11 de gener 2013

La tregua, de Mario Benedetti


Club de lectura CELLER DE LLETRES

L’autor
Escriptor uruguaià (1920-2009), fou un destacat poeta, novel·lista, dramaturg, contista i crític. Les seves circumstàncies personals, així com els canvis polítics i socials de l’Uruguai i tota l’Amèrica Llatina, van marcar dos clars períodes en la seva obra. Durant el primer trobem una literatura realista, amb poca experimentació formal, sobre el tema de la burocràcia pública i l’esperit petit-burgès que la manté. Durant la segona època la seva obra comença a fer-se ressò de l’angoixa i alhora l’esperança de diversos sectors que anhelen trobar sortides socialistes a la repressió militar en què es veu immersa l’Amèrica Llatina (a causa d’aquesta repressió, Mario Benedetti va viure a Cuba, Perú i Espanya).

Fruit de la primera etapa tenim els seus inicis com a periodista als diaris La Mañana, El Diario i Tribuna Popular. Apareixen els seus primers llibres (Poemas de la oficina, Montevideanos), però és amb les novel·les La tregua i Gracias por el fuego, que exposen una crítica més àmplia de la societat nacional, quan arriba la seva consolidació en el panorama literari.

En la segona etapa, a banda d’una crítica més incisiva, Benedetti també experimenta en l’aspecte formal de l’escriptura. A aquesta època pertany la novel·la en vers El cumpleaños de Juan Ángel, i alguns contes fantàstics (com La muerte y otras sorpresas). També va tractar el tema de l’exili en la novel·la Primavera con una esquina rota.

Va conrear la poesia (La casa y el ladrillo, Vientos del exilio, Geografías, Las soledades de Babel), el teatre (Pedro y el capitán), i l’assaig (Crítica cómplice, El desexilio y otras conjeturas).

El març de 2001 va rebre el Premio Iberoamericano José Martí en reconeixement a tota la seva obra.


L’obra
La tregua és el diari íntim de qui podríem considerar el protagonista d’aquesta obra: Martín Santomé. Aquest home, vidu, amb tres fills, es troba a les portes de la seva jubilació i inicia l’escriptura d’aquest diari que esmentàvem. Al llarg de les seves pàgines podrem llegir els seus darrers mesos en una empresa que ha estat la feina de tota la vida; recordarem amb ell la mort prematura de la seva dona i com va haver-se d’ocupar, tot sol, dels fills; coneixerem una nova empleada que arriba a l’oficina, la jove Laura Avellaneda, de qui en Martín Santomé s’enamorarà malgrat la diferència d’edat... Potser aquesta vivència serà la que donarà sentit al títol de la novel·la, una treva en la rutinària vida de Martín Santomé.

Aquestes paraules que hem escrit podrien constituir una de tantes ressenyes de qualsevol edició del llibre, però ¿és això tot? ¿És només la vida de Martín Santomé el que ens mostra l’autor, Mario Benedetti?

Absolutament no. Amb La tregua se’ns plantegen molts més temes, alguns d’ells força tractats al llarg de la història de la literatura: la solitud, la manca de comunicació, la mort, la felicitat, l’amor, la sexualitat... Però també en trobem un altre de cabdal, un aspecte de la societat uruguaiana i de l’Amèrica Llatina en general que molts escriptors llatinoamericans han denunciat, un problema que roman i amara l’obra en tot moment: la corrupció. És aquest un tema subjacent tot i que no arriba a agafar protagonisme, que no desbanca la força de les paraules íntimes que llegim en el diari de Martín Santomé.

Basades en aquesta obra s’han filmat diverses adaptacions cinematogràfiques, una bona mostra de l’impacte que va tenir aquesta història.



 Tertúlia del divendres 14 de desembre de 2012
Primer aspecte a considerar: La tregua està escrit en forma de dietari i l’ús d’aquest gènere no acostuma a deixar indiferent al lector; més aviat troba partidaris aferrissats o detractors convençuts. Però fins i tot els qui no gaudeixen amb els dietaris han trobat en aquesta obra una història interessant, rica i amb bon pols narratiu.

La nostra tertúlia s’ha centrat, sobretot, en el personatge de Martín Santomé, el protagonista, ja que suposadament és ell qui escriu aquestes pàgines: el seu diari personal. I si bé s’han esmentat característiques que el dibuixen com una persona tancada, solitària, poc comunicativa... la conclusió que hom ha extret és que ens trobem davant la descripció, senzillament, d’un home. D’un ésser humà amb les pors i egoismes que tothom pot tenir i amb una sola il·lusió en el moment d’iniciar-se la narració: la propera jubilació.

Però Martín Santomé és un personatge gris, no pas mediocre. Al llarg de la lectura copsem la seva ideologia, amb la qual podem estar o no estar d’acord, però si més no és una mostra de la seva capacitat de reflexió i crítica vers l’entorn.

També hem comentat a bastament les seves relacions amoroses. Per una banda la que ens explica que va existir durant els primers anys de matrimoni; una relació de la qual el record n’evoca bàsicament la intimitat sexual, no pas l’afecte entre ambdós. Per altra banda la que viu al llarg de l’any que dura el diari personal: la coneixença i enamorament amb Laura Avellaneda, una jove que li proporciona un parèntesi farcit de llum entremig de la grisor de la seva quotidianitat; i en aquesta sí que trobem afecte, tendresa, comunicació.

Al costat de tot això hi ha la crítica a la corrupció en el marc social i polític de l’època, les reflexions al voltant de la religió, el plantejament de temes tabú (com l’homosexualitat) i altres aspectes que doten aquesta suposada història d’amor d’una complexitat que l’enriqueix.

També el final de la novel·la ha estat objecte de conversa, i tots els clubaires hem acordat que es tracta d’un desenllaç coherent, lògic i ben trobat.

Encara cal comentar diversos aspectes formals destacables, com poden ser la precisió del lèxic i alhora l’estil planer de l’escriptura, dues característiques que aporten cert to poètic per l’apropament i intimitat que aconsegueixen.

Per al Club de Lectura Celler de lletres La tregua és una obra altament recomanable.

Altres dades


Sílvia Romero

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada