13 de gener 2016

Tertúlia del club de lectura sobre "La presa", de Kenzaburô Ôe



Club de lectura CELLER DE LLETRES


Tertúlia de divendres 8 de gener de 2016
Estrenem any i iniciem les sessions del club de lectura amb una novel·la breu però intensa perquè, com sol passar quan ens trobem davant una obra curta i de gran qualitat, com és el cas, la lectura de cada detall té un pes específic importantíssim i posa en marxa tot el sistema possible d’interpretació de simbologies.

Val a dir, per començar, que la gran majoria de clubaires han fet una valoració força positiva de La presa. Amb tot, i per altra banda com és lògic, algunes persones no han acabat de sentir-se atretes per la història que s’hi explicava, malgrat han exalçat la forma amb què és narrada.

Una de les aportacions que ha sorgit de manera més sovintejada ha estat l’intent de concretar el tema, el missatge que se’ns transmet amb la novel·la. Si ho analitzem des de la perspectiva del protagonista, podríem assenyalar la pèrdua de la innocència. És a dir: el pas irreversible cap a l’edat adulta i per tant l’allunyament del paradís de la infància. Però si aquest intent de concreció l’analitzem des d’una perspectiva global,
estudiant el conjunt del poble, la novel·la ens parla de la guerra. Ara bé, tal com s’indica a la contraportada del llibre, en aquesta població “la guerra només s’ensuma quan algun avió enemic sobrevola les muntanyes que l’envolten”. Així doncs, Kenzaburô Ôe, amb una mestria encomiable, personifica la guerra en el soldat negre que és capturat i convertit en presa. És així com el conflicte irromp a les seves vides i capgira l’ordre de convivència estipulat.

A més, aquest soldat negre també representa allò estrany, aliè, desconegut. I aquesta característica de rar i singular provoca en un inici recel i por, després curiositat i interès, i més endavant és acceptat, pel poble, com un element peculiar dins el seu microcosmos, i per part sobretot del protagonista és valorat amb afecte i s’hi relaciona des de l’admiració, la fascinació i, creu ell, l’amistat.

Amb tot, cal aturar-nos en aquest punt per remarcar que no s’ha arribat a un acord sobre el tipus de relació entre la presa i el poble, o entre la presa i el protagonista, ja que algunes clubaires han valorat que va més enllà de la fascinació, i que el que es produeix en realitat és una vinculació de sacralització.

També hem comentat altres relacions que s’estableixen entre els personatges de la novel·la. Per exemple l’aparent fredor entre el pare i els dos fills, però sobretot la tendresa i estima just entre aquests dos germans. Un altre tema que ha sorgit al llarg de la tertúlia ha estat la mort (les diverses maneres de trobar la mort física i també l’existència de la mort emocional o anímica) i, òbviament, la traïció. En aquesta línia hem valorat fins a quin punt el protagonista pot arribar a sentir-se doblement traït: per part de la presa, a qui ell considerava amic, i per part del pare.

La pobresa dels habitants del poble; la manca de noms propis (tant dels llocs geogràfics com dels personatges, ja que només dos d’ells són nominats, i de fet es tracta de malnoms); l’absència de dones en la història narrada; la percepció d’una llibertat excessiva dels infants de la població, que passen el dia deambulant pels carrers i les rodalies; la cruesa dels esdeveniments contraposada a la bellesa poètica de les descripcions, no sols de la natura sinó també dels espais i de la mirada del protagonista vers allò que sent i pensa... tots aquests són molts altres dels temes comentats durant la trobada del club de lectura.

Però per anar posant el punt i final, remarcarem l’habilitat amb què l’autor tanca el cercle de la història mostrada. Perquè si la novel·la s’inicia amb els dos germans junts, així és com es tanca. Si s’inicia amb la recent incineració d’una dona que ha mort, es clou amb la proximitat d’una altra incineració. I la pregunta podria ser: amb tot el que ha succeït, el poble ha après alguna cosa? El protagonista sí: ell té clar que ja és adult.

En definitiva, una novel·la per llegir gaudint de cada instant de lectura.

L’autor
Kenzaburô Ôe (Ôse, illa de Shikoku, 1935), guanyador del premi Nobel de literatura l’any 1994, és reconegut internacionalment com un dels escriptors més importants i influents de la postguerra. Famós pels seus relats poderosos sobre els bombardeigs d’Hiroshima i Nagasaki i per la seva lluita personal per acceptar la discapacitat mental del seu fill, l’Acadèmia Sueca va elogiar “la seva força poètica [que] crea un món imaginari on la vida i el mite es condensen per formar una imatge desconcertant de la condició humana avui en dia.”

Els crítics consideren que els seus relats i novel·les s’ocupen de les diverses problemàtiques de la societat contemporània, tractant-les des d’un humanisme crític. Per altra banda tendeix a oferir imatges poètiques que es barregen amb les seves reflexions de caire gairebé metafísic, i tot plegat amb un estil directe construït amb frases breus però contundents.

D’entre les seves obres podem destacar El muchacho que llegó tarde, una novel·la autobiogràfica sobre la vida estudiantil a Tokio; Una qüestió personal, on narra amb cruesa la davallada d’un pare davant el naixement del seu primer fill amb una malformació neurològica; i La presa, novel·la fundacional del món literari de l’autor, que va ser guardonada amb el premi Akutagawa l’any 1958.

L’obra
“En un poblet aïllat del món, la guerra només s’ensuma quan algun avió enemic sobrevola les muntanyes que l’envolten. Un matí d’estiu, però, quan un d’aquells avions se’ls estavella a prop, la vida pausada d’aquell indret i d’aquella gent de cop es veu trasbalsada per l’arribada d’un presoner, que, convertit en una presa, els pren tota la innocència.”

Aquesta és la breu ressenya que hom pot llegir a la contraportada de La presa, però en realitat aquesta situació que se’ns detalla és, tot just, l’inici d’una història que es mou entre el drama i la fredor d’uns esdeveniments cabdals per a tot el poble, i l’emotivitat d’uns sentiments (els del narrador) que Kenzaburô Ôe tracta amb exquisida delicadesa. I tot plegat, com acostuma a passar en la literatura japonesa, barrejat amb la bellesa poètica de les descripcions de la natura, cosa que encara realça més aquesta contraposició.

Però per damunt de tot la novel·la ens mostra el pas de la infantesa a l’edat adulta, de la ingenuïtat amb què el nen protagonista viu el dia a dia, malgrat la pobresa, al fet d’enfrontar-se a la traïció i a la mort. Perquè aquest presoner que el poble haurà de custodiar i que en un principi és considerat com un animal a qui han de mantenir tancat i lligat, anirà formant part de la seva quotidianitat i ells, tothom, s’anirà acostumant a la seva presència i, fins i tot, valoraran els seus coneixements. No és un presoner de guerra perquè la guerra, per als habitants d’aquell poble, és un concepte llunyà. Però quan arriba el moment de traslladar-lo a la capital... les coses canviaran.

Kenzaburô Ôe, mitjançant les paraules, composa un retrat molt ben definit de les xacres a què s’enfronta avui en dia la humanitat, i aspectes habituals en literatura com poden ser l’amistat, les relacions familiars, o com he esmentat més amunt, la traïció i la mort, prenen la força i la intensitat necessàries per esdevenir temes universals.

Altres dades

·         Kenzaburô Ôe a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Kenzabur%C5%8D_%C5%8Ce
·         Kenzaburô Ôe, premi Nobel de Literatura (notícia a El País): http://elpais.com/diario/1994/10/14/cultura/782089201_850215.html
·         Sobre “La presa” (crítica a blogs): https://revistadeoriente.wordpress.com/2010/08/03/libros-la-presa-1958-de-kenzaburo-oe/
·         Entrevista a Kenzaburô Ôe (programa “Negro sobre blanco”): https://youtu.be/doXV5zXGXvs

Sílvia Romero