Els ocells, de Tarjei Vesaas
9 de gener del 2026
D’entrada, Els ocells de Tarjei Vesaas no va despertar gaire
entusiasme. Algunes lectores ja hi anaven amb escepticisme, els comentaris
previs no ajudaven gaire i les primeres pàgines, amb poca acció aparent, van
fer pensar que seria una lectura feixuga. Tot plegat va crear una certa distància
inicial i fins i tot la sensació que el llibre costaria d’arrencar. Però…
A mesura que avançava la lectura, el grup va començar a entrar en el seu ritme i en la manera tan particular que té Vesaas d’explicar la història. Es va comentar molt la figura de Mattis, la seva sensibilitat extrema i la seva manera d’entendre el món, així com el paper tan important que hi té la natura. Es va anar veient clar que no és una novel·la d’accions, sinó de mirades, silencis i petits detalls que, sense fer soroll, acaben pesant molt.
La relació entre Mattis i
la seva germana Hege també va generar força debat. Es va parlar del vincle tan
intens que comparteixen, de l’amor i la responsabilitat, però també del
cansament i dels límits difícils de sostenir, el pes de la responsabilitat en
les persones cuidadores, les ganes de viure de la Hege. Moltes lectores van
coincidir que el llibre fa pensar sobre la diferència, la solitud i la
incomunicació, sense donar respostes clares ni fàcils. També es va debatre molt
sobre el final, sobre si havia sigut buscat o havia sigut involuntari, i no em
vam treure l’aigua clar, però això també deu ser bo.
Per tot plegat, doncs, la sensació general va
ser molt bona. El que al principi semblava un llibre poc atractiu ha acabat
sorprenent i agradant molt més del que s’esperava. Els ocells ha
demostrat ser una lectura que demana paciència, però que, si t’hi deixes
portar, et retorna molt més del que promet al començament.
Tarjei Vesaas
(1897–1970) va ser un dels grans escriptors noruecs del segle XX. Nascut a Vinje, en una zona rural i muntanyosa, el contacte constant amb la natura va marcar profundament la seva obra, plena de simbolisme i d’una sensibilitat molt particular. Va escriure tant en nynorsk com en bokmål, i es va fer especialment conegut per la seva manera de retratar la fragilitat humana, els silencis i les emocions inexplicables.
La
seva fama internacional va arribar sobretot amb Els ocells (1957.
Vesaas va viure tota la vida a la seva regió natal i va compartir trajectòria
literària amb la seva esposa, l’escriptora Halldis Moren Vesaas, formant una de les parelles més destacades
de les lletres noruegues.
Bibliografia
Novel·la:
- Els ocells (Fuglane), 1957 – La seva obra més coneguda.
- La casa de glaç (Is-slottet), 1963 – Premiada internacionalment.
- La barca d’en tothom (Bruene), 1966 – Exploració poètica sobre el pas del
temps.
- Kimen, 1940 – Una novel·la sobre la por i el caos
en una comunitat rural.
Poesia i relats
- Vindane (Els vents), 1952 – Poesia.
- Tusten, 1947 – Conte llarg/novel·la curta.
- Vindfallet, 1951 – Relats.
Diuen, diuen, que Els ocells és una de les novel·les més delicades i emocionants de Tarjei Vesaas.
De fet, és ben cert que està escrita amb un estil senzill però carregat de
simbolisme. El protagonista, en Mattis,
és un home amb discapacitat intel·lectual que percep el món amb una
sensibilitat extraordinària, gairebé poètica. La seva connexió amb la natura,
especialment amb el becadell que sobrevola la casa, es converteix en una porta
a la seva interioritat, fràgil i intensa, sovint incompresa pels qui
l’envolten.
La
relació amb la seva germana Hege,
que s’ha dedicat tota la vida a cuidar-lo, és el nucli de la història. Entre
tots dos hi ha un vincle profund, però també una tensió constant entre amor,
dependència i renúncia. L’aparició de Jørgen,
el fuster, altera l’equilibri precari en què viuen, despertant en Mattis
sentiments de gelosia, confusió i por a ser substituït. Res que no puguem
arribar a entendre. Això ens acosta molt al personatge perquè qui, en un cas
com el seu, no s’arribaria a sentir així.
La
novel·la parla de temes com la diferència, la solitud, la incomunicació i la
necessitat d’afecte. Vesaas observa els personatges amb una gran compassió i
deixa que els silencis i els detalls parlin per ells mateixos. El resultat és
una obra breu però, penso, profundament commovedora, que convida a mirar el món
amb una nova delicadesa. I, a més a més, és una novel·la que ens ha recomanat
una de les membres del Club Celler de lletres, cosa que per a mi és també interessant.
Estic segur que en gaudireu.
Jordi Romeu
Carol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada