19 de desembre 2014

Tertúlia del club de lectura sobre "La néta del senyor Linh"

Club de lectura CELLER DE LLETRES
La néta del senyor Linh, de Philippe Claudel
  • Tertúlia del divendres 12 de desembre de 2014

Començaré pel final: La néta del senyor Linh és una lectura que totes les clubaires del Celler de lletres aconsellarien de llegir. I a partir d’aquí, un cop constatat que es tracta d’una novel·la breu que ha agradat i ha deixat petjada, puc esmentar els matisos i comentaris diversos de la trobada.

Però primer de tot un avís: aquest resum està escrit després de la lectura del llibre i després de la tertúlia del club, per la qual cosa en aquestes properes línies parlaré de detalls que, si no s’ha llegit l’obra, és millor no conèixer a priori. Perquè de la mateixa manera que l’estil amb què ens obsequia l’autor és poètic, intens i emotiu, també cal dir que un dels puntals sobre el qual està construïda aquesta història és el seu final. Un final sorprenent, un final potser inesperat (o no), un final que et fa tancar el llibre, reflexionar, i obrir-lo de nou per iniciar la relectura. És a dir, que tot aquest resum de la trobada pot convertir-se en un "spoiler" literari. Repeteixo: si no heu llegit encara La néta del senyor Linh no continueu amb la lectura d’aquest resum.

Com he indicat al principi, la novel·la ha agradat i s’ha remarcat, sobretot, la dolçor i emotivitat d’una història que, en definitiva i quan ens aturem a plantejar-nos-la, és ben dura. En les pàgines d’aquest llibre se’ns parla de la vellesa, de la família, de la solitud i l’enyor, de les tradicions i diferències culturals, de la
guerra i l’exili, de la pèrdua, de la capacitat de l’ésser humà d’aferrar-se a un petit tauló de salvació per continuar vivint, per tenir motius per lluitar... I tot plegat construït en base a una amistat que sorprèn per partida doble.

Per què per partida doble?

En una primera lectura de la novel·la, l’amistat entre els dos protagonistes, el senyor Linh i el senyor Bark, sorprèn per la forma en què s’estableix el lligam de l’afecte. Parlen idiomes diferents, entre ells el diàleg verbal és impossible, però recorren als gestos, a la mirada, a la música. Una música que apareix amb dos plantejaments diferents: per una banda la cançó de bressol que el senyor Linh canta a la seva néta i que també li canta al senyor Bark; per altra banda la música de les seves pròpies veus, de l’entonació del missatge que s’estan transmetent mitjançant les paraules. I també recorren als petits detalls, perquè al llarg de la novel·la podem veure dos grans regals que es fan l’un a l’altre just en prova de la seva amistat: els paquets de cigarretes i el vestit de princesa per a la néta.

Però un cop hem anat passant pàgines i hem paït aquesta sorpresa per la forma en què han arribat a establir la relació d’amistat... un cop hem anat passant pàgines, repeteixo, i hem arribat al final, ens sorprèn l’actitud del senyor Bark. L’home, malgrat veu la realitat d’aquella néta que sempre duu amunt i avall el senyor Linh, malgrat que no es troba com nosaltres, lectors, immersos en una ficció magníficament trenada per part de Philippe Claudel, passa per damunt de qualsevol prejudici i no fa valoracions sobre el senyor Linh i les seves capacitats mentals. Potser perquè el senyor Bark també necessita aferrar-se a alguna cosa i ho fa en el senyor Linh, un ésser solitari com ell, i així busca la manera de sobreviure després de la pèrdua de la dona.

Així doncs, la relectura d’aquesta novel·la no és pas obligatòria, però si hom té temps de posar-s’hi de nou, és recomanable per captar els petits matisos que potser, mentre avançàvem pàgines immersos en la història, ens passaven per alt.

Perquè, ja que he parlat de la néta, si bé és cert que hi ha detalls que ens grinyolen al voltant de la cura que manté el senyor Linh vers ella, també és cert que en arribar al final i descobrir quina és la realitat, comprenem molts passatges llegits i el sentiment que ha nascut entre els dos homes se sobrecreix.

Val a dir, també, que la lectura ha causat en algunes clubaires un profund sentiment de tristesa i que aquest ha estat més fort que la imatge de l’amistat entre Linh i Bark. I també cal assenyalar un apunt molt interessant aportat per una de les clubaires, que ha enfocat La néta del senyor Linh com una al·legoria plena de metàfores i símbols a través de la qual se’ns presenta el xoc entre Orient i Occident: la destrucció física i psicològica que causa Occident sobre Orient i com després, amb un gest d’hipocresia, acull els exiliats, els refugiats de tantes guerres creades per ells mateixos.

I ja per anar acabant remarcar aquesta tercera persona omniscient narrada amb un temps verbal en present, cosa que atorga proximitat i immediatesa a la història que llegim i la dota d’un dinamisme insòlit si tenim en compte que, en realitat, no hi ha pràcticament acció.

Com sempre passa, em deixo molts comentaris damunt la taula (les descripcions, el paper del mar com a nexe entre els dos homes, el simbolisme del somni que comparteixen...), però el resum de tot plegat seria que La néta del senyor Linh és una petita joia literària.

  • L’autor

Escriptor francès (1962), ha treballat com a docent i també com a guionista de cinema i de televisió. Durant aquesta primera època professional va impartir classes d’Antropologia Cultural i Literatura a diversos liceus francesos i a la Universitat de Nancy II, alhora que dedicava part del seu temps lliure a fer classes a nens discapacitats i a presos.

En l’àmbit de la literatura, sempre s’ha declarat gran admirador de Georges Simenon i de l’obra d’època de postguerra de Jean Giono.

Philippe Claudel publica el seu primer llibre als trenta-set anys: Meuse l’oubli, que és seleccionada per al 13è Festival de primera novel·la (2000). Posteriorment a aquesta entrada en el món editorial comença a publicar amb certa regularitat i diverses obres seves són guardonades amb algun premi literari: les novel·les J’abandonne (premi França Televisió 2000), Les ànimes grises (premi Renaudot 2003), L’informe de Brodeck (premi Goncourt dels Estudiants 2007; premi dels Llibreters de Quebec 2008; i premi dels Lectors de llibre de butxaca 2009), i Perfums (premi Jean-Jacques Rousseau 2013). Concretament Les ànimes grises es va convertir també en un gran èxit de crítica i vendes, i el text va ser adaptat al cinema el 2005 per Yves Angelo.

A més dels títols esmentats, altres obres d’ell que podríem destacar són La néta del senyor Linh i La investigació.

Claudel també va ser director i guionista de la pel·lícula Il y a longtemps que je t’aime (Fa molt que t’estimo), film amb el qual va aconseguir el premi Cèsar a la millor òpera prima. La seva segona pel·lícula data de 2011 i duu per títol Tous les soleils.

  • L’obra

L’inici de la ressenya que trobem a la contraportada del llibre és molt similar a les paraules amb què l’autor, Philippe Claudel, comença la novel·la. L’escriptor ens diu: “És un home gran dempeus a la part del darrere d’un vaixell. Estreny entre els braços una maleta lleugera i un nadó, més lleuger encara que la maleta. L’home gran es diu senyor Linh. És l’únic que sap que es diu així, perquè tots els que ho sabien van morir al seu voltant.” I si remarco aquesta semblança és perquè al llarg de la lectura entrarem en un joc on tot allò que ens és explicat ens resulta comprensible, però en desconeixem la veritat, la realitat del que ens mostra.

El senyor Linh, ho veurem a les primeres pàgines, és un refugiat que marxa del seu país amb altres refugiats com ell. No parla l’idioma del lloc on va a parar i gairebé no es comunica amb ningú perquè, per altra banda, sembla que els seus propis companys de fugida no l’acabin d’entendre, a ell, ni d’acceptar. Però el senyor Linh continua sempre endavant perquè té una missió ben clara a la vida: tenir cura del nadó que se’ns presenta ja a les primeres línies del llibre. Amb tot, en un dels seus passeigs per la ciutat, coneixerà Bark, un altre solitari, i malgrat la diferència idiomàtica, entre ells naixerà l’amistat i es reconeixeran mútuament el dolor que carreguen damunt les espatlles gràcies als gestos, als somriures, al to de les paraules que s’adrecen.

No penseu, però, que ens trobem davant d’una novel·la complexa ni amb una estructura difícil de copsar. Tot el contrari. La senzillesa del seu estil, sense ampul·lositat de recursos, és justament el que la dota d’una calidesa narrativa i emocional de la qual difícilment ens allunyarem un cop acabada la lectura. Hi quedarà, surant, la màgia de les paraules no dites i que tot d’una prenen forma i protagonisme. Hi quedarà la necessitat d’agafar de nou el llibre per començar un altre cop la lectura i gaudir-ne, si cap, encara més. La néta del senyor Linh, al meu entendre, és una petita joia literària que paga la pena llegir i recomanar.

Altres dades

Sílvia Romero