Crònica de la tercera trobada del Club de Lectura Juvenil del 18/11/2021

 

A l'última sessió del club de lectura juvenil hem comentat “Selfies al cementiri” de Maria Carme Roca, el 15è Premi Barcanova de Literatura Juvenil. I quin debat! Hi ha hagut de tot: des de lectors que l'han devorat, fins a d'altres a qui no els ha enganxat. Les explicacions dels diversos tipus de “morts virtuals” (barrejades amb referències a diverses llegendes nòrdiques) ens han resultat un xic confuses, i esperàvem un final més apoteòsic (hem arribat a la conclusió que la història va de més a menys).

 Això sí, també hi ha hagut moments que ens han fet riure de valent, com per exemple:

 p. 45 “Mai no m’havia agradar el meu nom, però quan vaig saber que una cadira d’IKEA també se’n deia, de Nils, encara el vaig avorrir més. I una cadira estranya, per a gent estrafeta i boteruda.”

 I estem d'acord que el més terrorífic del llibre (més que no pas els fantasmes!) és la personalitat del propi Nils (un dels protagonistes, i una molt mala companyia) i les relacions tòxiques en general!

Per últim, hem fet una petita activitat per celebrar el NaNoWriMo (el National Novel Writing Month). Durant un mes milers de persones d'arreu del món es proposen escriure 50.000 paraules: és a dir, escriure una novel·la des de zero i acabar-la. Així que hem jugat a un clàssic... La frase incompleta! Cadascú ha escollit un fragment de “Selfies al cementiri” i l’ha fet servir per començar a escriure una nova història. Passats cinc minuts, tothom s'ha intercanviat els seus papers amb la persona del costat, però doblegant el paper de manera que només es veiés l'última frase que havien escrit. I a partir d’aquesta frase cadascú ha hagut de continuar la història com millor li semblés... fins a completar tota la ronda i posar punt i final. El resultat han sigut cinc històries d'allò més estrafolàries sobre vampirs, robots destructors, aliens amb floripondios, assassins en sèrie i espades màgiques. Aquí podeu llegir una d'elles:

 «No puc fer res per l’Anton, Karin, t’ho he dit mil cops. Que a tu t’agradi no vol dir que t’hagin d’ajudar. A més, tu ets una vampira, no una humana. I t’hauràs de controlat per no beure’t la seva sang.

No volia adormir-me per vigilar els “benvinguts” però la pols de dormir va fer efecte massa d’hora.

Vaig sentir com a cada segon anava perdent un sentit, i així és com en cinc instants vaig acabar com mai havia imaginat.

Mai havia imaginat que algú com jo acabaria així, sent portat a una sala per ser executat per un grup d’aliens furiosos.

Aquells éssers que semblen mocs amb dia. Havia llegit molt sobre aquests éssers que semblen mocs però mai havia pensat que fos real. Que tot allò fos real.

Però no, tot allò era un somni. Seguia sent la Karin d’abans, amb el meu amor Anton i la meva amiga Sara. Tenia l’àvia, que és una pesada (no para de dir: “ai, la meva Karineta” mentre m’estira la galta). Eren les set així que vaig anar a sopar. “He dormit tot el dia”, vaig pensar.»

El mes que ve comentarem “Reckless: carn de pedra” de Cornelia Funke, una novela d'aventures i fantasia que dóna un gir fosc als contes de fades tradicionals... Ens veiem el 16 de desembre!

 Mx