Club
de lectura SEGONA FERMENTACIÓ
L’illa, de Giani Stuparich
(traducció: Anna Casassas)
· Tertúlia
de divendres 18 de gener de 2019
L’illa,
de Giani Stuparich, és una novel·la curta extraordinària. Ho és per la bellesa
i profunditat de la seva literatura, i ho és perquè sempre aporta una gran
riquesa a les tertúlies quan és l’objecte del nostre debat. Cosa que ha quedat
ben palesa en la primera trobada de 2019 del Club de lectura Segona
fermentació.
Per començar cal dir que,
en la majoria dels casos, es tracta d’una lectura amb certa dosis de duresa,
però no tant per la narració que hi trobem, ja que el que s’hi exposa apareix
sempre amb enorme sensibilitat i amb un lèxic poètic que ens endolceix els
fets, sinó perquè tal com hem comentat durant la sessió, qui més qui menys ha
passat per una situació similar: la pèrdua d’un ésser estimat. O l’acomiadament
d’un ésser estimat.
Perquè en definitiva el
tema que ens planteja no és tant, segons hem valorat en el club, l’arribada de
la mort, sinó aquesta possibilitat d’acomiadament esmentat més amunt i com es
desenvolupa aquest acompanyament. Com un llegat per a qui queda.
Però anem a pams. Des del
nostre club de lectura hem considerat que es tracta d’una novel·la realista amb
un final també ben real. Per a una part del grup el final queda un tant obert i
haurien preferit conèixer els passos que fan el pare i el fill a partir del
tancament de la novel·la; per a una altra part de les clubaires, però, aquest
acabament no necessita més detall i cada lector se l’escriu en base a la
vinculació i empatia creada amb el llibre i els personatges. Perquè, tal com ha
aportat una de les tertulianes: l’obra ens dona la mesura de les pròpies morts.
Per l’altra banda, un
dels gran temes que ha sorgit repetides vegades al llarg de la sessió d’avui ha
estat la relació existent entre el pare i el fill. Una relació que en ocasions
sembla llunyana, que en segons quins aspectes fins i tot pot semblar distant,
però que en realitat es recolza en l’afecte sincer que hi ha entre tots dos.
Una estimació, però, que són incapaços de verbalitzar i que només mostren
mitjançant les accions i que nosaltres, els lectors, també coneixem gràcies a
les seves reflexions.
Hom ha plantejat si
aquesta incapacitat de parlar de l’afecte, de dir-se un “t’estimo”, pot ser
atribuïble, de forma molt genèrica, a un tret habitual del caràcter masculí.
Però hem desestimat la hipòtesi i hem analitzat la manca de comunicació a
partir dels diversos factors que trobem en la novel·la: l’època a què
correspon, la relació viscuda quan el fill era un nen i el pare mai no era a
casa perquè sortia a la mar...
El mar, precisament, sumat
a la bella descripció de la natura que els envolta durant el viatge en ferri i
durant l’estada a l’illa, és l’altre gran personatge de l’obra. A més ve a
dir-nos que el lloc forja el caràcter. I tot parlant del pes que té un espai
físic en la forma de vida i en la mentalitat de la seva gent, hem apuntat la
importància de Trieste i de la literatura triestina en la trajectòria de Giani
Stuparich, així com la càrrega que va significar per a aquest autor
l’experiència de les dues grans guerres.
La solitud i el silenci,
la manca de comunicació entre els dos personatges, l’escassetat de diàlegs dins
la novel·la, la possibilitat d’acomiadar-te d’algú estimat... tot plegat narrat
amb una tendresa que ens apropa a la història i que ens permet afirmar que L’illa és una novel·la molt recomanable.
I encara em cal afegir que un dels nostres clubaires, mentre la llegia, tenia
al cap una melodia ben concreta: la Simfonia No. 3, Op. 36, del compositor
polonès de música clàssica Henryk Gorecki (més avall us indiquem l’enllaç).
· L’autor
Escriptor italià, neix a Trieste el 1891 i
mor a Roma el 1961. Fill de mare triestina (Gisella Gentilli) i pare de Lussino
(Marco Stuparich), va passar un any a la Universitat de Praga i després es va
traslladar a la Universitat de Florència, on va conèixer altres escriptors com
Scipio Slataper, que acabaria convertint-se en el seu mestre i amic. En aquesta
Universitat es llicencia en literatura italiana amb una tesi sobre Maquiavel.
En iniciar-se la Primera Guerra Mundial
s’allista com a voluntari en el Primer Regiment de Granaders de Sardenya amb el
seu germà Carlo i el seu amic Scipio Slataper. Ferit dues vegades, va ser fet
presoner i internat en cinc camps de concentració austríacs. Posteriorment va
rebre la medalla d’or al mèrit militar per la seva actuació en combat.
El 1918 torna a Trieste i es casa amb
Elody Oblath, amb qui va tenir tres fills: Giovanna, Giordana i Giancarlo.
Entre el 1921 i el 1941 imparteix classes a
l’institut Dante Alighieri. Va veure amb recança l’èxit del feixisme italià i
es va negar a participar en cap de les seves manifestacions. El 1945 el van fer
presoner, juntament amb la seva mare i la seva dona, i el van internar a la
Risiera di San Sabba, tot i que els van alliberar una setmana després gràcies a
la intervenció del Bisbe Santin i del Prefecte de Trieste, Coceani.
Més tard va formar part del Comitè
d’alliberament Nacional de la Resistència Italiana, en el qual es va ocupar de
la supervisió dels monuments de Trieste. El 1946 funda el Cercle de la Cultura
i de l’Art. Durant la postguerra Stuparich alterna la professió de periodista
amb la d’escriptor, implicant-se políticament a través de conferències i
debats, o a través dels cercles d’escriptors o pensadors de l’època. Entre els
seus amics es comptaven els intel·lectuals i escriptors Umberto Saba, Virgilio
Giotti, Biagio Marin, Calamandrei o Reiss-Romoli.
· L’obra
Què és L’illa, aquesta novel·la
breu considerada l’obra mestra de Giani Stuparich? Per explicar-ho breument
direm que és la història de dos homes sols, pare i fill, que passen uns dies en
una illa adriàtica on, fa molts anys, tant l’un com l’altre i per raons i
circumstàncies diferents, foren feliços. Però un d’ells dos, el pare, es troba
afectat per una malaltia terminal terrible (com totes les malalties terminals),
i el fill se sent atrapat per la incapacitat d’expressar-li els seus
sentiments. Ha decidit acompanyar-lo, tal com l’home li havia demanat, en el
seu darrer viatge, i cada cop veu més evident que és un adéu per sempre.
Narrada de forma alterna des del punt de
vista del pare i del fill, aquesta tècnica es converteix en un dels grans
encerts de la novel·la, ja que el lector pot fer-se càrrec de la diferents
maneres de viure un mateix fet. El pare, un home lluitador de mena, assumeix i
accepta el seu destí amb actitud ferma, i el fill es perd en l’evocació i l’enyor,
pateix pel sofriment del pare.
Però, què és el que succeeix al llarg
d’aquests dies que comparteixen tots dos a l’illa? Res... i tot. A través del
pare, que es retroba a ell mateix en cada racó de l’illa, i a través del fill,
que recordarà els estius passats allà quan era infant, reviurem el seu passat i
entendrem la seva relació.
És un llibre sobre el dolor, sobre la vida
i la mort, sobre la malaltia, però també sobre l’amor entre dos homes que mai
no han estat capaços de mostrar-se, l’un a l’altre, els seus sentiments. Una
lectura breu, àgil, i molt recomanable.
Altres
dades
·
Giani Stuparich a la Wikipedia: https://es.wikipedia.org/wiki/Giani_Stuparichhttps://es.wikipedia.org/wiki/Giani_Stuparich
·
L’illa,
comentari a blogs: https://valentitorra.wordpress.com/2010/04/04/llegiu-lilla-de-giani-stuparich-tota-una-sorpresa/
·
“El factor Stuparich”, article a El País: https://elpais.com/diario/2008/05/03/babelia/1209772221_850215.html
·
“Claudio Magris: Literatura de frontera”,
tesi doctoral (el capítol 2 analitza la literatura triestina): https://biblioteca.ucm.es/tesis/19972000/H/3/H3052401.pdf
·
Henryk Gorecki: Symphony No. 3, Op. 36: https://youtu.be/HN2DiY5OXF4
Sílvia
Romero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada