“Si dic feminisme dic llibertat:
viure sense que se’m relegui a un segon lloc, sense que la meva vida, la meva
opinió, el meu plaer i el meu dolor valguin menys que la vida, l’opinió, el
plaer i el dolor dels meus germans homes. Quan dic feminisme dic dignitat.
Deixar de sentir-me tancada a la cuina, a la casa, a la família, a la religió o
a la tribu. Treure’m del damunt les innombrables mordasses, lleis del silenci,
normes ancestrals que em limiten, que fan que la meva existència sigui infinitament més limitada del que podria
ser, que em releguen, una vegada i una altra, a ocupar un lloc sense valor,
sense importància.” Així comença aquest assaig de Najat El Hachmi, Sempre han parlat per nosaltres.
¿És possible ser feminista i
musulmana? ¿És la religió islàmica contrària al feminisme i, per tant, contrària
a la igualtat entre homes i dones i a la llibertat de les dones? En aquets
assaig l’autora, d’origen marroquí, explica la societat masclista i patriarcal
de la qual prové, la societat musulmana, i les violències, les opressions i les
injustícies que han viscut ella i les dones de la seva família i entorn que han
crescut i han estat educades amb aquests valors culturals i religiosos tan
estrictes, pels quals el principal objectiu vital de les dones és el matrimoni
i la maternitat. A més, ella mateixa ha vist com els seus germans creixien amb
més llibertats i drets; ha patit les imposicions rígides del pare. Les noies, a
partir de certa edat, ja no poden estudiar, ni triar la parella, ni molt menys
gaudir de la seva sexualitat lliurement. En definitiva, l’islam té una
animadversió cap a les dones, i la seva misogínia és estructural. Com l’islam
considera normal i natural la superioritat dels homes, que són els que
controlen i dominen la política, les accions de la vida pública i la religió, les
dones musulmanes mai no seran educades en els valors feministes i igualitaris.
Rebran tot tipus de prohibicions i normes que condicionaran i limitaran les
seves vides: la impossibilitat de ser independents, no poder tenir una feina
fora de casa, no poder vestir com volen, no poden escollir la parella, no poder
cursar estudis superiors, no poder prendre anticonceptius, viatjar o conduir,
casar-se massa joves i tenir fills, estar en el punt de mira d’una societat
masclista i patriarcal que pretén anul·lar-les i silenciar-les.
L’autora fa una anàlisis de la
reislamització que han patit els nois i noies que ja van néixer en els països
occidentals on van emigrar els seus pares als anys 80 i 90, on la cultura
hegemònica no és la musulmana. Apunta que un problema és que “actualment les
noies no només no trenquen amb l’islam ni el releguen a l’àmbit personal, sinó
que en fan bandera, en neguen el masclisme i el reivindiquen com a element
identitari per sobre de la igualat social i legal. La paradoxa és que ara trien,
diuen que lliurement, el mocador, el vel dels vels, com a emblema i insígnia
d’aquest islam postmodern. (...) Per defensar la tria diuen que elles escapen a
la pressió salvatge sobre els cossos de les dones occidentals. El mocador les
rescata del poderós engranatge publicitari de control i censura social, dels
estrictes cànons de bellesa als que estan sotmeses les dones no musulmanes.”
Però això és una falsedat, tal com argumenta seguidament El Hachmi. Si voleu
seguir aprofundint en aquestes qüestions, trobareu el llibre a la nostra secció
de Punt de Gènere!
Sobre l’autora
Najat El Hachmi va néixer a Beni
Sidel, el 1979. Filla d’una família musulmana marroquina, quan tenia vuit anys
es va traslladar a Vic, ciutat on va créixer. Va cursar Filologia Àrab a la
Universitat de Barcelona. Ha fet de mediadora cultural a Vic i de tècnica
d’acollida a Granollers. Va publicar el seu primer llibre el 2004, Jo també soc catalana. El 2008 va
guanyar el Premi Ramon Llull amb L’últim
patriarca. Amb La filla estrangera (2015)
va obtenir el Premi Ciutat de Barcelona. L’any 2021 va guanyar el Premi Nadal
amb la seva última novel·la, Dilluns ens
estimaran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada