25 de novembre 2019

"De clubaire a jurat literari" entrevista a les membres del Club de Lectura Celler de Lletres que han fet de Jurat enguany al Premi Celler de Lletres


De clubaire a jurat literari: Teresa Amposta i Montserrat Canals
(per Sílvia Romero)

El “5è Concurs de Novel·la Curta Celler de lletres”, que va celebrar la festa del lliurament del premi el passat mes d’octubre, manté com a característica que en la formació del jurat hi participen membres del Club de lectura que dona nom al certamen. En aquesta ocasió les clubaires del Celler de lletres que hi han col·laborat són Teresa Amposta i Montserrat Canals, i avui parlem amb elles per conèixer de primera mà com han viscut aquesta experiència.

Teresa Amposta i Montserrat Canals

Enguany vosaltres dues heu estat en el jurat del premi Celler de lletres com a representants del Club de lectura. Com va anar el vostre fitxatge?   
TERESA: M’ho va proposar la Glòria, de la biblioteca. Primer em feia una mica de “por”, però després vaig pensar que potser no era tan complicat com em semblava en un primer moment. I m’ha agradat fer-ho, com una cosa que no havia provat mai.
MONTSERRAT: També m’ho va proposar la Glòria, i vaig acceptar per la novetat. És una cosa que no havia fet mai i m’ha agradat.

Havíeu participat en alguna altra ocasió com a jurat d’un premi? Encara que no sigui un premi literari.  
MONTSERRAT: Mai. Mai havia participat en cap concurs. Ni de jurat ni de res.
TERESA: Jo tampoc no havia participat mai en cap concurs, ni fent de jurat ni de res. 



TERESA AMPOSTA 
Sadurninenca de naixement, encara hi visc i hi treballo fent de mestra. M’agrada llegir. Sobretot novel·la. També m’agrada fer treballs manuals i viatjar per Catalunya per conèixer-la a través dels seus monuments. Formo part del club de lectura de la Biblioteca des del seu inici.

En la convocatòria d’aquest any es van presentar sis originals i disposàveu de tot l’estiu per llegir i analitzar cadascuna de les obres. Com vau dur a terme aquest treball de lectura i anàlisi?
TERESA: Intentava llegir una estoneta cada dia. Amb les pautes que ens vau donar el dia de la trobada en què vam repartir els originals, em vaig fer un petit resum dels trets que em semblaven més rellevants. Primer ho anotava de forma no tan extensiva en un paper: número de la pàgina, paraules que no coneixia, el tema de què tractava... I després, quan acabava la lectura, ho repassava i escrivia més explícitament el que creia que representava el llibre, i matisava i puntualitzava el que creia més important.
MONTSERRAT: Per començar va ser diferent a la manera que sempre tinc jo de llegir, que ho faig tot seguit i m’apunto, de vegades, si veig alguna frase o alguna paraula que em crida l’atenció... però llegeixo seguit. Amb aquestes obres, com que havíem de fer anotacions i rumiar-les més –si estava escrita en primera persona, en tercera persona; si era d’aquesta època o d’una altra; o si era de por, terror, policíaca...-, apuntava més coses. Quasi que haver de llegir amb una llibreta al costat feia que em costés més de trobar el moment. Havien de ser moments tranquils, que em pogués posar el manuscrit –que no es tan fàcil de manejar com un llibre- sobre una taula. Anava rumiant aquestes dades: si estava escrita en primera o tercera persona, de quina època, com la qualificaria... i si trobava alguna frase que m’agradava la subratllava.

Un cop iniciat el curs va tenir lloc la reunió del jurat per deliberar sobre les diverses obres presentades. Com valoreu aquesta experiència? Es van acomplir les expectatives que esperàveu?
MONTSERRAT: A mi em va agradar, aquesta experiència de ser jurat, la trobada i la votació. Però vaig sentir sobre meu tota la responsabilitat d’haver de puntuar. Perquè és clar: m’hauria agradat tenir dos vots per donar. Però tot i amb això, va ser una experiència maca.

MONTSERRAT CANALS 
Vaig néixer i créixer a Sant Sadurní. Només he canviat de carrer, al llarg dels anys. He estat botiguera des que em vaig casar. Cansaladera, per ser més concrets. Llegir m’ha agradat molt, molt... de sempre. Encara me’n recordo quan guanyava un premi de 25 pessetes que ens donava la Caixa per Sant Jordi per ser tan assídua de la Biblioteca. Parlo de quan tenia deu o dotze anys. Al llarg de la meva vida sempre que he pogut he llegit, però durant els anys de treball ha sigut més difícil. I ara que soc jubilada llegeixo molt. És la meva passió. Tal com vaig comentar un cop que m’ho van preguntar: llegir i ser del Club de lectura, on participo des del seu origen, és l’alegria de la meva vellesa.  

I per la teva banda, Teresa: què et va semblar la reunió i les deliberacions per decidir l’obra guanyadora?
TERESA: A mi em feia una mica de respecte. Una cosa és dir si un llibre t’ha agradat o no, i l’altra és aprofundir més i donar l’opinió sobre moltes més coses. I potser també, d’alguna manera, comprovar si coincideixes amb el que pensen els altres. Però en realitat ha estat molt interessant. Sobretot escoltar el parer de persones que són més enteses que tu en tots aquests temes. I la veritat: m’ha agradat.

L’obra guanyadora va ser Rabassa morta de la sadurninenca Elena Olesa. La primera vegada, per l’altra banda, que el premi va a parar a un autor local. La previsió és que la novel·la es publiqui aquesta propera primavera sota el segell d’Edicions Saldonar, però vosaltres sou unes de les poques privilegiades que ja l’heu llegida. Per als qui estan esperant la publicació, podríeu resumir-la en una sola frase?
MONTSERRAT: Jo diria que és una novel·la didàctica que explica molt bé un dels problemes cabdals amb què es van trobar els pagesos -bé: els rabassaires, no els terratinents- a primers del segle passat. El problema de rabassa morta, vull dir.
TERESA: El títol ens dona el fil conductor de la novel·la. Està arrelada a la nostra terra, el Penedès, on hi ha personatges que es fan estimar i d’altres odiar.

Realment, és una bona síntesi de l’obra, la que heu plantejat. I per acabar, una última pregunta: tornaríeu a fer de jurat? Repetiríeu aquesta experiència?
TERESA: La veritat és que m’ha agradat. Ha sigut una mica com un repte. No sabia exactament com aniria. I potser sí, potser repetiria, però d’aquí un temps.
MONTSERRAT: En principi no. Perquè ja soc gran i ja ho he provat. I aquest estiu, en haver de llegir tots aquests originals, vaig deixar de llegir altres llibres que em feia il·lusió. Tot i amb això, si convingués molt, tampoc no és allò que ho hagi jurat com l’Escarlata O’Hara, eh! Però no, no hi tornaria.

Amb les vostres respostes penso que queda ben palès la feina i responsabilitat que implica fer de jurat en un concurs literari, i el rigor i seriositat amb què heu acomplert aquesta tasca. Moltes gràcies Teresa, i moltes gràcies, Montserrat, per haver col·laborat i fer possible que, un any més, aquest nostre certamen literari hagi tirat endavant.

(novembre 2019)

Cap comentari:

Publica un comentari