Tertúlia de divendres 14 de desembre de 2018
L’últim
dia de trobada de 2018 del Club de lectura Celler de lletres hem volgut
comentar una obra de Manuel de Pedrolo, M’enterro
en els fonaments, per participar en les diverses activitats que s’han programat
durant tot aquest any en commemorar el centenari del naixement d’aquest
escriptor. I en base a la tertúlia que ha suscitat la novel·la, és evident que
la celebració de l’Any Pedrolo ha estat tot un encert perquè ha propiciat en
alguns casos la lectura i en altres casos la relectura de tot un seguit de
títols de l’autor que continuen ben vigents. Com si el temps no hagués passat.
Val a
dir que aquest aspecte de les reflexions i cavil·lacions del personatge vers el
descobriment que ha fet relacionat amb el seu fill, Aleix, i també relacionat
amb un possible assassinat, ha estat un dels temes més comentats al llarg de la
tertúlia. Per una banda per tota la informació que ens aporta sobre els
personatges i sobre la història que se’ns mostra, per l’altra banda per la
clara influència de les teories psicològiques que s’havien anat introduint en
la literatura, però també per aquesta sensació, de vegades, de feixuguesa. Tot
i que, com sol passar en les trobades dels clubs de lectura, no tothom ha
compartit aquesta impressió i altres lectors les han valorat plenament en
positiu.
Un
altre punt llargament comentat ha estat la magnífica descripció del paisatge de
tota una època. Un període de postguerra que diverses clubaires encara recorden
amb detall, on les lluites estudiantils i obreres es trobaven en la seva
efervescència, on la paraula llibertat només era un mot i per aquest motiu
s’aspirava i es desitjava arribar-hi: llibertat de pensament, però tal com
se’ns diu a la novel·la, també llibertat d’expressió.
Més
enllà d’aquestes temàtiques genèriques, els personatges han estat apreuats com
a tals: com a personatges. I en aquest sentit s’ha lloat la destresa de
construcció de caràcters –sobretot m’estic referint als dos principals: Anselm
i Aleix- però també s’ha reconegut, de forma pràcticament unitària, que cap
d’ells despertava empatia. L’egoisme i la hipocresia d’un, i la fredor quasi
patològica de l’altre, han estat determinants per arribar a aquesta conclusió.
Per
contra, els personatges femenins que tenen més pes dins la novel·la, com seria
el cas de la Maria Clara i de la Renata, sí que han creat llaços de complicitat
lectora alhora que s’ha considerat que estaven també ben treballats i que
realitzaven un paper important en l’evolució de la història.
Sigui
com sigui, M’enterro en els fonaments
és una novel·la de Manuel de Pedrolo que ha suportat amb nota el pas del temps,
que ens planteja altres matèries –comentades al llarg de la tertúlia- com podrien
ser, per citar-ne un parell o tres, l’enfrontament generacional, la grisor
d’una època que encara ens és ben propera, la manca de comunicació al si de la
família, la imposició del silenci, la falta d’amor sincer i les hipocresies
socials, la dicotomia entre el bé i el mal, la reflexió al voltant de la idea
si la fi justifica els mitjans... I per l’altra banda és una obra ambiciosa,
potent i ben estructurada que ens ofereix, rere una narració genèrica en
primera persona, la veu dels dos protagonistes: la de l’Anselm i la de l’Aleix.
Un encert segons han valorat les clubaires, i tota una demostració d’ofici.
- L’autor
Escriptor català
nascut a l’Aranyó (1918-1990), cursa el batxillerat a Tàrrega i es trasllada a
viure a Barcelona el 1935 per estudiar Medicina, però la guerra espanyola
estronca aquests estudis. Durant aquests anys de conflicte bèl·lic s’afilia a
la CNT, fa de mestre a la població de Fígols de les Mines, i combat en els
fronts de Falset, Figueres i Barcelona.
S’inicia en el món
de la literatura amb la publicació del poemari Ésser en el món (1948). Uns anys més tard, el 1954, publica la
primera novel·la: Es vessa una sang fàcil.
I aquest mateix any guanya el Premi Joanot Martorell amb la novel·la Estrictament personal. A partir d’aquest
moment es converteix en un escriptor prolífic i la seva creativitat abraçarà
tots els gèneres.
Així doncs de
Pedrolo podem llegir poesia, teatre (a destacar Homes i No), reculls de contes (com podria ser Domicili provisional, Trajecte
final), articles periodístics i novel·la. I dins d’aquest gènere tenim
títols com: Cendra per Martina, Avui es parla de mi, Cops de bec a Pasadena, Tocats pel foc, Si són roses, floriran, Totes
les bèsties de càrrega, Joc brut,
i la conegudíssima Mecanoscrit del segon
origen. Només per citar-ne alguns dins la llarga llista de novel·les
publicades.
Des d’un
plantejament literari les seves novel·les destaquen per un fort realisme, amb
personatges amb les contradiccions pròpies de l’ésser humà, tot i que també va
fer alguna aproximació a la literatura de l’absurd. De fet una característica
de l’obra de Manuel de Pedrolo és, precisament, la gran quantitat de subgèneres
que treballa, ja que trobem des de novel·les realistes fins a novel·les amb un
gran idealisme simbòlic, tot passant per obres en clau policíaca o
psicològiques.
Va col·laborar en
diverses revistes, com Ariel, Canigó, Oriflama o Serra
d'Or, i va ser soci de l’AELC.
- L’obra
La història que es
planteja en aquesta novel·la de Pedrolo neix d’una troballa casual. Anselm
Farràs, metge ben situat a la Barcelona dels anys seixanta i pare de família,
descobreix entre les pertinences del seu fill Aleix unes fotografies que no li
agraden gens: les d’una noia en actitud sensual. Però tafanejant aquestes
imatges encara en trobarà una que supera les anteriors: la fotografia d’un home
mort.
A partir d’aquí
l’autor ens exposa les cavil·lacions d’Anselm Farràs sobre la foto i el fet que
sigui en mans del seu fill, però a més també coneixem l’evolució d’aquesta
trama a mesura que la viu el jove. Pedrolo, amb mestria i domini de l’ofici,
ens ofereix dos punts de vista narratius ben contrastats: el de l’Anselm Farràs
i el de l’Aleix Farràs. I això ho fa amb una estructura de novel·la basada en
una narració en primera persona que va passant, amb alternança de capítols, de
la veu del pare (capítols en numeració romana) a la veu del fill (capítols en
numeració aràbiga).
Tot plegat permet
tractar temes punyents com, per exemple, l’enfrontament generacional (en aquest
cas concretat en el conflicte pare-fill); el perills del rigorisme moral i
ètic, per una banda, però també el risc de la permissivitat; la llibertat
d’expressió com a conseqüència òbvia de la llibertat de pensament; l’essència
mateixa de la condició humana, amb les oscil·lacions entre el bé i el mal; i
altres aspectes que posen de manifest l’eterna qüestió: la fi justifica els
mitjans?
M’enterro en els fonaments és una obra que es mou entre la novel·la de gènere negre i la novel·la
social, amb clares influències de les teories psicològiques i la recreació
d’aquestes en la configuració dels personatges, i també una clara
intencionalitat de denúncia tot al·ludint temes que sotraguen el lector i el
duen a la reflexió.
Altres dades
·
Manuel de Pedrolo a l’AELC: https://www.escriptors.cat/autors/pedrolomde/pagina.php?id_sec=1872
·
Fundació Pedrolo: http://fundaciopedrolo.cat/
·
Any Manuel de Pedrolo: http://cultura.gencat.cat/ca/anymanueldepedrolo/inici/
·
M’enterro en els
fonaments, a blogs: https://quinalafem.blogspot.com/2017/01/1628-menterro-en-els-fonaments.html
·
M’enterro en els
fonaments, a blogs: http://alombradelcrim.blogspot.com/2018/12/tot-llegint-manuel-de-pedrolo-avui.html
Sílvia Romero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada