- Tertúlia de divendres 14 de setembre de 2018
La
controvèrsia que ha despertat aquesta novel·la des de l’inici del seu caminar
en el món editorial ha estat present, també, en la primera trobada de curs del
Club de lectura Celler de lletres. Perquè algunes veus de la crítica cultural
l’han valorat com la novel·la que feia falta publicar per comprendre la
situació viscuda al País Basc durant els anys d’activitat terrorista, mentre
que d’altres han considerat que tot just es queda en una visió partidista de
tot el conjunt. Aquest aspecte potser ha estat un dels primers a ressaltar en
la ronda inicial de valoracions.
El
parer lector d’algunes clubaires ha estat, doncs, negatiu. No s’han pogut endinsar
en la història que s’hi narra perquè ja d’entrada xocaven amb aquesta esmentada
visió partidista, i això les allunyava del text, impedint l’empatia amb els
personatges i les seves vivències. Per contra un altre grup de clubaires, de
fet més nombrós, han gaudit amb la lectura de Patria i, més enllà del marc realista i històric on es mou l’acció,
han connectat a la perfecció amb, sobretot, les dues famílies protagonistes.
Hem
debatut, en aquest sentit, al voltant de la veritable focalització de la
història, perquè l’opinió d’unes quantes tertulianes defensava el marc petit i
reduït de la població rural on se situa gran part de la narració, i que allò és
extrapolable però, de cap manera, pot ser considerat el paradigma autèntic de
tot el País Basc. I de nou un altre sector defensava que la ubicació en un
espai menut era una estratègia literària, un recurs novel·lístic, per centrar
l’atenció en uns personatges però mostrar, alhora, l’evidència general de la
problemàtica. En definitiva, però, ens hem agafat a una de les opinions
expressades durant la trobada: no tenim, encara, suficient perspectiva per
enfrontar-nos a aquest tema.
Sigui
com sigui el debat sobre el conflicte armat, sobre terrorisme, sobre llibertat
i identitat, ens ha anat portant cap als personatges de la novel·la. I en
aquest camp la majoria de clubaires han agraït aquesta lectura perquè els ha fet
comprendre, des d’una altra perspectiva, les vivències de totes dues parts. A
més, la relació d’amistat que existeix entre les dues dones protagonistes,
Bittori i Miren, l’evolució del seu allunyament, l’afecte somort que encara les
uneix d’una o altra manera (i que troba el seu màxim exponent en el darrer
capítol), ha estat un dels puntals de la lectura perquè, de nou en la seva
majoria, les clubaires han viscut gairebé en primera persona les vicissituds,
les angoixes, els patiments, les pors... i sobretot els silencis, de totes
dues.
Un
altre tema comentat en diverses ocasions ha estat el punt de vista narratiu
emprat per l’autor. Un plantejament que ens ofereix la història en base a
petites dosis que, en aparença, semblen separades les unes de les altres,
disseminades en un gran tauler, i que nosaltres, els lectors, hem d’anar unint
per configurar la línia argumental i narrativa. I aquest estil d’escriptura, de
nou en la seva majoria, ha agradat a les clubaires del Celler de lletres.
Temes
com la culpa, la por, la solitud, el silenci... han anat apareixent al llarg de
la tertúlia d’aquest llibre amb un títol que, també cal dir-ho, no acaba de fer
el pes perquè hom el troba massa ampul·lós i alhora poc definit. Perquè...
“pàtria”, de qui?
- L’autor: Fernando Aramburu
Poeta, narrador i
assagista basc en llengua castellana (Sant Sebastià 1959), és llicenciat en
Filologia Hispànica. Ja des de ben jove va mostrar el seu interès per la
cultura en general i per la literatura més en concret. Va participar en la
fundació del Grupo CLOC de Arte y Desarte i a través d’aquesta associació va
col·laborar en la publicació d’una revista i la promoció de diverses accions
culturals al País Basc, Navarra i Madrid. Eren, en la seva majoria, propostes
surrealistes amb una barreja particular de poesia, contracultura i sentit de
l’humor.
Viu a Alemanya des de
1985, on ha estat impartint classes de llengua castellana per a descendents
d’emigrants espanyols i treballant també com a traductor de diversos autors
alemanys (Arno Schmidt, Max Frisch, Wolfgang Borchert, Ernst Haffner). Fins que
el 2009 va abandonar la docència per dedicar-se de forma exclusiva a la creació
literària.
La primera novel·la que
veurà la llum data de 1996 i és una obra basada, precisament, en aquestes
experiències juvenils amb el Grupo CLOC: Fuegos
con limón. Uns anys més tard, el 2000, publica el primer llibre de la Trilogia de Antíbola, titulat Los ojos vacíos. Els dos següents de la
trilogia són Bami sin sombra (2005)
i La
gran Marivián (2013). Però entremig d’aquesta trilogia va publicant altres
novel·les: El trompetista del Utopía
(2003), Viaje con Clara por Alemania
(2010), i Años lentos (2012; obra
guanyadora del Premi Tusquets de Novel·la 2011). I encara editarà Ávidas pretensiones (2014) abans de la
publicació de Patria (2016), novel·la
que ha obtingut diversos reconeixements: el mateix any 2016 el Premio de la
Crítica, i el 2017 el Premio Francisco Umbral, el Premio Nacional de Narrativa,
i el Premio Dulce Chacón.
Fernando Aramburu
col·labora sovint a la premsa espanyola i la seva obra ha estat traduïda a
diversos idiomes.
- L’obra, "Patria"
L’editorial que ha
publicat Patria, de Fernando
Aramburu, defineix aquesta obra com “Una novel·la commovedora, difícil
d’oblidar, sobre els darrers trenta anys de la vida a Euskadi.” En poc més de
deu paraules aquesta postil·la ens exposa tres afirmacions ben certes i que
defineixen a la perfecció la història que trobem entre les pàgines del llibre.
L’acció de la novel·la
s’ubica, bàsicament, en una localitat rural de la província de Guipúscoa, al
País Basc. És aquesta una zona considerada per alguns com la part de “l’Euskadi
profunda”, on l’organització ETA i l’esquerra abertzale hi tenen una presència
potent i marquen el ritme del dia a dia. Un dia a dia, per l’altra banda, que
abraça des dels primers anys del postfranquisme fins l’any 2011, quan ETA
anuncia la fi de l’activitat armada.
Però més enllà d’aquest
quadre detallat de la història d’Euskadi, Patria,
tal com ens anuncia l’esmentada postil·la, és una novel·la commovedora. Tenim
Bittori, vídua de Txato, un empresari assassinat per ETA; i al costat d’aquest
nucli familiar trobem una altra dona, Miren, esposa de Joxian. Totes dues han
estat amigues des de la infantesa, s’han acompanyat al llarg de les seves
vides, s’han recolzat l’una a l’altra i s’han explicat secrets... fins el
moment de la mort de Txato, perquè un dels fills de Miren pertany als grups de
la lluita armada. Aquest serà el fet que les allunyarà, que les confrontarà,
que provocarà uns sentiments que es mouen entre la defensa de la pròpia
família, dels propis fills, i el record d’una vella i sòlida amistat.
La relació entre ambdues
dones flueix àgilment al llarg de les més de sis-centes pàgines de la novel·la,
i entremig anem coneixent els altres personatges i les seves interrelacions,
alhora que ens submergim en aquest període complex i convuls.
Per tot plegat, i tornant
a la frase amb què l’editorial defineix Patria,
som davant d’una obra difícil d’oblidar.
Altres dades
·
Article de Patricia Gabancho sobre Patria,
a Núvol: https://www.nuvol.com/opinio/fernando-aramuburu-se-estan-fabricando-seres-humanos-fallidos/
Sílvia Romero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada