19 de setembre 2018

Club de lectura Celler de Lletres, tertúlia sobre "Patria" de Fernando Aramburu



  • Tertúlia de divendres 14 de setembre de 2018 
La controvèrsia que ha despertat aquesta novel·la des de l’inici del seu caminar en el món editorial ha estat present, també, en la primera trobada de curs del Club de lectura Celler de lletres. Perquè algunes veus de la crítica cultural l’han valorat com la novel·la que feia falta publicar per comprendre la situació viscuda al País Basc durant els anys d’activitat terrorista, mentre que d’altres han considerat que tot just es queda en una visió partidista de tot el conjunt. Aquest aspecte potser ha estat un dels primers a ressaltar en la ronda inicial de valoracions.

El parer lector d’algunes clubaires ha estat, doncs, negatiu. No s’han pogut endinsar en la història que s’hi narra perquè ja d’entrada xocaven amb aquesta esmentada visió partidista, i això les allunyava del text, impedint l’empatia amb els personatges i les seves vivències. Per contra un altre grup de clubaires, de fet més nombrós, han gaudit amb la lectura de Patria i, més enllà del marc realista i històric on es mou l’acció, han connectat a la perfecció amb, sobretot, les dues famílies protagonistes.

Hem debatut, en aquest sentit, al voltant de la veritable focalització de la història, perquè l’opinió d’unes quantes tertulianes defensava el marc petit i reduït de la població rural on se situa gran part de la narració, i que allò és extrapolable però, de cap manera, pot ser considerat el paradigma autèntic de tot el País Basc. I de nou un altre sector defensava que la ubicació en un espai menut era una estratègia literària, un recurs novel·lístic, per centrar l’atenció en uns personatges però mostrar, alhora, l’evidència general de la problemàtica. En definitiva, però, ens hem agafat a una de les opinions expressades durant la trobada: no tenim, encara, suficient perspectiva per enfrontar-nos a aquest tema.

Sigui com sigui el debat sobre el conflicte armat, sobre terrorisme, sobre llibertat i identitat, ens ha anat portant cap als personatges de la novel·la. I en aquest camp la majoria de clubaires han agraït aquesta lectura perquè els ha fet comprendre, des d’una altra perspectiva, les vivències de totes dues parts. A més, la relació d’amistat que existeix entre les dues dones protagonistes, Bittori i Miren, l’evolució del seu allunyament, l’afecte somort que encara les uneix d’una o altra manera (i que troba el seu màxim exponent en el darrer capítol), ha estat un dels puntals de la lectura perquè, de nou en la seva majoria, les clubaires han viscut gairebé en primera persona les vicissituds, les angoixes, els patiments, les pors... i sobretot els silencis, de totes dues.

Un altre tema comentat en diverses ocasions ha estat el punt de vista narratiu emprat per l’autor. Un plantejament que ens ofereix la història en base a petites dosis que, en aparença, semblen separades les unes de les altres, disseminades en un gran tauler, i que nosaltres, els lectors, hem d’anar unint per configurar la línia argumental i narrativa. I aquest estil d’escriptura, de nou en la seva majoria, ha agradat a les clubaires del Celler de lletres.

Temes com la culpa, la por, la solitud, el silenci... han anat apareixent al llarg de la tertúlia d’aquest llibre amb un títol que, també cal dir-ho, no acaba de fer el pes perquè hom el troba massa ampul·lós i alhora poc definit. Perquè... “pàtria”, de qui?


  • L’autor: Fernando Aramburu


Poeta, narrador i assagista basc en llengua castellana (Sant Sebastià 1959), és llicenciat en Filologia Hispànica. Ja des de ben jove va mostrar el seu interès per la cultura en general i per la literatura més en concret. Va participar en la fundació del Grupo CLOC de Arte y Desarte i a través d’aquesta associació va col·laborar en la publicació d’una revista i la promoció de diverses accions culturals al País Basc, Navarra i Madrid. Eren, en la seva majoria, propostes surrealistes amb una barreja particular de poesia, contracultura i sentit de l’humor.

Viu a Alemanya des de 1985, on ha estat impartint classes de llengua castellana per a descendents d’emigrants espanyols i treballant també com a traductor de diversos autors alemanys (Arno Schmidt, Max Frisch, Wolfgang Borchert, Ernst Haffner). Fins que el 2009 va abandonar la docència per dedicar-se de forma exclusiva a la creació literària.

La primera novel·la que veurà la llum data de 1996 i és una obra basada, precisament, en aquestes experiències juvenils amb el Grupo CLOC: Fuegos con limón. Uns anys més tard, el 2000, publica el primer llibre de la Trilogia de Antíbola, titulat Los ojos vacíos. Els dos següents de la trilogia són Bami sin sombra (2005) i  La gran Marivián (2013). Però entremig d’aquesta trilogia va publicant altres novel·les: El trompetista del Utopía (2003), Viaje con Clara por Alemania (2010), i Años lentos (2012; obra guanyadora del Premi Tusquets de Novel·la 2011). I encara editarà Ávidas pretensiones (2014) abans de la publicació de Patria (2016), novel·la que ha obtingut diversos reconeixements: el mateix any 2016 el Premio de la Crítica, i el 2017 el Premio Francisco Umbral, el Premio Nacional de Narrativa, i el Premio Dulce Chacón.

Fernando Aramburu col·labora sovint a la premsa espanyola i la seva obra ha estat traduïda a diversos idiomes.

  • L’obra, "Patria"

L’editorial que ha publicat Patria, de Fernando Aramburu, defineix aquesta obra com “Una novel·la commovedora, difícil d’oblidar, sobre els darrers trenta anys de la vida a Euskadi.” En poc més de deu paraules aquesta postil·la ens exposa tres afirmacions ben certes i que defineixen a la perfecció la història que trobem entre les pàgines del llibre.

L’acció de la novel·la s’ubica, bàsicament, en una localitat rural de la província de Guipúscoa, al País Basc. És aquesta una zona considerada per alguns com la part de “l’Euskadi profunda”, on l’organització ETA i l’esquerra abertzale hi tenen una presència potent i marquen el ritme del dia a dia. Un dia a dia, per l’altra banda, que abraça des dels primers anys del postfranquisme fins l’any 2011, quan ETA anuncia la fi de l’activitat armada.

Però més enllà d’aquest quadre detallat de la història d’Euskadi, Patria, tal com ens anuncia l’esmentada postil·la, és una novel·la commovedora. Tenim Bittori, vídua de Txato, un empresari assassinat per ETA; i al costat d’aquest nucli familiar trobem una altra dona, Miren, esposa de Joxian. Totes dues han estat amigues des de la infantesa, s’han acompanyat al llarg de les seves vides, s’han recolzat l’una a l’altra i s’han explicat secrets... fins el moment de la mort de Txato, perquè un dels fills de Miren pertany als grups de la lluita armada. Aquest serà el fet que les allunyarà, que les confrontarà, que provocarà uns sentiments que es mouen entre la defensa de la pròpia família, dels propis fills, i el record d’una vella i sòlida amistat.

La relació entre ambdues dones flueix àgilment al llarg de les més de sis-centes pàgines de la novel·la, i entremig anem coneixent els altres personatges i les seves interrelacions, alhora que ens submergim en aquest període complex i convuls.

Per tot plegat, i tornant a la frase amb què l’editorial defineix Patria, som davant d’una obra difícil d’oblidar.

Altres dades
·         Fernando Aramburu a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Fernando_Aramburu
·         Patria a la Vikipedia: https://es.wikipedia.org/wiki/Patria_(novela_de_2016)#Premios
·         Booktrailer de Patria: https://youtu.be/urv0j5fY998
·         Patria: ¿la historia de un relato único?”, a Youtube: https://youtu.be/VO-U8sdBeUc
·         Article de Patricia Gabancho sobre Patria, a Núvol: https://www.nuvol.com/opinio/fernando-aramuburu-se-estan-fabricando-seres-humanos-fallidos/
·         Conferència/presentació de Patria, a Youtube: https://youtu.be/TMeY6gY2Kt8

Sílvia Romero


Cap comentari:

Publica un comentari