Club de lectura SEGONA FERMENTACIÓ
La tarda del senyor Andesmas de Marguerite Duras
Tertúlia de l’11 d’abril
de 2025
La trobada del club de lectura prèvia a la diada de Sant
Jordi, va dedicar-se a la novel·la breu Latarda del senyor Andesmas. Malgrat aquesta brevetat, la novel·la va
suscitar una àmplia diversitat d'interpretacions, la majoria de les quals
partien d’una valoració positiva de la qualitat de la prosa i l'atreviment
narratiu de l'autora. Hi va haver integrants del club que van subratllar
l'element oníric (en francès après-midi tant
pot voler dir tarda com migdiada). N'hi va haver altres que van destacar el
component simbòlic: tal vegada l'esperadíssim arquitecte Michel Arc no pot ser
una anunciació de la mort? També hi va haver lectores que van detectar elements
tèrbols en la relació del senyor Andesmas amb la seva filla, que segons els
indicis textuals pot ser una filla tinguda a una edat ja avançada. Finalment,
la novel·la també es pot llegir com una meditació sobre la memòria per mitjà
d'un personatge que potser l'està perdent.
«¿Veu, de veritat, la
filla, que busca en la claror i la pols de la plaça de la memòria?»
Va haver-hi més
coincidències a l'hora de destacar com la prosa de Duras transmet de manera
efectiva i vivaç les sensacions ambientals: el remoreig de les fulles, els
canvis de la llum, els sons que arriben del poble distant... Vam compartir una
reflexió sobre com aquests elements ambientals tan canviants no solament estan
personificats sinó que pràcticament poden considerar-se personatges de ple dret
(¿en una narració cal necessàriament que els personatges sempre siguin
persones?)
També es va destacar repetidament com l'autora aconsegueix
transmetre la sensació del pas del temps. La tarda s'allargassa i el lector es
va imbuint d'aquesta espera sense final aparent.
«El que em sobtava era
aquesta facilitat que té el temps de passar»
Pel que fa als elements narratius innovadors que Duras fa
servir, els vam resumir en la següent llista:
—Aprimament
de la trama.
—Reducció del
nombre de personatges.
—Versions
alternatives dels fets (la narrativa no dicta el que passa sinó el que creuen
els personatges que pot passar)
—Jocs
temporals i amb els temps verbals.
Finalment, si ens fixem en el penya-segat o abisme que
separa el protagonista del paisatge i el poble, la novel·la es pot interpretar
com una reflexió sobre dues transicions, en el cas de la filla a través de la
relació amb un home més gran.
Valérie:
Infantesa | Joventut
Sr. Andesmas: Vellesa
| Acceptació (o angoixa) de la mort
Marguerite Duras fou una
novel·lista, guionista, dramaturga i directora de cinema francesa (1914-1996)
coneguda internacionalment pels seus guions Hiroshima
mon amour (1959) i India Song
(1975). La novel·la L'Amant (1984,
Edicions 62) va guanyar el prestigiós Premi Goncourt
Duras va passar bona part
de la seva infantesa a Indoxina, però a disset anys es va traslladar a França
per estudiar a la Universitat de París, la Sorbona, on va obtenir
llicenciatures en dret i política. Va prestar suport a causes d'esquerres i
durant deu anys va ser membre del Partit Comunista. Va començar a escriure el
1942. Un dic contra el Pacífic (1950,
Edicions 62), la tercera novel·la que va publicar i el seu primer èxit, relata
de manera semiautobiogràfica la història d’una família francesa de mitjans
modestos a Indoxina. Els següents èxits, El
marí de Gibraltar (Edicions 62) i Moderato
cantabile (1958, Edicions de 1984), van ser més lírics i complexos.
Duras es va ocupar del
guió original de la pel·lícula d'Alain Resnais Hiroshima mon amour, molt ben rebuda per la crítica. Va dirigir i
escriure l'adaptació cinematogràfica de la seva obra teatral India Song el 1975, un retrat estàtic i
melancòlic de la dona de l'ambaixador francès a Calcuta i els seus diversos
amants. Alguns dels seus guions eren adaptacions de les pròpies novel·les i
relats curts.
Duras es va anar
decantant per un estil més abstracte i sintètic, fet que la va associar el
moviment del Nouveau Roman (“La nova novel·la”), tot i que ella va refusar
aquesta connexió. La història també semiautobiogràfica de L'Amant, sobre la història d'amor entre una adolescent francesa amb
un home xinès dotze anys més gran va tenir un fort impacte . De les altres
novel·les cal destacar La tarda del
senyor Andesmas (1962, LaBreu Edicions), El dolor (1985, LaBreu Edicions), i Escriure (1993, LaBreu Edicions). Les seves obres teatrals s’han
recopilat en tres volums.
L’obra
Novel·la breu
representativa del seu estil més experimental i líric, constitueix un esforç de
trobar nous viaranys allunyats de la ficció tradicional per mitjà de la
reducció del nombre de personatges i l’aprimament de la trama fins a fer-ne un
esquelet (que perd el seu rol de motor narratiu en favor de les impressions
sensorials, psíquiques i l’ambientació circumdant).
El nom del protagonista,
Andesmas és un joc de paraules amb els noms de tres homes importants en la vida
de Duras, com a amics i amants, en el moment d’escriure-la: Robert Antelme, Des
Forêts i Dionys Mascolo (AN-DES-MAS). En aquella època, Duras cercava un indret
retirat on poder escriure amb tranquil·litat
i va visitar una casa entre Saint-Tropez i Gassin amb vistes a un bosc i
al mar. No la va acabar comprant, segons que sembla perquè li mancava una
terrassa on poder gaudir d’aquestes vistes.
A la novel·la, el senyor
Andesmas, un home de setanta-vuit anys,
ha comprat a la seva filla una casa on aviat construiran una esplèndida
terrassa amb vistes al mar i a un bosc de pins. Adesmas s’ha citat amb el
contractista Michel Arc, el qual no acabava d’arribar. L'espera s'allarga i
l'ancià, assegut en una butaca de vímet,
es lliura a somioses reflexions mentre rep les visites esporàdiques d’un gos,
una nena i una dona. La tarda i el vent conviden a l’abandó, i una nostàlgia
indefinida va tenyint l’espera davant aquell precipici de llum.
Cal tenir present que la
novel·la també s’ha traduït al castellà amb el títol de La siesta de M. Andesmas, que remet a un efecte narcòtic i a una
lògica mig de somni, mig de malson. Reforça aquest efecte desorientador, l’ús
dels temps verbals que fa Duras, que alternen el passat i el present de manera
aparentment aleatòria. Novel·la sobre l’espera però també sobre la frisança del
desig, ens empeny com a lectors a preguntar-nos quins elements defineixen una
narració i de quina manera es poden subvertir de manera experimental.
Xavier Zambrano
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada