d’aquest moment el quadre reflecteix la decadència física i moral del jove Dorian, mentre que ell no presenta cap canvi.  
Però El retrat de Dorian Gray és una novel·la d’idees. La vanitat, la bogeria, l’alienació, l’ètica, la bondat, la felicitat... o anant una mica més enllà conceptes com la brevetat del temps i de la bellesa, la recerca de l’art per perpetuar-nos i allunyar-nos de la mort, o el mateix concepte grec de la unió ànima-cos.  
Tot això dirigit pels tres personatges principals (Dorian Gray, Lord Henry Wotton i Basil Hallward) i caracteritzats pel traç segur, elegant i crític de l’autor. Un estil incisiu que va col·laborar a què titllessin la seva novel·la d’amoral. Però com va respondre Oscar Wilde en el prefaci de les noves edicions de la novel·la:  "Un llibre no és de cap manera moral o immoral. Els llibres estan ben o mal escrits. Això és tot".
Potser, ben mirat, el problema és que els personatges d’aquesta obra exhibeixen i posen de manifest la nostra part més fosca, aquella que la majoria dels humans no volem mostrar.  
 
-->
3. Tertúlia del divendres 10 de febrer de 2012
Com ja es comentava a la sinopsi del llibre impresa en el díptic del Club de Lectura, El retrat de Dorian Gray és una obra que tothom sap de què va però que poques persones coneixen. Molts s’hi han apropat mitjançant alguna versió cinematogràfica o, senzillament, n’han sentit parlar. I just per aquest motiu la sorpresa de trobar-se amb una novel·la com aquesta ha resultat, en general, molt agradable.
Són molts i diversos els temes que s’han tractat al llarg de la tertúlia i no els enumerarem tots per no estendre’ns més del compte. Per tant, intentaré remarcar els tres o quatre punts que hom podria considerar més importants i plasmar-los com a resum de la nostra trobada del mes de febrer.
Per començar podem parlar dels tres personatges principals. Basil, el pintor i autor del retrat de Dorian Gray, és un home mediocre que troba el punt culminant del seu art quan aconsegueix reflectir en aquesta obra no només la bellesa física del seu model, sinó el que ell percep del seu esperit. Lord Henry és l’arquetipus de l’home integrat en la societat victoriana, un home que la critica però que alhora se n’aprofita de tot allò que el pugui beneficiar, que en malparla des del seu posat cínic i petulant però que mai no destaca per cap acció que el pugui posar en evidència. I Dorian Gray, encarnació de l’ideal de bellesa, en ser conscient de la qualitat efímera i fugissera d’aquesta, clama per aconseguir-ne la perpetuïtat, l’eterna joventut.
Tots tres personatges, cadascun d’ells des del seu punt de vista, ens mostren una societat victoriana decadent on els ideals no tenen cap base sòlida i els homes i dones només es mouen per unes normes establertes que ningú no s’atreveix a qüestionar. Una societat, per altra banda, que menysté la dona i li atorga un paper purament decoratiu.
Un punt que hem discutit llargament és la importància de l’argument dins la novel·la. I hem considerat que, sense traure-li valor, no és l’aspecte que cal destacar ja que El retrat de Dorian Gray és, bàsicament, una novel·la d’idees: la felicitat, la bellesa i la lletjor, l’ètica i la moral, la bondat... i sobretot la idea de l’Art per l’Art (cal no oblidar que Oscar Wilde va ser un ferm defensor del corrent literari conegut com Aestheticism), la recerca de perpetuar-se més enllà de la mort mitjançant l’Art.
També hem comentat que, malgrat el personatge principal sigui Dorian Gray, qui manté l’interès i la pulsió narrativa és lord Henry, un aristòcrata amb una caracterologia complexa i rica en matisos. Fins al punt que quan ell desapareix d’escena i el focus de l’acció se centra en solitari en la figura de Dorian Gray, la història perd intensitat.
-->
I podríem continuar enumerant temes que han aparegut al llarg de la conversa, com el penediment o no de Dorian davant les seves pròpies accions, o l’afegitó dels set capítols finals quan l’obra va ser publicada en format llibre després d’haver-se donat a conèixer mitjançant la Lippincott’s Monthly Magazine (i de provocar èxit i escàndol en igual mesura). Però millor deixar-ho aquí, amb aquest breu tast de tertúlia, i animar-vos a llegir, si no ho heu fet ja, El retrat de Dorian Gray, d’Oscar Wilde.
4. Altres dades
Sílvia Romero
www.silviaromeroolea.es.tl


a
Etiquetes de comentaris:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)