16 de juny 2015

Tertúlia del club de lectura sobre "La mort a Venècia", de Thomas Mann

  • Tertúlia de dijous 4 de juny de 2015
Quan una novel·la compta amb una adaptació cinematogràfica com la que Luchino Visconti va dirigir basant-se en l’obra de Thomas Mann, és força difícil comentar-ne una sense parlar de l’altra. Aquesta ha estat una de les primeres sensacions que hem coincidit a exposar durant la nostra última trobada de curs: les clubaires llegien –o rellegien- La mort a Venècia i, sense pretendre-ho, hi havia escenes, trajectes, seqüències del text que les duien a l’evocació del film.

Evidentment la intencionalitat d’aquest resum del club de lectura Celler de lletres no és elaborar una crítica cinematogràfica, però cal dir que el treball de Luchino Visconti ha estat lloat pel seu esteticisme i pel preciosisme de la imatge.

Més enllà d’aquesta primera matisació, la novel·la ha provocat reaccions diverses, cosa que ha enriquit la tertúlia. Algunes clubaires només tenien paraules d’encomi vers l’obra de Thomas Mann, unes altres en remarcaven certa densitat narrativa, d’altres es pronunciaven de manera ben palesa a favor o en contra del personatge central, Gustav Aschenbach.

Per exemple, s’ha ressaltat positivament la delicadesa amb què és tractada la relació entre Aschenbach i Tadzio, i com aquesta connecta a la perfecció amb altres dos temes cabdals de La mort a Venècia: el concepte de bellesa (Art) i el retrat decadent de la societat. Una decadència, per altra banda, que hom pot emmarcar amb precisió en la figura individual de Gustav Aschenbach.

A partir d’aquí la tertúlia –i en ocasions la polèmica- està servida, i l’allau de dubtes, qüestions, consideracions i preguntes s’ha succeït. Perquè... ¿com cal anomenar aquesta relació: enamorament platònic o contenció sexual –en aquest cas homosexual-? I si ens plantegem la vida d’Aschenbach d’abans d’aquest viatge a Venècia, amb tota la fama i reconeixement obtinguts, és realment una vida plena i viscuda?

Per altra banda a l’inici de la novel·la tenim una primera visió d’un cementiri, més endavant hi haurà un trajecte en góndola –amb el doble simbolisme del fèretre i de la imatge de Caront, un de tants referents de la cultura grega que apareix en el llibre-, també se’ns presentarà la putrefacció en base a una ciutat malalta, i arribarem a la mort del protagonista. Tenint en compte tots aquests elements, ¿podem considerar La mort a Venècia com la narració del procés cap a la mort?

I ja que hem parlat de la ciutat malalta, ¿podem acotar la seva decadència a la pròpia decadència d’Aschenbach? I en cas afirmatiu, ¿és una referència més a tota la teoria que s’elabora, al llarg de la novel·la, vers el concepte d’Art, la localització del seu origen –en l’ànima o en l’intel·lecte- i el paper de l’artista dins la societat?

Tots aquests temes, i molts altres –la fragilitat de la bellesa i la seva qualitat efímera, per exemple- s’han comentat durant la trobada, tot convertint-la, com he dit a l’inici, en una sessió amena i captivadora. I de tot el que s’ha discutit podem concloure que La mort a Venècia és, amb raó, un clàssic de la literatura contemporània, i que cal exalçar el seu valor transgressor atenint-nos a l’època en què va aparèixer.


  • L’autor 
Escriptor alemany (1875-1955), era fill d’una antiga i rica família de comerciants de Lübeck. Va estudiar a Munic i, més endavant, juntament amb el seu germà Heinrich, va viatjar a Itàlia, on va començar a escriure la seva primera obra important, Els Buddenbrook (1901), en la qual descriu la decadència d’una família burgesa de Lübeck. Amb tot, la seva atenció se centra més en els éssers humans i en els seus caràcters que no pas en la situació política i social que els envolta. Per altra banda, l’altre gran tema que el preocupa i que planteja en els seus escrits és el conflicte entre la intel·ligència (l’art) i la vida, una polèmica que exposa a Tónio Kröger (1903) i a La mort a Venècia (1912).

Durant la Primera Guerra Mundial es va enfrontar al seu germà Heinrich pels atacs d’aquest contra el nacionalisme alemany, del qual ell n’estava clarament a favor tal com es pot comprovar a Consideracions d’un apolític (1918). Però més endavant no només es van reconciliar, sinó que Thomas es va convertir en un fervent defensor de les llibertats democràtiques. És en aquest període quan escriu el que hom ha considerat la seva obra mestra, La muntanya màgica (1924), on fa una profunda anàlisi de l’època a través de diversos personatges que coincideixen en un sanatori de tuberculosos. També correspon a aquesta etapa la narració Mario i el mag (1930), una dura sàtira del feixisme.

Amb l’arribada de Hitler al poder, ell es va exiliar (1933), i davant el risc d’una nova barbàrie va escriure un seguit d’articles (1938) on destacava el valor de les forces espirituals i intel·lectuals i advertia d’aquest perill a les potències democràtiques occidentals que havien permès el desenvolupament del feixisme (un dels articles versa sobre la Guerra Civil Espanyola).

Altres obres que podem destacar seria la tetralogia Josep i els seus germans (1933-43), d’una gran matisació psicològica i inspirat en el tema bíblic; la biografia novel·lada de Goethe (1939), que converteix en un homenatge a l’humanisme europeu; la seva també gran novel·la El Doctor Faustus (1947); i Confessions de l’aventurer Felix Krull (1954).

El 1929 va ser guardonat amb el premi Nobel de literatura.

  • L’obra 

















El cèlebre escriptor alemany Gustav von Aschenbach, protagonista d’aquesta novel·la breu, viatja a Venècia cercant la inspiració perduda. L’home es troba tot just passada la plenitud de la vida i se sent cansat. Però un cop instal·lat a l’hotel no aconseguirà la pau que busca per renovar-se, sinó tot el contrari: veurà trontollar el seu equilibri emocional. El motiu és ben concret: s’enamorarà de la bellesa angelical d’un adolescent polonès, Tadzio, i aquest enamorament el durà a un declivi psicològic anorreador.

Aquest plantejament, simple en aparença, servirà a l’autor de l’obra, Thomas Mann, per elaborar una detallada i profunda descripció del conflicte psicològic d’Aschenbach, ja que la seva moral, emparada en els convencionalismes i les normes que regeixen la societat del seu temps, no pot admetre l’embat d’aquesta passió sota la qual, però, anirà caient.

Paral·lelament a aquest lluita entre el rigor intel·lectual i el desig, l’obra ens presenta una altra problemàtica que es converteix, de la mà de Thomas Mann, en una clara denúncia vers una societat que està perdent els seus valors: la ciutat dels canals és víctima d’una epidèmia de còlera, però les autoritats ho amaguen perquè és època de turisme i no poden tancar les portes de Venècia per obvis motius econòmics. Gustav von Aschenbach, després de preguntar insistentment a diversos personatges amb qui es creua, se n’assabenta, i davant d’aquesta realitat ha de prendre una decisió: posar-se en perill i continuar prop de Tadzio, o fugir de Venècia.

La mort a Venècia centra el seu interès en el drama interior del protagonista, però cal no oblidar que a causa del simbolisme de les temàtiques que s’hi exposen poden ser diverses i variades les interpretacions que se’n facin. Perquè una altra de les matèries que sovint han estat estudiades arran de la lectura de la novel·la és la del paper de l’artista vers la societat, i on es troba l’origen de la força inspiradora de l’art: en l’intel·lecte o en l’ànima.

Altres dades
·        Thomas Mann a la Viquipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Thomas_Mann
·        La mort a Venècia a la Viquipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/La_mort_a_Ven%C3%A8cia
·        La mort a Venècia, crítica de Rafael Narbona: http://rafaelnarbona.es/?p=3431
·        Vídeo comentari sobre la novel·la i la pel·lícula (youtube): https://www.youtube.com/watch?v=KkOFxKdiuN4
·        Tràiler de la pel·lícula (youtube): https://www.youtube.com/watch?v=cOoJ2C1TYpI

Sílvia Romero