Biblioteca Municipal Ramon Bosch de Noya: Tertúlia del club de lectura sobre "La dama del llac", de Raymond Chandler

(traducció: Ramon Folch i Camarasa)

Club de lectura CELLER DE LLETRES

Tertúlia de divendres 10 de febrer de 2017

No és la primera vegada que al club Celler de lletres ens endinsem en una novel·la de gènere negre. De fet, recentment hem llegit i comentat, entre d’altres, obres com Sang a les pedres de Donna Leon, El vi fa sang de Salvador Balcells, A d’adulteri de Sue Grafton o Manto Negre de Marta Trillas. Però potser és el primer cop que ens enfrontem a un títol que forma part del que podríem anomenar “clàssics del gènere negre”: La dama del llac, de Raymond Chandler. I val a dir que l’experiència, sempre valorada en el seu conjunt, ha resultat gratificant i que intentarem repetir-la.

Un dels primers comentaris que cal ressaltar al voltant de la tertúlia és que totes les clubaires, siguin o no siguin seguidores de la novel·la negra, han llegit el llibre amb amenitat, amb l’agilitat que proposa l’estil directe i concís d’aquest autor, i en la seva majoria han reconegut l’addicció que els provocava la complexitat de la intriga. I a partir d’aquí, òbviament, les valoracions han estat diverses i en ocasions confrontades.

Quant a la complexitat del cas que se’ns exposa en aquesta novel·la, algunes de les lectores han remarcat que és d’aquells llibres que vols començar a rellegir just en acabar-los, per tal de copsar els petits detalls que l’escriptor, amb mestria i habilitat, ha anat dosificant al llarg de la narració amb la finalitat
d’ordir una bona trama: la semblança entre dos dels personatges femenins, la cadeneta amb el penjoll, el mocador de senyora, el mocador de coll, la sabatilla desaparellada... Pistes, en general, que van apareixent a mesura que el protagonista, el detectiu Marlowe, avança en la investigació. I pistes, per l’altra banda, que aquest protagonista i narrador ens mostra a nosaltres, els lectors, però no sempre mostra a la resta de personatges. Un joc, aquest que estableix amb el lector, que ens apropa més a la història.

Temes com la presència dels efectes de la guerra i les seves conseqüències al si de la societat nord-americana (la novel·la està ambientada quan té lloc la II Guerra Mundial), o com podrien ser el sexe i la violència, l’alcohol i les drogues, la corrupció policial, també han estat tractats al llarg de la nostra trobada. I malgrat que Chandler va ser acusat, per molts crítics de l’època, d’obviar aquestes qüestions, al Celler de lletres hem considerat que en fa un retrat força detallat.

També hem parlat del masclisme que destil·la el tractament dels personatges femenins; de la sensació d’estar llegint en blanc i negre, ja que el cinema clàssic ens ha regalat a bastament imatges de detectius com en Marlowe; de la frescor dels diàlegs, farcits d’ironia i en ocasions amb un punt de sarcasme; de la magnífica descripció del clima xafogós en què es mouen els personatges, i de les descripcions tant dels espais urbans com dels paisatges de muntanya...

Són moltes i diverses les temàtiques que s’han anat tractant al llarg de la nostra trobada, però una que ha centrat en més d’una i més de dues ocasions la nostra atenció ha estat la riquesa del llenguatge. La traducció del llibre llegit és de Ramon Folch i Camarasa, i en aquest sentit les clubaires han lloat haver-se retrobat amb un lèxic gairebé en desús, haver rememorat paraules que abans s’utilitzaven de forma més habitual i que no s’arraconaven com si fossin mots massa doctes, amb expressions o frases fetes que a poc a poc cauen en l’oblit. I el tema de debat ha estat servit: ¿cal fer noves traduccions d’alguns clàssics que ja han estat traduïts al català per traductors amb un treball reconegut, o cal tenir cura de no malmetre nosaltres mateixos l’idioma?

L’autor

Escriptor estatunidenc de novel·la negra, Raymond Thornton Chandler (1888-1959) va cursar estudis en el Dulwich College de Londres, una escola privada on també s’havien format escriptors com P. G. Wodehouse i C. S. Forester. Va viatjar a França i a Alemanya, i va tramitar la nacionalitat britànica. La seva primera feina va ser com a reporter del London Daily Express i de la Bristol Western Gazette.

Abans de tornar als Estats Units (1912) va publicar 27 poemes i un primer relat, The Rose Leaf Romance. Es va instal·lar a San Francisco, més tard a Los Ángeles amb la mare, i en acabar la Primera Guerra Mundial (en la qual va combatre) va tornar a Califòrnia, on viuria la resta de la seva vida. Empleat de banca amb una feina ben remunerada, la perd el 1932 a causa de l’alcoholisme, l’absentisme i les nombroses aventures amb les secretàries (ell estava casat), i a partir de l’any següent es dedica a escriure en pulps (revistes de ficció criminal impreses en paper barat).

Quant a la seva prosa, ell mateix deia que va començar a escriure imitant Dashiell Hammet, però la crítica considera que va superar el mestre. El seu és un estil irònic, amb diàlegs enginyosos, càustics, i marcat per cert punt de cinisme. El primer conte, Blackmailers Don't Shoot, va ser publicat a la revista Black Mask, i entre 1933 i 1939 va publicar dinou relats més que serien la gènesi del seu gran personatge: el detectiu Marlowe, un home enginyós, idealista i honrat. Tota aquesta dedicació i evolució va quedar reflectida en el seu assaig sobre novel·la policíaca El simple arte de matar (1950).

La primera novel·la, i també la primera amb el detectiu Marlowe com a protagonista, apareix quan ell ja té 51 anys, El son etern (1939). I per citar alguns títols dins la seva producció tenim: Adéu, nena; La finestra alta; La dama del llac (que comentem en el nostre Club de lectura); La germana petita; El llarg adéu (Premi Edgar); Playback; la novel·la incompleta El misteri de Poodle Springs; i altres. Pocs anys després, el 1943, li van proposar treballar a Hollywood adaptant el guió basat en la novel·la de James Cain Doble indemnització (pel·lícula dirigida per Billy Wilder amb el títol de Perdició).

Però després de la mort de la seva dona el 1954 ell va patir depressions i es va aguditzar el seu alcoholisme, fets que el van dur a intentar suïcidar-se en un parell d’ocasions.

És un dels escriptors més representatius i lloats del gènere, i des de 1991 existeix el premi Raymond Chandler de novel·la negra (dins el Noir In Festival), en honor seu, al municipi italià de Courmayeur.

L’obra

Quart lliurament de la sèrie de novel·les protagonitzades pel detectiu Philip Marlowe qui, en aquesta ocasió, s’enfrontarà a un cas d’aparença senzilla: localitzar una dona, Crystal Kingsley. Però aquesta senzillesa inicial de seguida es tenyirà amb un matís de complexitat: qui contracta Marlowe és el marit de la desapareguda i creu que ha fugit amb un altre home, però alhora, resulta que ell mateix està enamorat i manté relacions amb la secretària.

Però abans de continuar, potser cal conèixer una mica millor el protagonista de La dama del llac, i aquestes són les paraules de presentació de Philip Marlowe: “Sóc un investigador privat amb llicència i porto algun temps en aquest treball. Tinc una mica de llop solitari, no estic casat, ja no sóc un jovenet i no tinc diners. He estat a la presó més d'una vegada i no m'ocupo de casos de divorci. M'agraden el whisky i les dones, els escacs i algunes coses més. Els policies no m’aprecien gaire, però hi ha un parell amb qui em porto bé. Sóc de Califòrnia, nascut a Santa Rosa, pares morts, ni germans ni germanes, i quan acabin amb mi en un carreró fosc, si és que passa, com li pot passar a qualsevol en el meu ofici, i a moltes altres persones en qualsevol ofici, o a cap, en els dies que corren, ningú tindrà la sensació que a la seva vida li falta de sobte el terra” (de la novel·la El llarg adéu).

La intriga que ens ofereix la novel·la li serveix, a l’autor, per elaborar una anàlisi de la societat de l’època i recrear-ne la denúncia en forma de ficció, un dels aspectes més rellevants de la bona literatura de gènere negre, amb la particularitat que Chandler mai no cau en la possible comoditat del maniqueisme fàcil. D’aquesta manera ens entreté amb un enigma farcit de pistes, indicis i senyals, alhora que ens exposa un món de corrupció i d’ambició emmarcat en un ambient de sexe, violència, alcohol, drogues i, com és habitual en Chandler (i en Marlowe), cinisme.

Les descripcions de l’estiu xafogós de Califòrnia, barrejades amb els diàlegs brillants i sarcàstics, ens regalen una lectura amena amb personatges que perviuen més enllà de les pàgines del llibre.