Club
de lectura SEGONA FERMENTACIÓ
Ja estem morts, amor de Xavier Aliaga
·
Tertúlia
de divendres 10 de febrer de 2023
El proper mes d’abril
estem emplaçats a assistir a una de les activitats que el Festival Vilapensa,
que se celebra a la localitat de Vilafranca del Penedès, organitza amb la
participació dels membres dels clubs de lectura de la comarca. En aquesta
ocasió el tema central del festival és la mort, i al voltant d’aquesta matèria
hem llegit i comentat, al Club de lectura Segona fermentació, la novel·la de
Xavier Aliaga
Ja estem morts, amor.
En una primera ronda de
valoracions ja hem pogut detectar que la recepció de la lectura ha estat
diversa. Totes les clubaires han considerat que la narrativa flueix amb
agilitat, que el ritme és bo i en tot moment es percep el control per part de
l’autor, però així com unes veus han aplaudit amb passió la lectura, d’altres
no han acabat de connectar.
Ens ha cridat l’atenció
l’ús de la veu narradora en aquesta primera persona que esdevé Anaïs. Una Anaïs
que, no ho oblidem, és una noia que va morir als setze anys. Hem manifestat la
primera picada d’ullet o engany amb què l’autor ens proposa la història, ja que
malgrat aquesta premissa –que qui ens parla és un mort–, com a lectors ens ho
creiem i continuem endavant. Però per damunt de tot el que pren un gran valor
literàriament i estilísticament parlant, és el recurs amb què Xavier Aliaga ens
sorprèn en el desenllaç de la història. Una tècnica que no detallaré per no fer
espòiler, però que la majoria, per no dir gairebé tots els membres del club de
lectura, hem aplaudit i hem considerat que és la cirereta dels pastís, el gran
tresor de la novel·la.
Més enllà d’aquest detall
hem comentat algunes de les recreacions dels personatges. Perquè quan Anaïs ens
explica el que ha estat la seva vida, fa referència, sobretot, als pares. En
aquest sentit nosaltres, els lectors, acabem sabent fins i tot com es van
conèixer i quins eren els seus orígens. En canvi Anaïs ens explica ben poc de
la seva germana Chloe, i també les referències a ella mateixa són minses –si
exceptuem la lectura dels seus diaris personals. Tot plegat és el que encara atorga
més força a l’esmentat recurs que trobem en el desenllaç de la història.
Però a banda d’aquests
personatges, que configurarien l’eix de la narració ja que la història gira al
seu voltant, l’altre gran personatge, un que pren força i esdevé el pal de paller
de tot el grup, el puntal damunt del qual s’estructura tota l’argumentació, és
Berta. Ella apareix de tant en tant al llarg de la novel·la, però hi és sempre.
Sempre. I arribem a conèixer-la tant, o més, que a la resta de personatges. Val
a dir que a tothom ha agradat en especial la recreació del seu caràcter i de
les circumstàncies que d’ella se’ns expliquen.
Encara amb aquesta tema,
també hem esmentat el personatge d’Amador. Potser no tant per la seva història,
sinó de nou perquè tècnicament Xavier Aliaga l’utilitza amb encert, tot
col·locant la responsabilitat de la narració d’un moment cru de la història, en
ell. Ell, Amador, que apareixerà tot d’una i desapareixerà amb la mateixa
rapidesa. Però que amb el rol que interpreta elabora un magnífic joc de
miralls.
Aquesta idea del joc de
miralls l’hem destacada en altres aspectes: l’orfenesa, les morts i les pèrdues
properes, la separació... Perquè, ens hem preguntat, ¿quin és el tema principal
d’aquesta novel·la? La mort? Sí, és possible. Però amb tanta força com la mort,
hi trobem la vida. Potser el dol? Aquesta necessitat de gestionar la pèrdua
dels éssers estimats? Sí, també és possible. O potser els efectes psicològics
d’una mort propera i sobtada, com seria el pou depressiu a què s’aboquen els pare
d’Anaïs? Qualsevol d’aquestes temàtiques és vàlida, així com tantes altres
matèries que anem trobant al llarg de la lectura: la culpa, el concepte de
família, la sexualitat...
En el cas de la
sexualitat ens hem plantejat una qüestió bastant concreta en referència a
l’argument de la novel·la. I és que, quan la mare llegeix els diaris de la
filla morta, s’adona que en realitat no la coneixia, que es dedicava a
educar-la i controlar-la, però no havia arribat a la seva essència. I esclata
un conflicte que, al parer d’alguns clubaires necessitaria més narració i al
parer d’altres consideren que està exposat en la mida justa.
Ja estem morts, amor,
de Xavier Aliaga és una novel·la de bon ritme que proposa una tertúlia ben
amena i animada. Fins al punt que després de la sessió del club de lectura
aquest intercanvi d’idees i opinions ha continuat en el fil de conversa del
grup de whatsapp, tot valorant la diferència essencial entre lleialtat i
fidelitat. Cosa que em duu a repetir el que sovint comento: és un luxe i un
plaer poder compartir lectures.
·
L’autor
 |
| Xavier Aliaga |
Periodista i escriptor (Madrid, 1970), és
llicenciat en Filologia Catalana. La seva trajectòria professional es va
iniciar al setmanari comarcal Noticia-7 (Xàtiva), publicació que va
arribar a dirigir. Més endavant va començar a col·laborar en altres
publicacions, com el suplement cultural Quaderns del diari El País,
o en revistes literàries com Caràcters, L’Espill o L’Illa,
entre d’altres. També ha exercit com a director del programa La Caixa
de Música de Ràdio Klara (2003-2007).
Ha treballat en el món de la comunicació
cultural en campanyes per a Obrint Pas o Feliu Ventura, i ha estat guionista de
televisió a sèries com Autoindefinits. Entre els anys 1997 i 2007
va ser el responsable de comunicació, successivament, dels grups
parlamentaris d’Esquerra Unida, Entesa i Compromís. I en l’actualitat és
responsable de cultura del setmanari El Temps, columnista de Levante-EMV, El
Punt-Avui i La Veu del País Valencià, a més de contertuli
d’Onda Cero i Popular TV.
Ha participat en diversos llibres d’autoria
compartida: Llegendes de la Costera (2012), Crims.Cat 2.0. Més
sospitosos del gènere negre als Països Catalans (2013), i Escriure
el país (2016).
Però el que cal remarcar és la seva obra en
solitari, on té un bon ventall de títols: Si no ho dic rebente (2005;
Premi Vila de Lloseta), Els neons de Sodoma (2008; Premi Andròmina
dels Octubre), Vides desafinades (2011; Premi Joanot Martorell i
Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians), El meu nom no és Irina (2013;
Premi Samaruc, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians i Premi
Generalitat Valenciana al llibre juvenil millor editat), Dos metres quadrats
de sang jove (2014), Les quatre vides de l’oncle Antoine (2017;
Premi de Narrativa Pin i Soler de Tarragona i Premi de la Crítica dels
Escriptors Valencians). Amb Ja estem morts, amor (2021) va resultar
finalista del Premi Llibreter 2022.
·
L’obra
“Em diuen Anaïs i és perquè estic morta que us podré contar la nostra
història.” El personatge que ens diu això a les primeres línies de la novel·la
és una noia que va morir als setze anys. I a partir d’aquesta premissa Anaïs
ens comença a explicar el que ha estat la seva curta vida, tot retrocedint,
primer, vers els anys en què els seus pares es van conèixer i van iniciar el
nuviatge i posterior casament. Un inici de novel·la que té el seu punt de
fantasia –qui ens parla és un mort– però que en tot moment ubica els
esdeveniments en un pla realista.
El pare i la mare, Tristany i Minerva, treballen en el món del
periodisme, dedicant-se l’un a la crònica política i l’altra a la cultural; i
també té una germana petita: Chloe. La relació entre els pares, els problemes
que sorgeixen al cap dels anys de vida conjugal, el paper importantíssim de la
tia Berta, el trasllat des del pis de Barcelona per anar a viure a una casa
d’una urbanització, el naixement de la germana... tots aquests aspectes van
apareixent al llarg de la narració i se’ns mostren amb una magnífica recreació
de psicologies i conductes.
I és interessant com aconsegueix, l’autor, aquesta descripció
psicològica dels personatges. Perquè el punt de vista narratiu, col·locat, com
he remarcat més amunt, en la veu en primera persona d’Anaïs, no es manté
immutable. De vegades ens parla directament, en altres ocasions se situa en un
punt una mica més allunyat, i fins i tot la podem escoltar a través del diari
personal que ella mateixa escrivia. I sobretot és interessant el joc sorprenent
amb què Xavier Aliaga enriqueix la narració, ja cap a les darreres pàgines.
La novel·la està estructurada en quatre apartats, cadascun d’ells amb
diferent nombre de capítols, sempre molt breus, i un darrer capítol que esdevé
una mena d’epíleg. Tot plegat amb un lèxic acurat, viu, i amb molt bon ritme
narratiu.
Altres dades
·
Web oficial de Xavier Aliaga: https://xavieraliaga.cat/
·
Ressenya a la revista digital Núvol: https://www.nuvol.com/llibres/xavier-aliaga-i-la-importancia-del-desenllac-208019
·
Entrevista al setmanari El Temps: https://www.eltemps.cat/article/15588/entrevista-xavier-aliaga
·
Entrevista a Canal 21 Ebre: https://youtu.be/ffAb42jpVks
·
Obres de Xavier Aliaga al Catàleg Aladí: https://aladi.diba.cat/search*cat/?searchtype=a&searcharg=aliaga%2C+xavier&searchscope=171&submit=Cercar
Sílvia Romero
www.silviaromeroolea.weebly.com
