"El lápiz del carpintero", de Manuel Rivas

Club de lectura CELLER DE LLETRES

L’autor

Periodista, novel·lista, assagista i poeta, neix a La Corunya el 1957. Va estudiar Ciències de la Informació a Madrid; fou sotsdirector de “Diario de Galicia”; i ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació gallecs i espanyols: El País, El Ideal Gallego, Diario de Galicia i La Voz de Galicia.


En la seva faceta de periodista sempre ha mostrat un sincer compromís vers els problemes socials i ecològics. Va ser soci fundador de Greenpeace i la seva activitat en aquest àmbit va adquirir una importància fonamental quan va tenir lloc el desastre ecològic que va provocar l’enfonsament del Prestige en aigües gallegues.




Hom ha considerat que Manuel Rivas és una de les veus més potents de la literatura gallega contemporània, i també s’ha convertit en una estranya excepció dins el panorama de la literatura mundial, ja que les característiques de la seva escriptura li han fet guanyar adeptes tant en el continent europeu com en l’americà. El seu estil es basa en el domini del llenguatge, el to d’autenticitat que atorga als seus relats, la tendresa de les històries i la poètica que se’n destil·la.


Algunes de les seves obres s’han adaptat al cinema amb gran èxit de crítica i públic, com seria el cas, per citar un exemple, del relat La lengua de las mariposas (inclòs a la seva novel·la Qué me quieres, amor?), dirigida per José Luís Cuerda, o la novel·la breu que avui ens ocupa, El lápiz del carpintero, dirigida per Antón Reixa i seleccionada per presentar-se als premis Goya de l’Academia Española de Cine.

L’obra

El breu paràgraf que trobem a la contracoberta ens situa a la perfecció en la història que llegirem en obrir el llibre: “A la presó de Santiago de Compostel·la, durant l’estiu de 1936, un pintor dibuixa el Pòrtic de la Glòria amb un llapis de fuster. Els rostres dels profetes i dels ancians de l’Orquestra de l’Apocalipsi són els dels seus companys republicans de presidi. Un guardià, el seu futur assassí, l’observa fascinat... La història d’aquest llapis, conductor de memòries, portador d’ànimes, continuarà fins els nostres dies.”


La narració s’inicia quan el periodista Carlos Sousa va a veure el doctor Da Barca, protagonista de la novel·la, quan aquest ja és gran. Aquesta entrevista és el punt de partida per donar pas a la veu d’Herbal, que es va convertir en l’ombra del doctor al llarg de tot el periple d’aquest durant els anys d’empresonament. A través d’Herbal rememorarem el passat, i en l’evocació es teixirà un trencadís d’episodis: la guerra, amb els seus moments durs, tràgics i dolorosos; però també l’amor, un sentiment que pren una força abassegadora per la seva intensitat i també pel contrast que ens dibuixa vers el marc on té lloc.


Cal remarcar la descripció dels personatges que apareixen en aquesta narració, tots definits amb un ric rerefons psicològic: el doctor Da Barca esmentat abans; Marisa, la seva dona; Herbal, el guardià; Maria da Visitação, la prostituta que escolta la història; la mare Izarne, la religiosa... i el pintor, el personatge sempre present.


Manuel Rivas va escriure El lápiz del carpintero després de La lengua de las mariposas, i amb ella mantenia el fil temàtic de la guerra espanyola, però ho va saber dotar d’elements suficients perquè no semblés una simple repetició o insistència. A més, la narració àgil i amb pinzellades poètiques ajuden a transmetre la humanitat de les relacions i certes dosis de tendresa.


Tertúlia del divendres 11 de gener de 2013

El primer que caldria preguntar-nos és si El lápiz del carpintero es pot catalogar com a novel·la sobre la guerra o bé si ens trobem davant d'una història d'amor. El cert és que l'escenari de la guerra hi apareix a bastament. No en va la història transcorre, en la seva majoria, en les presons franquistes. Però aquest és el quid de la qüestió: la guerra, malgrat la importància que té perquè capgira l'ordre social en què es mouen els personatges, no és més que el marc històric de la narració.


Però per altra banda El lápiz del carpintero, tot i la relació amorosa que se'ns descriu entre Daniel Da Barca i Marisa Mallo, i a pesar de la gelosia que desperta en Herbal aquesta relació, és molt més que una novel·la d'amor.


Al llarg de la tertúlia s'ha apuntat la idea que ens trobem davant una història on se'ns presenta la dicotomia entre el bé i el mal. Una dicotomia que resulta complexa perquè disposa de diverses representacions.


En primer terme la trobem en la complexitat i riquesa psicològica del personatge d'Herbal, podríem dir que un dels més aconseguits de la novel·la si no fos perquè tots els personatges principals estan molt ben descrits. Herbal té per un costat la seva essència més primària, que apareix simbolitzada per l'Home de Ferro. Aquest vessant de la seva personalitat és rude, inculte, venjatiu, i obeeix a una infantesa dura i mancada d'estima. Per un altre costat Herbal s'humanitza, de cara al lector però també en els seus actes, gràcies al llapis de fuster que agafa després d'afusellar el pintor. Aquest llapis, que ha anat passant de mà en mà, es converteix en una mena de veu de la consciència. I mai millor dit això de la veu, ja que des de la mort del pintor i per tant des que Herbal es col·loca el llapis de fuster a l'orella, comença a escoltar els consells de l'home a qui ell mateix ha matat.


Un altre espai on apareix la dicotomia entre el bé i el mal és el que hom presenta en contraposar dos personatges tan diferents com són el doctor Da Barca (un home culte, bo i amb ideals) i el mateix Herbal (que, a pesar de la humanització que li provoca el llapis de fuster i les veus del pintor, és un home sense estudis ni ideologia, i dolent –o si més no capaç de cometre atrocitats sense vacil·lar-).


Deixant de banda la catalogació possible de la novel·la, un segon aspecte que s'ha tractat en el Club de lectura Celler de lletres ha estat l'intent d'assenyalar un protagonista únic. Si bé és cert que la història ens l'explica Herbal mitjançant la conversa que manté amb Maria da Visitação, i per tant podríem considerar que ell és el protagonista, també és cert que l'eix central de tot el que narra Herbal, el centre al voltant del qual roda tota la informació que se'ns ofereix, el trobem en el personatge del doctor Da Barca. Per tant, també podríem considerar que ell és el protagonista d’El lápiz del carpintero.

Però encara quedaria una tercera opció. El protagonista podria ser el llapis, l'element que va passant de mà en mà i que té el poder de modificar la vida d'aquells que el posseeixen.


Un altre tema que ha ocupat la nostra tertúlia ha estat l’estil d’escriptura amb què l'autor s'enfronta a la història. Per la ubicació on té lloc, les presons franquistes, podria resultar una lectura farcida de cruesa descriptiva, i això no té lloc, no és així. La lectura és dura, com no podia ser d'altra manera, però l'estil poètic i el lèxic acurat, combinat amb diversos passatges descriptius de la natura des d'un plantejament artístic, guanyen plenament la partida a la suposada cruesa.


També l'humor, subministrat en petites dosis, atorga cert aire fresc i alleugereix la narració.


Per tot plegat El lápiz del carpintero ha resultat ser una lectura amena i àgil, rica de continguts i completament "tertuliable". Un llibre que en general ha agradat als clubaires de Celler de lletres.


Altres dades

• Manuel Rivas (a Wikipedia): http://es.wikipedia.org/wiki/Manuel_Rivas

• Sobre la pel·lícula El lápiz del carpintero (a Wikipedia): http://es.wikipedia.org/wiki/El_l%C3%A1piz_del_carpintero_(pel%C3%ADcula)

• Blog de Manuel Rivas (en gallec): http://manuelrivas.blogaliza.org/

• Entrevista a Manuel Rivas (en gallec): http://www.youtube.com/watch?v=gRw-sInyTxM

• Entrevista a Manuel Rivas (en castellà): http://www.youtube.com/watch?v=1JS6qXUVwT4

• El lápiz del carpintero (pel·lícula): http://www.youtube.com/watch?v=QlX0VRkB97Y


Sílvia Romero

www.silviaromeroolea.es.tl/