El senyor de les mosques, de William Golding

Club de lectura Biblioteca Ramon Bosch de Noya

L’autor

Novel·lista, poeta i dramaturg britànic (1911-1993). Fill d’un professor de Ciències, William Golding inicia els seus estudis en aquesta disciplina, però ben aviat els abandonarà per dedicar-se a la Literatura Anglesa. Als vint-i-tres anys publica el seu primer llibre de poesia, però la feina com a professor, la família, i l’esclat de la Segona Guerra Mundial li impedeixen continuar avançant en aquesta trajectòria creativa.

El 1952 comença a treballar en la novel·la Estranys des de l’interior, que serà rebutjada per diversos editors fins que, finalment, és publicada sota el títol de El senyor de les mosques el 1954, tot obtenint un gran èxit.
Posterior a aquesta podem citar, entre d’altres, les novel·les Els hereus (1955), Martí el nàufrag (1956), Caiguda lliure (1959), La construcció de la torre (1964), i la trilogia formada per: Ritus de pas (1980), Cos a cos (1987) i Foc a les entranyes (1989). De la seva producció teatral caldria destacar La papallona de llautó (1958), i quant a l’obra poètica aquesta es troba recollida en el volum Poemes (1954).

El seu estil, en general, es pot qualificar de planer, sense grans ornamentacions, i acostuma a mostrar una concepció pessimista de la natura humana, que ell considera dominada per la violència, la por i l’afany de poder. En aquest retrat de la seva visió del món ens planteja, també, la resposta assenyada contra la barbàrie i la guerra, però això li serveix, precisament, per plasmar l’ambigüitat i fragilitat de la civilització occidental.

Amb tot, no només planteja la maldat de l’ésser humà. William Golding defensa la idea de la innocència, que mai no està perduda del tot, i considera que sempre hi ha una via de sortida per fugir de la violència, però aquesta passa per l’esforç personal d’exercir la pròpia llibertat amb sentit comú.

Entre els diversos premis i mencions honorífiques (és nomenat Sir, Doctor Honoris Causa...) el 1983 se li atorga el Premi Nobel de Literatura.

L’obra

Ens trobem davant d’una novel·la ben sovint catalogada, per part de les editorials, dins les col·leccions de literatura juvenil. I potser aquest seria un dels molts aspectes a tractar al voltant d’aquesta lectura: el públic al qual va dirigida.

Però comencem pel començament. La història s’inicia quan un grup de nens anglesos es troben tot d’una, sols i sense cap adult, en una illa deserta: són els únics supervivents del passatge que viatjava en un avió que, suposadament, s’ha estrellat. Això té lloc en període de guerra, tot i que les referències sobre aquest contenciós són mínimes al llarg de la novel·la.

Els nois abracen una àmplia franja d’edat, des dels sis o set anys fins als dotze o tretze, de manera que ells mateixos es diferenciaran com els “grans” i els “menuts”. Però aquesta classificació té una importància relativa, ja que el pols argumental girarà entorn dels enfrontaments entre el grup racional, que procura mantenir el seny i la lògica tot defensant contínuament la idea de tenir sempre un foc encès per poder ser rescatats, i el grup que es deixa dur per la irracionalitat i es converteix en una tribu de caçadors fascinats pel joc de la caça i la violència.

I amb això tornem a la idea d’aquesta catalogació de la novel·la com a literatura juvenil, ja que la història esdevé una faula carregada d’escepticisme vers la condició civilitzada de l’home, que malgrat tots els sistemes de conducta i comportament apresos dins el marc de la societat, es troba molt a prop de la regressió cap a la bèstia, l’animal que hi ha dins nostre.

Els diferents personatges que apareixen poden ser tractats com personatges tipus, simbolitzant, cadascun d’ells, un comportament humà: Ralph, l’ordre i la civilització; Porquet, la raó i el seny; Jack, el desig de poder; Roger, la crueltat inherent de l’ésser humà; Simon, la bondat natural de l’home...

Existeix una bona adaptació cinematogràfica de la novel·la dirigida per Peter Brooks el 1963.

Tertúlia del divendres 11 de maig de 2012

Són diverses les preguntes que podem plantejar-nos (i que de fet s’han posat damunt la taula al llarg de la tertúlia) després de la lectura d’aquesta novel·la. Per una banda, com ja s’indicava en la ressenya, el qüestionament del públic al qual va dirigida. Perquè si bé la història es pot llegir en clau d’aventures i per tant és apta per a nois i noies a partir dels catorze anys, també és cert que la crítica subjacent que l’autor insereix cal ser tinguda en compte.

El que s’ha comentat en el Club de Lectura és que, òbviament, tota novel·la (o gairebé tota novel·la) pot ser llegida i rellegida, i que en funció del moment històric, polític i social en què s’hagi escrit i en què el lector s’immergeix en aquella obra, i també en funció de l’edat d’aquest lector i el seu bagatge cultural, la impressió que se n’extreu pot resultar ben dispar.

Deixant de banda aquestes qüestions, hom ha apuntat que l’illa on té lloc l’acció d’El senyor de les mosques és el referent a un espai tancat de la nostra societat. És a dir: que podria convertir-se en un mirall d’allò a què podem arribar en un moment límit, i l’escenografia que ens presenta William Golding és la més adient per ubicar-nos en aquesta frontera on l’home perd els coneixements apresos sobre educació i civilització i treu de dins seu la part més fosca de la naturalesa humana.

Ha sobtat, precisament, que fossin nens d’entre vuit i catorze anys els protagonistes d’aquesta barbàrie que ens és narrada. Però també s’ha considerat que just per la tria d’aquests personatges joves la història ens arriba amb tota la seva cruesa i salvatgia. D’altra manera, amb personatges adults, ens resultaria més senzill, i malauradament més lògic, creure’ns la maldat que neix de les seves ànimes.

La por també ha estat un tema del qual n’hem parlat a bastament. Una por cap allò desconegut, que necessita materialitzar-se i que concreten en una bèstia que per a uns ve del mar i per a d’altres ve de terra endins... una bèstia que al final esdevindrà tangible (el paracaigudista mort) i que provocarà el trencament ja anunciat entre els dos bàndols de nois: els qui encara s’acullen a la raó, al seny, a la necessitat de ser salvats, i els qui s’abandonen a un joc tribal on la cacera i la violència són els màxims exponents.

I encara podríem continuar esmentant temes i comentaris que han sorgit al llarg de la trobada del Club de Lectura: l’excel·lent retrat psicològic dels personatges, la vinculació de cadascun dels personatges a una caracterologia concreta, la subtil descripció dels sentiments dels principals protagonistes, la incertesa vers el temps que transcorre abans no són rescatats, el final en aparença fred d’aquest rescat...

Però com a resum podem dir que es tracta d’una novel·la que, en general i malgrat la seva cruesa, ha agradat. La lectura, encara parlant en termes generals, s’ha valorat com a àgil, amb un estil planer, sense complicacions estilístiques, i amb un ritme trepidant.

Altres dades

• William Golding – web oficial: http://www.william-golding.co.uk/
• William Golding – viquipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/William_Golding
• El senyor de les mosques – ressenya: http://www.temakel.com/node/449
• El senyor de les mosques – escenes de la pel·lícula: http://www.youtube.com/watch?v=iwCZIt2kaUA

Sílvia Romero

www.silviaromeroolea.es.tl/