Club de lectura CELLER DE LLETRES
Tertúlia del divendres 9 de maig de 2014
La trobada d’aquest mes tenia un atractiu
especial: l’obra a comentar. Perquè Jordi Llavina, autor de la
novel·la El llaütista i la captaire,
és l’escriptor convidat enguany a la III Trobada de Clubs de
lectura. Per aquest motiu i com ja és habitual en les sessions al
voltant d’aquest projecte, comptàvem amb la presència de l’Imma
Martínez, la itinerant de biblioteques encarregada de l’organització
d’aquestes lectures.
Per començar el resum podria plantejar-me triar
una paraula que defineixi els comentaris i debat de la tertúlia.
Perquè... quina és la sensació general de les clubaires de Celler
de lletres? Crec que no m’equivoco gaire si la qualifico de sabor
agredolç. És a dir: que s’han destacat aspectes encomiables,
alhora que se n’han esmentat d’altres que no acabaven de
satisfer.
Sempre parlant des d’una formulació col·lectiva
d’opinions, aquesta ambivalència quasi és equiparable a la típica
i tòpica que es fa ben sovint entre fons i forma quan s’analitza
un text. Entenent, en aquest cas, que el gust agre cal atribuir-lo al
fons i el dolç a la forma. Però intentaré explicar-me.
Considerant que el fons faci referència a
l’argument, a les temàtiques que s’enceten, al tractament dels
personatges, a l’aprofundiment psicològic... aquest seria
l’aspecte agre. Per exemple, s’ha estimat que l’inici de la
novel·la esdevé un xic caòtic, entre altres aspectes perquè es fa
difícil la ubicació dels personatges en una època concreta.
Aquesta sensació, a més, provoca que el lector no acabi d’assolir
ritme de lectura, un
ritme amb el qual no s’hi troba còmode fins ben avançada la narració.
ritme amb el qual no s’hi troba còmode fins ben avançada la narració.
Per altra banda també s’ha apuntat l’abundància
de temes que es van obrint en paral·lel al nucli de la història
principal, fins al punt que una clubaire ha comentat que, en
ocasions, tenia la sensació d’estar llegint un recull de relats.
En aquest sentit altres veus han matisat que hi ha anècdotes que es
fan més interessants que la
mateixa història que se’ns explica dins la novel·la. I quant als personatges, la valoració global ha estat de personatges desdibuixats, que el lector no acaba d’entendre ni conèixer. És a dir, que en general ha costat entrar en la novel·la i no ha acabat d’atrapar i captar l’interès del lector.
mateixa història que se’ns explica dins la novel·la. I quant als personatges, la valoració global ha estat de personatges desdibuixats, que el lector no acaba d’entendre ni conèixer. És a dir, que en general ha costat entrar en la novel·la i no ha acabat d’atrapar i captar l’interès del lector.
Per contra, i considerant que la forma faci
referència a qüestions tècniques com poden ser el lèxic i les
descripcions, aquest seria l’aspecte dolç d’aquella qualificació
inicial que he fet amb l’adjectiu “agredolç”.
Abans de tot potser caldria mencionar que, en
alguns casos, la riquesa lèxica i el detallisme descriptiu han
entrebancat la lectura, però la veritat és que malgrat aquest
obstacle tothom ha aplaudit l’ús d’un vocabulari digne d’elogi
on s’empra en cada moment la paraula justa, el mot més adient.
Perquè, efectivament, s’ha recalcat el detallisme descriptiu, el
preciosisme amb què ens retrata objectes, escenaris, moviments,
talment com si Jordi Llavina pintés amb les paraules. Val a dir que
davant d’aquesta riquesa tècnica hem coincidit a atribuir tal
domini al que podríem considerar l’altre vessant creatiu de
l’autor: la poesia. Un gènere en el qual ha destacat a bastament
amb l’obtenció de nombrosos guardons literaris i reconeixements.
El final de la novel·la també s’ha convertit
en centre de debat, sense acabar de decidir si mereixia el
qualificatiu de final obert o final ambigu. Però el que està ben
clar és que des de Celler de lletres ja esperem amb candeletes el
dia de la trobada de clubs de lectura per poder formular la nostra
pregunta a Jordi Llavina.
- L’autor
La seva entrada en el món editorial té lloc el
1994 amb la publicació de la novel·la La
matèria del temps, a la qual la
seguirà, cinc anys més tard, una segona novel·la, La
mà tallada. Aquest mateix any, el
1999, apareix al mercat editorial La
capa d’ozó (narrativa infantil). El
2001 publica un conte amb dibuixos de Mariscal que versa sobre la
memòria i el mar, Dies de Galícia.
Però aquest mateix any, el 2001, és quan Jordi
Llavina es consolida en el panorama literari en guanyar el Premi
Josep Pla de narrativa amb la novel·la Nitrato
de Chile. A partir d’aquest moment
les publicacions són més sovintejades i també s’endinsa en el
camp de la poesia.
Així doncs, posterior a aquesta obra i encara en
novel·la podríem destacar l’obra que tractarem avui al nostre
Club de lectura: El llaütista i la
captaire (2013). En narrativa breu
caldria afegir els títols Ningú ha
escombrat les fulles (2001), i Londres
nevat (2009). I en poesia cal destacar
La corda del gronxador
(2006), Diari d’un setembrista
(2007), País de vent
(2011), Vetlla
(2012) i la més recent, publicada el 2013, Contrada.
A banda del guardó esmentat ha rebut altres
reconeixements literaris, tots ells en poesia: Premi Ciutat de
Mallorca, Premi Alfons el Magnànim, Premi Crítica Serra d’Or, i
Premi Vicent Andrés Estellés.
Col·labora al diari Avui,
El Mundo,
La Vanguardia
i a El 3 de vuit;
i condueix el programa de televisió El
book insígnia. A la ràdio, va
presentar el programa Fum d'estampa
a la desapareguda emissora Catalunya Cultura, i actualment col·labora
al programa L’ofici de viure
de Catalunya Ràdio a la secció Mails
d'amor.
- L’obra
En aquesta novel·la Jordi Llavina s’enfronta a
una història de relacions de parella, però la mirada original amb
què s’hi llença ens demostra que les relacions personals són ben
complexes i que encara no està escrit tot sobre l’amor.
El protagonista és en Marc, un home que voreja la
quarantena i que professionalment es troba immers en el món
empresarial. Al seu voltant aniran girant els altres protagonistes de
la narració: l’amor de l’època actual i l’amor del passat que
evoca. Amb aquestes dues referències l’autor ens presenta dues
dones ben diferents que, gairebé de manera casual, han entrat a la
vida del Marc per romandre-hi durant una temporada i deixar-lo
després sumit en la inseguretat.
La història que se’n destil·la se submergirà
en tot un reguitzell de reflexions i de monòlegs interiors,
mitjançant els quals l’autor bastirà una obra que, això sí,
reclama la dedicació del lector, amb aquella prosa poètica que
sovint hom destaca com a tret característic de l’escriptura de
Jordi Llavina. I ens oferirà el retrat d’un home que intenta
entendre les dues dones que han deixat empremta en la seva vida. Però
en aquest intent de comprensió sovint es perdrà davant la
complexitat de l’ànima femenina.
El llenguatge és precís i acurat, les descripcions minucioses, els capítols breus, i al llarg de la
lectura hi trobarem diverses referències literàries (Hölderlin,
Ausiàs March, Thomas Bernhard...), cinematogràfiques o musicals, un
altre tret característic d’aquest autor.
En definitiva El
llaütista i la captaire és un
trencadís de diverses temàtiques, com l’amor o la manca de
comunicació, la por i la inseguretat, el pas del temps i la mort,
l’enyorança i la distància... i tot plegat embolcallat per
l’estil narratiu gairebé inconfusible de Jordi Llavina.
Altres dades
- Jordi Llavina al Qui és qui: http://www.lletrescatalanes.cat/index-d-autors/item/llavina-murgadas-jordi
- Ressenya a Núvol (per Àlex Susanna): http://www.nuvol.com/opinio/el-llautista-i-la-captaire/
- Lectura d’un fragment de la novel·la, al youtube (per Jesús M. Tibau): http://www.youtube.com/watch?v=6Z9eRMypknY
- Blog de la III Trobada de Clubs de lectura: http://elsnostresclubs.wordpress.com/
Sílvia Romero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada