L’autora
Neix a Àustria el 1946. D’arrels txeques i jueves, va rebre una àmplia educació musical (va estudiar piano i composició al Conservatori de Viena). Més tard es va matricular a la Universitat de Viena, on va estudiar Teatre i Història de l'Art, però el 1967 va interrompre els seus estudis per començar a escriure. Dramaturga, novel·lista i poeta, hom considera que amb el conreu de la lírica i de la prosa experimental ha creat un estil propi que marca també la seva producció dramàtica.
De llengua esmolada i d’esperit provocador, s'ha guanyat el títol de "cronista de la hipocresia social" amb peces teatrals com Què passà, quan Nora deixà el seu marit o Els pilars de la societat (1977), Malaltia o Dones modernes (1987), Una obra d'esport (1998), que tracta dels
fenòmens de masses, i Ell no com ell (1998) sobre R. Walser, el referent clau de la seva poètica, entre d’altres.
S'ha manifestat sempre molt crítica amb el seu país i en les seves novel·les presenta un món sense gràcia, bloquejat per la violència i la necessitat de submissió. Ja succeïa en algunes de les seves obres més celebrades, com Les amants (1975), novel·la que comentarem en el nostre Club de Lectura, i també amb Els exclosos (1983), La pianista (1988) i Plaer (1989).
Més tard i amb un to més lleuger va publicar Els fills dels morts (1995) i Ànsia. Una novel·la d'entreteniment (2000). El 2007 va publicar per internet, en format obert, Enveja. Novel·la privada. Amb tot i malgrat aquest to més lleuger, ens trobem davant d’una dona controvertida i polèmica, feminista i defensora de les idees d'esquerra, cosa que li ha fet patir els atacs dels partits de dreta del seu país i, després de l'arribada al govern de l'ultradretà Jörg Haider, les seves obres teatrals van ser prohibides als teatres públics austríacs.
Ha estat guardonada amb els premis Böll (1986), Büchner (1998), Heine (2002), d'àmbit germanòfon, i l'any 2004 amb el premi Nobel de literatura.
Ja a les primeres pàgines d’aquesta obra, en l’apartat anomenat pròleg, l’autora ens ofereix la premissa a partir de la qual cal que llegim la novel·la: si hi ha algú que tingui un destí, vol dir que és un home; si hi ha algú que rebi un destí, vol dir que és una dona. En el capítol següent coneixerem una de les protagonistes, la Brigitte, que treballa com a cosidora en una fàbrica i que és filla il·legítima d’una altra cosidora d’aquest mateix taller. La Brigitte aspira a casar-se amb Heinz per tal de plegar de treballar. En l’altre capítol se’ns presentarà la segona protagonista, la Paula, que viu al camp i en complir els quinze anys decideix, en contra del que tradicionalment caldria que fes (ser mestressa de casa o dependenta), que vol aprendre costura, i al final aconsegueix que la família ho accepti. Malgrat que de moment no entri dins els seus plans més immediats, ella també aspira a trobar un home amb qui compartir el futur. Però per què somnien, ambdues, aquest avenir: per satisfer la seva vida emocional o per llaurar-se un demà tranquil?
Amb aquest plantejament de cerca de l’amor podríem pensar que ens trobem davant d’una novel·la rosa, i en part potser és així: una visió sarcàstica de les novel·les roses. Tan sarcàstica que es converteix en una crítica mordaç i aguda de la condició de la dona a Occident i del destí a què està encadenada.
Per altra banda parlàvem fa un moment (a la biografia) de la prosa experimental d’Elfriede Jelinek, que li ha permès crear un estil propi. En aquest sentit Les amants és un clar exemple d’aquesta narrativa despullada de retoricismes, amb l’ús de la repetició d’idees i de la frase curta, amb un lèxic planer i directe. Hi ha qui considera aquesta pràctica un encert per no perdre’s en floritures que poden enterbolir el suposat objectiu de l’autora: la denúncia. Però val a dir que aquest desguarniment també provoca, en ocasions, que el lector s’allunyi del relat a causa de la fredor que destil·la. Sigui quina sigui la sensació que hom rebi, Les amants és una novel·la per reflexionar sobre els rols adjudicats a cada sexe i, malgrat que d’entrada la lectura pugui semblar aspriva, és una obra interessant que no deixa pas indiferent.
Tertúlia del divendres 8 de febrer de 2013
El primer comentari que han fet gairebé tots els clubaires s'ha dirigit a l'estil d'escriptura d'aquesta novel·la, i és ben lícit que sigui així ja que, abans d'entrar en la història, la trama, l'argument... trobem les paraules dures, l'ús de la frase curta, les repeticions d'idees emprant una mateixa estructura, la manca de retoricismes... També s’ha remarcat la manca total i absoluta de descripcions que ens situïn en el marc on es produeix l’acció, deixant aquestes descripcions per a l’inici i el tancament. És com un parèntesi que pretengués indicar-nos que, si bé aquests fets es donen en aquest espai concret (detallat en l’apartat “pròleg” i en l’apartat “epíleg”), la ubicació no té cap importància perquè el que s’hi narra podria succeir en qualsevol altre indret. Aquests apunts sobre l’estil d’escriptura són els primers que hom necessita plasmar en iniciar qualsevol comentari al voltant de la lectura de Les amants.
Val a dir que aquest estil ha provocat ambdues reaccions possibles. Per una banda hi ha hagut qui ha considerat que s’acoblava perfectament a la trama que després ha anat trobant. Una història trista, desesperançadora, freda i violenta, crua i primària, on l'únic sentiment que podem percebre és l'odi. Però també hi ha hagut clubaires que, pel contrari, s'han sentit desplaçats de la lectura a causa d'aquesta visió àcida dels personatges, les situacions i la vida.
Més enllà de l'estil d'escriptura s'ha considerat que ens trobem davant l'antítesi de la novel·la rosa. La crítica que fa l'autora no es mou només al voltant del paper submís a què es veu abocada la dona, sinó que s'estén a tota la societat occidental. És una denúncia dels valors que regeixen la nostra existència i Elfriede Jelinek ho fa presentant el sexe com un instint animal, mostrant la violència i agressivitat a què hom pot arribar quan no hi ha ni cap bri de comunicació ni cap intent de millora, d'aprenentatge, d’anhel per assolir un mínim nivell educatiu. La violència, omnipresent al llarg de la lectura, és el llenguatge més usat en les relacions conjugals i les materno o paterno filials.
Però a la tertúlia d'avui, ja cap al final de la sessió, ens hem trobat amb la grata sorpresa que una de les clubaires no només ha aportat la seva opinió, sinó que a més ens ha fet la lectura d'una breu ressenya personal sobre les seves impressions en acabar la novel·la. Després d'escoltar el que ella havia escrit tothom ha coincidit en el fet que les seves paraules podien resumir força bé tot el que hem estat comentant al llarg del Club de lectura. Per això hem considerat interessant reproduir-les aquí.
Comentari de Montserrat Canals sobre Les amants:
“Aquest mes, al Club de lectura, hem llegit el llibre Les amants, de l’autora austríaca Elfriede Jelinek, premi Nobel de Literatura. I teòricament m’hauria d’haver agradat: un premi Nobel és un premi Nobel. Però... cosa estranya en mi, que gaudeixo molt llegint, l’he acabat (això sí) però he patit llegint-la. I és perquè és l’obra més corrosiva, desesperançadora i nihilista que havia llegit mai.
Les dues protagonistes, dues noies joves, tenen com a únic desig a la vida trobar un home que les mantingui i puguin pujar dins l’escala social. Per a això només tenen una única arma: quedar-se embarassades. Però això no ho veuen com un acte d’amor sinó com a únic recurs. Elles no desitgen el fill, al contrari: pensen que és com un cuc que es desenvolupa dins seu i que farà content al mascle. Una d’elles se’n surt bé de tot el que vol. L’altra no.
Els homes tampoc no queden gens ben parats. L’autora els pinta com uns éssers primitius, violents, primaris i alcoholitzats.
Pot ser que l’autora volgués fer una caricatura àcida de la societat de consum en què és més important posseir que ser, però ho pinta amb una falta de valors morals on no s’hi veu ni una gota d’amor vers els altres. Ni amor maternal, ni amor romàntic, ni amor a res. Potser és per la meva formació cristiana on és tot a l’inrevés, on pensem que ens hem d’estimar els uns als altres, però el cas és que se m’ha fet molt desagradable de llegir.
Ara parlarem de l’estil d’escriptura, que segur que és molt original ja que sembla escrita per un “robot” i els grans crítics de novel·la hi deuen haver vist el mèrit, però es fa feixuga de llegir. Escolteu: no té punts ni comes, ni majúscules ni punts i apart, i a més a més és molt repetitiva, cosa que està feta expressament, això està clar. I si el tema o argument fos agradable... doncs mira: fóra de més bon pair. Però aquest no és el cas.
Jo he acabat pensant que si de veritat l’autora d’aquest llibre veu el seu món més proper d’aquesta manera, no m’estranyaria que acabés suïcidant-se.”
Pel que acabem de transcriure i per tot el que s'ha dit anteriorment està clar que Les amants, d'Elfriede Jelinek, és una obra que de cap manera pot deixar indiferent.
Altres dades
• Web oficial de l’autora: http://www.elfriedejelinek.com/
• Nobel de Literatura, 2004: http://www.nobelprize.org/nobel_prizes/literature/laureates/2004/
• L’autora a la Viquipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Elfriede_Jelinek
Sílvia Romero
www.silviaromeroolea.es.tl/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada