Al club Segona Fermentació llegim Pedrolo

 

Club de lectura SEGONA FERMENTACIÓ M’enterro en els fonaments, de Manuel de Pedrolo

·         Tertúlia de divendres 11 de març de 2022

En un divendres plujós que entela els vidres de la sala on ens reunim, el Club de lectura Segona fermentació es retroba, de nou, per gaudir de la lectura i la literatura. I la novel·la al voltant de la qual construirem la nostra tertúlia, M’enterro en els fonaments, pertany a un dels escriptors més prolífics i reconegut de les nostres lletres: Manuel de Pedrolo.

 

En una primera ronda de valoracions hem pogut comprovar que l’opinió generalitzada era la d’una escriptura àgil, elegant, amb lèxic precís. No en va estem parlant d’un autor consolidat al llarg dels anys. Però al costat d’aquesta premissa també ha estat força generalitzada la idea que la història ens quedava un xic allunyada.

A partir d’aquest plantejament hem passat a comentar l’argument, i d’aquest, de nou parlant en termes generals, s’ha dit que en un principi atrapa perquè el primer capítol, on apareix la descoberta de les fotografies d’un nu femení però, sobretot, les d’un home mort, és un inici punyent. Però després d’aquesta entrada en la novel·la, la lectura ha avançat de maneres ben diverses. En algun cas ha interessat i ha creat la necessitat de continuar llegint; i en algun altre cas la lectura ha patit certa davallada quant a interès. En aquest darrer grup hi ha qui s’ha mantingut en el distanciament, i d’altres que han considerat que l’argument tornava a remuntar cap al final de la novel·la, quan anem arribant ja al desenllaç. Fins i tot una de les veus del grup ha comentat que continuava llegint sota la intriga de verificar si el personatge de l’Aleix era o no era el culpable del crim que té lloc en la narració, perquè les pistes que ens va proporcionant l’autor tant ens podien fer decantar cap a una o altra banda de la balança. 

Més enllà d’aquesta percepció àmplia de la lectura, hem entrat a analitzar els dos personatges principals, Anselm i Aleix, pare i fill respectivament. I val a dir que malgrat no combregar amb la ideologia del primer (i tampoc del fill, tot sigui dit), sí hem constatat que és un personatge versemblant, coherent amb l’època i amb la posició social que ocupa. En aquest sentit ens hem plantejat si aquest aspecte, la consideració de personatge versemblant, obeeix a la caracterització psicològica o, pel contrari, a l’habilitat amb què l’autor juga amb nosaltres, els lectors, tot oferint-nos un bon retrat d’un clixé, d’un estereotip. I ens hem inclinat més per aquesta segona opció.

 

El personatge de l’Aleix ha estat el que s’ha endut més comentaris, preguntes, dubtes, consideracions, referències... Ens hem debatut entre la idea del noi que es rebel·la sense tenir clar quin és l’objecte de la seva lluita, o el noi que ha pogut gaudir d’una vida còmode però no l’ha gaudit, ancorat en una ràbia pregona que mou les seves accions. Hem comentat que el nucli on cal cercar el motiu del seu comportament es troba en la manca d’amor, tot considerant que Aleix ha rebut una bona educació, ha tingut sempre un sostre i un plat a taula... però potser el que no ha trobat al seu voltant, a la família, ha estat l’estima i comprensió. 

N’hem parlat molt i molt, d’aquest personatge. Com també de la dualitat de veus narratives i el que s’aconsegueix amb aquest recurs. Però tornant a l’Aleix, ben sovint ens allunyàvem d’ell per considerar altres aspectes de la novel·la i, quasi sense poder-ho evitar, hi tornàvem irremissiblement. Per que només el mou la ràbia? Com és capaç de mostrar tanta fredor? D’on surt aquesta necessitat de matar simbòlicament la figura del pare? Fins i tot hem parlat de la seva relació amb la lluita social, amb la resta d’estudiants, i no hem acabat de veure rere les seves activitats una ideologia combativa, sinó, de nou, la ràbia i l’odi. 

No entraré a esmentar altres personatges que també hem tractat, com seria Maria Clara, Renata, Bernardina, o la tia soltera d’Aleix, perquè prefereixo fer referència a algun altre aspecte dels que hem posat damunt la taula. Un d’ells, per exemple, el to masclista que trobem gairebé en totes les relacions entre home i dona, siguin aquestes del tipus que sigui. Una actitud de superioritat que s’adiu amb l’època en què està ambientada la narració, però que no per això podem passar de llarg. També hem comentat la planificació del crim per part dels seus autors, que ens ha semblat correcta però que trontollava perquè la decisió d’assassinar l’hem valorat com un xic gratuïta (si és que pot existir un assassinat que no sigui gratuït). I, per citar un darrer tema que ha sorgit al llarg de la tertúlia, la història paral·lela a tot aquest tronc argumental, la de la possibilitat que el passat estigui trucant a la porta d’Anselm en forma d’una filla il·legítima d’una relació de joventut, l’hem considerat més anecdòtica que no pas necessària per a l’evolució de la novel·la. Tot i que, evidentment, estén llaços i s’entrelliga amb la història principal de M’enterro en els fonaments. 

Un M’enterro en els fonaments que, així ho hem entès, pretén destruir allò existent per tal de crear de nou. Tot i que no hem acabat de veure la relació directa amb la trama del que hem llegit.

 

Manuel de Pedrolo

·         L’autor

Escriptor català nascut a l’Aranyó (1918-1990), cursa el batxillerat a Tàrrega i es trasllada a viure a Barcelona el 1935 per estudiar Medicina, però la guerra espanyola estronca aquests estudis. Durant aquests anys de conflicte bèl·lic s’afilia a la CNT, fa de mestre a la població de Fígols de les Mines, i combat en els fronts de Falset, Figueres i Barcelona. 

S’inicia en el món de la literatura amb la publicació del poemari Ésser en el món (1948). Uns anys més tard, el 1954, publica la primera novel·la: Es vessa una sang fàcil. I aquest mateix any guanya el Premi Joanot Martorell amb la novel·la Estrictament personal. A partir d’aquest moment es converteix en un escriptor prolífic i la seva creativitat abraçarà tots els gèneres. 

Així doncs de Pedrolo podem llegir poesia, teatre (a destacar Homes i No), reculls de contes (com podria ser Domicili provisional, Trajecte final), articles periodístics i novel·la. I dins d’aquest gènere tenim títols com: Cendra per Martina, Avui es parla de mi, Cops de bec a Pasadena, Tocats pel foc, Si són roses, floriran, Totes les bèsties de càrrega, Joc brut, i la conegudíssima Mecanoscrit del segon origen. Només per citar-ne alguns dins la llarga llista de novel·les publicades. 

Des d’un plantejament literari les seves novel·les destaquen per un fort realisme, amb personatges amb les contradiccions pròpies de l’ésser humà, tot i que també va fer alguna aproximació a la literatura de l’absurd. De fet una característica de l’obra de Manuel de Pedrolo és, precisament, la gran quantitat de subgèneres que treballa, ja que trobem des de novel·les realistes fins a novel·les amb un gran idealisme simbòlic, tot passant per obres en clau policíaca o psicològiques. 

Va col·laborar en diverses revistes: com Ariel, Canigó, Oriflama o Serra d'Or, i va ser soci de l’AELC.

 

·         L’obra

La història que es planteja en aquesta novel·la de Pedrolo neix d’una troballa casual. Anselm Farràs, metge ben situat a la Barcelona dels anys seixanta i pare de família, descobreix entre les pertinences del seu fill Aleix unes fotografies que no li agraden gens: les d’una noia en actitud sensual. Però tafanejant aquestes imatges encara en trobarà una que supera les anteriors: la fotografia d’un home mort. 

A partir d’aquí l’autor ens exposa les cavil·lacions d’Anselm Farràs sobre la foto i el fet que sigui en mans del seu fill, però a més també coneixem l’evolució d’aquesta trama a mesura que la viu el jove. Pedrolo, amb mestria i domini de l’ofici, ens ofereix dos punts de vista narratius ben contrastats: el de l’Anselm Farràs i el de l’Aleix Farràs. I això ho fa amb una estructura de novel·la basada en una narració en primera persona que va passant, amb alternança de capítols, de la veu del pare (capítols en numeració romana) a la veu del fill (capítols en numeració aràbiga). 

Tot plegat permet tractar temes punyents com, per exemple, l’enfrontament generacional (en aquest cas concretat en el conflicte pare-fill); el perill del rigorisme moral i ètic, per una banda, però també el risc de la permissivitat; la llibertat d’expressió com a conseqüència òbvia de la llibertat de pensament; l’essència mateixa de la condició humana, amb les oscil·lacions entre el bé i el mal; i altres aspectes que posen de manifest l’eterna qüestió: la fi justifica els mitjans? 

M’enterro en els fonaments és una obra que es mou entre la novel·la de gènere negre i la novel·la social, amb clares influències de les teories psicològiques i la recreació d’aquestes en la configuració dels personatges, i també una clara intencionalitat de denúncia tot al·ludint temes que sotraguen el lector i el duen a la reflexió. 

Altres dades

·         Manuel de Pedrolo a l’AELC: https://www.escriptors.cat/autors/pedrolomde/portic

·         Fundació Pedrolo: https://www.fundaciopedrolo.cat/

·         Web de la celebració de l’Any Pedrolo: https://cultura.gencat.cat/ca/temes/commemoracions/2018/anymanueldepedrolo/inici/

·         Adaptació cinematogràfica de M’enterro en els fonaments: https://ca.wikipedia.org/wiki/M%27enterro_en_els_fonaments_(pel%C2%B7l%C3%ADcula)

·         M’enterro en els fonaments, crítica a Ara: https://llegim.ara.cat/critiques-literaries/amor-sang-barcelona-avui_1_3848323.html

·         Manuel de Pedrolo al Catàleg Aladí: https://aladi.diba.cat/search*cat/?searchtype=a&searcharg=pedrolo%2C+manuel+de&searchscope=171&submit=Cercar

 

Sílvia Romero       

www.silviaromeroolea.weebly.com