Club de lectura SEGONA FERMENTACIÓ
Los disparos del cazador de Rafael Chirbes
Tertúlia del 13 de desembre
de 2024
La darrera sessió de l'any del club de lectura va ser dedicada a Los disparos del cazador de Rafael Chirbes. En primer lloc vam parlar de la tria de Chirbes de narrar la història en primera persona a través d’un narrador profundament desagradable. Les assistents van coincidir a destacar que aquest narrador es caracteritza per una actitud crua, cínica, hipòcrita, manipuladora, masclista i arribista. Algunes membres van expressar dificultats per connectar amb una narració que descarta de primer moment qualsevol identificació o corrent de simpatia entre lector i narrador. D’altres, però, van trobar interessant la denúncia implícita d’una època i unes actituds a través d’aquesta tria narrativa.
Un altre punt clau de discussió va ser la distinció que el
narrador estableix entre records i memòria. El narrador demana un impossible:
tenir records sense reviure el dolor associat a les experiències passades i al
fet de rememorar.
«Los recuerdos tenían
que ser como lecciones de un oficio que nos sirviera solo para hacer las cosas
de cada día: algo técnico, pero carente de cualquier densidad, de cualquier
emoción.»
També vam comentar que la narració sorgeix com a resposta a
un escrit del seu fill, la qual cosa converteix la novel·la en una mena “Carta
al fill”. Aquest propòsit d’autojustificació és tenyit d’una visió materialista
i egocèntrica de la vida, on els moments de penediment són escassos i limitats
a unes quantes frases aïllades. Amb tot, es va destacar que la situació final
del narrador – una soledat extrema – arriba a suscitar certa compassió,
especialment en escenes on Chirbes retrata la vulnerabilitat de la vellesa.
La figura del constructor Ort, una mena de dimoni temptador
que ofereix riqueses il·limitades al narrador, va ser un altre focus d’interès
del debat. Algunes integrants del club van considerar reeixit el retrat de la
visió de la vida entesa coma 'pelotazo' constant, des d’una concepció brutal i
depredadora de les relacions humanes, sigui en termes de sexe o d’acumulació de
béns.
La novel·la també va ser analitzada com una obra de
dicotomies que reflecteixen les contradiccions
de la història recent. Es va parlar del contrast entre vencedors i vençut a la
Guerra Civil, entre València (burgesia tradicional) i Madrid (proximitat amb el
poder i camp de joc per a tota mena d’arribistes), i sobretot entre dues cases
simbòliques: la casa urbana a Madrid i la casa de la costa a Misent. Aquesta
darrera representa un ideal fallit de família pretesament modèlica.
El personatge d’Eva va ser descrit com a enigmàtic, ja que
els lectors només el coneixem a través de la visió esbiaixada del narrador. Es
va remarcar l ’asimetria cultural i les divergents concepcions de la vida dins
del matrimoni. El personatge de la filla difunta, la Julia, tot i que és un
personatge només esbossat, va ser força comentat. Es va remarcar que s’intueix
el que va passar i que la mort de Júlia és una de les ferides més profundes
dins la intrahistòria familiar, juntament amb els adulteris i les decepcions
mútues.
Finalment, les assistents van subratllar la presència de
moments lírics en la novel·la, especialment en les reflexions sobre la memòria
i la mort. Es va destacar la capacitat de Chirbes per dotar d’intensitat
poètica alguns passatges malgrat el to generalment dur de l’obra.
«Es como si me pusiera
en comunicación con ella. Acaricio a los animales que acabo de matar, y su
rescoldo de calor es un puente entre la muerte y la vida y, sintiéndolo, siento
algo así como la punta de los dedos de Julia.»
Rafael Chirbes
L’autor
Escriptor valencià en llengua castellana. Va néixer a
Tavernes de la Valldigna l'any 1949 i es va morir el 2015. Va estudiar història
moderna i contemporània a Madrid i, posteriorment, es dedicà al periodisme,
sobretot amb articles de crítica literària i gastronòmica i cròniques de
viatges. Visqué també al Marroc i a París. La seva novel·lística té un acusat
vessant sociopolític i reflecteix vides sota l’ambient del franquisme, la
transició i el postfranquisme, amb un fort accent en els desenganys i la
degradació dels fonaments de la moral cívica.
És autor de les novel·les Mimoun (1988), En la lucha
final (1991), La buena letra
(1992), Los disparos del cazador
(1994), La larga marcha (1996), La caída de Madrid (2000), Los viejos amigos (2003, premi Cálamo), Crematorio (2007, premi Nacional de la
Crítica de narrativa 2007), En la orilla
(2013, premis Nacional de narrativa i Nacional de la Crítica de narrativa
2014), i dels assaigs Mediterráneos
(1997), El novelista perplejo (2002),
El viajero sedentario (2004) i Por cuenta propia (2010).
De manera pòstuma es publicaren la seva novel·la París-Austerlitz (2016), i els llibres
de memòries El año que nevó en Valencia
(2017) i els seus Diarios. Publicats
per entregues i pòstumament, aquests diaris han tingut un fort impacte per la
sinceritat i contundència amb què hi parla d'esdeveniments socials, polítics i
sobretot dels altres autors del món de la literatura.
L’obra
Aquesta novel·la publicada l’any 1994 sovint eé considera com
a integrant d’un díptic temàtic amb la novel·la La buena letra. El protagonista és un home ja gran, que es va
enriquir durant el franquisme i que es revolta contra el menyspreu que detecta
en el seu propi fill. Tancat a casa seva, en companyia del seu criat, repassa
els anys en què va fer fortuna. Els diners, però, no poden comprar el component
emotiu de la memòria, que en ell sovint es manifesta amb una gran fredor. En el
passat hi tenen un paper clau el seu pare (republicà) i el seu sogre
(franquista).
La casa, més que no pas un lloc on retirar-se dolçament,
esdevé un dipòsit de records amargs. La novel·la està ambientada a Misent, un
indret imaginari de la sobreexplotada costa valenciana. Així, aquest indret
fictici s’incorpora a la llista de llocs mítics que solament existeixen en la
imaginació dels escriptors: Comala de Rulfo , Macondo de García Márquez o
Yoknapatawpha de Faulkner
Les arrels narratives de Chirbes s’han de cercar en la
narrativa realista de Balzac y Galdós. En la lògica d’aquesta tradició, haver
triat un arribista com a protagonista permet a Chribes de fer un dibuix acurat
de les actituds i impostures socials que vol denunciar.
«Uno se ensucia para
evitarles a los hijos que tengan que hacerlo, y ellos estudian idiomas,
escuchan música, conocen las playas de Normandía, llevan jerseys de cashemir y
pasan sus vacaciones en cualquier país exótico, y entonces empieza a dolerte
esa inocencia que has cultivado, porque es la que los está alejando de ti.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada