Una carta molt llarga, de Mariama Bâ

Club de lectura CELLER DE LLETRES

L’autora

Escriptora senegalesa nascuda a la ciutat de Dakar el 1929. Provenia d’una família acomodada de musulmans de classe alta. Òrfena de mare, es va criar amb els seus avis materns, molt tradicionals, que desitjaven per a ella l’educació clàssica que s’impartia en aquella època. Però el seu pare, que va ser el primer africà ministre de Sanitat del Senegal (1956), va voler per a la seva filla una educació més moderna, més en línia amb els temps que s’apropaven. Així, la seva educació primerenca fou en francès, alhora que assistia a l’escola corànica, destacant en ambdues com a bona estudiant.




Durant el període colonial les noies es trobaven amb dificultats quan volien dur a terme estudis superiors. Els seus avis van considerar que, un cop acabada l’escola primària, ja no calia continuar amb els estudis. Però de nou la insistència del seu pare per donar-li una oportunitat fou la que va prevaler.



Va estudiar a l’escola normal de Rufisque, on obtingué la llicenciatura de mestra el 1947 tot guanyant el primer lloc en l’examen d’ingrés. Mentre cursava, precisament, el Magisteri, va escriure un assaig on es plasmava el rebuig a les polítiques franceses a l’Àfrica, cosa que va ocasionar un important rebombori de crítiques i comentaris.



Va exercir el Magisteri durant dotze anys, arribant a ser inspectora escolar regional. Es va casar amb un diputat de l’assemblea nacional, Obeye Diop, amb qui va tenir nou fills. Però es va separar d’ell tot convertint-se per aquest fet i lògicament en una dona divorciada, però també en una dona musulmana moderna.



Fou pionera en la lluita dels drets de la dona i va col·laborar en diverses organitzacions amb aquesta fi. En associacions de dones va participar amb discursos i va escriure articles en diaris locals. I si bé no va arribar a assolir càrrecs polítics, sempre va destacar per la denúncia constant sobre el lloc que ocupava la dona i el que hauria d’ocupar.



Va morir el 1981 de càncer.



L’obra

Aquesta novel·la breu, escrita en gènere epistolar (d’aquí el seu títol: Una carta molt llarga), esdevé ja en virtut d’aquesta opció d’estil narratiu un clar plantejament del que trobarem. Perquè el gènere epistolar pertany sobretot a la tradició occidental i, més concretament, a la francesa del segle XVIII. L’autora, la Mariama Bâ, és la primera dona senegalesa que l’utilitza. Però més que una carta ho fa com un simulacre de diari personal. Un diari que durarà quatre mesos i deu dies, el temps de dol musulmà.



El relat, escrit en primera persona per la Ramatoulaye, és dirigit a una amiga d’aquesta, l’Aïssatou. En ell se’ns detalla aquest dol que ha de fer la Ramatoulaye per la recent mort del seu marit. I a través de la narració no només se’ns mostra aquest període de recolliment, com marca la tradició, sinó també el passat. Un ahir evocat a base de petites dosis de records que van configurant la vida de la protagonista i autora de la carta, la Ramatoulaye, i on descobrim la decepció que va patir en saber-se enganyada pel marit, la poligàmia, la felicitat dels seus anys d’estudiant, l’esperança per canviar el país, l’absència dels drets de la dona... I entremig el tema constant que ens acompanyarà al llarg de tota la lectura: el dubte i la lluita interna entre l’obediència als costums, a la tradició, o la rebel·lia a aquests designis que et són imposats.



Una carta molt llarga va resultar guanyadora, el 1980, de la primera edició del Premi Noma (premis que s’atorguen a acadèmics i escriptors amb obra publicada a l’Àfrica), i posteriorment s’ha traduït a 17 idiomes.

Tertúlia del divendres 9 de novembre de 2012

Sempre resulta complicat exposar en quatre línies els continguts de les tertúlies del Club de Lectura “Celler de Lletres”. I això és així perquè és molta la feina que s’hi fa en aquestes trobades tot parlant de l’argument, dels diversos temes que apareixen, dels personatges, d’aspectes estilístics i de construcció de la història... Però en el cas d’aquesta novel·la breu, Una carta molt llarga, la dificultat s’eleva a la màxima potència.



Començaré, però, amb unes dades que van quedar pendents de ser concretades. Em refereixo a la comparació que hom ha fet entre dues obres escrites per autores africanes: Una carta molt llarga (Mariama Bâ) i Carta d’una africana a les seves germanes occidentals (Calixthe Beyala). Ambdues són africanes, malgrat que de països diferents: l’una és senegalesa i l’altra camerunesa. Hi ha també una clara separació generacional, importantíssima en el cas d’elles pels immensos canvis polítics i socials ocorreguts en els seus respectius països. Per altra banda, Mariama Bâ mai no va marxar del Senegal, i Calixthe Beyala viu a França. I així podríem continuar enumerant altres detalls.



Però a pesar de totes aquestes diferències les obres esmentades han estat motiu de comparació ben sovint. Per què? Per començar per la utilització de l’estil epistolar. També perquè ambdues tracten el dolor: Bâ el dolor personal per la mort del marit i l’evocació del passat, Beyala el dolor social perquè tem que les dones occidentals no escoltin la paraula femenina africana, i que aquesta mori en el silenci. El discurs de Beyala és molt més directe, amb un llenguatge fort; el discurs de Bà és més dòcil i el llenguatge més caut.



En Bâ trobem l’optimisme davant la possibilitat de canvi. En Beyala neix ja el pessimisme.



Però tornem a la tertúlia i als comentaris dels clubaires. Al llarg de la nostra trobada hem discutit al voltant de temes com la poligàmia; el valor de la paraula tant en la literatura oral (agafant com a referent la figura dels griots) com en la literatura escrita; la força de la tradició enfront dels canvis de la modernitat; la importància dels oficis artesanals; la humiliació a què és sotmesa la dona en haver d’acceptar el paper de co-esposa; la força del sentiment d’amistat...



Al mateix temps hem conversat sobre el gènere epistolar i la característica implícita que comporta: la interiorització d’allò que se’ns mostra i la conseqüent proximitat del lector amb el personatge que, suposadament, escriu.



En definitiva Una carta molt llarga és una novel·la breu altament recomanable.





Altres dades

• Sobre Mariama Bâ (en castellà): http://www.casafrica.es/detalle-who-is-who.jsp?PROID=70620

• Sobre el Premi Noma (en anglès): http://www.nomaaward.org/

• Sobre Calixthe Beyala (en castellà): http://es.wikipedia.org/wiki/Calixthe_Beyala

• Mariama Bâ a la Xarxa de Biblioteques: http://sinera.diba.cat/search*cat/?searchtype=a&searcharg=B%C3%A2%2C+Mariama&searchscope=171&submit=Cercar

• Calixthe Beyala a la Xarxa de Biblioteques: http://sinera.diba.cat/search*cat/?searchtype=a&searcharg=Beyala%2C+Calixthe&searchscope=171&submit=Cercar





Sílvia Romero

www.silviaromeroolea.es.tl/