Crònica de "Por" de Stefan Zweig al Club de Lectura Celler de Lletres

Por. Stefan Zweig, traducció de Joan Fontcuberta Quaderns crema

Tertúlia del 9 de maig del 2025.

Hem començat a parlar de Por pel seu traductor, en Joan Fontcuberta i Gel (Argentona, 1938 - Barcelona, 2018) professor universitari, catedràtic de traducció per la Universitat Autònoma de Barcelona i que té una llista inacabable de llibres traduïts de l’alemany i l’anglès. En la guia de lectura només l’havíem mencionat i hem de posar en valor la feina que fan.

I el que destaquem de la novel·la és que ja és angoixant des del principi, ens fa posar en la pell de la protagonista només amb la primera frase de la novel·la, que és fulgurant. En això tothom hi està d’acord. De fet, comentem que fins i tot el títol podria ser aquest: angoixa. I és que el títol original en alemany de la novel.la era 'Angst', “angoixa” o “ansietat”, que potser descriu millor els sentiments de la Irene, la protagonista, davant la situació que es troba.

El que més destaca potser de la feina de Zweig en aquest llibre és la capacitat de transmetre els sentiments de la Irene Wagner de forma clara, precisa y determinada, cosa que permet que lectors gairebé els puguem sentir. La protagonista de la novel·la ens ha recordat una mica altres personatges de novel·la de l’època com Madame Bovary, Anna Karenina o tantes altres dones de la literatura realista: després d’uns quants anys de matrimoni, se sent avorrida, necessita altres emocions per sentir-se viva, i això ho troba en un altre home, en un amant.

De fet, sempre s’ha dit que Zweig és un mestre retratant la decadència de l’ésser humà i de les societats, tant en els seus assajos com en les seves ficcions, i que mostra amb encert com els mons de les persones s’esberlen. Entra en la psicologia de la seva protagonista amb una prosa que no cansa ni s’atura. Podríem  dir que Por és la narració de la decadència d’una classe social acomodada i la seva manera d’entendre el món, envoltada de luxe, de festes d’alta societat, allunyada dels fills i alhora tan superficial.

 

Altres sentiments que hi apareixen en l’ànima de la dona, més enllà de la por, també és el sentiment de culpa, el penediment, l’odi, que apareixen just abans d’esfondrar-se el seu món i la seva personalitat. Hem estat una estona debatent si el que sent la Irene és més culpa que por, culpa perquè la societat no veu bé que les dones tinguin amant, o penediment perquè té por de perdre els privilegis que fins ara tenia.

I pel que fa al final, que és sorprenent i potser inversemblant, és curiós perquè culmina un procés on l’angoixa no afluixa sinó que s’incrementa fins a la traca final, fins que sap que tot ha sigut cosa del seu marit per fer-la despertar, perquè s’adoni que allò que feia no estava bé. Aquest paper alliçonant del marit a alguns no ens ha acabat de convèncer perquè sembla que tot plegat hagi sigut una mena de maltractament psicològic, de xantatge emocional per a tenir la seva dona sotmesa. Si se l’estimés de debò, hauria fet el mateix? És d’una crueltat molt bèstia. En  tot cas, és evident que l'aspecte més important i destacat de la novel·la és tot el que li passa pel cap a la Irene. El procés, el debat moral que té constantment, la por de quedar-se sola, de perdre tot allò que té, les comoditats, la situació social.

Finalment algú ens recomana la pel·lícula “Amor” (2012, Michel Haneke), en la qual un home que cuida la seva dona paralitzada per un infart acaba matant-la i suïcidant-se precisament per amor, perquè també aquest tema hi surt. L’angoixa de la Irene és tan gran que fins i tot pensa en aquest extrem.

 

Stefan Zweig (Viena, 1881 és a dir quan encara era de l’imperi Austro-hongarès – Petrópolis, Brasil, 1942), el seu pare era un fabricant tèxtil jueu (una dada rellevant en aquells temps) i de la filla d’una família de banquers italians, un fet que li va permetre estudiar filosofia i història de la literatura a Viena. Va escriure una infinitat d’obres de tota mena entre les quals destaquen biografies de grans personatges de la història, novel·les i històries curtes, tot i que havia començat amb la poesia.

En destaca, segons diuen i com podreu comprovar a la novel·la d’aquest mes, la seva capacitat per construir l’aspecte psicològic dels personatges i la tècnica pel que fa a la narració.

Va viatjar per tot el món, va treballar com a periodista aquí i allà, va servir a l’exèrcit com a empleat a la oficina de guerra perquè havia sigut declarat no apte per al combat, va escriure teatre, va escriure assaig, va traduir diferents autors com Baudelaire o Émile Verhaeren i va tenir una mort tràgica: es va suïcidar en un hotel al Brasil el 22 de febrer de 1942 al costat de la seva esposa desesperats pel futur d’Europa i la seva cultura (i perquè havien previst que el nazisme s’estendria per tot el món després de la caiguda de Singapur).

Por

El títol és tan explícit, que gairebé ens aboca a entrar en aquesta novel·la curta escrita fa gairebé un segle amb el mateix desassossec que transmet el títol.

 

Zweig ens explica els sentiments d’una dona petit burgesa després que el seu adulteri sigui descobert. Més enllà d’entrar a jutjar o definir aquest adulteri, l’autor el que fa és ensenyar-nos com canvia la vida d’aquesta dona a partir del moment que sap que el seu secret ha deixat de ser-ho.

 

Vivim la por irracional d’una dona que veu, en cada gest del seu marit, en cada paraula, l’evidència que la seva falta és coneguda i que tard o d’hora li retraurà. Vivim l’angoixa de sortir al carrer sabent que la vigilen, que l’esperen per extorquir-la. Vivim els seus dubtes, els seus neguits i la seva por, en definitiva, per un acte que creu gairebé irreal, en el qual no s’hi reconeix, pel qual patirà la resta de la seva vida però que voldria esborrar per sempre més.

 

Es tracta d’una novel·la curta, ben cert, però que sap transmetre amb molt poc tot un món de sentiments contraposats, de sensacions esglaiadores, de pors irracionals que ens endinsen en la ment de la protagonista de la història de manera delirant.

 

Jordi Romeu Carol