(traducció: Josep Julià Ballbé)
Club de lectura CELLER DE LLETRES
Parlant en termes generals, la novel·la ha estat valorada positivament. Encara en termes generals, s’ha lloat el perfecte engranatge de ficció narrativa. I encara en termes generals, l’obra ha sorprès i ha interessat alhora. A partir d’aquí comencen els matisos que diferencien les distintes lectures de cada clubaire.
En alguns casos, entrar
en la història que se’ns mostra a El déu
de les coses petites s’ha convertit en una tasca àrdua per la densitat d’aquesta
novel·la. Aspecte, però, que sota cap concepte s’ha de
confondre amb espessor. Tot el contrari. La lectura es fa àgil, flueix, i les lectores s’han deixat dur per la bellesa d’unes descripcions originals, peculiars, detallistes en extrem, i amb aportació de sensacions de tot tipus gràcies, com ha comentat una clubaire, al cromatisme narratiu.
confondre amb espessor. Tot el contrari. La lectura es fa àgil, flueix, i les lectores s’han deixat dur per la bellesa d’unes descripcions originals, peculiars, detallistes en extrem, i amb aportació de sensacions de tot tipus gràcies, com ha comentat una clubaire, al cromatisme narratiu.
Hem parlat a bastament
del joc de temporalitat que usa Arundhati Roy, ja que la història es va
desgranant mitjançant la constant utilització del flashback entre l’època
present (quan Rahel torna a Ayemenem el 1992), i l’instant a partir del qual
les seves vides van començar a canviar (desembre de 1969). Aquest personatge,
Rahel, anirà recordant els fets d’aquell mes en concret i els esdeveniments que
es van produir, fins arribar a l’època present. Aquest joc a dues bandes ha
convençut plenament les clubaires perquè, entre altres qüestions que es podrien
remarcar, l’autora empra tons diferents per a cadascuna de les línies
narratives, i així com en el present tenim una dona jove de 31 anys recordant
la infantesa, en el passat escoltem la veu de la nena que era llavors i la
narració desemboca en un realisme líric que mereix tots els elogis.
S’han ressaltat aspectes
com l’existència d’un gran nombre d’històries dins la història de la novel·la
(és a dir: moltes vides acompanyant la vida que se’ns explica); la denúncia
implícita que aporta, tant a nivell social com econòmic; la pantomima de la justícia;
el nul paper de la dona en la societat índia; les enveges, rancúnies i pobreses
morals que marquen les relacions, tant dins el clan familiar com en un marc
social més ampli; l’amor i companyonia entre els dos bessons, i com aquest
recolzament entre els germans pot generar una gelosia malaltissa en un altre
personatge que, en part, serà el germen del desenllaç; l’aire de tragèdia que
es destil·la de tota la història; la grandesa dels petits detalls (els que ens
apropen a aquest déu de les coses petites); el silenci com a fugida i espai de
supervivència; la importància de la psicologia al llarg de la narració per
interpretar els personatges; la manifestació de la violència en diferents
estadis de relacions humanes; i tants altres aspectes, temes i matèries, que és
impossible recollir-ho tot en aquest breu resum.
Amb tot, potser caldria
acabar ressaltant una reacció que han mostrat moltes clubaires. Ben sovint, en
les nostres tertúlies, hom duu alguna frase o fragment extret de l’obra a
comentar, amb la intenció de llegir-lo durant la trobada. Sigui per la bellesa
de la imatge que aporta o per la contundència del significat. En la sessió al
voltant del llibre El déu de les coses
petites gairebé tothom duia, anotades, tot de frases que volien remarcar. I
en la seva majoria es tractava d’aquelles descripcions que hem esmentat a
l’inici: originals, peculiars, i detallistes. Fins al punt que una de les
clubaires ha elaborat un recull succint que dibuixa perfectament l’atmosfera
que envolta tota la novel·la i que podríem presentar en forma de poema:
Quan
feien l’amor mirava a un vianant amb barret que passava
pel
davant en mig de la boira.
Una
bombolla silent que surava en un mar de soroll.
Els
ciris més llargs de l’altar estaven guerxos, els baixets no.
Un
ocell que vola reflectit als collons d’un gos vell.
La
veu gastada i filosa com el cor d’una canya de sucre un cop pelada.
Diverses
menes de desesperació que competeixen
per
imposar-se les unes a les altres.
La
llum tènue del menjador li evaporava les arrugues.
Un
so esmolat com un bocí de llautó.
Unes
poques hores poden afectar la trajectòria de tota una vida.
Una
guerra que captura els somnis i els torna a somiar.
Naveguem
desancorats en un mar esvalotat,
quan
la brisa arrossega olor de roses pansides.
Una
capa fina com una gasa de pols de carbó.
Al
cel hi penjava feixuga una pàl·lida lluna diürna,
grossa
com la panxa d’un bevedor de cervesa.
Els
núvols es van transformar en tot de grumollets i
semblaven
l’emborrada d’un matalàs no gaire bo.
Secrets
marins als ulls.
Les
olors, com la música, guarden records,
s’hi
apinyaven com formigues al voltant d’una molla de pa.
Coses
que s’aclofen en prestatges polsosos
com
ocells dissecats amb ull funestos que et miren de biaix.
El
ventilador del sostre llescava l’aire dens i espantat i
formava
una espiral que girava lentament cap a terra
com
la pela d’una patata infinita.
Deixa
un rastre al seu cos, ratxa de vent damunt un camp d’arròs.
La
nit repenjava els colzes a l’aigua.
Les
ones arrugades van quedar planxades.
Als
ulls secrets de mar. A l’orella una gota de pluja argentada.
(Natàlia Colet –frases extretes del
llibre)
-pàgines: 33, 25, 17, 26, 28, 33, 36, 45, 48, 73,
73, 75, 110, 111, 115, 117, 126, 127,
160, 164, 263, 264, 266 i 276-
Escriptora índia
(1961) de mare cristiana i pare hindú. La seva infantesa transcorre a la
població d’Aymanam (Kerala), fins que als setze anys es trasllada a Delhi, on
canvia i adopta un estil de vida més bohemi (viu en una cabana venent ampolles
per guanyar-se la vida). Més tard estudia Arquitectura i és en aquesta època
quan coneix el seu primer marit, de qui se separarà al cap de pocs anys.
Torna a casar-se el
1984 i, aquest mateix any, comença a treballar al cinema. Primer com a actriu,
però sobretot escrivint guions cinematogràfics (In Which Annie Gives it
Those Ones i Electric Moon -Lluna elèctrica-)
i guions per a la sèrie de televisió The Banyan Tree.
Anys després, el
1992, inicia l’escriptura de la novel·la El déu de les petites coses, un
llibre que en part és autobiogràfic i que acabarà el 1996. L’obra té gran èxit,
es tradueix a més de vint idiomes i l’any següent de la seva edició guanya el
Premi Booker.
Però a més del
vessant literari, Arundhati Roy destaca pel seu activisme polític i social.
Pacifista i anticapitalista, es va oposar a les proves nuclears realitzades pel
govern indi a Rajahthan. El 1999 publica El preu de viure, una
recopilació de diversos escrits (entre ells l’assaig El final de la
imaginació) on critica les actuacions del govern indi. També ha denunciat
la repressió d’autoritats i militars de l'Índia al Caixmir contra pagesos i
comunitats pobres, per la qual cosa ha rebut atacs i amenaces de mort per part
dels sectors ultranacionalistes i dretans indis. En el darrers anys el seu
activisme polític s’ha mogut sobretot en favor de la pau, contra la política
exterior dels EUA, i contra Israel. I totes aquestes activitats sovint li han
ocasionat problemes amb les autoritats del seu país.
El 2004 va rebre el
Premi Sydney de la Pau i el 2005 va participar en el Tribunal Mundial sobre
l’Iraq.
“Aquesta és la memorable història de tres
generacions d’una família de l’estat de Kerala, al sud de l’Índia, que es
dispersa al llarg del món i es retroba a la terra natal.” Amb aquesta primera
frase que llegim a la contraportada del llibre, de seguida ens situem en un
escenari concret i prenem la idea d’una narració extensa, possiblement amb
molts personatges i amb diversitat de relacions entre ells.
La història s’inicia un dia de pluja, el juny
de 1993. Rahel, que en començar la novel·la té trenta-un anys, torna a la casa
natal, d’on va marxar en fa vint-i-tres, per retrobar-se amb el seu germà bessó
Estha. Des de ben petits que no s’han vist, des que va tenir lloc la tràgica
mort de la cosina Sophie Moll, ofegada al riu. Rahel sap que el seu germà, que
sempre havia estat un nen força callat, tot d’una va deixar de parlar, però la
seva arribada fa trontollar el jove Estha malgrat mantenir-se en el mutisme i
l’aparent impertorbabilitat.
A partir d’aquesta trobada i en un constant
deambular entre l’època present i l’any 1969, anirem construint el
trencaclosques d’aquesta saga familiar on l’amor i la mort seran les
protagonistes. Però també hi trobarem la història de l’Índia i els canvis
polítics i econòmics, el dibuix social format per castes i l’acceptació o el
rebuig d’aquestes diferenciacions injustes, l’abús de les autoritats i la
pantomima de la justícia... I entremig de tot plegat, la importància del
silenci.
Narrat en tercera persona, la majoria dels
capítols es mostren des del punt de vista dels dos germans quan eren infants, i
cal destacar la recreació descriptiva dels paisatges i dels canvis estacionals,
dels espais públics i dels interiors de les llars, així com el detallisme
d’aspectes o objectes aparentment sense transcendència que aniran agafant
repercussió de cara a la història.
És una novel·la densa però no pas espessa.
D’aquelles històries que reclamen l’atenció del lector, que busquen la seva
complicitat, i que en ocasions transmet pesar i tristesa però que, alhora,
deixa petjada i et sap greu acabar perquè, al llarg de la lectura, hem après el
valor... hem conegut el déu de les coses petites.
Altres dades
·
El déu de les
coses petites (ressenya a blogs): https://paellapelmanec.wordpress.com/2008/12/27/arundhati-roy-el-deu-de-les-coses-petites/
·
Entrevista a Arundhati Roy: http://jackerouack.blogspot.com.es/2016/10/entrevista-la-escritora-y-activista.html#!/2016/10/entrevista-la-escritora-y-activista.html
Sílvia Romero
Moment en què la Sílvia, la
moderadora del club,
llença el dau que sorteja l’ordre d’intervenció dels
tertulians.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada