17 de gener 2017

Tertúlia del club de lectura sobre "El déu de les coses petites", d’Arundhati Roy

                                                          (traducció: Josep Julià Ballbé)
Club de lectura CELLER DE LLETRES

Tertúlia de divendres 13 de gener de 2017 

Parlant en termes generals, la novel·la ha estat valorada positivament. Encara en termes generals, s’ha lloat el perfecte engranatge de ficció narrativa. I encara en termes generals, l’obra ha sorprès i ha interessat alhora. A partir d’aquí comencen els matisos que diferencien les distintes lectures de cada clubaire.

En alguns casos, entrar en la història que se’ns mostra a El déu de les coses petites s’ha convertit en una tasca àrdua per la densitat d’aquesta novel·la. Aspecte, però, que sota cap concepte s’ha de
confondre amb espessor. Tot el contrari. La lectura es fa àgil, flueix, i les lectores s’han deixat dur per la bellesa d’unes descripcions originals, peculiars, detallistes en extrem, i amb aportació de sensacions de tot tipus gràcies, com ha comentat una clubaire, al cromatisme narratiu.

Hem parlat a bastament del joc de temporalitat que usa Arundhati Roy, ja que la història es va desgranant mitjançant la constant utilització del flashback entre l’època present (quan Rahel torna a Ayemenem el 1992), i l’instant a partir del qual les seves vides van començar a canviar (desembre de 1969). Aquest personatge, Rahel, anirà recordant els fets d’aquell mes en concret i els esdeveniments que es van produir, fins arribar a l’època present. Aquest joc a dues bandes ha convençut plenament les clubaires perquè, entre altres qüestions que es podrien remarcar, l’autora empra tons diferents per a cadascuna de les línies narratives, i així com en el present tenim una dona jove de 31 anys recordant la infantesa, en el passat escoltem la veu de la nena que era llavors i la narració desemboca en un realisme líric que mereix tots els elogis.

S’han ressaltat aspectes com l’existència d’un gran nombre d’històries dins la història de la novel·la (és a dir: moltes vides acompanyant la vida que se’ns explica); la denúncia implícita que aporta, tant a nivell social com econòmic; la pantomima de la justícia; el nul paper de la dona en la societat índia; les enveges, rancúnies i pobreses morals que marquen les relacions, tant dins el clan familiar com en un marc social més ampli; l’amor i companyonia entre els dos bessons, i com aquest recolzament entre els germans pot generar una gelosia malaltissa en un altre personatge que, en part, serà el germen del desenllaç; l’aire de tragèdia que es destil·la de tota la història; la grandesa dels petits detalls (els que ens apropen a aquest déu de les coses petites); el silenci com a fugida i espai de supervivència; la importància de la psicologia al llarg de la narració per interpretar els personatges; la manifestació de la violència en diferents estadis de relacions humanes; i tants altres aspectes, temes i matèries, que és impossible recollir-ho tot en aquest breu resum.

Amb tot, potser caldria acabar ressaltant una reacció que han mostrat moltes clubaires. Ben sovint, en les nostres tertúlies, hom duu alguna frase o fragment extret de l’obra a comentar, amb la intenció de llegir-lo durant la trobada. Sigui per la bellesa de la imatge que aporta o per la contundència del significat. En la sessió al voltant del llibre El déu de les coses petites gairebé tothom duia, anotades, tot de frases que volien remarcar. I en la seva majoria es tractava d’aquelles descripcions que hem esmentat a l’inici: originals, peculiars, i detallistes. Fins al punt que una de les clubaires ha elaborat un recull succint que dibuixa perfectament l’atmosfera que envolta tota la novel·la i que podríem presentar en forma de poema:

Quan feien l’amor mirava a un vianant amb barret que passava
pel davant en mig de la boira.
Una bombolla silent que surava en un mar de soroll.
Els ciris més llargs de l’altar estaven guerxos, els baixets no.
Un ocell que vola reflectit als collons d’un gos vell.
La veu gastada i filosa com el cor d’una canya de sucre un cop pelada.
Diverses menes de desesperació que competeixen
per imposar-se les unes a les altres.
La llum tènue del menjador li evaporava les arrugues.
Un so esmolat com un bocí de llautó.
Unes poques hores poden afectar la trajectòria de tota una vida.
Una guerra que captura els somnis i els torna a somiar.
Naveguem desancorats en un mar esvalotat,
quan la brisa arrossega olor de roses pansides.
Una capa fina com una gasa de pols de carbó.
Al cel hi penjava feixuga una pàl·lida lluna diürna,
grossa com la panxa d’un bevedor de cervesa.
Els núvols es van transformar en tot de grumollets i
semblaven l’emborrada d’un matalàs no gaire bo.
Secrets marins als ulls.
Les olors, com la música, guarden records, 
s’hi apinyaven com formigues al voltant d’una molla de pa.
Coses que s’aclofen en prestatges polsosos
com ocells dissecats amb ull funestos que et miren de biaix.
El ventilador del sostre llescava l’aire dens i espantat i
formava una espiral que girava lentament cap a terra
com la pela d’una patata infinita.
Deixa un rastre al seu cos, ratxa de vent damunt un camp d’arròs.
La nit repenjava els colzes a l’aigua.
Les ones arrugades van quedar planxades.
Als ulls secrets de mar. A l’orella una gota de pluja argentada.

(Natàlia Colet –frases extretes del llibre)
-pàgines: 33, 25, 17, 26, 28, 33, 36, 45, 48, 73, 73, 75, 110, 111, 115, 117, 126, 127,  160, 164, 263, 264, 266 i 276-    



L’autora 

Escriptora índia (1961) de mare cristiana i pare hindú. La seva infantesa transcorre a la població d’Aymanam (Kerala), fins que als setze anys es trasllada a Delhi, on canvia i adopta un estil de vida més bohemi (viu en una cabana venent ampolles per guanyar-se la vida). Més tard estudia Arquitectura i és en aquesta època quan coneix el seu primer marit, de qui se separarà al cap de pocs anys.

Torna a casar-se el 1984 i, aquest mateix any, comença a treballar al cinema. Primer com a actriu, però sobretot escrivint guions cinematogràfics (In Which Annie Gives it Those Ones i Electric Moon -Lluna elèctrica-) i guions per a la sèrie de televisió The Banyan Tree.

Anys després, el 1992, inicia l’escriptura de la novel·la El déu de les petites coses, un llibre que en part és autobiogràfic i que acabarà el 1996. L’obra té gran èxit, es tradueix a més de vint idiomes i l’any següent de la seva edició guanya el Premi Booker.

Però a més del vessant literari, Arundhati Roy destaca pel seu activisme polític i social. Pacifista i anticapitalista, es va oposar a les proves nuclears realitzades pel govern indi a Rajahthan. El 1999 publica El preu de viure, una recopilació de diversos escrits (entre ells l’assaig El final de la imaginació) on critica les actuacions del govern indi. També ha denunciat la repressió d’autoritats i militars de l'Índia al Caixmir contra pagesos i comunitats pobres, per la qual cosa ha rebut atacs i amenaces de mort per part dels sectors ultranacionalistes i dretans indis. En el darrers anys el seu activisme polític s’ha mogut sobretot en favor de la pau, contra la política exterior dels EUA, i contra Israel. I totes aquestes activitats sovint li han ocasionat problemes amb les autoritats del seu país.

El 2004 va rebre el Premi Sydney de la Pau i el 2005 va participar en el Tribunal Mundial sobre l’Iraq.

L’obra 

“Aquesta és la memorable història de tres generacions d’una família de l’estat de Kerala, al sud de l’Índia, que es dispersa al llarg del món i es retroba a la terra natal.” Amb aquesta primera frase que llegim a la contraportada del llibre, de seguida ens situem en un escenari concret i prenem la idea d’una narració extensa, possiblement amb molts personatges i amb diversitat de relacions entre ells.

La història s’inicia un dia de pluja, el juny de 1993. Rahel, que en començar la novel·la té trenta-un anys, torna a la casa natal, d’on va marxar en fa vint-i-tres, per retrobar-se amb el seu germà bessó Estha. Des de ben petits que no s’han vist, des que va tenir lloc la tràgica mort de la cosina Sophie Moll, ofegada al riu. Rahel sap que el seu germà, que sempre havia estat un nen força callat, tot d’una va deixar de parlar, però la seva arribada fa trontollar el jove Estha malgrat mantenir-se en el mutisme i l’aparent impertorbabilitat.

A partir d’aquesta trobada i en un constant deambular entre l’època present i l’any 1969, anirem construint el trencaclosques d’aquesta saga familiar on l’amor i la mort seran les protagonistes. Però també hi trobarem la història de l’Índia i els canvis polítics i econòmics, el dibuix social format per castes i l’acceptació o el rebuig d’aquestes diferenciacions injustes, l’abús de les autoritats i la pantomima de la justícia... I entremig de tot plegat, la importància del silenci.

Narrat en tercera persona, la majoria dels capítols es mostren des del punt de vista dels dos germans quan eren infants, i cal destacar la recreació descriptiva dels paisatges i dels canvis estacionals, dels espais públics i dels interiors de les llars, així com el detallisme d’aspectes o objectes aparentment sense transcendència que aniran agafant repercussió de cara a la història.

És una novel·la densa però no pas espessa. D’aquelles històries que reclamen l’atenció del lector, que busquen la seva complicitat, i que en ocasions transmet pesar i tristesa però que, alhora, deixa petjada i et sap greu acabar perquè, al llarg de la lectura, hem après el valor... hem conegut el déu de les coses petites.

Altres dades
·         Arundhati Roy a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Arundhati_Roy
·         El déu de les coses petites (ressenya a blogs): https://paellapelmanec.wordpress.com/2008/12/27/arundhati-roy-el-deu-de-les-coses-petites/
·         Arundhati Roy parla de l’Índia (anglès): https://youtu.be/VP-1-RTOgfE

Sílvia Romero

video

Moment en què la Sílvia, la moderadora del club, 
llença el dau que sorteja l’ordre d’intervenció dels tertulians.