Club de lectura SEGONA FERMENTACIÓ
L’illa d’Arturo, d’Elsa Morante
(traducció: Joan
Oliver)
●
Tertúlia de divendres 17
de setembre de 2021
Primer dia de curs del Club de lectura Segona fermentació i
hem pogut constatar, un cop celebrada la sessió, que ja en teníem ganes. Faig
aquesta afirmació perquè tot un seguit de circumstàncies diverses han ocasionat
nombroses absències, i malgrat la reduïda assistència a la trobada aquesta ha
estat ben viva, dinàmica, interessant i plenament enriquidora.
Hem dedicat uns primers minuts a les recomanacions de
llibres en base a les diverses lectures que ha fet cadascun de nosaltres al
llarg de l’estiu, i és ben possible que algun dels títols suggerits apareguin
d’aquí a un temps en la programació del nostre club.
Quant a la novel·la L’illa
d’Arturo, d’Elsa Morante, en una primera ronda de valoracions i a pesar de
la diversitat de comentaris, aquesta ha estat positiva en general. I
precisament la matisació de sensacions lectores ha estat el que ha enriquit la
trobada i ha propiciat una ben interessant tertúlia.
Encara movent-nos en el primer tempteig de valoracions, una
clubaire ha declarat que la lectura li havia fet mal, i la raó d’aquesta
sensació raïa en els rols que acomplien els personatges, amb unes vides
solitàries i tristes. Una altra ha comentat que li havia estat una mica difícil
entrar en la història, i aquest cop el motiu es trobava en la fantasia amb què
se’ns narren alguns passatges de les primeres pàgines, ja que apareixen
dibuixats sota la mirada d’Arturo tot evocant la seva infantesa bastida i
recolzada en les lectures de novel·les èpiques i d’aventures. També en aquesta
primera ronda una clubaire ha anotat el reconeixement positiu vers el treball
literari de la narració, però que no havia connectat amb la història. I, encara
afegint algun altre dels comentaris exposats, s’ha dit que era un exemple de
novel·la per estudiar, ja que la recreació de personatges i l’ambientació
d’escenaris és d’una gran mestria; i també que era una novel·la que et feia
plantejar preguntes.
Ha estat a partir d’aquesta primera presa de contacte quan
hem començat a treballar els diversos temes que havien sorgit. Ens hem aturat a
debatre al voltant de les descripcions, d’una bellesa i preciosisme magistral,
però com sol passar sempre en aquests casos, a alguns lectors els ha semblat
una aportació que enriquia la narrativa i d’altres l’han considerat, en
ocasions, un llast vers l’agilitat narrativa. I també s’ha fet esment a
l’encert dels noms dels personatges, en general. Així, Arturo, tal com ell
mateix indica a l’inici de la novel·la, és el nom d’una estrella i d’un rei de
llegenda; el didot del nen, Silvestro, nom que simbolitza aquell que es cria
naturalment als boscs o als camps, fa honor a aquest epítet i és així com educa
Arturo; Fortunata, la llevadora amb qui va morir la mare d’Arturo quan ell va
néixer; Assunta, la dona amb qui Arturo tindrà una aventura... I així els
podríem anar enumerant gairebé tots.
Hem passat a analitzar un a un els personatges més
rellevants. De l’Amalfità, figura que es manté present al llarg de la novel·la
malgrat desaparèixer com a personatge a les primeres pàgines, n’hem destacat el
seu caràcter misogin i l’enamorament vers Wilhelm. D’aquest, Wilhelm Gerace,
hem remarcat el fet de ser un individu desarrelat: no és d’enlloc. En més d’una
ocasió d’ell se’ns comenta que mai no serà capaç d’allunyar-se de l’illa,
malgrat intentar-ho: sempre acaba tornant. També hem valorat el problema
d’identitat que arrossega, i des d’un plantejament de tendència sexual hem
recolzat aquest conflicte en l’exemple que se’ns exposa, a la novel·la, sobre
les abelles i les flors. I encara referint-nos a Wilhelm hem considerat que, de
tots els personatges, malgrat compartir-ne les vides solitàries i anodines,
d’ell cal ressaltar l’amargor de la seva ànima i la suposada manca de
sentiments; no en va Wilhelm declara que no necessita ningú, que no li cal
estimar ni que l’estimin. Cosa que al final de la novel·la trontollarà.
Del personatge de Nunziata, la dona que arriba a l’illa i,
sense pretendre-ho, capgira les estructures de funcionament que regien fins al
moment, hem volgut ressaltar l’educació marcada per una religiositat que, en
ocasions, frega el fanatisme. Nunziata ho justifica tot en base a la religió i
ella té clar quin és el seu lloc i es limita a acomplir amb el rol que li
pertoca. No aspira a cap llibertat.
Qui sí que simbolitza la llibertat és Arturo, el nen que
somia marxar de l’illa i viatjar amb el pare per tot el món, sense saber que el
pare adorat és un no ningú. Arturo ens embolcalla al principi d’aquesta
història amb els seus somiejos d’herois i d’aventures, i en el camí
d’aprenentatge i de formació que farà, veurem que acabarà convertint-se en un
home el més proper als herois que ell idolatrava: marxarà a la guerra. Arturo
és el personatge en el qual veiem de manera més clara la necessitat de llibertat,
els instints més francs, i la repressió amb què els obnubila. Tots els
personatges estan treballats en profunditat en l’aspecte psicològic, però serà
ell qui desplegarà amb profusió una més gran complexitat. No en va la novel·la
ens ve narrada per un Arturo adult que recorda aquells anys.
També hem parlat de l’anomenada Casa dels Noiets; de
l’evolució que fan tots els personatges; de la semblança que destil·la la
novel·la amb una tragèdia grega; dels diversos aspectes mitològics que
apareixen al llarg de la narració –com seria la idea de l’home rebel·lant-se
contra Déu–; del joc de miralls que podem establir entre el pare i el fill en
base a diversos aspectes de les seves biografies... Però tot plegat ja no té
cabuda en aquest breu resum.
Per tancar aquestes notes afegir
que, ja cap al final de la trobada, ens hem plantejat quin, de tots els temes
possibles que apareixen a la novel·la –gelosia, amor, maternitat, suïcidi,
solitud, amistat...–, era el que per a cadascuna de les clubaires tenia més
força. I els dos que han ressaltat han estat l’amor i desamor, i el pas de la
infantesa a l’edat adulta.
I ens hem acomiadat fins a la sessió del mes d’octubre, ben
especial perquè és la nostra trobada dins el cicle Literatura DO.
●
L’autora
 |
| Elsa Morante |
Escriptora italiana (Roma, 1918-1985), era filla d’una mestra d’origen jueu i d’un empleat de correus, i va passar la seva infantesa en el popular barri del Testaccio. La seva afició per la literatura i l’escriptura arrenquen des de l’adolescència, tot publicant contes i relats en periòdics per a nens, i és en complir els divuit quan decideix dedicar-se de ple a l’escriptura i abandona família i estudis.
Entre
1939-1941 col·labora en el setmanal Oggi i inicia la seva carrera com a
escriptora. El 1941 es casa amb el també escriptor Alberto Moravia, a qui
acompanyarà a l’exili que va viure l’home entre els anys 1943-1944. La relació,
però, acabarà amb la seva separació el 1962. Viatja a Espanya, a l'URSS, a la
Xina i als Estats Units.
La
seva producció literària s’inicia als vint-i-tres anys, amb la publicació del
recull de narracions Il gioco segreto
(1941; El joc secret). Posteriorment
publica la novel·la Menzogna e sortilegio
(1948; Mentida i sortilegi), amb la
qual guanya el Premi Viareggio. Però serà amb la seva segona novel·la, L’isola di Arturo (1957; L’illa d’Arturo) quan rep el
reconeixement internacional i l’obra resulta guanyadora del Premi Strega.
Posteriorment publicarà altres obres, però tot d’una s’esdevé un silenci
literari de gairebé deu anys que serà trencat amb la publicació de La storia (1974; La història), una gran novel·la que suscita polèmica i que esdevé
un best-seller mundial abans de ser adaptada a la televisió italiana
el 1986 per Luigi Comencini. La seva última novel·la, apareguda el 1982, Aracoeli (Araceli), va rebre el Premi Médicis estranger el 1984.
Malalta
a conseqüència d'una fractura de fèmur, Elsa Morante va intentar suïcidar-se
l'any 1983. Va morir el 1985.
Els
crítics, en relació a la seva obra, han remarcat com a característica més original
la seva constant versatilitat estilística, un recurs que li va permetre fondre
la representació realista de les motivacions psicològiques dels personatges amb
la transposició lírica d’aquests mateixos personatges i la descripció de
situacions en un pla fabulós, ple de símbols i mites.
●
L’obra
La novel·la es construeix com el camí iniciàtic del seu
protagonista, Arturo Gerace, el nen solitari que viu a l’illa de Pròixida. Orfe
de mare des del naixement, el seu pare, Wilhelm Gerace, se’ns mostra com un
personatge misteriós i distant que passa llargues temporades fora de l’illa,
però és, alhora, un personatge profundament idolatrat pel fill, que fantasieja
al voltant de la figura paterna en un vaivé entre imaginació i mitologia. De
fet, tal com ens explica a l’inici de la novel·la, ell és Arturo, i duu el nom
d’una estrella i també d’un rei llegendari.
El món d’Arturo és l’illa i el castell on viu, anomenat La
Casa dels Noiets en record del seu anterior propietari, l’Amalfità, un clar
exemple de misogínia, entre altres trets del seu caràcter. Però aquest univers
començarà a trontollar amb l’arribada de Nunziata, la jove amb qui s’ha casat
el pare i que passa a ocupar, d’un dia per l’altre, el rol de madrastra
d’Arturo.
Serà aquest trencament de l’ordre establert el que
propiciarà tot un seguit de canvis en la psicologia i el comportament d’Arturo,
i l’autora, amb un fi sentit per captar els petits detalls que conformen els
caràcters de les persones, ens recrearà aquesta evolució del noi tot marcant
clarament la fricció que té lloc entre la repressió i l’alliberament dels
instints. Una contraposició de sentiments que s’extrapolarà a d’altres
personatges.
La novel·la ens ve narrada per la veu d’un Arturo ja adult
que recorda aquells anys d’infantesa i adolescència, per la qual cosa la
història apareix pinzellada pels esdeveniments que evoca i també per un cert
judici que ell mateix elabora a posteriori. D’aquesta manera va construint la
seva pròpia biografia i en ella trobem un ventall de temàtiques ampli i divers:
la figura del pare idolatrat, l’afecte vers la madrastra, la relació del pare
amb un reclús de la presó de Pròixida, el pes del passat i del rol social, la
cultura, la sexualitat. Però per damunt de tots ells el que preval és el pas de
la infantesa a l’adultesa, per part d’Arturo, i la necessitat d’amor.
La pel·lícula
Altres dades
●
Elsa Morante a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Elsa_Morante
●
L’illa d’Arturo a la Wikipedia: https://es.wikipedia.org/wiki/La_isla_de_Arturo
●
“Elsa Morante, un rescate necesario”, article Lourdes Ventura: https://elcultural.com/Elsa-Morante-un-rescate-necesario
●
Elsa Morante al blog Heroínas: http://www.heroinas.net/2017/08/elsa-morante-escritora-italiana.html
●
La isla de Arturo, a Revista de Letras: https://revistadeletras.net/elsa-morante-la-isla-de-arturo/
●
Fitxa tècnica de L’isola di
Arturo (pel·lícula): https://www.filmaffinity.com/es/film861291.html
●
L’isola di Arturo, pel·lícula a youtube: https://youtu.be/Ka-FRkaw8lk
●
“Elsa Morante, una tejedora de historias”, programa a Radio UNED: https://youtu.be/6dYC06FqZxU
●
Elsa Morante al Catàleg Aladí: http://aladi.diba.cat/search*cat/?searchtype=a&searcharg=Morante%2C+Elsa&searchscope=171&submit=Cercar
Sílvia
Romero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada