Al claustre:
“La vinya” de l'Associació fotogràfica de Moja del 3 al 26 de novembre
Punt de mitja i ganxet de “Las puntazo” de la Merceria Julivert
“El silenci trencat, l’empremta catalana en el tràfic d’esclaus”
Treball de recerca de Sara El Yaakoubi (IES Intermunicipal) del 10 al 21 de novembre
Aquest mes hem engegat de nou el club de lectura juvenil, i ho hem fet endinsant-nos en el món de l’art. Al llarg d’aquest curs ens centrarem en el poder dels àlbums il·lustrats, que no només estan adreçat al públic infantil, i que ens poden servir per obrir debats molt interessants.
Como todos los días, Hieronymus sale a jugar, pero esta vez sucede algo inesperado. Al caer por un acantilado, aterriza en un mundo de extrañas criaturas que roban su gorro, su mochila y su pelota. Para recuperarlos, Hieronymus debe emprender una travesía llena de apariciones extraordinarias y armarse de valor y astucia, porque nada es lo que parece.
Les il·lustracions recorden als quadres del pintor Hieronymus Bosch (conegut a espanya com El Bosco), i són realment especials i estrambòtiques. Però el que fa únic aquest llibres és que... no té paraules. Les imatges poden explicar històries?, ens vam preguntar. I la resposta estava entre les pàgines del llibre.
.jpeg)
Tot seguit, inspirats en les il·lustracions surrealistes del Bosco, vam jugar a un joc d’escriptura coral (d’on van sorgir històries encara més estrafolàries!) i van acabar introduint el tema de la sessió del mes que ve: la guerra.
Si ens voleu acompanyar a la propera sessió del 20 de novembre, encara sou a temps d’apuntar-vos! Ho podeu fer de forma gratuïta a través d'aquest enllaç. Us hi esperem!
Trobada dels clubs de lectura d'adults de la biblioteca per comentar la novel·la "Brots i escorça" de l'autora sadurninenca Júlia Gumà, guanyadora del Xè Premi Celler de Lletres. Dins el cicle Biblioteques amb DO.
Tertúlia gegant conduïda per Xavier Zambrano i Jordi Romeu, al celler de la Fassina, acompanyada del tast de l'ancestral La Pineda d'Heretat Can Serra, comentat per l'elaboradora Anna Santacana.
Gràcies a: Turisme de Sant Sadurní d'Anoia Ajuntament de Sant Sadurní d'Anoia Sílvia Romero Edicions Saldonar Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona Biblioteques. Generalitat de Catalunya.
Us prestentem el resum de la trobada de la mà dels dos conductors dels clubs de lectura:
Brots i escorça de Júlia Gumà Martí
Tertúlia del 10 d’octubre
de 2025
Reunits en sessió conjunta en el marc magnífic de La Fassina
de Can Guineu, els dos clubs de lectura de la Biblioteca Ramon Bosch de Noya
vam parlar sobre la novel·la Brots i
escorça de Júlia Gumà, guanyadora
del Premi de Novel·la Curta Celler de Lletres 2024.
L’autora va començar la sessió parlant del procés
d’escriptura de la novel·la i de la inspiració que li va servir d’impuls
inicial. En primer lloc, el repte d’escriure per a un premi pot, segons el seu
parer, ser un factor motivador: hi ha un termini de lliurament concret. En el
seu cas, el procés d’escriptura va circumscriure’s a un període de, si fa no,
fa un any. En segon lloc, les bases del premi
també estipulen una vinculació amb el món vitivinícola, i per aquest
costat va sorgir l’espurna que va decantar cap on aniria la trama de la
novel·la breu. Es va inspirar en la carrera d’una amiga, l’Anna Santacana (que
també va assistir a la sessió), no solament per a narrar la peripècia vital de
la protagonista (una jove que es fa càrrec d’unes vinyes familiars i els dona
un nou impuls per mitjà de l’elaboració de vins i escumosos), sinó també com a
assessora en els detalls tècnics i el lèxic associat al món del vi. L’autora
també ens explicà que la pandèmia, per la limitació de moviments que va
comportar, la va fer ser més conscient de la bellesa del nostre paisatge. Així,
doncs, la novel·la també funciona com a carta d’amor a aquest territori i a tot
un sector.
Aquest itinerari vital de la protagonista vol ser
representatiu, segons ens va explicar l’autora, de tot un seguit de joves del
Penedès que han donat una nova volada a
terres i cellers familiars, i que s’han llançat a l’emprenedoria, aposta de difícil
comprensió per a les generacions anteriors (prou conscients de la duresa del
sector). L’autora destaca que aquestes noves generacions tenen una visió més
cooperativa de la relació amb els altres cellers, potser no tan competitiva com
en el passat. De fet, l’experiència que es narra a la novel·la del Viver de
Cellers és basada en un programa existent. L’autora també va destacar la
feminització creixent del sector.
En les intervencions de les lectores es va destacar que es
tracta d’una novel·la en què els diàlegs flueixen molt bé i són versemblants.
Es va valorar molt favorablement la problemàtica del relleu generacional que
planteja, com també el personatge de l’avi Esteve, dotat d’un gran sentit de
l’humor (amb frases genials com cada
sastre fa el seu nus) i d’una visió i manera de fer «a l’antiga» que en
alguns moments xoca amb les idees dels joves. També es va destacar com l’autora
transforma la tensió amorosa entre la Maria i en Pau en tensió narrativa: la
situació no resolta entre ells es va allargant fins al punt d’esclatar en una
escena molt cinematogràfica sota el sireni del Museu del Vi de Vilafranca del
Penedès. La barreja d’amistat i amor que ens presenta la novel·la contribueix a
la desubicació no solament territorial d’una narradora que ha passat uns quants
anys a l’estranger.
La sessió va concloure amb una explicació de l’Anna
Santacana del celler Heretat Can Serra sobre el projecte
impulsat per ella i el seu germà Joan. Ens va explicar algunes de les
principals dificultats que amb què es topa un projecte nou en el sector
vinícola, tant de caràcter burocràtic com obstacles tècnics en el procés
d’elaboració. També va destacar l’esperit cooperatiu dels nous cellers i com,
per exemple, es posen d’acord per tal de compartir despeses d’enviament o
expertesa tècnica. La sessió va concloure amb el tast d’un magnífic escumós ancestral
(produït amb una sola fermentació): Vinya la Pineda Ancestral d’Heretat Can
Serra.
Xavier Zambrano
L’autora
 |
| Júlia Gumà i Martí |
Nascuda a Sant Sadurní d’Anoia l’any 1998. És graduada en Estudis Literaris per la Universitat de Barcelona, té un màster d’edició i assessoria literària i actualment treballa com a responsable de premsa i comunicació en el sector editorial. Alumna dels cursos de creació literària impartits per Muriel Villanueva, també forma part de l’Associació Qwerty. Club d’escriptura.
Ha publicat la novel·la Brots
i escorça (2025) Xè Premi de Novel·la Curta Celler de Lletres, els contes
infantils Sota el groc (2024) i Sota el vermell (2025) ambdós il·lustrats per l'artista sadurninenc Álvaro Torres i L’envelat (2022), una novel·la juvenil. Properament presenta el seu nou conte infantil La vaga dels camells (2025) il·lustrat per Anna Clariana.
L’obra
Una nova novel·la ambientada al Penedès, una nova novel·la
sobre el món del vi i el cava i un nou premi Celler de lletres que va omplint
el sarró de novel·listes penedesencs que el guanyen. Sempre és positiu que hi
hagi certàmens que premiïn autors i autores dels que no surten als mitjans de
comunicació perquè enriqueix la nostra literatura.
En tot cas, Brots i
escorça és una novel·la curta ambientada al Penedès i, per tant, en espais
que nosaltres coneixem. Això ens la fa més propera i ens enriqueix la lectura a
nosaltres que som d’aquí. Probablement, qui se la llegeixi i no conegui els
llocs, li serà indiferent, però com ja ens va passar amb anteriors premis
Celler de lletres, conèixer l’escenari ens agrada perquè ens sentim propers a
la història.
De fet, el paisatge
del Penedès és gairebé un personatge més de la trama, en aquest cas. És una
novel·la que parla sobretot del retorn a les arrels. La Maria vol fer allò que
ara molt joves estan intentant, repensar la feina dels seus avis pel que fa a
la producció de vi per modernitzar-la i actualitzar-la. Però aquestes ganes de
modernitzar la tradició xoquen amb la visió del seu avi i de la seva família
perquè, ves que ha de saber el jovent si no ha blegat mai l’esquena. Aquesta és
la trama principal de la història amanida amb trames d’amor, amb trames de
burocràcia, de dificultats tècniques i d’amistat. Tot plegat, en fa una
novel·la que entra fàcil i que ens fa conèixer aspectes de la producció
vitivinícola que segurament, malgrat ser d’aquí, desconeixem.
D’altra banda, pel que fa a l’estil, podríem dir que es
defineix per la dolçor que envolta la història. El to i el llenguatge fa que
tinguem davant una història d'atmosfera bonica i, malgrat que aquesta definició
podria semblar poc tècnica, és així. Aquesta bonior, aquest passar agradable,
aquesta dolçor fa de Brots i escorça una història que ve de gust llegir perquè
saps que no patiràs, que gaudiràs d’una història tranquil·la sense gaires
sobresalts, que és, al cap i a la fi, la vida que tots voldríem viure. No cal
tenir una vida de novel·la amb grans desgràcies i daltabaixos per a què sigui
interessant. Ja sabeu que qualsevol història pot ser interessant si la sabem
explicar ben explicada.
Jordi Romeu Carol
La veritable història de la Flora Pomerània
escrita per Anna
Vilar i il·lustrada per Jordi Vila Delclòs.
El cas és que La veritable història de la FloraPomerània va triomfar; vam parlar amb entusiasme de les quatre generacions
de Flora que són: la Pomerània, la besàvia; la Wood, l’àvia; la Riera, la mare,
i l’adolescent, la que narra la història en primera persona. Us podeu imaginar
el garbuix que ens fèiem per concretar de quina Flora parlàvem? Sort dels
cognoms. A més, hi apareix el dietari de la rebesàvia Aurora Roig,
correspondència entre elles i, fins i tot, el quadravi que va portar el cognom
Pomerània al nostre país.
Pel que fa als personatges vam repassar com és la relació entre els tres germans: en Fèlix, un pèl estirat i manaire, sempre actua amb calma; la Flora, molt curiosa, amb empenta i iniciativa, sempre ho resolt tot amb entusiasme; i la Frida, que és despreocupada i llunàtica, però tot allò que intueix ho encerta. Vam considerar que la mare està desbordada per l’allau de novetats: encaixar que la seva mare va ser “un model de carmanyola”; que el seu avi no és en George Wood sinó en Jordi Fuster i, a més, haver de compartir-ho amb la seva mare que viu en una residència i sovint pateix lapsus de memòria. Enteneu que tingui por de patir més d’un cobriment?
A part, vam destacar que tant la intervenció de la Clara Pomerània com la troballa d’en Roger Fuster són dos fets vitals per la progressió del relat.
Pel que fa a la ubicació de la història, vam convenir que
passa en algun indret prop de Barcelona que ja tingués tren ara fa cent anys;
que la visita del matrimoni Albert i Elsa Einstein
a la capital, l’any 1923, és crucial per l’argument i que la
violència o les grans dificultats de la guerra civil hi surten de passada.
Pel que fa a les il·lustracions, les vam mirar i remirar i les vam trobar molt boniques, encertades i ben ambientades.
El llibre va generar un debat tan entusiàstic i animat, que va sorgir la qüestió: tot és tan perfecte, no hi podem trobar alguna pega a la novel·la? Després d’un silenci prou significatiu, es van alçar un parell de mans per dir que no els havia “enganxat”; que no seguia un ordre cronològic i això despistava i feia perdre el fil de la narració; que tot ho resolien amb facilitat.
Ara, fins i tot a qui no havia agradat, l’havia recomanat a
la seva mare, perquè... i en això tots hi vam
estar d’acord: tan la Flora
Pomerània com la rebesneta Flora són personatges amb molt caràcter, amb molta força
i valentia, són actives, emprenedores i resolutives. Tenen tal nivell d’autoestima
i d’empoderament, que, vulgues no vulgues, l’encomanen al lector.
Aquesta reflexió ens va fer pensar en l’Aran i la seva àvia,
les protagonistes de Xuts en la foscor, la lectura de l’any
passat, que en circumstàncies molt diferents, també eren molt atrevides, llestes
i coratjoses.
En arribar l’hora, va costar poder canviar de tema i presentar
la lectura de novembre: Els últims gegants escrit i il·lustrat
per François Place. No hi havia manera d’aturar el fluir de comentaris,
observacions, propostes i recomanacions d’altres lectures. Els qui vam poder,
ens vam quedar una bona estona més.
Hem començat amb molta embranzida... confiem que es
mantingui.
Club de lectura SEGONA FERMENTACIÓ
Ocàs i fascinació d’Eva Baltasar
Tertúlia del 12 de setembre
de 2025
Coincidint amb la visita d’Eva Baltasar al festival Riudelletres 2025 de Sant Pere de Riudebitlles, el club va debatre sobre la seva darrera novel·la. Pel seu fort component social, el llibre va generar reflexions sobre la precarietat laboral i l’encariment del preu de l’habitatge. Tot això està canviant radicalment el perfil del sensellarisme, i el que més va impactar les integrants del club és que la persona que es queda al carrer sigui una noia jove.
Al llarg de la discussió, va sortir diverses vegades el tema de la xarxa. Diverses integrants del club van assenyalar que la narradora no té una xarxa familiar ni d’amistats que la sostinguin en el moment de la caiguda. Tampoc no sembla que la narradora tingui cap confiança en la xarxa assistencial pública, tot i que ella treballa dins el sector del treball social adreçat a la infantesa. Aquesta absència de xarxa remet a l’atomització de la societat urbana contemporània. Com va dir l’autora en una entrevista: «una abraçada no et salva, però t’infon l’ànim de salvar-te».
La discussió va passar a ocupar-se del concepte de les
petites decisions que de vegades condueixen a un «assortiment d’errors».
Algunes participants van subratllar que la narradora se sent culpable de la
seva deriva: «si hagués actuat diferent, si hagués fet això en comptes d’allò
altre, etc». Però a mesura que en parlàvem, es va fer evident que un component important
de la seva situació va més enllà de les decisions personals i entra en el
terreny de les dinàmiques estructurals.
«tinc a dins un nucli
encès. El líquid de què són fetes les decisions»
Quan apareix la Trudi, una figura benefactora que li fa de
mentora, l’acull i l’encamina a treballar netejant cases, en certa manera la
narradora, segons el parer d’algunes integrants del club, «traeix» la confiança
de qui l’ha acollit i ajudat a trobar feina. Es comença a dutxar a les cases
que neteja i també consumeix els aliments que tenen a la nevera. Aquesta
actitud, incomprensible per a algunes, va ser vista per a altres com una forma
de protesta, una forma de resistència silenciosa davant la precarietat i el sou
escàs.
«no sé en quin moment
el nostre cos deixa de ser nostre i passa a ser de la feina»
El canvi estilístic al darrer terç de la novel·la va ser
força controvertit durant el debat. La majoria van comentar que l’estil es
torna molt carregat, dens, poètic, de vegades hermètic, amb un fil argumental
difícil de seguir. En general, les preferències es decantaven per l’estil més
«documental» de la primera part, que situa el lector al costat de la narradora
i transmet l’angoixa de cercar un lloc pels carrers on passar la nit. A la
segona part es produeix un paral·lelisme entre la caiguda de la narradora i la
d’una dona a qui en el passat havia netejat la casa i amb qui després estableix
una relació tèrbola. Algunes integrants del club que van valorar aquest gir
líric i simbòlic com un risc narratiu interessant.
Tocant al final, hi va haver consens a afirmar que és ambigu
i obert a múltiples lectures: al·lucinacions, embogiment, recerca d’una fe,
deliri religiós, etc. El que resulta clar és que és un final agosarat i
colpidor, amb imatges necrofíliques i una atmosfera gòtica.
Eva Baltasar
L’autora
Llicenciada en pedagogia per la Universitat de Barcelona,
com a escriptora s’inicià en la poesia amb la publicació dels reculls Laia (2008, premi Miquel de Palol), Atàviques feres (2009, premi Ramon Comas
i Maduell), Reclam (2010, premi Les
Talúries), Dotze treballs (2011,
premi Benet Ribas), Medi aquàtic
(2011, premi Màrius Torres), Poemes d’una
embarassada (2012, premi Jordi Pàmias), Vida
limitada (2013, premi Miquel Àngel Riera), Animals d’hivern (2016, premi Gabriel Ferrater), Neutre (2017, premi Ibn Jafadja) i Invertida (2017, premi Mallorca).
L’any 2018 debutà en la narrativa amb la publicació de Permagel, obra amb la qual obtingué el
premi Llibreter i un gran èxit de vendes. Seguidament publicà Boulder (2020, premi Òmnium 2021 i
finalista del premi Booker 2023) i Mamut (2022), que tanca una trilogia
(Tríptic) marcada pel caràcter introspectiu dels textos i on la
solitud i la condició femenina són el tema comú. El 2024 publicà la
novel·la Ocàs i fascinació.
Eva Baltasar és la primera escriptora de la literatura
catalana que opta al reconegut Booker Prize 2023, que des del 2005 premia obres
d’autors internacionals que han tingut una àmplia difusió al Regne Unit.
Boulder forma part de la “longlist” d’obres que enguany opten a aquest guardó,
que són un total de 12 i estan escrites per autors com Laurent Mauvignier,
Guadalupe Nettel, Vigdis Hjorth, Andrei Kurkov, Maryse Condé i Cheong
Myeong-Kwan.
Novel·la sobre la precarietat i la ratlla finíssima que
separa una existència d’”anar tirant” de la
penúria absoluta, Ocàs i
fascinació és un crit d’alerta sobre un sistema on cada cop fallen més els
lligams comunitaris i els mecanismes de redistribució social. La narradora, com
si refés la pregària del salm 130 crida “des de l’abisme ”, des de la
desesperació d’un sistema que s’ha convertit en una piconadora de somnis.
«la ciutat és
sanguinària, fabrica solitaris i els obliga a conviure» —Entrevista a El
Periódico
Una noia de vint-i-set anys que viu a Barcelona en un pis compartit gaudeix de
l’anestèsia mínima que dona la precària classe mitja: de dia una mitja jornada,
de nit Netflix. Fins que la llogatera del pis troba dues colombianes que paguen
el doble i l’expulsen de mala manera. La caiguda és qüestió d’un segon. Li
tocarà dormir al carrer, a la intempèrie de la ciutat dels sense sostre. I
llavors, en un encadenament de desgràcies, no li renoven el contracte a la
ludoteca on treballa. Per sobreviure començarà a netejar les cases dels altres.
Però ja no hi ha marxa enrere: ara és una pària i haurà de moure’s i explorar
espais públics (el carrer) o aliens (les neveres dels altres).
«la mort deu ser això,
haver-se quedat sense lloc».
La novel·la té un canvi de registre cap al final en què
adquireix un caire més gòtic i grotesc, oposat en certa manera al detallisme de
la supervivència diària de la primera part.
Xavier Zambrano
Al claustre
i a les vitrines d'art:
Exposició de
pintures de Maria Teresa
Baltasar
La fe del pagès
Plourà per
mantenir viva per sempre la ferma i sàvia fe del pagès en la seva terra.
Després
d’una trajectòria de més de quaranta anys de pintura en què ha tractat diversos
temes, en els seus darrers treballs Maria Teresa Baltasar troba la inspiració
en el seu paisatge més proper, com ara la vinya. Observa el paisatge, i en
aquesta nova col·lecció, a través dels seus pinzells i amb energia i emoció
plasma la sequera de la vinya i el patiment de la pagesia en els seus quadres.
En la
col·lecció ‘La fe del pagès’, que l’artista llorençenca exposa té la voluntat
d’aprofundir, entendre i compartir el patiment que viu la vinya actualment a
conseqüència del canvi climàtic.
