Àlbum de família de Renate
Dorrestein
(traducció: Jordi
Van Campen Obiols)
- Tertúlia de divendres 8 de novembre de 2019
Àlbum de família ha estat valorada com una novel·la intensa i colpidora on es gaudeix d’un
equilibri perfecte de lectura gràcies a la magistral dosificació amb què
l’autora, Renate Dorrestein, ens exposa una història dura i tendra, trista i
alegre, tràgica i esperançadora. Aquest seria el resum que podríem extreure de
la tertúlia del Club de lectura Celler de lletres.
Més
enllà d’aquesta esquematització del que ha estat la nostra conversa, ens hem
fixat i hem discutit sobre els diversos elements que configuren tota la trama i
rerefons de l’obra.
Per
començar alguna clubaire ha apuntat la idea que els germans Van Bemmel, en el
moment en què s’inicia la novel·la, podrien ser considerats nens no cuidats.
Altres clubaires han matisat aquesta sentència tot opinant que hi ha una
absència de pares (de la figura dels pares) i que per tant s’ajuden entre ells.
Sigui quina sigui l’opinió més genèrica, en el que sí hem coincidit totes és en
el dibuix d’una infantesa feliç, on no els cal gaire cosa més que el que ja
tenen, i on l’arribada d’un altre germà, una altra germana, en aquest cas,
capgira l’equilibri establert.
Ja que
he començat parlant de personatges em cal remarcar una altra valoració unànime
per part del Celler de lletres: el retrat perfecte de tots ells. Una caracterització
psicològica acurada que ve acompanyada d’un estil narratiu àgil i molt ben
estructurat, mitjançant el qual, en ocasions, ens ofereix punts de vista
diferents d’un mateix fet en funció de quin dels personatges en faci
referència. Aquests dos aspectes van íntimament lligats perquè, quan ens trobem
en aquesta situació de diferents punts de vista, els entenem tots. Senyal
inequívoc d’estar davant de personatges coherents i creïbles.
Amb
tot, és evident que el protagonisme recau en Ellen, la tercera dels germans, la
que, segons el pare, era el ciment de la família, la que els unia. I recau en
ella, entre d’altres coses, perquè la veu narradora li pertany a causa
d’aquesta primera persona narrativa que ens parla des d’un present adult (amb
les complicacions d’aquesta etapa de la seva vida) i ens evoca el passat
familiar amb els pares, els germans, i altres personatges que pul·lulaven per
la casa. Una mansió que també té un pes important perquè era llar i lloc de
treball dels pares, i funcionava amb una organització ben peculiar, en aparença
potser caòtica però a la pràctica, eficaç.
Quant
a l’Ellen s’ha comentat, sobretot, el sentiment de culpa que arrossega al llarg
de tota la novel·la mentre ens va esbossant, en petites dosis, els seus records
en base a les fotografies d’un àlbum de família. Un sentiment de culpa que
podríem fer extensible, però per altres motius, a la mare. I encara ocupant-nos
de l’Ellen, hem destacat l’estreta relació que mantenia amb el pare, la
sensació de desengany i frustració que té en considerar-lo també culpable dels
fets tràgics que hauran de viure, la immersió que fa en el passat tot escoltant
la veu dels seus germans, i com a poc a poc, i també una mica de forma casual
(gràcies a l’aparició de Bas, un personatge de la seva època adolescent), és
capaç de superar i tirar endavant amb la seva vida.
Per
l’altra banda, però, no puc tancar aquest resum sense fer esment a la malaltia
de la depressió, ja que aquesta novel·la ens en parla a bastament. Hi veiem com
era tractada abans, el cas que se’n feia, la falta de coneixements per detectar
situacions i comportaments que poden arribar a ser contraproduents... I
concretant en la novel·la, tal com ha comentat una clubaire, el mal que pot
arribar a fer el cervell.
En
definitiva, Àlbum de família ha estat
considerada una lectura altament recomanable tant per la temàtica com per
l’estil narratiu, amb una simbiosi excel·lent entre present i passat;
oscil·lacions cronològiques que avancen al costat de la lectura, sense talls
formals i sense, per això, crear confusió. I per acabar, remarcar el caràcter
rodó de l’epíleg, que hem qualificat de magnífic.
- L’autora
Renate Dorrestein (1954-2018), escriptora, periodista i feminista
neerlandesa, va néixer a Amsterdam al si d’una família catòlica. De pare
advocat i mare mestra, quan encara anava a l’escola primària ja va mostrar la
seva afició per l’escriptura, però després de graduar-se (1972) va decidir no
cursar estudis universitaris. Va ser aleshores quan va començar a treballar com
a reportera per a la revista holandesa Panorama, ocupació que la va dur a
viatjar arreu del món.
El suïcidi de la seva germana va marcar profundament la seva vida i la
seva escriptura. Segons els crítics aquest fet la va dotar d’una gran capacitat
per analitzar les dinàmiques personals i el funcionament del sentiment de culpa
en l’ésser humà, aspectes que es troben en la seva obra i constitueixen el seu rerefons
narratiu.
Va deixar la revista Panorama el 1977 per treballar per a diverses
publicacions nacionals. Cal destacar que en aquesta època és quan es dona la
segona onada feminista a Holanda, i Renate Dorrestein sacseja la societat amb
les seves columnes i articles. El 1986 va ser una de les fundadores de la Anna
Bijns Foundation, entitat que atorga un premi biennal per a "la veu
femenina en la literatura".
En l’àmbit literari el 1993 va guanyar el Premi Annie Romein per
l’interès i l’originalitat de la seva obra; el 1977 va quedar finalista del
Publieksprijs, reconeixement que s’atorga als escriptors holandesos de més
renom; però va ser Àlbum de família
(1998) l’obra que la va situar en el panorama internacional, essent traduïda a
quinze idiomes. Malgrat aquesta trajectòria, en l’actualitat en català només
podem llegir aquesta novel·la de l’autora (Àlbum
de família), i en castellà aquesta mateixa i també La oscuridad que nos separa (2003).
- L’obra
Situem-nos en la
dècada del setanta als Països Baixos. Els Van Bemmel acaben d’incorporar una
nova filla a la família, i així tenim el matrimoni –Frits Van Bemmel i Margje
de Groot-, i tota la seva prole, comptant ja el nadó nouvingut: Sybille,
Kester, Ellen, Carlos, i Ida.
La tercera, Ellen,
és qui ens explicarà com són i com es comporten tots aquests personatges, com
es van conèixer els seus pares, quins estudis van cursar i quina era la seva
professió (documentalista), com funcionava el peculiar organigrama de casa
seva, com va canviar tot en néixer la menuda Ida i, sobretot, com van ser els
dies previs a la terrible tragèdia que van viure quan encara eren adolescents.
Uns fets que van marcar la seva vida i que van estroncar els anys feliços de la
seva infantesa.
Tot plegat ens ho
mostrarà en base a dos plans narratius corresponents a dos períodes de la seva
existència. Per una banda tenim la veu en primera persona, innocent i ingènua,
de la mateixa Ellen, que cal situar en aquesta dècada dels anys setanta. I per
l’altra banda tenim la mateixa narradora però ubicada vint-i-cinc anys més
tard. És a dir: una Ellen ja adulta que evoca el passat just quan es troba
embarassada del seu primer fill.
Però Àlbum de família no és una saga familiar
gens típica, literàriament parlant. Només cal tenir en compte que la novel·la
obeeix a una gran qüestió que es va plantejar l’autora: ¿com continua la vida
dels protagonistes de les cròniques de successos quan els seus drames deixen
d’ocupar els programes de televisió i les pàgines dels diaris?
El resultat a
aquest dilema és Àlbum de família,
una recerca del passat a través de les fotografies d’aquest àlbum, per intentar
respondre els dubtes, per provar de col·locar totes les peces del
trencaclosques, per trobar la veritat i, d’aquesta manera, comprendre el
present. És una novel·la que cavalca entre el suspens o misteri i les
reflexions i elucubracions de la narradora; una història que dibuixa un grup
d’adolescents amb gran tendresa i humor, alhora que els encamina vers una
tragèdia de gran magnitud. En definitiva, un relat colpidor que commou el
lector sense caure en el sentimentalisme.
Altres dades
Sílvia Romero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada