Club de lectura CELLER DE LLETRES
L’elegància de l’eriçó, de Muriel Barbery
- L’autora
Muriel Barbery és una escriptora francesa nascuda
a Casablanca el 1969. Va estudiar a l’Escola Normal Superior de
Fontenay-Saint-Cloud, i després va ser professora de filosofia en un institut
francès.
Les dues novel·les més importants que té publicades
marquen dos trets característics de la seva narrativa. Per una banda, el gust
per l’art gastronòmic. Per altra banda, l’enamorament vers la cultura japonesa
(que l’ha duta a anar-hi a viure, concretament a Kyoto). I, per descomptat, hi
ha una tercera característica que ve donada per la seva formació professional:
la filosofia.
La primera obra apareix publicada l’any 2000: Une gourmandise (Una llaminadura). L’èxit i acceptació del públic lector va fer que
es traduís a 12 llengües. Aquesta novel·la ha estat considerada una crítica
gastronòmica a la recerca d’un gust desconegut. La segona obra és L’élégance du hérisson (L’elegància de l’eriçó, 2006), que de
seguida es va convertir en una sorpresa editorial: més d’un milió d’exemplars
venuts en un curt període de temps, i número ú de vendes durant trenta
setmanes. A aquest èxit comercial cal afegir que va ser mereixedora del ‘Premi
dels llibreters francesos 2007’, que s’ha traduït a més de 50 llengües, i que
se n’ha realitzat una adaptació cinematogràfica.
- L’obra
Què és un eriçó? Després de la lectura d’aquesta
novel·la el podríem definir com un animal esquerp per fora i tendre per dins,
ja que aquesta és ben bé la fotografia de les dues protagonistes de L’elegància de l’eriçó: la Renée, una
dona de cinquanta-quatre anys, i la Paloma, una adolescent de dotze. I què poden
tenir en comú dues persones d’edats tan dispars? Ambdues viuen al mateix
edifici, al número 7 de la rue de Grenelle de París. La Renée és la portera i
la Paloma viu en un dels luxosos apartaments amb la seva família. Però aquest
no és l’element que en realitat les uneix, sinó el fet que ambdues són ments
brillants i intel·ligents que opten per amagar aquesta seva capacitat a la
resta de veïns i, en general, persones del seu entorn. La Paloma perquè tem els
problemes que podria tenir si a casa seva, un nucli familiar on les aparences
són d’una importància cabdal, esbrinessin que frega el qualificatiu de
superdotada. La Renée perquè creu que el fet de pertànyer al món obrer, a una
família de treballadors, no li atorga el dret de mostrar les seves aptituds,
pensa que això li portaria conflictes, i opta per amagar-se rere un personatge
creat per ella mateixa: el típic i tòpic concepte que hom pot tenir d’una
portera.
Amb aquesta premissa com a punt de partida i
centrant l’exposició argumental en aquests dos personatges, Muriel Barbery ens
ofereix una història a dues veus: el dietari de la Paloma, amb els anomenats
‘pensaments profunds’, i la narració també en primera persona de la Renée, amb
reflexions filosòfiques, raonaments sobre literatura i música, i apunts al
voltant del món del cinema, entre altres. Tot això amb una mirada enginyosa,
crítica, en ocasions farcida d’humor i ironia, i en altres moments indignada
pel comportament aliè. Però el més important és que aquesta panoràmica social
que se’ns mostra al llarg de les pàgines de la novel·la, no només fixa el seu
objectiu en els mals de la burgesia, sinó que la seva visió es pot extrapolar
vers un comportament social més genèric i no sols propi d’aquesta classe: la
necessitat d’aparentar.
Sigui com sigui, aquesta façana, la màscara que
tant la Renée com la Paloma han edificat de portes enfora, es veurà sacsejada
amb l’arribada d’un nou inquilí a la finca: el senyor Kakuro Ozu. Ell
simbolitza un plantejament del viure molt més senzill i planer, que sense
abandonar la bona educació, sap cercar persones entremig de la gent sense fer
cas a la tendència imperant del ‘políticament correcte’. Aquesta alenada d’aire
fresc modificarà per força els hàbits d’ambdues protagonistes, farà que es
coneguin entre elles més enllà del tracte veïnal i s’identifiquin l’una amb
l’altra, i aportarà una nova forma d’encarar la realitat i la vida.
Entrant ja a la tertúlia al voltant de
l’Elegància de l’eriçó val a dir que,
en termes generals, la lectura ha agradat i fins i tot ha apassionat, malgrat
que sovint hom ha detectat certa oscil·lació del pols narratiu.
Això s’ha produït, sobretot, a causa
dels passatges escrits en primera persona i posats en boca de Paloma. La nena
se’ns presenta com un personatge amb un punt de pedanteria, cosa que s’entén en
base al seu nivell intel·lectual, que frega el qualificatiu de superdotada,
però que alhora ens l’allunya i ens la fa poc creïble.
Hi ha qui ha considerat que aquest
punt de pedanteria també es pot observar en l’altra protagonista: Renée. Però
en aquest cas es tracta d’una suficiència que toca més de peus a terra, que es
manifesta més per petites accions o grans reflexions, no tant per un
comportament de prepotència. I a més existeix un altre personatge, que per a la
majoria resulta entranyable, que ens apropa a la part més humana de la Renée:
la Manuela, una dona de la neteja que és considerada i valorada per part de la
portera com una aristòcrata. Renée la defineix com una dona a la qual la
vulgaritat no ateny encara que n’estigui envoltada, i ambdues se senten unides
per una sincera amistat.
Al llarg de la novel·la trobem frases
que van des dels grans pensaments fins a belles manifestacions poètiques, tot
passant pel que podríem considerar gairebé proclames reivindicatives. I és que
més enllà de la història que se’ns explica, L’elegància
de l’eriçó també es constitueix com una crítica social d’un sector acomodat
i hipòcrita que dóna importància cabdal a les formes i al què diran.
Per altra banda, la novel·la també pot
ser valorada com un recull de pensaments filosòfics al voltant de diverses
temàtiques, entre les quals el concepte de l’Art és una de les més importants.
Un altre personatge que esdevé vital
en la narració, que és el detonant perquè es produeixin grans canvis i que, a
partir de la seva entrada en escena, accelera el ritme narratiu i la successió
d’esdeveniments és el nou inquilí de la finca: Kakuro Ozu. Ell aporta, amb tota
la càrrega cultural que arrossega, una altra manera de plantejar-se i entendre
les normes i les relacions socials, i gràcies a ell Renée acaronarà l’embolcall
de la felicitat més pura.
En resum L’elegància de l’eriçó és una novel·la altament recomanable, amb un
final que el lector, després de reflexionar-hi, acaba acceptant.
·
Entrevista
sobre l’Elegància de l’eriçó (en
castellà): http://www.semana.com/cultura/articulo/una-escritora-elegante/119658-3
·
Entrevista a
la directora d’El erizo (adaptació
cinematogràfica): http://www.youtube.com/watch?v=fP9SaKPse4o
Sílvia
Romero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada