21 de març 2017

Tertúlia del club de lectura sobre "La fórmula preferida del profesor", de Yoko Ogawa

(traducció: Yoshiko Sugiyama i Héctor Jiménez Ferrer)

Club de lectura CELLER DE LLETRES
Tertúlia de divendres 10 de març de 2017
Entranyable, tendra, una excel·lent exposició de la relació amorosa entre els tres personatges de la novel·la. Aquestes han estat les expressions emprades en una primera ronda de valoracions al voltant de La fórmula preferida del profesor. I quan es parlava de relació amorosa es feia amb la plena consciència que ens estem referint a l’amistat, el respecte, l’afecte... però que en definitiva es pot resumir en aquesta paraula: amor.

En termes generals la tertúlia ha avançat analitzant, sobretot, just la relació que s’estableix entre l’assistenta, el nen (anomenat Root) i el professor. Tres solituds que s’uneixen, tres personatges amb una intensa història darrere seu. El professor, amb el seu secret amagat en una capsa metàl·lica; l’assistenta amb un passat que repeteix el relat del que va ser la vida de la seva pròpia mare; el nen amb l’absència d’un pare en qui emmirallar-se.

En un tractament més detallat de cadascun d’ells, s’ha destacat la lúcida intel·ligència emocional per part de l’assistenta, tan aviat reflectida en la relació amb el professor a qui serveix com en la que manté amb el propi fill. I en la mateixa línia s’ha remarcat l’amor per les matemàtiques per part del professor, que es tradueix en una immensa capacitat per ensenyar de forma senzilla al seu inesperat deixeble Root el secrets d’aquesta ciència i, alhora, fer-ho amb una paciència i estima que posa de manifest la seva sincera dedicació vers els més menuts.

Un altre aspecte que s’ha debatut ha estat, lògicament, el paper que pren dins la història no sols la ciència matemàtica, sinó la bellesa que pot arribar a expressar i la seva relació directa amb la vida. En
aquest sentit diverses clubaires han assenyalat que algunes fórmules, jocs o comparacions que apareixen al llarg de la narració els han interessat i atret fins al punt d’intentar fer proves, pel seu compte, amb altres números. A d’altres els ha agradat recordar detalls estudiats i que ja tenien mig oblidats. Sigui com sigui la sensació percebuda ha estat d’admiració per la capacitat de l’autora, Yoko Ogawa, per construir tal història i personatges amb el do de crear vida amb els números.

Altres temes comentats i a ressaltar en aquest resum podrien ser certa feixuguesa en les escenes descriptives sobre el joc de beisbol, i per contra les magnífiques descripcions de la natura (com podria ser les del capvespre vist des de la finestra de casa del professor). També podríem ressaltar l’acceptació de la diferència (i en aquest sentit ens referim a la relació que creen tant la mare com Root en conèixer el professor), i en paral·lel a aquest aspecte l’evolució dels personatges, que canvien al llarg de la narració (fins i tot el professor) com si d’un viatge iniciàtic es tractés.

I per descomptat la malaltia (aquesta memòria que només li dura vuitanta minuts ens ha semblat un clar joc literari per parlar de l’Alzheimer) i la situació de vegades complicada que implica la convivència amb els malalts.

En resum, La fórmula preferida del profesor, de Yoko Ogawa, ha suscitat una interessant tertúlia i les clubaires han gaudit tant de la lectura com de la trobada del club Celler de lletres.

  • L’autora 
Escriptora japonesa, neix a Okayama el 1962. Estudia a la Universitat Waseda de Tokio i el 1986 inicia la seva carrera d’escriptora inspirada per la lectura dels clàssics nipons, per les obres de Kenzaburo Oé, i pel conegut títol El diari d’Anna Frank. Amb la primera novel·la, Cuando la mariposa se descompone (1988), guanya el prestigiós premi Kaien. El 1991 publica El embarazo de mi hermana, on la narradora ens descriu l’embaràs de la seva germana gran convertint aquesta descripció en una metàfora sobre la solitud. Amb aquesta novel·la breu va guanyar el premi Akutagawa i el títol es va convertir ràpidament en un best-seller, cosa que va consolidar Yoko Ogawa en el món de les lletres tot rebent, des de llavors, elogis de crítica i públic.

Altres obres d’ella que podríem esmentar són Hotel Iris (1996), La niña que iba en hipopótamo a la escuela (2006), Perfume de hielo (2009), La residencia de estudiantes (2011), La piscina (2012), i Amores al margen (2013), entre d’altres.

El llibre que avui tractem al Club de lectura apareix el 2003 i amb ell obté el premi Yomiuri, el premi de les Llibreries Japoneses, i el de la Societat Nacional de Matemàtiques “per haver mostrat la bellesa d’aquesta disciplina”. Arran de l’èxit de la novel·la i de l’adaptació cinematogràfica, així com les versions a la ràdio i al còmic, el 2006 coescriu amb el matemàtic Masahiko Fijowara Una introducción a las matemáticas más elegantes, que planteja precisament una mena de diàleg sobre l’extraordinària bellesa dels números.

Referint-se a ella, l’escriptor Kenzaburo Oé ha dit: "Yoko Ogawa és capaç d’expressar els elements més subtils de la psicologia humana amb una prosa també subtil, però penetrant”.

En l’actualitat viu amb la seva família a l’antiga ciutat mercantil de Kurashiki i es dedica en exclusiva a la literatura.


L’obra
Escrit en primera persona, la narradora és una dona que entra a treballar com a assistenta per a un vell i suposadament malcarat professor de matemàtiques que, a causa d’un accident de cotxe, ha perdut certa autonomia de memòria. En concret la seva capacitat de memòria només li dura 80 minuts. Quan el professor s’assabenta (malgrat que després ho oblidi) que la dona és mare soltera i que té un fill de deu anys, li diu que el porti a la casa mentre ella hi és treballant en lloc de deixar-lo sol. És en conèixer el nen, a qui de seguida anomena Root (que significa arrel quadrada), a qui ajuda en els deures mentre parlen de beisbol, una afecció que comparteixen ambdós, quan s’inicia entre els tres la relació d’afecte que, a poc a poc, desemboca en una història d’amor, amistat i transmissió del saber, no sols matemàtic.

De fet, la fórmula preferida del professor protagonista d’aquesta novel·la és també la fórmula preferida de molts matemàtics: l’anomenada identitat d’Euler, considerada el cim de la bellesa matemàtica. I en el llibre aquesta relació entre les matemàtiques i la bellesa es convertirà en una constant al llarg de la narració. Però per damunt de tot i de cara a aquells lectors que no sentin passió per aquesta disciplina, cal remarcar que el fet de parlar en algun que altre moment de fórmules i altres aspectes matemàtics, no comporta feixuguesa ni minva la intensitat i ritme de la història que se’ns explica. Dit d’una altra manera: el llibre no parla només de matemàtiques, sinó que parla a través de les matemàtiques. Tant és així que hom podria considerar que, a banda del professor, l’assistenta i el nen, hi ha un altre personatge que ocupa i omple les pàgines d’aquesta novel·la: les matemàtiques.

Però centrant-nos en els tres personatges humans i principals cal dir que cap d’ells no té nom propi. L’únic a qui li'n podem atribuir un és el nen, i de fet és un sobrenom amb què el bateja el professor. Però malgrat aquesta manca de definició mitjançant un nom propi, tots tres se’ns presenten dibuixats amb mestria, precisió i calidesa. Sense anar més lluny el professor duu sempre la jaqueta plena de notes on escriu aquelles informacions que no vol oblidar. Una excentricitat que li és necessària i que, de cara al lector, es converteix en un detall entranyable.

Yoko Ogawa ens planteja La fórmula preferida del profesor com una història senzilla i humana, en la qual podem destacar la fluïdesa narrativa i una tendresa que ja és palpable des de les primeres pàgines.
















Altres dades
·         Yoko Ogawa a la wikipedia: https://es.wikipedia.org/wiki/Y%C5%8Dko_Ogawa
·         Adaptació a cinema: https://youtu.be/rFAF2lLSUF0

Sílvia Romero