12 de desembre 2016

Tertúlia del club de lectura sobre "El baile", d’Irène Némirovsky

(traducció: Gema Moral Bartolomé)

Tertúlia de divendres 2 de desembre de 2016



En el Celler de lletres de desembre, com que ens trobem de ple en un mes farcit de festes i celebracions, hem aprofitat per modificar lleugerament el funcionament del club en la seva primera fase. Això és: la ronda d’opinions. Si fins ara aquesta anava avançant seguint l’ordre estricte del cercle format per les clubaires, ara comptarem amb la col·laboració de l’atzar mitjançant la tirada d’un dau, que marcarà l’entrada de cadascuna de les intervencions. A més, a mesura que les clubaires comenten la seva valoració inicial, intentarem donar resposta als diversos temes que es van plantejant. I tot plegat implica un plus d’atenció que aporta amenitat i riquesa.


Però aquesta és una qüestió de forma i el que ara interessa és destriar els aspectes més rellevants de la nostra trobada.

El baile, d’Irène Némirovsky (a la biblioteca hem llegit la traducció al castellà), ha resultat ser una novel·la breu que aporta una tertúlia plena i extensa. Cal dir, a priori, que la valoració general al voltant de la lectura ha estat positiva i satisfactòria, i només una clubaire ha remarcat que, malgrat haver-se endinsat sense problema en la prosa de l’autora i en la història que ens mostra, en tancar el llibre s’ha quedat amb una pregunta: “...i?”

Els temes que han sorgit al llarg de la trobada han estat nombrosos: la quantitat de matèries que planteja malgrat els escassos personatges que hi intervenen; el retrat de l’alta societat de l’època; la crítica a la necessitat d’aparentar; la ironia en mostrar l’opulència i el luxe on els personatges amaguen la misèria emocional; les coincidències entre la història de ficció i la biografia de l’autora; la por al pas del temps i a l’envelliment, que es converteix en sinònim de lletjor; la desmitificació de la figura i del paper de la mare; el retrat pusil·lànime del pare; el plantejament de la novel·la com una història d’amor i desamor...

Però el tema clau i central que ha ocupat moltes de les converses i discussions al voltant de la lectura ha estat la relació entre la senyora Rosine Kampf i la seva filla Antoinette. Algunes clubaires defensaven el comportament de la nena, que esdevé una resposta lògica al menyspreu que rep. D’altres opinaven que rere l’acte de venjança no sols hi ha la ràbia de l’adolescència, sinó que hi podem entreveure maldat. Per contra, un altre grup considerava que aquesta roïnesa cal col·locar-la en el personatge de la mare, una dona vil i egoista que només busca la pròpia felicitat. I referent al final, hi ha qui ha interpretat cert retrobament entre mare i filla, i pel contrari hi ha qui ha valorat l’escena última com la plasmació de la batalla guanyada per part d’Antoinette.

És evident que hi ha tantes lectures i interpretacions com lectors, i també és habitual que les converses dels clubs de lectura ens acompanyin, mentalment, després d’haver-les viscut. Tant és així que, ja acabada la tertúlia i quan havien passat un parell d’hores, la clubaire que s’havia quedat amb aquella pregunta del “...i?”, ha tingut a bé comentar-me que havia trobat resposta al seu interrogant. La nena, amb les últimes paraules de la novel·la, ens fa saber que per fi, la seva mare, li farà més cas i per tant serà important per a ella. Però per contra, aquesta anècdota ha fet que jo em plantegi una nova pregunta: en base a tot això, ¿com és possible que encara hi hagi persones que no formin part d’un club de lectura?

En resum: El baile, d’Irène Némirovsky, és una novel·la breu rica, intensa, i molt tertuliable.

L’autora

Irène Némirovsky (Kíev, 1903 – Auschwitz, 1942), filla de jueus benestants, va ser educada per una institutriu francesa que va convertir aquest idioma gairebé en la seva llengua materna, tot i que sembla ser que els idiomes tampoc no eren problema per a aquesta escriptora ja que, al llarg de la seva vida, va arribar a aprendre rus, polonès, anglès, basc, finès i jiddisch. Però la Revolució Russa va provocar la fugida de la família Nemiróvsky cap a França, on ella va reprendre els estudis i es va llicenciar en lletres a la Universitat de la Sorbona.

Ja casada i amb dues filles s’instal·la a París i publica la primera novel·la: El malentès. Però el reconeixement com a escriptora li arribarà a partir de 1929, amb la publicació de la segona novel·la: David Golder, adaptada al teatre i al cinema. Poc després, el 1930, publica El baile, també adaptada al cinema.

Malgrat els èxits literaris, el 1938 el govern francès li denega la nacionalitat francesa. I a causa de les lleis antisemites (tot i que es converteix al catolicisme), se li prohibeixen noves publicacions. Refugiada a Issy-l’Évêque i a pesar de les prohibicions, Némirovsky continuarà escrivint multitud de manuscrits. Malauradament, el juliol de 1942 és arrestada, internada al camp de concentració de Pithiviers, i tot seguit deportada a Auschwitz, on mor de tifus l’agost del mateix any.

Les seves filles, Élisabeth i Denise Epstein, després de l’arrest dels pares i amb l’ajuda de parents i amics, aconseguiran amagar-se fins al final de la guerra tot portant sempre amb elles els manuscrits inèdits de la mare, entre els quals es troba una de les seves millors obres, Suite Francesa (novel·la inacabada).

Entre l’extensa llista de títols d’aquesta autora que han vist la llum pòstumament, per citar-ne alguns podríem destacar: Un infant prodigi, Les mosques de tardor, L’afer Curilov, Vi de solitud, Jezabel, Els gossos i els llops, i El mestre d’ànimes.

L’obra

Ens trobem davant d’una novel·la breu però, alhora, ens enfrontem a una narració intel·ligent que posa de manifest, amb un estil àgil, captivador, i amb cert to humorístic, aspectes tèrbols de la conducta humana.

El baile ens parla de la família Kampf, uns nou-rics que basen la seva existència en el luxe i l’opulència. En un moment donat el matrimoni Kampf decideix organitzar un ball a casa seva, i l’Antoinette, la filla adolescent que tot just acaba de complir els catorze, desitja i somnia que arribi el dia assenyalat. Els problemes, però, comencen quan la noia s’assabenta que els pares no tenen cap intenció d’aprofitar aquesta celebració per presentar-la en societat. Dolguda, ofesa i sentint-se injustament tractada, es plantejarà la seva venjança.

A través d’aquesta acció premeditada de rebel·lia, Irène Némirovsky ens mostra l’enfrontament ferotge entre mare i filla: una dona que no acaba d’acceptar el pas del temps davant d’una noia que no sent cap tipus de compassió pel vençut. I entremig de tot això, o com a teló de fons, la idea de la buidor que ens atorguen les coses materials, un plantejament que permet a l’autora fer una crítica incisiva vers el món de les aparences.

El baile, doncs, esdevé una novel·la ben actual, amb temàtiques que freguen la crítica directa vers una societat on l’opulència és l’única riquesa reconeguda; amb una visió que judica el paper de l’educació; amb subtils ironies en tocar la qüestió religiosa... Una novel·la breu força recomanable.

Altres dades
·         Irène Némirovsky a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Ir%C3%A8ne_N%C3%A9mirovsky
·         Ressenya sobre El baile a blogs: http://www.sopadelibros.com/book/el-baile-irene-nemirovsky
·         Fragment de l’obra de teatre El ball (adaptació de Sergi Belbel): https://youtu.be/9crfUhIjvaw

Sílvia Romero

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada