Dos taüts negres i dos de blancs - Pep Coll
D’entrada, ens hem preguntat si podríem considerar que és una novel·la negra, però la clau de la novel·la negra és precisament que no sabem qui és l’assassí fins al darrer moment. En canvi, en aquest llibre, ja sabem qui els va matar perquè en les primeres pàgines l’autor ja ens ho diu. Per tant, quina és la gràcia del llibre? Potser no tant conèixer qui són els assassins sinó com i per què ho van fer. I això, precisament, és el que va desgranant de mica en mica en Pep Coll al llarg de les 400 pàgines que segueixen.
Pep Coll fa una reconstrucció dels fets
ocorreguts a partir de la visió de fins a dotze personatges diferents, un per
cada capítol, i ens explica què podien haver pensat, dit o fet davant un
esdeveniment tan dolorós i inimaginable com aquest. La crueltat i la fredor
dels assassins de la família de masovers corprèn des del primer moment i ens
preguntem per què va passar.
Dos
taüts negres i dos de blancs ens aporta una visió de
la vida en aquelles contrades a mitjans segle XX i ens fa adonar que havia de
ser prou dur i difícil sobreviure-hi sense perdre el cap. Ens recorda que
abans, i potser també ara, la disputa per un pam de terra podia acabar
tràgicament com és el cas. La constel·lació de personatges que hi apareixen ens
van explicant, retall a retall, un procés incessant d’abandonament de la
muntanya de la conca de Tremp per buscar-se la vida a la ciutat. També ens
aporta una visió ben diferent de la idealització de la vida en pobles perduts
del Pirineu que ara nosaltres considerem un destí turístic, però que en aquell
moment era un lloc deixat de la mà de Déu i un niu de conflictes fruit de la
misèria i la desesperació.
Ens ha agradat especialment com en Pep Coll
entra en la ment dels personatges i ens mostra les seves debilitats i els seus
defectes. L’autor sap llegir què és allò que mou els instints més baixos dels
seus personatges i això ens els fa presents i vius com si els haguéssim
conegut.
També ens ha fet reflexionar com era la vida
abans i ara o com tractem els nostres fills i néts, gairebé protegits en una
bombolla de vidre, quan en aquells temps podien caminar durant dues hores per
anar a l’escola o ajudar en les tasques de casa així que físicament podien
fer-ho. A algunes de les clubaires els han sonat moltes de les maneres de fer i
de veure la vida d’aquells pagesos antics, de fet.
En general, doncs, l’obra ens ha agradat, tot
i que hagi sigut més aviat cap al final quan l’hem trobat més interessant, i
malgrat que els fets contats són terribles i escabrosos, o, fins i tot, que no
hi hagi gairebé cap capítol amable o que es mostrin un personatges sense
sentiments alguns i amb intencions certament fosques en altres. És ben clar que
a partir d’ara ens mirarem el Pirineu amb uns altres ulls, sobretot sense
idealitzar-lo.
Ha conreat tota mena de gèneres: reculls de llegendes, narrativa breu, narrativa infantil i juvenil, teatre, articles de divulgació i guions per a la televisió, però la novel·la és, per damunt de tots, el seu gènere preferit: El secret de la moixernera (1988), Què farem, què direm? (1989) –Premi Gran Angular i Crítica Serra d'Or de literatura juvenil– El segle de la llum (1997), L'abominable crim de l'Alsina Graells (1999), La mula vella (1989), Per les valls on es pon el sol (2002), Els arbres amics (2004), El salvatge dels Pirineus (2005) –Premi Sant Joan de literatura catalana–, Les senyoretes de Lourdes (2008) –Premi Sant Jordi de novel·la–, Nius (2010), Dos taüts negres i dos de blancs (2013) –premi de la Crítica Catalana de narrativa, premi Crexells, premi Joaquim Amat-Piniella, premi Setè Cel i Prix du Livre Pyrénéen–, Al mateix riu d'Heràclit (2018) és una biografia novel·lada del filòsof presocràtic d'Efes, conegut com "l'Obscur" i la novel·la L’any que va caure la roca (2020) vol ser una metàfora de les il·lusions i desenganys de la transició política a la democràcia, vistos des del món rural. La seva darrera novel·la, La llarga migdiada de Déu (2023) suggereix el silenci de Déu durant l’Holocaust, la seva desaparició progressiva al llarg del segle XX, però el seu retorn a inicis del XXI.
La seva obra es basteix, en bona part, amb personatges i ambients del
Pirineu, i ha estat traduïda a l'aragonès, el castellà, l'èuscar, el francès,
l'italià i l'occità.
https://www.escriptors.cat/autors/collp/portic-pep-coll
Dos taüts negres i dos de blancs
En Pep Coll narra la mort d’una família sencera en un poble perdut del Pallar Jussà, Carreu. El crim, real i pervers, va ocórrer el 1943 i en va perdurar el record durant anys per la crueltat i per la impunitat amb què van actuar els assassins, un culpables que les autoritats franquistes del moment van deixar lliures i que mai van pagar per allò que van fer.
L’autor ens narra els fets en una barreja
entre la novel·la negra, el true crime tan estès actualment gràcies a en Carles
Porta i el thriller psicològic que ens fa estar tota l’estona en tensió i amb
l’ai al cor. És, ben cert, una novel·la rural amb què s’explica la realitat
política i econòmica i la societat d’un moment molt concret de la nostra
història en un poble de muntanya que bé podria ser Tor, que, d’altra banda,
tampoc cau gaire lluny.
Dos
taüts negres i dos de blancs va guanyar el premi
Crexells 2014, el que atorguen els socis de l’Ateneu Barcelonès a novel·les
publicades l’any anterior. Un premi, però, que no està dotat econòmicament però
sí d’una alta valoració per part del món de la literatura. L’últim dia parlàvem
de premis, doncs tenim ara ocasió de tornar a valorar aquest fenomen.
