Club de lectura CELLER DE LLETRES
- Tertúlia del divendres 11
d’abril de 2014
L’última trobada és una novel·la que
sovint es presenta com una gran al·legoria a l’amistat, però a Celler de
lletres ens hem plantejat justament si aquesta opinió generalitzada ens era
vàlida. En aquest sentit val a dir que la diversitat de criteris ha estat la
nota més homogènia de la discussió: hi ha hagut clubaires que han considerat que
sí és un cant a l’amistat, d’altres que han remarcat la feblesa de les arrels
d’aquesta relació, i encara qui ha assenyalat la poca coneixença que hi ha
entre els dos homes malgrat haver conviscut durant tants anys al llarg de la
seva infantesa i joventut.
Un cop superat aquest primer aspecte a tractar, un clubaire ha valorat la
novel·la com una recreació històrica d’una època ben concreta, a través de la
qual el personatge del general reflexiona sobre la vida. Perquè el que tothom
considera que esdevé la novel·la és una història de confidències, de
pensaments, d’evocacions... mitjançant la qual l’autor aboca temes universals
com l’amor i l’amistat, la fidelitat, l’erotisme, les diferències socials, la
culpa, l’art, l’estament militar i la pertinença a una nació...
Totes aquestes temàtiques són posades en boca del general, de manera que
la narració avança com si es
tractés d’un monòleg ja que, al llarg de la trobada, en rares ocasions escoltem l’altre veu, la del seu antic amic. Per això podem considerar que L’última trobada és un monòleg en potència o, com ha indicat molt encertadament una clubaire, un soliloqui.
tractés d’un monòleg ja que, al llarg de la trobada, en rares ocasions escoltem l’altre veu, la del seu antic amic. Per això podem considerar que L’última trobada és un monòleg en potència o, com ha indicat molt encertadament una clubaire, un soliloqui.
Més enllà d’aquests aspectes argumentals hi ha un parell de punts que
també han aparegut ben sovint durant la tertúlia. Per una banda l’estructura
sobre la qual es basteix la història, en la qual podem discernir dues parts:
una primera en què el general rep la carta del seu amic anunciant la seva
propera arribada i a partir d’aquest moment evoca el passat, i una segona part
que té lloc a partir de l’instant en què l’amic arriba al castell i s’inicia la
trobada.
L’altre punt que també s’ha comentat durant la
sessió del Club de lectura ha estat les magistrals descripcions amb què ens
obsequia Sándor Márai, unes recreacions d’espais i ambients que es converteixen
en una petita meravella literària.
L’última trobada, de Sándor Márai, és un
llibre que es llegeix amb agilitat i que, si hom vol aprofundir en les diverses
temàtiques i reflexions que planteja, mereix amb escreix una segona lectura.
Però sobretot és una novel·la que no et deixa indiferent després d’haver-la
llegida.
- L’autor
Neix el 1900 a Kassa (a l’antiga Hongria).
Durant la joventut viatja i viu a Frankfurt, Berlín i París, però el 1928
s’instal·la a Budapest. La seva prosa, influïda per Freud i Thomas Mann (durant
un temps es planteja escriure en alemany però finalment es decideix per
l’hongarès, la seva llengua materna), aconsegueix gran popularitat durant els
anys trenta pel seu caràcter clar, realista i estilísticament treballada.
En assaig va ser el primer a escriure articles
sobre diverses obres de Franz Kafka, i en ficció va convertir en veritables
bestsellers algunes de les seves novel·les. Però després de la guerra es trunca
aquest èxit inicial: l’adveniment del règim comunista fa que el filòsof György
Lukacs el titlli d'“autor burgès”. A partir d’aquí és criticat amb duresa i
els seus nous llibres fracassen estrepitosament. Davant d’aquestes
circumstàncies el 1948 s’exilia -en aquest sentit són molt interessants les
memòries: Confessions d’un burgès (1934) i Terra, terra! (1972)-.
Viu a Itàlia durant una temporada però al final s’instal·la als Estats Units,
on continua escrivint en hongarès i publica les seves obres (que al seu país
natal no seran editades fins a la caiguda del mur).
A banda de la novel·la que tractarem al Club de
lectura, cal destacar La dona justa, La germana,
La gavina, entre d’altres. A més de novel·la i memòries també va
escriure teatre (Els burgesos de Kassa) i poesia (aplegada en el volum El
dofí mirà enrere).
Després de la mort de la seva dona, Sándor Márai
es va anar aïllant i l’any 1989 es va suïcidar.
Es tracta d’un escriptor redescobert a principis
dels noranta, i ha estat a partir d’aquest moment que la seva obra s’ha traduït
a diversos idiomes i ell ha estat considerat un escriptor de referència en la
literatura europea del segle XX.
- L’obra
La novel·la L’última trobada quasi podria
ser considerada un monòleg. Però un monòleg ric, intens, reflexiu, on Henrik,
de classe noble, general ja retirat de l’exèrcit austro-hongarès, exposa amb
tot luxe de detalls el trencament, en un dia remot de fa quaranta-un anys, de
l’amistat amb Konrád a causa d’un fet que els marcarà per a la resta de les
seves vides.
Les primeres pàgines d’aquesta història
s’inicien amb l’arribada d’una carta al castell on viu Henrik. L’autor de la
missiva és Konrád i a partir d’aquest moment el general començarà amb tots els
preparatius per rebre l’antic amic, aquell que un dia va desaparèixer de la
seva vida per no tornar-hi més fins ara, quaranta-un anys després. Recordarà
com es van conèixer, la diferència dels seus orígens socials, com van compartir
jocs d’infantesa, secrets d’adolescència, amors i caceres. I planant per damunt
de tot aquest seguit de records hi haurà el motiu pel qual la relació es va
trencar, inexorablement, d’un dia per l’altre. Henrik sempre ha intentat
entendre el per què, sempre ha donat voltes a aquell fet que els va marcar tant
i que els va separar, sempre s’ha plantejat què faria si Konrád tornés. I ara
és arribat el moment.
La narració transcorre en el temps que ocupa una
sola nit, des del sopar que comparteixen fins que es fa de dia, i he dit abans
que la novel·la podria ser considerada un monòleg, però també els silencis
tenen un pes específic important en aquesta trobada entre els dos antics amics.
Perquè la seva és una trobada (o un duel) feta de paraules i silencis,
d’acusacions vetllades, de sobreentesos, d’evasives...
Sándor Márai es recrea en totes aquestes
reflexions sobre l’origen de les persones, l’amistat, l’amor, l’art, la
fidelitat, el perdó, la venjança... I ho fa amb l’ofici que caracteritza tota
la seva obra, mantenint el pols narratiu de la intriga malgrat que la novel·la
gairebé no aporti acció externa: l’acció és el pensament del personatge
principal.
Altres
dades
· Ressenya al
blog Nosaltres llegim: http://www.nosaltresllegim.cat/2012/l%E2%80%99ultima-trobada-de-sandor-marai-un-monoleg-rancunios/
· Making off del muntatge realitzat per Teatro Camino (youtube): http://www.youtube.com/watch?v=mNR1OAG1x8k
· Making off del muntatge realitzat per Teatro Camino (youtube): http://www.youtube.com/watch?v=mNR1OAG1x8k
Sílvia
Romero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada