20 de maig 2015

Tertúlia del club de lectura sobre "El fil de plata", de Lluís-Anton Baulenas

Club de lectura CELLER DE LLETRES

El fil de plata, de Lluís-Anton Baulenas


  • Tertúlia del divendres 8 de maig de 2015
En aquesta trobada del club de lectura Celler de lletres comptàvem amb la presència de l’autor: Lluís-Anton Baulenas. I com és habitual en aquests casos l’obertura de la sessió ha anat a càrrec de Montse Medall, Regidora de Cultura de l’Ajuntament, que sempre ens acompanya quan el club celebra una trobada especial.

Val a dir, en termes generals, que la novel·la El fil de plata ha rebut una valoració unànimement positiva i que les clubaires han gaudit amb el feed-back comunicatiu que s’ha establert amb l’autor convidat. Però a més ens havíem plantejat un petit repte: que cadascuna de les assistents al club plantegés una pregunta a Lluís-Anton Baulenas, ja fos relacionada amb la lectura d’aquesta novel·la o al voltant de l’ofici d’escriure. Repte que ha estat superat amb escreix i que ha proporcionat una interessant i enriquidora trobada.

Així, hem conegut detalls del que podríem anomenar la cuina de l’escriptura. Per exemple, que l’origen d’El fil de plata neix en l’època més cruenta de la Guerra de Iugoslàvia, i que davant l’allau d’informacions que ens arribaven al voltant del conflicte l’autor va sentir la necessitat d’escriure i parlar de la guerra. O per exemple, que Baulenas no acostuma a escriure les seves obres de forma lineal, sinó que primer comença a
prendre forma allò que té clar i a partir d’aquí la història es va expandint. Una expansió, per altra banda, que treballa amb rigor en base a la recerca documental i, sobretot, en la recreació i construcció dels personatges que hi intervindran.

Un dels aspectes que s’ha valorat més positivament i al voltant del qual se li han fet diverses preguntes ha estat la tècnica narrativa d’aquesta novel·la. Estructurada en base a quatre grans parts, la tria de la veu narradora ha estat encomiada i rebuda com un gran encert. I és que cal remarcar que aquesta veu del narrador recau en els mateixos tres personatges protagonistes de la història, i tots tres van teixint el fil de plata, aquesta teranyina d’esdeveniments i emocions, de manera que s’alternen en les explicacions mentre avancen i, fragment a fragment, construeixen un ampli i ric trencaclosques que ens parla de les persones, de la societat, i de la Història en majúscula. També hem apuntat detalls i aspectes sobre els personatges en general i els protagonistes en particular (el Pere, el Gregori i la Maria).

Però potser on ens hem abonat més ha estat en els comentaris sobre el final. I a partir d’aquí, si encara no ho heu fet i teniu intenció de llegir El fil de plata, no continueu amb la lectura d’aquest resum perquè tot seguit ve un spoiler. D’entrada, algunes clubaires han considerat que el tancament de la novel·la resulta una mica dur i haurien preferit una forma més tendra de cloure la història, i per contra d’altres s’han trobat ben còmodes amb aquest final. Però per damunt de tot hi planava la gran incògnita: en la trobada de Cap d’Any de 1985, és la Maria, qui arriba al parc on s’espera en Gregori? I en cas que sigui ella (cada lector en pot treure la seva conclusió), per què no parlen? Són tots dos els qui prefereixen viure del record?

Sigui com sigui, aquest tancament amb final obert és motivador i obliga el lector a plantejar-se preguntes i, per tant, a continuar vivint la lectura després de tancar el llibre. Cosa que diu molt a favor de la novel·la.

De nou, i ja per anar acabant, la tertúlia d’avui s’ha convertit en una nova sessió del club de lectura en què hem pogut gaudir de la presència de l’autor, en aquest cas Lluís-Anton Baulenas, amb tots els aspectes positius que això comporta.

      Unes paraules de Lluís-Anton Baulenas
Les obvietats, per més que ho siguin, de vegades cal dir-les i repetir-les. És el cas de les trobades entre autors i lectors que faciliten els clubs de lectura. L'escriptor no té gaires possibilitats de contrastar d'una manera tan directa no ja la recepció d'una obra seva sinó, el que és més important, la reflexió des de diversos punts que suscita aquesta obra. En el cas del club de lectura de la biblioteca municipal de Sant Sadurní, això es va donar amb escreix. Va ser una estona ben aprofitada en què tots vam poder gaudir d'aquesta oportunitat única de contacte. Es nota que és un club de lectura amb rodatge, amb una molt bona monitora -també escriptora- que ho facilita. Per trobades com la de l'altre vespre amb tots vosaltres, membres del club de lectura, ja val la pena continuar endavant. Per a l'escriptor, quan el lector es materialitza, quan deixa de ser un número, de sobte s'adona que totes aquelles hores, aquells dies, aquells mesos treballant personatges, atmosferes, inventant trames, etc. ha valgut la pena. El club de lectura, i especialment el vostre, tan atent, demostren que la novel·la no és morta i que, de grans, tenim tantes ganes com de petits, que ens expliquin històries, i si podem, comentar-les amb els amics. Per molts anys i fins a la pròxima!

  • L’autor
Novel·lista i dramaturg (Barcelona, 1958), és llicenciat en Filologia Catalana. El 1988 abandona la seva feina com a docent per dedicar-se professionalment a la literatura. Ha publicat reculls de relats: Qui al cel escup... i Càlida nit (premi Documenta 1989), però és en el camp de la novel·la on trobem el gruix més important de la seva obra, molts títols de la qual han resultat mereixedors de premis i reconeixements literaris: Rampoines 451, Noms a la sorra (finalista del premi Sant Jordi 1994), Alfons XIV (finalista del premi Sant Jordi 1996), El fil de plata (premi Carlemany 1998; premi Crítica Serra d'Or 1999), La felicitat (premi Prudenci Bertrana 2000), Amor d'idiota, Per un sac d'ossos (premi Ramon Llull 2005), Àrea de servei, El nas de Mussolini (premi Sant Jordi 2008), Quan arribi el pirata i se m’emporti, i La vostra Anita.

També en el camp del teatre, a més de guanyar premis com el Ciutat d'Alcoi en dues convocatòries (1989 i 1995), ha estat representat en nombroses ocasions, entre les quals les seves obres Melosa Fel o El pont de Brooklyn.

Ha treballat com a guionista i alguns dels seus guions s’han passat a la pantalla i han assolit un notable èxit. Destaca la seva col·laboració amb el director de cinema Ventura Pons, que ha filmat Anita no perd el tren (2001) i la més recent Amor d’idiota (2005). I com a traductor ha traduït al català, entre d’altres, el teatre d’Eugene O’Neill, Jean Cocteau, Boris Vian, Albert Camus, Eugène Ionesco... i també la narrativa de George Orwell, Truman Capote, John Dos Passos... Concretament amb la versió catalana de Donar al Cèsar, obra de teatre de Marguerite Yourcenar, va guanyar el premi Josep M. de Sagarra de traducció teatral el 1989.

Col·labora habitualment en la premsa barcelonina com a comentarista literari i cronista: ARA, ElDiario.es, AVUI, Público, El País i El Periódico. I cal remarcar que les seves novel·les han estat traduïdes a l’anglès, castellà, francès, portuguès, italià, grec, xinès, polonès, neerlandès i romanès.

  • L’obra
Llegim a la contraportada que la novel·la ens mostra la vida de tres joves que es coneixen, per atzar, just el dia que compleixen els divuit anys. En aquest punt ens cal situar-nos en una data ben concreta: el 21 de setembre de 1935. I la descripció que ens ofereix al voltant dels tres personatges ens pinzella amb força claredat el que hi trobarem: Gregori, un universitari de família catòlica que vol sortir de l’ou; Maria, una òrfena amb ganes de superar un passat massa trist; i Pere, un extravertit treballador amb molta iniciativa.

Des de l’instant en què la casualitat encreua les seves vides, tots tres sentiran que entre ells neix un important lligam d’amistat, i això els durà a viure junts els inicis de la joventut, una època farcida d’esperances i projectes, d’il·lusions i d’amor, perquè ambdós nois se sentiran atrets per Maria. Malauradament aquests anys de descoberta i despertar, durant els quals podran percebre les convulsions polítiques i socials del seu entorn (la lluita del moviment obrer, l’alliberament de la dona, la llei del divorci...) s’estroncaran a causa de l’esclat de la Guerra Civil.

Cadascun d’ells s’enfrontarà en solitari, en funció de la seva ideologia i del lloc que ocupa en l’escalat social, a la guerra i a la dura postguerra, dos esdeveniments que encarrilaran les seves vides vers destins ben diferents. Amb tot, encara tenen una cita pendent, fruit d’una promesa pactada la nit de cap d’any de 1935: retrobar-se cinquanta anys més tard en el mateix lloc i a la mateixa hora.

Més enllà d’aquest fil argumental en el qual destaca el cant que fa l’autor a l’amistat i l’amor, el que també podem copsar és una acurada presentació històrica de l’època de la República i del començament de la Guerra Civil, amb referències geogràfiques i dades cronològiques que emmarquen i retraten la ciutat de Barcelona d’aquells anys. I encara cal remarcar la tècnica de què se serveix Lluís-Anton Baulenas per presentar-nos aquest petit mosaic social en base als tres personatges, i és que no trobarem en cap moment un narrador que ens mostri i ens guiï per l’entramat de la novel·la, sinó que els tres joves (Gregori, Maria i Pere) seran els encarregats d’explicar-nos, directament, tot allò que viuen. Aquesta tria és la que ens duu a una estructura de la novel·la basada, per una banda, en l’aspecte coral de la narració, i per altra banda en l’aspecte cronològic. Però aquesta tria és també la que permet a l’autor mostrar la realitat més íntima de tots i cadascun dels protagonistes: pensaments, somnis, actituds, sentiments...

Altres dades


Sílvia Romero