L’assassinat de Roger Ackroyd, d’Agatha Christie
(traducció: Ramon Folch i Camarasa)
- Tertúlia de divendres 9 de febrer de 2018
Quan
les clubaires van recollir en préstec, en acabar la tertúlia del mes de gener,
el llibre que havíem de comentar enguany, la sensació que van tenir va ser, en
la majoria dels casos, d'estranyesa. Llegir una novel·la d'Agatha Christie, a
priori, semblava més un joc que no pas una lectura “seriosa”. Amb tot, la
trobada del Club de lectura Celler de lletres per comentar L'assassinat de Roger Ackroyd ha acabat essent una sessió amena,
dinàmica i interessant.
En un
primer tempteig d'opinions generals ens hem trobat amb els dos grans grups
habituals en aquests casos: els qui l'han llegida i que són afeccionats al
gènere negre -en sentit ampli-, i els qui l'han llegida a pesar de no ser gens
seguidors d'aquest estil literari. En tots dos casos, però, se l’ha valorat com
una lectura àgil i amb una trama enrevessada, que posa en funcionament el que
el mateix Poirot qualifica de cèl·lules grises. Però també hem constatat un
altre factor: la majoria de persones que de joves havien llegit si no tota,
gairebé tota l'obra d'Agatha Christie, s'han trobat, amb aquesta relectura, que
les seves perspectives lectores en agafar de nou un llibre d'aquesta autora, no
acabaven d'acomplir-se.
Aquest
ha estat un dels primers temes a comentar durant la tertúlia: la sensació
d'esperar més d'una obra que, anys enrere, de ben segur ens hauria semblat
plenament positiva. Cosa que hem atribuït, entre d'altres factors, al bagatge
literari-cultural que cadascuna de les clubaires ha anat emmagatzemant al llarg
de les moltes lectures fetes i, també, als enormes canvis i evolució que
ha experimentat, sobretot en els darrers anys, el gènere negre.
Entrant
ja en la novel·la L'assassinat de Roger
Acroyd, s'ha destacat el subtil engranatge de la trama, mitjançant el qual
l'autora aconsegueix, tal com ha comentat una clubaire, que sospitem d'un
personatge diferent en acabar de llegir cadascun dels capítols. Això ens ha dut
a parlar, precisament, dels personatges. I hem estat d'acord en què no és tant
que existeixi una magnífica descripció de caràcters sinó que Agatha Christie,
fent gala d'un enorme coneixement de l'ànima humana, utilitza personatges
clixé, personatges tipus que el lector de seguida identifica i complementa amb
la seva pròpia experiència i coneixements.
En
aquest sentit potser caldria afegir que el personatge del doctor James Sheppard
es mostra sempre i en tot moment com un admirador i seguidor de les teories
psicològiques imperants en aquella època, i de retruc podem considerar que
aquesta era una matèria que, juntament amb la toxicologia, interessava en gran
mesura Agatha Christie.
Més
enllà d'aquests elements, l'altre gran aspecte que s'ha comentat ha estat el
final de la novel·la. Un final que ja en el moment de publicar-se, l'any 1926,
va provocar un allau de crítiques cap a l'autora. Per una banda per un ús poc
habitual de la identificació de la veu narradora, però també perquè molts
lectors es van sentir estafats. Consideraven que l'autora havia amagat pistes,
de cara al lector, i que per contra les havia emprat per a la resolució del cas.
En
aquest sentit, en l'autobiografia d'Agatha Christie, podem llegir: “...mucha gente opina que El
asesinato de Rogelio Ackroyd es un engaño; pero si lo leyeran
cuidadosamente, verían que están equivocados. Los pequeños lapsos de tiempo que
hay en el libro quedan astutamente ocultos en frases ambiguas, y al anotarlos (el narrador) sintió un gran placer en no
escribir nada más que la verdad, aunque no toda la verdad” (Agatha Christie: Autobiografía –traducció al castellà: Diorki)
Però
d'aquest final sorprenent nosaltres ens quedem més amb el plantejament d'una
idea com és l'honor i el bon nom. Fins al punt que Poirot tanca la investigació
d'una manera elegant i plaent per a unes quantes de les persones afectades,
però alhora, amb la seva decisió, també deixa el cas encara amb certa dosi de
suspens.
L'assassinat de Roger Ackroyd ha resultat ser una lectura distesa que ha
proporcionat una interessant tertúlia.
- L’autora
Escriptora anglesa
(1890-1976), deu el seu cognom a un primer matrimoni amb el coronel Archibald
Christie (casats el 1914, van tenir una filla el 1919 i es van separar el
1928).
Agatha Christie va
començar a escriure durant la Primera Guerra Mundial. Al llarg del conflicte
bèl·lic va treballar primer en un hospital i després en una farmàcia, llocs on
ja va començar a mostrar el seu interès en el camp de la toxicologia, tot
aprenent les característiques i els efectes i conseqüències de diversos verins.
És evident que aquesta feina va influir de forma directe en la seva obra,
perquè ben sovint hi trobem assassinats per enverinament.
També va ser durant la
Primera Guerra Mundial quan va crear Hercule Poirot, el peculiar i menut
detectiu belga amb el cap ovalat i la passió per l’ordre. Personatge, per
l’altra banda, que trobarem en la novel·la que comentem en el nostre club de
lectura: L’assassinat de Roger Ackroyd.
El 1930, ja divorciada, es
va tornar a casar amb l’arqueòleg Max Mallowan, catorze anys més jove que ella.
Aquest matrimoni va propiciar que l’autora conegués de primera mà diverses
ciutats del Pròxim Orient i els seus costums, ja que el va acompanyar en els
seus viatges i expedicions. Un aspecte, aquest, que també va influir en
l’ambientació d’algunes de les seves novel·les.
Són moltíssims els títols
de gènere detectivesc que podríem esmentar, però per citar-ne només uns quants
tenim Assassinat a l’Orient Express, Cita amb la mort, Després del funeral, Deu
negrets, Intriga a Bagdad, Mort al Nil, La ratera, i El tren de les
4,50. Però el que sovint oblidem és que també és autora de sis novel·les
sentimentals (escrites sota el pseudònim de Mary Westmacott), algunes obres de
teatre i un llibre de poemes.
És considerada
l’escriptora de novel·la detectivesca més coneguda del món i les seves obres
s’han traduït gairebé a totes les llengües. El 1971 se li va concedir el títol
de Dama de l’Imperi britànic, i va morir de causes naturals el 1976.
- L’obra
En el seu primer llibre, El misteriós cas de Styles (1920),
Agatha Christie ja ens presenta el detectiu Hercule Poirot, el personatge
principal, també, de la novel·la que comentarem en el nostre club de lectura i
que es va editar el 1926. Entre tots dos títols l’autora va escriure i publicar
sis novel·les més, fent-se a poc a poc un lloc en el panorama literari del
moment. Però sovint s’ha considerat que L’assassinat
de Roger Ackroyd és el llibre que la va llençar a la fama i al merescut
reconeixement.
L’acció se situa en una
petita i tranquil·la població britànica, King’s Abbot, i s’inicia amb la mort
de la senyora Ferrars. La veu narradora, en passat i primera persona, pertany
al metge de la vila, el doctor James Sheppard. És ell qui examina el cadàver de
la dona; qui va examinar també el cos del marit d’aquesta, mort un any abans; i
qui examinarà el cos de Roger Ackroyd, veí de la població i víctima
d’assassinat aquell mateix vespre. El doctor coneix prou bé, doncs, aquests
tres casos (que es relacionen entre ells), i per tant es convertirà en el
company improvisat del detectiu Hercule Poirot, que s’acaba de jubilar i s’ha
instal·lat a King’s Abbot. D’alguna manera assumirà el lloc de l’habitual
col·laborador de Poirot en altres novel·les, el capità Arthur Hastings.
Per les pàgines del llibre
desfilaran tot un reguitzell de personatges. Per una banda familiars i amics
del difunt Roger Ackroyd, i per l’altra banda majordoms i serventes de la casa.
Però tots ells perfectament perfilats i caracteritzats. I el detectiu, amb el
seu mètode detallista, pacient i deductiu, aconseguirà descobrir el secret que
tots ells oculten, encara que aquest no tingui relació directa amb la
investigació.
Cal remarcar que el final
d’aquesta novel·la ha estat un dels finals més sorprenents i inesperats de tota
l’obra d’Agatha Christie. I per això també un dels més criticats.
Altres dades
·
L’assassinat de Roger
Ackroyd
a la Wikipedia: https://es.wikipedia.org/wiki/El_asesinato_de_Roger_Ackroyd
Sílvia Romero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada