Club de lectura Biblioteca Ramon Bosch de Noya
La casa de les belles adormides, de Yasunari Kawabata
Nascut el 1899, els primers anys de la
vida d’aquest escriptor van quedar mar cats
per la mort: quan tot just tenia un any va morir el pare i al cap d’un parell d’anys
la mar e; aleshores va passar a viure
amb els avis, però l’àvia va morir quan ell tenia set anys i tres anys més tard
també va morir la seva germana. És en aquesta etapa de la seva vida on podem
trobar els seus grans temes.
Ja d’adolescent es va convertir en un
lector compulsiu, apassionat per la literatura japonesa tradicional i per la
novel·la europea contemporània.
A l’edat de 16 anys (que és quan va morir el seu avi) escriu Diari íntim del meu setzè aniversari, publicat una dècada més tard sota el títol L’Adolescent (considerada la seva primera obra literària malgrat que no la primera a ser editada).
A l’edat de 16 anys (que és quan va morir el seu avi) escriu Diari íntim del meu setzè aniversari, publicat una dècada més tard sota el títol L’Adolescent (considerada la seva primera obra literària malgrat que no la primera a ser editada).
El 1920 ingressa a la Universitat de
Tokio, on es gradua en Literatura. En acabar els estudis participa en la
creació de la revista Època de l’Art
Literari, una publicació que reunia nous i prometedors escriptors
japonesos. Però la notorietat li arriba amb la narració La ballarina d’Izu (relat publicat en la revista esmentada) i la
consagració com escriptor, al seu país, li és atorgada amb la publicació de la
novel·la País de neu. A aquesta la
seguira n obres com Mil grulles, El so de la muntanya, El
mestre de go i el relat llarg que ens ocupa, La casa de les belles adormides.
Amb tot, cal assenyalar que en les obres
escrites després de 1945 ja no s’hi troba el rastre de la seva primitiva
inclinació vers el neoimpressionisme, i tracta temes com l’amor, la mort i la
soledat a la manera dels clàssics japonesos.
Yasunari Kawabata va ser el primer
escriptor japonès guardonat amb el Premi Nobel de Literatura (1968), moment en
què va pronunciar el conegut discurs El
vell Japó i jo. El 1972, deprimit i malalt, es va suïcidar.
Al llarg de la lectura anirem entrant
en tota la complexitat del lloc i comprendrem perquè el vell Eguchi, després de
la primera visita, hi torna. Perquè en dormir al costat d’una noia jove i
narcotitzada, el que fan els hostes d’aquesta casa és reviure els records de la
pròpia joventut.
D’aquesta manera Eguchi reviurà el
passat, rememorarà una dona que va conèixer ell quan era jove i el romanç que
van viure, evocarà el matrimoni de la seva filla més petita, recordarà una
altra amant que va tenir... però amb tot això també prendrà consciència d’un
fet molt concret: recordem els nostres records, no pas la imatge original.
Amb un estil poètic que es mou entre
la lectura captivadora, per una banda, i la lectura punyent, per l’altra,
viatjarem a cavall de la fina frontera que separa la sexualitat i la mort i ens
enfrontarem a les diverses formes amb què es pot plantejar l’alineació. Com bé
diu la contraportada del llibre aquest és un dels relats més pertorbadors de la
narrativa del segle XX i una de les lectures més trasbalsadores de la gran
literatura japonesa.
La casa de les belles adormides es va publicar el 1961, va ser adaptada al teatre pel dramaturg
estatunidenc David Henry Hwang, i va servir a Gabriel García Márquez com a base
per a la seva novel·la Memoria de mis
putas tristes.
Tertúlia
del divendres 20 d’abril de 2012
La casa
de les belles adormides és una
lectura que no deixa pas indiferent. Aquesta seria la premissa a partir de la
qual iniciar el comentari sobre la trobada del mes d’abril del Club de Lectura
de la Biblioteca Ramon Bosch de Noya.
Val a dir
que les opinions han estat diverses, des de clubaires a qui, en termes
genèrics, la lectura els ha agradat fins a clubaires que els ha desagradat
clarament. Això sí, el denominador comú que ha quedat palès és que ens trobem
davant una novel·la breu o relat llarg, de lectura fluïda (malgrat que en
alguns casos la temàtica no hagi atrapat).
Quins són
alguns dels temes que s’han comentat amb més èmfasi?
A nivell
estilístic i literari hom ha considerat que es tracta d’una bella narració, amb
imatges fantàstiques i descripcions molt treballades i acurades. En aquest
sentit no només les descripcions paisatgístiques mereixen el reconeixement
positiu del lector, sinó també les que fan referència a les noies, les belles
adormides, perquè sense saber res d’elles, sense conèixer-les a través del
diàleg (cosa impossible perquè estan adormides), l’autor aconsegueix que les
puguem distingir en virtut del preciosisme descriptiu del seu cos i dels lleus
moviments que fan mentre dormen.
A banda
d’aquest aspecte tècnic s’ha comentat, remarcat i insistit en els possibles
motius que duen el vell Eguchi, el protagonista de l’obra, a visitar reiterades
vegades la casa.
Veiem en el
personatge una evolució que va de la curiositat inicial a la dependència
d’aquestes trobades, i això ens permet deduir que, com els passa a la resta de
clients de la casa (malgrat que el vell Eguchi malda per separar-se’n i reitera
que ell encara és un home) el que hom cerca en dormir al costat d’aquestes
beutats adormides és, mitjançant el record, recuperar el passat, la joventut,
el llarg camí ja trepitjat i que no es por tornar a viure.
Amb tot, el
fet de plantejar que un home de seixanta-set anys pagui per dormir al costat de
joves nues i adormides, ha creat entre els clubaires cert rebuig. Rebuig que es
mou des de la sorpresa que provoca la situació i l’angoixa que traspua aquesta
posada en escena, fins a la consideració de trobar-nos davant un fet pervers i
pornogràfic que només ens pot mostrar la decrepitud moral a què ha arribat el
personatge.
En diverses
ocasions al llarg de la tertúlia s’ha fet esment, com a recordatori, que estem
parlant d’una novel·la breu escrita el 1961 i que d’aleshores ençà molts
preceptes que en aquella època eren vigents, avui en dia o no existeixen o han
sigut superats. I, sobretot, que som davant d’una altra cultura, la japonesa,
amb un sistema de valors diferent, per la qual cosa ens cal fer l’esforç de
llegir l’obra sense els nostres prejudicis occidentals.
En
definitiva, però, el que està clar és que hem de tornar a la premissa amb què
iniciàvem aquestes línies: La casa de les belles adormides pot agradar o
desagradar, però és una lectura que no deixa pas indiferent.
Altres
dades
- Yasunari Kawabata a Viquipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Yasunari_Kawabata
- Trailer La casa de les belles adormides al youtube: http://www.youtube.com/watch?v=Sx7NVBfg4ZE
Sílvia Romero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada