04 de maig 2017

Sobre la trobada del club de l’abril


Aquesta és la crònica que fa fer l'Imma, bibliotecària itinerant de l'Alt Penedès i El Garraf, sobre la trobada del club per comentar "Germà de gel" a l'abril:

No sé si m’ha agradat… o no



Divendres 7 d’abril, el Celler de Lletres de Sant Sadurní d’Anoia es va reunir per parlar sobre Germà de gel.
Els primers comentaris els va protagonitzar la part més documental, els relats sobre la conquesta dels pols i es van sentir opinions per a tots els gustos: “m’ha agradat més del que em pensava”, “no recordaré tantes dates ni tants noms”, “m’han colat un gol: si hagués volgut un llibre de divulgació científica, ja l’hauria agafat” o “no sé si m’ha agradat… o no”

Hi ha qui veu un paral·lelisme entre l’èpica dels conqueridors i l’epopeia diària de cuidar fills o altres persones dependents, tasca titànica que pot provocar una falta d’atenció cap els altres membres de la família. Això precisament és el que li retreu la protagonista al seu entorn, i en especial a la seva mare. El germà autista, “de gel”, necessita una dedicació constant que desequilibra la balança, i també dona pas a la reflexió de la narradora sobre quina serà la seva responsabilitat quan la mare ja no hi sigui.
El debat sobre quin tipus d’obra tenim al davant, és ja un clàssic quan parlem d’aquest títol. És un dietari? una novel·la? O es tracta d’escriptura terapèutica pura i dura? Perquè aquestes pàgines recullen tot el que li passa durant un determinat període de la seva vida, tots els inputs que rep. Hi ha una necessitat de tenir una habitació pròpia, un neguit d’escriure. Sigui com sigui, destaca per la seva originalitat, per la capacitat de trencar esquemes i per l’actualitat d’alguns temes com la precarietat laboral dels joves, el món de l’art, de les relacions personals o el paper de les noves tecnologies.

Els lectors van valorar positivament la manera com Alicia Kopf descriu molts moments d’intimitat, la riquesa del llenguatge i la força de la seva escriptura, on cada frase és quasi una sentència, amb una profunditat propera en ocasions a la filosofia. Comença a ser habitual entre els membres dels diferents clubs comentar els (molts) fragments que han anotat durant la lectura de Germà de gel perquè els han sacsejat d’alguna manera, perquè han despertat emocions o han provocat una reflexió.

El gel, com a metàfora constant durant tot el llibre, més enllà de la referència al seu germà, ens transmet aquesta sensació de manca d’afecte que pateix la protagonista. El gel, però, sembla ser també salvador en la tercera part del llibre, en aquell viatge a Islàndia que li serveix per passar pàgina, quan després d’assolir el punt més al nord al que pot arribar, sense cap mena d’equipatge (en un sentit textual i metafòric) se sent lliure.
Després de tot aquest debat, vam arribar a la conclusió unànime de que, independentment de si ha despertat o no el nostre interès sobre tots els temes que tracta, ens trobem davant d’una obra trencadora i sens dubte, llibres com aquest, són els que fan avançar la literatura.