Cinquena trobada Club Lectura Infantil, dimecres 14 gener: Llegir és un viatge... a la Gran Ciutat Negra

Llegir és un viatge... a la Gran Ciutat Negra

 

El lloc màgic de Chris Wormell

Títol original: The Magic Place. Traducció de l’anglès de Yannick Garcia

Col·lecció L’Arca. Editorial Animallibres, Barcelona, 2020

 

 

El proppassat dimecres, 14 de gener, els «Investigadors secrets» ens vam reunir, puntualment, a l’Aula Multimèdia: un punt de llum, una petita flama il·luminava El lloc màgic. I creieu-nos, ens calia, perquè aquesta novel·la, escrita i il·lustrada per Chris Wormell, és lúgubre, esfereïdora i negra «de fum i de sutge i de ronya» com la ciutat on «vivia una noieta que es deia Clementina», la protagonista.

La nostra heroïna que sembla una nena òrfena, que viu amb els seus oncles Ran­dina, que són uns malvats impresentables, té una gran fortalesa i un instint de vida envejable. Si sabéssiu com la maltracten i l’exploten, com la renyen i li estiren les orelles, com la tenen nit i dia tancada a la seva habitació, al soterrani, d’on només la deixen sortir per fer les feines de casa o esbroncar-la. A més, aquests oncles, no li saben ni el seu nom, l’anomenen «Ep, tu» o «Eptu». Uff, com pateix i fa patir. Pobra Clementina, com que mai, mai, no surt al carrer, «no sap res del món exterior» i només parla i hi contacta a través d’en Gilbert, un gat molt espavilat, que en les situacions difícils, que no són poques, sempre hi és per ajudar-la. La «noieta» tot i l’estricte aïllament en que viu, les agressions i les pors, sempre té un somni esperançador, un «lloc màgic» que la fa sentir alliberada i feliç.

Amb aquest panorama, els «Investigadors secrets», no ens vam acoquinar, tot el contrari, vam deixar anar una llarga i sucosa bateria d’in­terrogants, a saber: per què els Randina no saben el nom de la nena? Per què són tan cruels i dolents amb ella? On porta tanta violència? On van i que fan els oncles cada dia quan deixen la Clementina tancada a casa? Quin paper hi juga en Gilbert en aquesta història? Què descobreix la Clementina? La ira i els atacs de colera de la tia Ver­mília i l’oncle Rufus afecten només la protagonista? I els veïns, hi fan alguna cosa? I els comerciants del barri, quan i per què queden bocabadats? I els animals de la ciutat, què hi pinten en tot plegat? Qui és que salva la Clementina d’uns oncles tan inhumans? Els escampalls de carbó, els cops de destral, els trets de trabuc, les persecucions, els amagatalls i les atrapades, aturen la nostra heroïna?

Xooo... para el carro! Ja us podeu imaginar que, com a bons «Investigadors secrets», vam donar resposta a totes aquestes preguntes i algunes més... si, si, no ho diem per presumir.

Del que sí vam quedar molt satisfets, i us en volem deixar constància, és són d’algunes peculiaritats formals que vam detectar en la novel·la.

De bon principi, trobem paràgrafs escrits en tercera persona del singular i en temps passat alternats amb d’altres escrits en segona persona del plural i en present. El cas és que, el narrador, ens explica tota la història en tercera persona del singular i en temps passat, però quan interpel·la als lectors, sobretot referint-se a les il·lustracions que hi ha a tocar, ho fa en segona persona del plural i en present. Per exemple, només començar, a la pàgina 7, hi trobem: «Aquí teniu un dibuix de la Gran Ciutat Negra i allà baix... on viu la Clementina. La veieu?».

Un altre recurs que vam destacar va ser una sèrie d’objectes repetitius, que apareixen en moments claus de la novel·la, que en principi no hi dones la importància que agafen al final, quan lligues caps i saps d’on venen i què signifiquen.

Per exemple, les «botes clavetejades» que la tieta sempre porta per fer més mal; «el dimoniet pitjapapers» que l’oncle Rufus va llençar al cap d’en William i el va deixar inconscient. Pel que fa a animals, destaquem en Gilbert, el gat, que acompanya la Clementina en tot el periple i en Mimi, el gos de la veïna, que va a buscar ajuda per aturar la persecució a la Clementina.

Quatre elements més, són els que la menuda guarda molt ben amagats i l’ajuden a sobreviure:

•        un trosset de mirall, «record d’una altra aventura amb el trabuc de la tieta Vermília» (pàg. 46), que li permet veure el cel per la xemeneia i mirar-se les orelles per assegurar-se si li han crescut després de les infames estirades de la malvada tia;

•        un llibre titulat L’alfabet dels animals que, tot i que no diu qui n’és l’autor, hem descobert que en Wormell té un àlbum infantil publicat amb el mateix títol. A la il·lustració de la pàgina 46, es veu la Clementina mirant-lo, just a la pàgina de la C de Cocodril;

•        un conillet «gris amb orelles llargues i flonges» (pàg. 65) que la nena va trobar a les golfes el dia que les va descobrir. Així que va veure la joguina va dir “Conill”, sense saber què deia ni haver-ne vist mai cap. Tant la joguina com la paraula la van pertorbar d’allò més.

•        un vidre de les ulleres de la tia Vermília provinent d’un tret de trabuc que li van saltar pels aires.

Fem un incís per advertir-vos d’un parell d’incoherències detectades:

·         a la pàgina 46, la il·lustració mostra la Clementina mirant L’alfabet dels animals just a la lletra C de Cocodril; a la pàgina 65, quan es troba el conill diu que «(al seu llibre de l’abecedari, la C era de corb).»

·         a la pàgina 80, entre la multitud destaca un jove que «duia un abric d’un verd llampant i portava una bufanda d’un vermell encès al coll»; a la pàgina 223, quan la Clementina i el jove es retroben, ella no el pot reconèixer, perquè no s’anomenen ni el «verd llampant» ni el «vermell encès».

Per acabar, afegir que els «Investigadors secrets» hem consensuat que és una novel·la que enganxa, de lectura fluïda, que canvia la velocitat de lectura segons les escenes, n’hi ha d’estàtiques i angoixants on la «noieta» està molt quieta al soterrani, que són més lentes que d’altres com les persecucions pels terrats que són molt trepidants.