Club de lectura CELLER DE LLETRES Em dic Lucy Barton, d’Elizabeth
Strout
(traducció: Esther Tallada)
Tertúlia de divendres 12 de gener de 2018
Iniciem
les tertúlies del Celler de lletres de 2018 celebrant la nostra reunió en una
de les sales de la nova Biblioteca, inaugurada el passat dissabte 27 de
novembre, cosa que ens agrada en especial perquè frisàvem per trobar-nos en
aquest tan esperat espai.
La
novel·la que comentem, Em dic Lucy Barton,
d’Elizabeth Strout, ha resultat ser una lectura a bastament tertuliable. I faig aquesta afirmació
perquè la discussió ha posat de manifest una gran diversitat de criteris al
voltant de l’argument, la temàtica, i l’estil amb què està escrita (per
esmentar només alguns dels aspectes tractats). Em cal afegir, per aclarir tal
sentència, que en general la valoració de lectura ha estat positiva.
Quant
a l’argument, en alguns casos la novel·la s’ha vist com una descripció del que
moltes vegades anomenem “l’Amèrica profunda”, aquestes regions i espais
estatunidencs d’ambientació rural on destaca l’aïllament dels seus pobladors.
En altres casos s’ha considerat que el pes argumental recau en la relació
mare-filla, amb la dualitat de sensacions que ha despertat aquesta exposició. I
també, òbviament, altres clubaires han fet una lectura en clau de biografia.
Aquest
aspecte de la biografia ha fet que ens plantegéssim, malgrat sigui un tòpic
habitual, quins elements de la ficció poden coincidir amb la realitat de
l’autora. Però sabem, per la roda de premsa que va fer Elizabeth Strout a
Barcelona precisament amb motiu de la presentació del llibre, que som davant
una biografia ficcionada, i no pas una autobiografia.
Referent
a la temàtica es fa impossible recollir totes les aportacions que han anat
sorgint al llarg de la tertúlia. Entre altres coses perquè Em dic Lucy Barton, a mesura que anem passant pàgines, obre
multitud de fronts: les relacions familiars i la incomunicació, la relació
mare-filla i la incapacitat de mostrar els sentiments, la malaltia de la sida i
l’isolament a què la societat sotmet els afectats, les seqüeles de les guerres
en la moral i l’actitud dels soldats en tornar del front, la superació davant els
sotracs de la vida, el pes de les arrels familiars, els silencis... i potser,
sobretot, la immensa solitud en què vivim i el concepte d’amor imperfecte.
Tot
just he esmentat uns quants dels temes que van plantejar les clubaires en la
primera ronda de valoracions, i una qüestió que també es va comentar i repetir
va ser que el fet d’abraçar tanta diversitat temàtica sense acabar d’aprofundir
en cap matèria en concret, minvava la qualitat de la novel·la. Tot i que també
s’ha comentat que el fet d’estar narrada en primera persona i elaborada a base
de records i fragments que l’autora va exposant com si d’un trencaclosques es
tractés, és el motiu pel qual no s’estén en reflexions sobre aquests temes. I
encara al voltant d’aquesta discussió cal afegir que algunes veus van considerar
que just aquest aspecte atorga més valor a la figura de la protagonista, Lucy
Barton, que se’ns presenta com una supervivent.
Enllaçant
amb la definició del caràcter de la protagonista podria estendre’m força més,
ja que a unes lectores els ha despertat pena, en d’altres sensibilitat pel
plaer de les petites coses, i fins i tot ha transmès pau.
Sigui
com sigui, i tornant al que comentava a l’inici d’aquest succint resum de la
tertúlia, Em dic Lucy Barton és una
novel·la altament recomanable per a un club de lectura. Entre altres coses
perquè, tal com ha dit una de les clubaires, clous la trobada amb la sensació
que hem llegit llibres diferents. I això està dit amb el positivisme que
implica la riquesa del debat.
- L’autora
Escriptora estatunidenca
(Portland, 1956), estudia Dret i Gerontologia a la Universitat de Syracuse i
posteriorment es trasllada a Nova York. En aquesta ciutat inicia la seva
carrera literària mitjançant la publicació de contes en diverses revistes literàries,
com The New Yorker i The New York Times, i treballa com a
professora del Màster d’Escriptura Creativa a la Queens University de Charlotte
(Carolina del Nord).
La seva primera novel·la, Amy & Isabelle, veu la llum el 1998,
i amb ella guanya el premi per a primeres novel·les del diari Los Angeles Times
(1999), i queda finalista dels premis Pen/Faulkner i Orange (2000). La segona
novel·la apareixerà al cap de vuit anys, Abide
with me, i esdevindrà un bestseller. Tot just dos anys més tard, el 2008,
publica la següent novel·la, Olive Kitteridge, que és guardonada amb el
Premi Pulitzer d'Obres de Ficció (2009) i obté el Premi Llibreter a Catalunya
(2010). Encara la seguiran dues novel·les més: Els germans Burgess
(2013) i la que tractarem en el nostre Club de lectura, Em dic Lucy Barton (2016).
Recentment, però, ha
sorprès als seus lectors amb la publicació d’un recull de contes, gènere que ja
havia treballat en els seus inicis: Tot
és possible (2017). En ell explora un ampli ventall d’emocions humanes mitjançant
les petites tragèdies d’aquelles persones que intenten entendre’s a elles
mateixes i als altres. A més, al recull Tot
és possible, retrobem Lucy Barton, la protagonista de la seva última
novel·la, quan viatja al poble per visitar els seus germans al cap de disset
anys d’absència.
- L’obra
Ens trobem davant una
d’aquelles novel·les que presenta una història en aparença quotidiana i
senzilla, però amb una temàtica subtil i profunda. Se’ns narra la vida de Lucy
Barton tot agafant com a punt de partida i referència les setmanes en què està
ingressada a l’hospital. La protagonista està casada i té dues filles, encara
petites, a qui troba molt a faltar durant aquests dies. I per la seva banda, el
marit, sempre molt enfeinat, la passa a veure molt de tard en tard.
És per això que l’home
truca a la mare de Lucy: per demanar-li ajuda. I la dona, sense pensar-s’ho
dues vegades, viatja des del petit poble on viu fins a la ciutat per tal de fer
costat a la filla, s’instal·la a l’habitació de l’hospital i li dona conversa.
Parlar de futilitats i, sobretot, escoltar-li la veu, per a Lucy és suficient
per crear-li un clima de pau, de record, i també, en ocasions, de tensió.
Les converses, i sobretot
els pensaments i evocacions de Lucy, ens mostraran com ha estat la seva vida:
la infantesa pobra i sense afecte, les riotes dels altres nens just per la seva
misèria, els estudis a la Universitat i el conseqüent allunyament del nucli
familiar, la coneixença amb l’home que es convertirà en la seva parella, els
inicis en el món de l’escriptura...
Però més enllà d’aquesta
seqüència d’imatges, sovint exposada de forma fragmentària i que conformen una
biografia, el que també hi trobem és la valoració i riquesa dels petits
detalls, la solitud i la imperfecció de l’amor, l’emmirallament davant d’altres
vides per tal d’amagar-nos de la nostra, el silenci i la incomunicació...
Perquè el punt de referència és la vida de Lucy Barton, però a través d’ella
ens n’arriben moltes més, de vides, convertint la novel·la en un òptim ventall
de descripció de comportaments.
Altres dades
·
Em dic Lucy Barton, ressenya a Vilaweb: https://ontinyent.vilaweb.cat/noticies/em-dic-lucy-barton-delizabeth-strout/
·
Em dic Lucy Barton, a blogs: https://totesunamentida.wordpress.com/2016/10/19/em-dic-lucy-barton-delizabeth-strout/
Sílvia Romero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada