Crònica del club de lectura Celler de Lletres sobre "La casa de foc" de Francesc Serés

 

La casa de foc de Francesc Serés, Editorial Proa, 2021, Premi Proa

 

Emprenem el darrer trimestre del curs amb una novel·la que, en general, no s’ha fet llarga, malgrat que ho és, tot i que a estones es troba reiterativa. Es diu, es comenta, que no és que s’hagi fet llarga, però que potser amb una mica menys de pàgines ja hagués pogut explicar tot el que explica. Però no és una crítica negativa, les coses com siguin, perquè tothom ha trobat que en Serés té una prosa tan polida i que passa tan bé, que no es fa llarg. L’acció és mínima, això sí. Ja des de bon principi sabem més o menys què passarà i els dubtes i les incògnites es descobreixen molt de mica en mica a partir de la visió que en tenen els diferents personatges de l’obra. Es deixa llegir sense perdre el fil, però potser les critiques dels crítics de debò, els que surten a la premsa, són un pèl massa exagerades. I aprofitem l’ocasió de parlar una mica de la crítica. O, més que de crítica, de la crítica que no critica sinó que simplement promociona una obra.

Pel que fa la novel·la que hem llegit, però, en destaquem sobretot el territori que descriu i que se’ns presenta gairebé com un personatge. Reflexionem sobre com allà on vivim determina la nostra manera de ser, sobretot si es tracta d’un territori com el de la novel·la, la Garrotxa, una zona amb boscos densos, masos repartits per les muntanyes, pobles petits i personatges especials que amb prou feines surten d’aquelles contrades. Hi ha qui comenta que en altres llocs remots passa el mateix, o en pobles petits, com a la Cerdanya, on no entres als cercles dels habitants de la zona fàcilment.

Pel que fa als personatges de carn i ossos, es comenta que sembla ben bé que el protagonista no sigui realment en Mau, és a dir el narrador protagonista de la història, i que representa que és el mateix autor de l’obra, sinó que l’autèntic protagonista és el Jordi de Can Sol. Se’ns el presenta com una mena de cacic del poble, la gent li té entre por i enveja, genera distància amb la resta de persones de la zona i, alhora, és temut i enemistat amb tothom malgrat que tothom li deu o li fa favors. El Jordi, saurí i amb unes formes molt corteses, amaga una part fosca, però, de la qual tothom sospita i que, ni tan sols al final, ens descobreix la història. No és que sigui un malvat, ni molt menys, i, de fet, té una part que el fa més humà i que no és altra cosa que aquesta preocupació que té per la salut de la seva filla Carmina i de la seva neta Mar.

Pel que fa a la tècnica de l’escriptura, ens fixem que hi ha capítols, no pas curts, que són només diàlegs entre dos personatges. Aquesta tècnica demana màxima precisió per no semblar inversemblant, i no ens ho ha semblat. En aquest punt, s’insisteix en aquesta part més destacada de l’obra: la manera com escriu en Francesc Serés. Ens ha semblat genial que aconsegueixi captar l’atenció dels lectors d’aquesta manera tan fàcil i planera. La sensació és que no llegeixes sinó que estàs veient una sèrie o una pel·lícula.  

Francesc Serés

 

Francesc Serés Guillén (Saidí, Baix Cinca, 1972), és un escriptor en llengua catalana de la Franja de ponent que viu a la Garrotxa, en concret al poble de Sallent.

 

Algunes de les seves obres més emblemàtiques són:

-       Els ventres de la terra(Columna, 2000)

-       La força de la gravetat (Quaderns Crema, 2006)

-       Caure amunt. Muntaner, Llull,Roig (Quaderns Crema, 2008)

-       Contes russos (Quaderns Crema, 2009)

-       Mossegar la poma (Quaderns crema, 2012)

-       La pell de la frontera (Quaderns Crema, 2014)

-       La mentida més bonica (2022, Proa)

 

Va estudiar Belles Arts i Antropologia i s’ha dedicat a la docència. Una mica, ja us n’adonareu, com el protagonista de La casa de foc. Ves que no sigui una novel·la una mica autobiogràfica?

 

La casa de foc

El narrador-personatge-protagonista d’aquesta història, el Mau, arriba mig perdut al petit poble de Sallent, a la Garrotxa, per viure en una casa amb molts anys d’història buscant, precisament, perdre’s després d’una separació dolorosa. Aquest punt de partida, que d’entrada podria semblar pueril, ens fa endinsar en la vida d’unes valls insòlites, indòmites, inesperadament inexplorades. I se m’acudeixen encara més “in”s per incloure, però us els estalviaré. La casa, que a estones sembla tenir vida pròpia, fa entrar el protagonista en una mena de submón que no pot controlar.

Tot un estol de personatges que van des d’un saurí misteriós que s’ha fet d’or gràcies a la seva habilitat gairebé màgica, una adolescent inaguantable, un hippie neorural, un traficant de marihuana i altres d’oriünds habitants d’aquelles terres recordaran als nouvinguts que no són, mai millor dit, benvinguts. Tots conformen una mena de teatret que ens recorda, almenys a mi m’ho recorda, altres temps en què venir de fora significava ser foraster per tota la vida.

No deixa de ser curiós que algú ens narri amb aquesta frescor i intensitat situacions i  escenes que ben bé podrien ser de western i de thriller psicològic alhora. Aquesta és una novel·la contundent, extensa per extensió però també extensa pels temes que s’hi toquen i la profunditat d’alguns dels seus personatges. Una senyora novel·la, potser diria algú, que coneixent la facilitat de paraula del seu autor, encaixa perfectament amb la manera de ser d’en Serés.

 

Jordi Romeu Carol