El meu ofici de Josep Maria Espinàs. La Campana, 2008
Tornem a la feina
amb al Club de lectura Celler de lletres després d’un estiu ple de lectures
interessants. I, de fet, a això ens hem dedicat una bona quinzena de minuts de
la primera hora del club perquè han sortit lectures ben diverses que ens han
posat damunt la taula alguns temes que hem tractat amb passió.
De seguida, però,
hem passat a parlar de n’Espinàs, que era el nostre objectiu inicial, és clar.
El primer comentari ha sigut clar: semblava que la lectura de l’estiu no era
gaire encertada perquè es tractava d’un llibre curtet, de poques pàgines i, per
tant, ràpid de llegir. Resulta, però, que tenia trampa, perquè malgrat la
migradesa de l’objecte, l’interior era molt més profund del que semblava. Sí,
és així, perquè cada capítol, de no més de 2, 3 o 4 pàgines, necessita una
digestió llarga. Entre altres coses, perquè les reflexions de senyor Espinàs
porten cua. És allò de dir, ostres, i per què no se m’havia acudit a mi? Perquè
sí, les reflexions, que toquen molts aspectes relacionats amb la literatura
però també d’altres que no, són tan senzilles com profundes i veritables alhora
que et fan anar el cervell a tot drap.
De fet, les
reflexions de l’Espinàs et fa reflexionar, mai millor dit. El meu ofici no és un llibre que es pugui llegir sencer de davant a
darrere sinó per anar agafant una estona cada dia. És un llibre per tenir a la
tauleta de nit i agafar-lo cada dia abans d’anar a dormir per trobar algun tema
amb el qual fer voltes tota la nit.
Un dels aspectes
destacats, més enllà de la temàtica, és la manera d’escriure senzilla i precisa
de l’Espinàs. Una senya d’identitat de l’autor que provoca que sembli que
parlis amb ell. L’acabes coneixent. En cada reflexió acabes arribar a la
conclusió que té raó i això, per més ràbia que faci, és així.
Hi ha algunes de
les seves afirmacions, d’altra banda, que han fet forrolla entre les lectores.
Per exemple quan parla de l’enamorament d’una lectura. Sí, et pots acabar
enamorant d’un llibre. Quan no vols que s’acabi un llibre. Quan es converteix
en un objecte de culte.
O el tema de la
producció: segons diu, ell va arribar a escriure 270.000 pàgines que són no sé
quants volums això, però una pila en tot cas. Podem dir que en el llibre tracta
molts i molts temes de manera molt curta i a vegades sembla que faltaria potser
faltaria una mica més de reflexió, però és que aquesta és la manera de ser de
l’Espinàs. És un llibre com ell.
Altres capítols ens
han fet riure, com el del senyor que troba al bus i li recita poemes de la seva
dona. Tothom té els seus límits encara que no tothom coneix les seves
limitacions, diu quan acaba el capítol. També són molt interessants les
reflexions sobre escriure llibres, no només és les idea sinó el llenguatge, el
ritme, etcètera. Vaja, és un bon llibre d’instruccions per a escriptors novells
o no tant que potser més d’un s’hauria de llegir.
Josep Maria Espinàs
(Barcelona
1927-2023), advocat d’ofici (que va deixar per fer d’escriptor i periodista).
El mateix any que es va llicenciar dels estudis de Dret, el 1949, va guanyar el
Premi Guimerà per un article periodístic. El 1955 va entrar a treballar a
l’Editorial Destino i va deixar l’advocacia, una carrera jurídica ben curta,
doncs.
Com a novel·lista
va guanyar el Premi Joanot Martorell el 1953, el premi de narracions V el 1958,
el Premi Joanot Martorell el 1953, el premi de narracions Víctor Català el
1958, el Josep Yxart el 1957 o el Sant Jordi el 1961. Va escriure algunes obres
emblemàtiques que tindrem per sempre en la nostra literatura com “El teu nom és
Olga” (1986) on parla de la seva filla amb síndrome de Down, però en el que més
va destacar en l’àmbit editorial és en els seus llibres de viatges i obres de
divulgació (llibres com “A peu per la Terra Alta”, “Visions de Cadaqués”, “Imatges
de Catalunya i Balears” o “Viatges als grans magatzems”).
El seu terreny més
adobat va ser l’escriptura d’articles periodístics. El 1976 va començar una
publicació diària a l’Avui que es va mantenir de manera ininterrompuda fins el
1999. També va escriure la lletra del Cant del Barça! Però potser això ja ho
sabíeu. Evidentment va ser Creu de Sant Jordi, Premi trajectòria, Premi d’Honor
de les lletres catalanes de l’Òmnium Cultural, Premi Memorial Francesc Macià i
Medalla d’Or de la Generalitat.
El meu ofici
La Campana, 2008
N’Espinàs: imprescindible. Encetem curs de club amb un llibre que no és una novel·la: tatatxan!
Però amb un llibre
que sí que és estiuenc perquè no és dens, és fresc, o refrescant, si voleu. En
Josep Maria Espinàs té una llarga i reeixida bibliografia de llibres de no
ficció que, si mireu a la Viquipèdia, es poden classificar en llibres de
viatges, de retrats literaris i d’entrevistes, de reculls d’articles (potser la
seva faceta més prolífica i coneguda), i també de memòries. El meu ofici el
classifiquen en aquesta última categoria. I potser sí, que ho és, una memòria,
però també és un manual d’instruccions per a aquells que tenim aquesta dèria
d’escriure i, per què no, també de llegir.
D’El meu ofici crec
que n’he tret una de les lliçons que més m’han servit per a escriure jo mateix
(i sobretot per publicar) perquè, segons defensa n’Espinàs, per publicar no
s’ha de tenir mai pressa. Quanta raó! Està molt bé escriure, però aquestes
presses per donar per acabades coses que
no ho estan (acabades en el sentit que tot allò que escrivim s’ha de
reescriure) potser està fent més mal que bé a la nostra literatura. Però,
d’altra banda, també és n’Espinàs qui diu que quan acabava algun escrit no hi
tornava (bé, potser no és així exactament com ho diu, però és la idea), que
quan acabava d’escriure alguna cosa passava ràpidament a la següent. I també té
una mica de raó, perquè els textos, quan els escrius, tenen un sentit pel
moment, les circumstàncies o el teu humor, però en un altre moment, situació o
esperit perden aquell primer motiu pel qual els vas escriure.
En tot cas, El meu
ofici és un llibre on n’Espinàs reflexiona sobre l’ofici d’escriure i sobre la
vida en general. I, de fet, sobre la mort, perquè al final fins i tot proposa
una necrològica pel dia de la seva mort. Una lliçó de vida, diria jo, i una
prosa fluïda i amb ironia característica d’ell, d’un autor proper i de tracte
directe. No li calen floritures per dir allò que vol dir i s’entén a la
primera. Espero que en gaudiu a la sorra de la platja, amb l’aire fresc de la
muntanya o davant del ventilador de casa. Molt bon estiu a totes!
Jordi Romeu Carol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada