25 de setembre 2014

Tertúlia del club de lectura sobre "Riña de gatos", d'Eduardo Mendoza

Club de lectura CELLER DE LLETRES

Riña de gatos, d’Eduardo Mendoza

  • Tertúlia del divendres 19 de setembre de 2014
La primera trobada d’enguany de Celler de lletres ha esdevingut una sessió rica i amena. No en va, hem comptat amb la col·laboració de Glòria Guilera, llicenciada en Història de l’Art, amb qui hem celebrat per segon cop una de les nostres tertúlies especials sobre “Art i Literatura”.

Hem iniciat la trobada amb unes paraules de la Regidora de Cultura, Montserrat Medall, i acte seguit hem pogut gaudir d’un Power Point al voltant de la vida i obra de Diego Velázquez, així com l’època en què va viure i de la qual es va nodrir per elaborar els seus quadres. Ha estat un interessant passeig visual al llarg del qual Glòria Guilera ens ha mostrat, entre altres molts aspectes que seria massa extens esmentar, la tècnica del clarobscur i la diferència entre el caravaggisme i el tenebrisme. I tot passant imatges amb el projector, corresponents a les pintures que ens han arribat d’aquest artista, les hem anat comentant i ens hem fixat, en especial, en la que dóna peu a l’argument de la novel·la Riña de gatos, d’Eduardo Mendoza: La Venus del mirall.

Quant a la lectura, val a dir que en general les clubaires de Celler de lletres l’han valorat com a àgil i entretinguda, amb un argument complex, però no complicat, a través del qual Mendoza crea un thriller de ficció històrica tot fent coincidir, dins la narració, personatges de novel·la amb personatges reals del Madrid
de 1936, com podrien ser José Antonio Primo de Rivera, Emilio Mola, Manuel Azaña, Francisco Franco, i altres. I encara fent referència als personatges, cal assenyalar que la majoria són arquetips, models de caracterologies que són dibuixats amb quatre trets bàsics, però que el lector de seguida fa seus. Amb tot, el personatge protagonista de Riña de gatos, l’anglès Anthony Whitelands, mereix una diferenciació en aquest sentit ja que ell sí que és descrit amb cert detallisme.

També caldria remarcar que hi ha hagut coincidència de criteris, sempre parlant en general, a l’hora d’indicar un inici de novel·la una mica confús (amb la carta que escriu Anthony per a la seva amant Catherine), i alguns passatges feixucs o densos (bàsicament quan apareixen les explicacions i argumentacions del moment polític que s’està vivint a Madrid). Per altra banda s’ha realçat de forma molt positiva tota la informació que ens és donada al voltant, com he indicat abans, de la vida, obra i època de Velázquez. Són dades, aquestes, que ens arriben en petites dosis, sempre acompanyant l’avenç de l’acció, el progrés de la història narrada, i que ens fan més atractiva la lectura.

En definitiva Riña de gatos és una novel·la amena amb el punt d’ironia crítica a què ens té acostumats Eduardo Mendoza, i també com és habitual en ell ens regala un final ben peculiar o, si més no, inesperat.

  • L’autor

Autor teatral, novel·lista i traductor, neix a Barcelona el 1943 i es llicencia en Dret a la Universitat Autònoma de Barcelona. Entre els anys 1973 i 1982 s’instal·la a Nova York, on treballa de traductor per a l’ONU. És durant aquesta estada quan debuta en el món literari amb la novel·la La verdad sobre el caso Savolta (1975), amb la qual obté el Premio de la Crítica (1976) i que serà duta al cinema.

La llista de les seves publicacions és extensa: El misterio de la cripta embrujada (1979), El laberinto de las aceitunas (1982), Campo de la verdad (1982), Los soldados de plomo (1982), La ciudad de los prodigios (1986), La isla inaudita (1989), Sin noticias de Gurb (1991), La aventura del tocador de señoras (2001), El último trayecto de Horacio Dos (2002), Mauricio o las elecciones primarias (2006), ¿Quién se acuerda de Armando Palacio Valdés? (2007), El asombroso viaje de Pomponio Flato (2008). L’obra que tractem avui en el nostre Club de lectura Celler de lletres, Riña de gatos, va ser la guanyadora del Premio Planeta de Novela 2010, certamen al qual Eduardo Mendoza es va presentar sota el pseudònim de Ricardo Medina.

Però aquest no és l’únic guardó que ha obtingut per a alguna de les seves novel·les. En el seu currículum trobem diversos premis, mencions, o bé ha ocupat el lloc de finalista, alhora que, a més de l’esmentada més amunt, són diverses les obres que han sigut adaptades al cinema.

En l’àmbit teatral, juntament amb Miguel Narros, tradueix i fa una versió de Somni d’una nit d’estiu, de William Shakespeare (1986). Més endavant veurà algunes obres teatrals seves pujades a l’escenari: Restauració (1990), Greus qüestions (2004), Glòria (2006).

També es dedica a l’assaig: Pío Baroja (2001). I col·labora, el 1992, en l’escriptura col·lectiva d’una novel·la detectivesca: El enigma Icaria.

  • L’obra

Anthony Whitelands és un anglès especialista en art que ha estudiat a fons la pintura espanyola del segle d’or i que admira i coneix a la perfecció l’obra de Velázquez. Per aquest motiu rep la visita d’un conegut marxant d’art (tot i que, per a alguns, es tracta d’un personatge tèrbol), i aquest li fa una proposta: viatjar a Madrid per valorar una col·lecció de quadres propietat del duc d’Igualada.

Anthony, que es troba en un moment confús de la seva vida a causa d’una relació sentimental, accepta l’encàrrec per tal d’allunyar-se del problema. Però en arribar a Madrid (el Madrid de 1936), començaran a succeir-se un reguitzell de situacions peculiars i estranyes que ho capgiren i emboliquen tot, i ell s’anirà endinsant en un garbuix de conspiracions i intrigues que a poc a poc es convertiran en perilloses.

En base a aquest plantejament l’autor, Eduardo Mendoza, ens serveix en safata el dibuix d’una Espanya caòtica just quan és a punt d’esclatar la guerra, i al costat de personatges de ficció ens oferirà un catàleg de personatges històrics: el general Mola, el general Queipo de Llano, Franco, Azaña... I, per descomptat, cal no oblidar la figura evocada de Velázquez, però d’aquests aspectes artístics ens en parla la Glòria Guilera.

Amb tot, i més enllà del marc històric que he detallat fins ara, una de les grans virtuts que ens aporta la lectura de Riña de gatos és el caràcter extraordinari de l’estil narratiu de Mendoza. Perquè malgrat la visió amb què ens presenta aquest relat, que oscil·la entre el pessimisme i la tragèdia, cal assenyalar que també fa gala d’uns bons dots d’intriga i, sobretot, d’un sentit de l’humor que es mou entre la simple diversió i la ironia crítica. Tot plegat, sumat a un final que sovint és valorat com a original o sorprenent, fa que la novel·la sigui llegida amb amenitat i interès.

Altres dades

Sílvia Romero
www.silviaromeroolea.es.tl

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada