19 de febrer 2026

El club de lectura Celler de Lletres comenta "El jardí oblidat" de Kate Morton

Club de lectura Celler de Lletres sobre El jardí oblidat de Kate Morton

Resum de la trobada del 13 de febrer de 2026

La sessió sobre El jardí oblidat va començar amb una certa coincidència general: és una novel·la llarga, amb trams que potser s’allarguen massa i amb alguns moments que es fan lents, especialment a la primera part. Algunes lectores van trobar que hi havia fragments, com els contes intercalats, que semblaven sobrers o excessius. I tanmateix, també es va dir que, potser, sense aquesta exageració i aquest desplegament d’història, no hi hauria novel·la.

Malgrat aquestes reserves, la majoria vam coincidir que és un llibre que enganxa. La incertesa es manté fins gairebé l’últim moment, i aquesta sensació d’estar desfent un cabdell de llana, anar estirant el fil per veure on porta, és el que et fa continuar. Els salts constants entre trames i èpoques, que en un principi podrien desorientar, són justament un dels punts forts: en canviar tan ràpid d’escenari i de temps, la lectura agafa ritme i passa molt més de pressa del que podria semblar en un llibre tan extens.

També es va parlar dels personatges, molts d’ells marcats per traumes, silencis i ferides del passat. Aquesta càrrega emocional dona gruix a la història, tot i que en alguns moments pot resultar intensa o fins i tot una mica melodramàtica. Els contes, que al principi poden desconcertar, van acabar sent valorats com una pista subtil del que acabarà passant a la novel·la, una mena d’eco simbòlic de la trama principal.


foto del club del mes de març del 2025

Ens vam preguntar per què havia estat un best-seller, i la resposta més repetida va ser clara: perquè enganxa. Hi ha llibres que són per reflexionar llargament, i n’hi ha que són per deixar-se portar. Aquest, per a moltes, ha estat dels segons: una lectura per gaudir, per entretenir-se, per submergir-se en una història plena de secrets. Algunes lectores el van devorar en pocs dies i s’ho van passar molt bé; d’altres hi van trobar més entrebancs, però totes vam coincidir que té aquell punt de misteri que fa que, encara que critiquis algun excés, vulguis saber com acaba.

Kate Morton

Austràlia, 1976) és una escriptora australiana especialitzada en novel·les de misteri i sagues familiars amb forts salts temporals. Va estudiar literatura anglesa i teatre, i va assolir l’èxit internacional amb la seva primera novel·la, La casa de Riverton. Les seves obres s’han traduït a nombroses llengües i són conegudes per combinar intriga, emoció i una ambientació molt cuidada.




Bibliografia destacada:

  • La casa de Riverton (2006)
  • El jardí oblidat (2008)
  • Les hores llunyanes (2010)
  • El secret del rellotger (2012)
  • La filla del rellotger (2018)

El jardí oblidat

El jardí oblidat és una novel·la que atrapa des de les primeres pàgines gràcies a un misteri inicial molt suggeridor: una nena apareix sola en un vaixell rumb a Austràlia i ningú sap d’on ve ni qui és realment. A partir d’aquest punt, Kate Morton construeix una història que es desplega al llarg de diverses dècades i en diferents escenaris, sobretot entre Anglaterra i Austràlia, combinant el to de saga familiar amb elements de novel·la d’intriga. El lector va descobrint les peces del trencaclosques a poc a poc, a través de salts temporals i de diferents veus narratives que mantenen l’interès i les ganes de continuar llegint.

Un dels grans encerts del llibre és l’ambientació i la importància dels espais, especialment el jardí, que actua gairebé com un personatge més: un lloc ple de secrets, records i silencis. Els personatges femenins tenen un pes central i estan dibuixats amb sensibilitat, mostrant diferents maneres d’afrontar la pèrdua, la identitat i les relacions familiars. Tot i que la novel·la aborda temes profunds, com el passat que torna, els vincles de sang o la necessitat de saber d’on venim, ho fa amb una narració àgil i accessible, que fa que la lectura sigui fluida i molt agradable.

És una lectura que combina emoció i misteri i haig de confessar que a mi em va sorprendre. Sense ser una novel·la trista, té un component emotiu que connecta fàcilment amb el lector i que posa al centre les relacions humanes i la manera com el passat influeix en les decisions presents.

 

Jordi Romeu Carol

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada